LA VAGA DEL DIA

Usuaris "farts" de Renfe fan una crida a no pagar dijous vinent
"Dijous, no paguem" és una acció de protesta que s'està convocant a través d'internet contra les constants incidències a la xarxa de Rodalies de Renfe. Els promotors d'aquesta iniciativa, que signen com a "usuaris farts de la Renfe", afirmen que "d'ara en endavant, els dijous no pagarem el bitllet de Renfe (ni regional, ni rodalies)! I no tornarem a pagar fins que el cèlebre 'pla de xoc' anunciat pel Govern no es faci realment efectiu". Al missatge justifiquen l'adopció d'aquesta mesura

perquè estem tips que Renfe ens faci arribar sistemàticament tard a la feina

perquè estem tips que Renfe ens faci viatjar a peu dret o tirats per terra

perquè estem tips que Renfe ens tingui per tan poca cosa que no es molesti ni a informar-nos d'avaries i incidències

perquè estem tips de Renfe i no ens creiem les promeses de millora del govern espanyol.

Bé, ja m'explicareu els usuaris habituals de RENFE la vostra postura, si fareu la vaga, o no, i la incidència que us trobareu. Bona feina de camp!

EL REGAL DEL DIA

El millor regal
Si un teu amic està trist li pots donar consol, convidar-lo a sopar, dur-lo de viatge, pots fer-lo riure, la teva companyia alegre, tranquil·la; si un teu amic està ric de qualsevol tristesa pots fer totes aquestes coses i tantes d'altres, pots compartir drogues, cridar, córrer, anar d'aquí cap allà, fer tots els papers de l'auca, i segur que si te l'estimes sabràs què fer a cada moment. Etcètera. Però més enllà del consol i de la conversa i de tota quanta festa et puguis imaginar hi ha l'alegria tan masculina, tan íntima, tan insubornable.

Si un teu amic està trist i vols que segur que s'animi convida'l a follar.

No pas amb una puta, que això té sempre una sordidesa que se't pot girar en contra. Tots tenim noies que podríem dir-ne de proximitat, noies que tomba i gira i amunt i avall i que saps que "per poc preu seria el vostre amant, madame". No pas un preu econòmic, insisteixo. Un preu d'una certa cortesia, de sopar i de copes, hi ha noies que són així, com si fossin nois, noies que costa poc de convèncer-les, i que sempre en tenim 2 o 3 a l'agenda. Són el millor regal que li pots fer a un amic desconsolat. Una noia que digui que sí sense explicar-te la infància, sense el cine fòrum d'encabat. Una noia que es deixi fer i que faci sense manies, aquest és l'únic veritable regal que li pots fer a un amic que està fet pols, per animar-lo.

La natura dels homes és tan simple que amb això en tenim prou.

Sempre he cregut que el sexe està sobrevalorat, que no n'hi ha per tant, que hi ha d'altres coses més enllà, que no és veritat que la manera més plena d'estar amb una noia sigui follant-te-la o que se't folli. Però quan es fonen els ploms o es creuen els cables, o no pots més i no saps com sentir-te'n no hi ha res com un cos de noia sense complicacions, ni transcendència ni l'endemà per allisar els rulls del mar i poder dormir com qui no té cap deute pendent ni cap ferida que li faci mal.

Salvador Sostres.

Aquest tio apart de ser un misògin i un pertorbat , deu ser un gran practicant de l'onanisme. Estic segur. La seva natura és simple, molt planera, per això pot escriure tot el que escriu sense cap mena de vergonya ni remordiment. Ell creu que diu veritats absolutes i que, al ser un provocador, ho té tot permés. Forma part del trio calavera d'escriptors dolents dolents, i dic dolents per que escriure el q escriuen ells, ho sé fer jo, dir qualsevol provocació sense gaire gràcia ni inteligencia ni sentit de l'humor ni doble sentit, ni res de res,... diu molt poc d'ells. Ah si, els altres dos son el Sergi Fidalgo i el Fabian Ortiz.

Xavalet, si tens problemes i t'emborratxes per ofegar les penes, a l'endemà no hauras arreglat res, per que les penes saben nedar. I si et folles a una tia, o dos, o vint-i-cinc, està molt bé, (no dic que no, però està molt bé follar amb problemes o sense problemes eh!) però a l'endemà el problema et continuarà donant a tú pel cul, clar que això és el que et deu agradar.

Ep! Sostres, com veig que tens un problema d'inteligencia a l'hora d'escriure els articles i veig que això dura moooolt temps doncs dedueixo que fa molt que no folles. Ves a visitar el teu angel de la guarda particular, tots en tenin un, o no?

LA FESTA DEL DIA

En breu penjaré les fotos de la festa de dissabte.
Estava tan cansat que no he pogut fer res més en tot el cap de setmana.
Ah! I els videos també.
I alguna coseta més...

LA JUGADA DEL DIA

L'altre dia a Queralbs vaig conèixer un noi (com collons es deia??) que resulta que jugava a poker per internet. I el tiu ens va dir que havia guanyat 800 euros en un mes. Tots els presents vem flipar bastant. I quant has hagut de perdre per guanyar tot això?? Ens va explicar com ho feia, quines webs es connectava, quins programes de càlcul feia servir, i que al final tot o quasi tot es basava en estadística, matemàtica, estratègia ... i una mica de sort.

Per exemple, l'estadística et pot dir que el teu rival (per que et jugues els diners contra un altre tio/a connectat a internet ves a saber on) el 80% de les vegades que es marca un farol... doncs és mentida. Ja saps qué has de fer en principi, no?

Per jugar a això crec que fa falta temps, ganes de liar-te amb estadístiques i coses similars, i ... sort! Perque per molta matemàtica i programets de pc que tinguis i instal.lis ningú et garanteix res... vaja que les de les dues o tres partides que vem fer allà.... ell no en va guanyar cap!! (jo tampoc eh!) I ara llegeixo la noticia:

Un estudiant mallorquí guanya 4.400 euros al pòquer.

Joan Obrador s'ha proclamat campió del primer torneig de pòquer universitari disputat a Espanya. El noi, estudiant de quart curs d'odontologia, ha superat 175 rivals en el campionat que s'ha disputat durant més de 9 hores al Casino de Barcelona. El Primer Torneig Universitari Betfairpoker.com no només ha acollit estudiants catalans i universitaris de Galícia, Saragossa, Alacant, Madrid, Mallorca i el País Basc i fins i tot de Rússia, els Estats Units, Polònia, Noruega, Mèxic, el Brasil i Portugal han format part de l'èxit absolut de participació. El guanyador del torneig s'emporta una recompensa econòmica de 4.400 euros, un gran premi pels 50 euros que costava la inscripció d'aquesta iniciativa pionera a tot l'Estat. El perfil del jugador de poker per Internet és molt semblant a l'americà. Més d'un 80% són homes, d'entre 20 i 35 anys i amb estudis universitaris. El pòquer ha deixat de ser simplement un joc de cartes i cares per convertir-se en una ciència en la qual el coneixement de les probabilitats matemàtiques i l'estratègia tenen un valor fonamental per superar la resta de jugadors.

Doncs res, jo ja he decidit que només em dedicaré a l'strip poker, que segur és més divertit.

LA DITA DEL DIA

Vet aquí el que dóna caràcter a les grans passions:

la dificultat gairebé insuperable i la negra incertesa en l'èxit.

Stendhal, escriptor francès (1783-1842)

L'ENTREVISTA DEL DIA

"Faltaven tres revolts per arribar a casa"
Imatge de la campanya del RACC contra els accidents dirigida als joves.

A Ivan Corretja, germà i representant del tennista Àlex Corretja, li van amputar una cama després d'un accident de trànsit. Va tenir més sort que els 1.400 joves que cada any moren a Espanya per la mateixa irracionalitat. Potser per això ha prestat la seva imatge al vídeo de la campanya llançada per la Fundació RACC per combatre aquesta plaga que sega més vides que les drogues i la sida.

--La nit de Sant Joan del 1987 va ser encara més llarga.--Jo tenia 14 anys. Anava de paquet en una Vespa. Tornava a Sant Cugat per l'Arrabassada, després de sortir de marxa per Barcelona. Faltaven tres revolts per arribar a casa. Els meus pares eren de viatge, a Osca o Saragossa. No passava res per arribar a les quatre de la matinada...

--Va passar.-- Un cotxe va agafar el revolt massa obert. Va envair el carril per on circulàvem. Vam caure. El far del cotxe o el perfil de la roda, no ho sé ben bé, em va destrossar el turmell. El meu amic va quedar tirat a la carretera amb les dues cames trencades. El conductor va venir a socórrer-nos. Jo vaig sentir que me n'anava.

--¿Es va desmaiar?-- No. Tenia pànic de quedar-me adormit. No ho vaig fer fins que vam arribar a l'Hospital General de Catalunya. Em va despertar el traumatòleg per dir-me que m'havia d'amputar la cama. Durant 24 hores van intentar salvar-me-la. Em feia tant mal que li vaig dir: "Talli el que vulgui i més".

--Massa jove per a tanta enteresa.-- ¿Sap? Quan el dolor semblava insuportable cridava, com un nen, la meva mare... La següent imatge que recordo és la d'intentar tocar-me la cama. Vaig notar que havien tallat per sota del genoll. Des del primer moment vaig pensar que havia estat afortunat. Estava viu.

--Començava una vida diferent.-- Quan vaig arribar a casa i em vaig mirar al mirall, em va impactar veure que un camal dels pantalons flotava. Als tres mesos em van posar la primera pròtesi. Em va animar mirar cap avall i veure dues sabatilles.

--¿I la família?-- Al principi vaig castigar la meva mare. No volia que em sobreprotegís. Em negava que aquell accident servís d'excusa per justificar una actitud.

--Asseguren que la seva raqueta apuntava més amunt que la del seu germà.-- ¡Això no és cert! És una falòrnia. Els tres germans jugàvem a tennis. A mi m'agradava i vaig arribar a guanyar alguns tennistes que després han estat entre els 100 primers. Però l'únic que tenia clar que volia ser tennista era l'Àlex. ¡Entren tants factors en joc perquè un jugador sigui bo!

--No va poder seguir a la pista.-- Després he jugat a pàdel... No tinc la sensació que l'accident m'hagi privat de fer el que pensava fer. Un any després de l'accident me'n vaig anar a estudiar a Nebraska (EUA), que era el projecte que tenia per a aquell estiu. Sé que tinc unes limitacions, però també he après a valorar la vida.

--És comprensible.-- Diuen que sóc massa directe. A la feina també representa esportistes com Paula Martí, Xavi del Barça, Gemma Mengual, Natàlia Via-Dufresne m'agrada anar al gra. Sento la responsabilitat de viure.

--I d'ajudar d'altres.-- Quan l'Àlex va guanyar el Masters, en un diari va sortir una peça titulada El revés de l'altre Corretja. A partir d'allò, molts m'han explicat la seva història. A alguns fins i tot els he posat en contacte amb el meu protèsic.

--¿Professional indispensable?-- ¡Ja ho crec! Al principi vaig pelegrinar per no sé quantes ortopèdies. Em preocupava que no es notés, per les noies... Després t'adones que el més important és caminar bé.

--És viure, a jutjar per les dades de l'estudi del RACC...-- Sí. L'any passat hi va haver 40 morts per sida; 150, a causa de les drogues, i 1.400, per accidents. ¿Sabia que un jove espanyol té el doble de probabilitats de morir en accident de trànsit que un de suec?

--No senyor. Un consell útil.-- Jo no sóc cap referent. A mi també m'han posat multes per excés de velocitat. Això encara fa més evident la necessitat de prendre'n consciència. Tots hi estem exposats. I el pitjor és que no tan sols et pots fer mal a tu, sinó a altres.

--¿Dóna suport al carnet per punts?-- Tothom ha aixecat el peu de l'accelerador, ¿oi? Però també he de formular una queixa.

--Endavant.-- L'única diferència que hi ha a l'Arrabassada des que vaig tenir l'accident és que hi ha més rams de flors. ¡No s'hi ha fet cap millora!

--Escolti, ¿vostè creu en el destí?-- Crec en alguna cosa. La nit de l'accident circulàvem per Barcelona sense casc. El vam anar a buscar per anar per l'Arrabassada. Si no ho haguéssim fet, potser seríem morts. O potser no ens hauríem trobat amb aquell cotxe...

NÚRIA NAVARRO www.elperiodico.cat

EL JOC DEL DIA

Hola a toton!

Els dilluns son força rarots. Costa posar en marxa la maquinaria per començar una nova setmana a la feina. Almenys jo trigo força a funcionar. Em paso el matí vagarejant entre papers, vaig d'un a un altre sense acabar de prendre cap determinació ni cap decisió sobre cap tema pendent. I tinc uns quants aparcats per sobre la taula del despatx... Avanço en els temes més fàcils i deixo el més complicat "per demà". De manera que després de mirar el correu, consultar les webs de sempre, visitar els blogs que m'agraden i fer el colacao de les 10:10 no sabia per on començar. Així que he agafat un post-it i m'he fet l'agenda setmanal. Ah! és que ara faig servir un post-it per fer l'agenda. Ni palm, ni agenda, ni outlook: un post-it que pots portar sempre a la butxaca o enganxat a la corbata o la bragueta. I sobre la marxa vas apuntant les coses interessants, el que has de fer, altres que no, i si t'ho oblides sempre pots dir que hi ha hagut un problema de post-it, perdó, un problema d'agenda. Ja n'he rentat unes quantes d'"agendes"... però les aventures amb les "agendes" ja us les explicaré un altre dia. o no.

Total que després de currar una estona tots hem de fer una parada per.... per que sí. Sobretot per fer un reset al cervell i tornar a començar. Salir i entrar. I us vull ensenyar un lloc on podeu anar a fer el reset. Es tracta del planeta Samorost1, que està a punt de desapareixer. Us podeu perdre una estona per allà, descobrint les parts interactives ajudant l'homenet a salvar el planeta. Segurament us sorprendrà. Cliqueu cliqueu!! i també hi ha la segona part, boníssima també. He jugat amb els meus nebots i, malgrat q al començament els costava pillar la dinàmica , al final va ser una festa! quina alegria cada cop que passavem una pantalla!! quina emoció mentre es carregava la següent pantalla, qué hi haurà, qu´ens passarà?? Va ser genial!!!

http://www.samorost.net/samorost1/

LA HISTORIA DEL DIA

Dijous passat va ploure. Ho recordo perfectament. Recordo que em vaig mullar amb la moto, descobrint que l’abric no és impermeable. Recordo que es va inundar el bar de l’ABI, hi vaig passar abans d’anar a la ràdio. I recordo que vaig nar a veure un client i que vaig agafar el metro per no mullar-me un altre cop. Linia vermella, estació Les glòries, fins Vilapicina a la linea Blava. Uff! Quin pal agafar el metro, però….. plovia. Quan ja tornava i mentre esperava el metro a Vilapicina vaig fer temps mirant els plànols penjats. Em sembla que mai havia estat a aquella estació. Quins carrers hi ha al voltant, on son les sortides ? I al costat l’altre plànol, el que té totes les linees i totes les estacions. Tenia un parell d’hores lliures i vaig tancar els ulls i vaig pensar en agafar el metro i passar-me tota la tarda viatjant de metro en metro, de vagó en vagó, de linea en linea, saltant d’un color a un altre. Pujant a vagons plens de gent però solitaris com cada un dels seus viatgers. I intercanviar mirades amb tot tipus de passatgers i imaginar els seus destins i les seves vides o les properes hores de les seves vides. I quan estigui cansat tornar cap el meu món. I així estava quan:
Tu també ho fas?
Em vaig girar pensant que no m’ho deien a mí. Hi havia una noia, més jove que jo, maca, atractiva, cabell curt rosset, de la meva alçada que em mirava amb un somriure.
Si faig qué? Li vaig dir una mica desconfiat.
Imaginar que viatges per totes les linees…. ja saps…
Vaig flipar bastant. Com ho havia endevinat? Potser feia molt temps que jo estava mirant el plànol. Tan friki semblava??
…I agafes el metro i baixes a qualsevol estació, com un turista qualsevol, com si estiguessis a una altre ciutat, un altre mon. Va continuar dient-me tota il.lusionada.
I per un segon vaig pensar que ella si era una friki, però no. No tenia aquesta sensació, al contrari, era una sensació molt agradable. D’acolliment.
….. Doncs sí… més o menys ara feia això. Li vaig dir amb un somriure. I em vaig posar vermell (jo vaig notar un acalorament però ella m’ha dit que realment em vaig posar vermell)
Sempre ets tan tímid ? I recordo el seu somriure i una mirada d’aquelles.
No, no, és que estic sorprés. No sempre parlo amb la gent al metro. Li vaig dir excusant-me.
Ah! És que t’he vist mirar el plànol amb els ulls tancats i no m’he pogut estar de preguntar-te si viatges per les linees com faig jo.
No, si, ara estava…. Però perdona ¿com et dius? Li vaig dir volent agafar la iniciativa.
Anna, i tú?
Anna? Una altre anna, el mon està ple d’annas últimament, anna, ana, an, mari-ana, marihu-ana... totes les combinacions….
Estas realment boig! Em va dir tornant a riure.
Jo Xavi. I aquí estava esperant el metro fent temps mirant els plànols aquests… Li dic mirant-la als ulls.
M’estas fent fora?
No, no.!! He tornat a perdre la iniciativa.
Saps com ho faig jo? Penso un color i després un número i vaig cap allà. Em diu mirant el plànol.
Però hi vas en persona? Li pregunto sorprés.
No, no. Mira diga’m un color i un número. Em mira, somriu, i amb un dit recorre el plànol.
Rosa i set-cents vint-i-cinc!! Ja sabeu, una broma de les meves…
Riu. Aquest no val! Un altre!
Verd tres.
Mira… Maria cristina.
Oh no!, fes-ho al reves!. Maria Cristina és la parada de metro de la feina, quin pal, i ja me la conec! Tota la linea verda és un pal. Dic fent-me l´enutjat.

Qué dificil ets! Diga'm només un número, ja estem a la linea blava.

Vale, però si et sembla bé... hi anem!! M'arrisco a dir. Vull recuperar la iniciativa.

Noto el seu somriure, no només als llavis, als ulls també. I sense dir res més diu:

Un número i no miris!

Set! Dic sense ni pensar. És el meu número de la sort. El metro està arribant, el soroll és inconfundible, com acabarà això....

Has nat alguna vegada? Li pregunto encuriosit.

Somriu amb malicia, i em mira els ulls.

Sagrada Familia. Sí, és casa meva. Anem, còrre, que ara t'ensenyaré el meu món.

CONTINUARÀ....

LA COPA DEL DIA

El locutor del programa radiofònic Radioestadio d'Onda Cero, Javier Ares, va assegurar diumenge passat, durant la retransmissió de la Copa del Rei de bàsquet que va guanyar el Barça, que Joan Laporta "no es un imbécil, es algo mucho peor que eso que no diré" perquè van haver de traduir les seves paraules del català al castellà. Després de la intervenció del president del FC Barcelona, els periodistes van emetre una sèrie d'opinions com que "tuvimos que tragarnos sus declaraciones en catalán. ¡A ver qué va a ser esto!" i van mostrar el seu rebuig a l'ús de la llengua catalana i van afegir que "yo no estoy aquí para traducir, y menos el catalán, esto es una perdida de tiempo". També van manifestar que "a ver, que hablen catalán en su casa no me preocupa tanto, pero que lo hagan en público..." Però els col·laboradors i conductors del programa van continuar criticant l'actitud del president blaugrana: "a ver si no saben español estos señores", segons ha denunciat Miquel Strubell, director d'activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que ha enviat un correu electrònic a l'emissora demanant explicacions sobre els fets que es van produir al programa d'Onda Cero que segueix la jornada esportiva del cap de setmana. Correu que segurament ni li respondran, faltaria plus!.



I a més tota aquesta escalfada segurament ve produida per que el Madrit va perdre i el Barça va guanyar. Per que jo vaig escoltar a RAC1 les declaracions i quan li preguntaven en català responia en català i quan li preguntaven en castellà responia en castellà. Cornut i pagar el beure.
Si voleu fer algun comentari us podeu adreçar a radioestadio@ondacero.es

LA DITA DEL DIA

La felicitat és saludable per al cos,

però és la pena la que desenvolupa les forces de l'esperit.

Marcel Proust, escriptor francès (1871-1922)

O no.

Xavi.

LA NOTICIA DEL DIA

Mor Alejandro Finisterre, el poeta que va inventar el futbolí

Com que no es tracta precisament d'un esport de masses --ni tan sols, en el sentit més estricte, d'un esport--, no hi haurà una multitud disposada a guardar un minut de silenci, ni a les tribunes es penjaran pancartes amb la imatge del mort, ni hi haurà homenatges als ajuntaments, ni es pronunciaran discursos en honor seu. De fet, la notícia ha passat desapercebuda. Ha mort l'inventor del futbolí i és poc probable que als bars i a les tasques es rendeixi tribut al pare del joc, potser perquè ningú s'havia parat a pensar que algú l'havia inventat, o perquè és una d'aquestes coses que per força havia d'existir des de feia segles. Alejandro Finisterre va morir divendres a Zamora als 87 anys, però en lloc d'escriure que acabava de morir l'inventor del futbolí, els diaris locals van destacar la mort de l'escriptor Alejandro Finisterre, del poeta Alejandro Finisterre o d'Alejandro Finisterre el marmessor de León Felipe. En alguns casos, l'assumpte es va despatxar com una "dada biogràfica curiosa". Gallec transhumant, escriptor, editor i periodista, Finisterre va donar vida al seu invent més famós quan tenia només 17 anys: la fama el va perseguir la resta de la seva vida malgrat que aviat va quedar clar que no era la seva vocació dedicar-se a inventar coses, i en moltes entrevistes que va concedir i molts articles que es van escriure sobre ell es parlava de "Finisterre, famós a pesar seu per haver inventat el futbolí".

Era el novembre del 1936 quan Finisterre va quedar sepultat sota la runa de Madrid durant un dels bombardejos franquistes de la guerra civil. Va ser traslladat a l'hospital i allà, un dia, es va despertar envoltat de mutilats. "Jo havia jugat a futbol, fins i tot vaig perdre una dent d'una puntada, però m'havia quedat coix i envejava els que podien jugar. També m'agradava el tennis de taula. Vaig pensar: ¿per què no crear el futbol de taula?". A principis del 1937 es va ocupar de registrar l'invent, però una setmana més tard va haver d'emprendre la fugida pels Pirineus. La vida va haver de donar moltes voltes perquè l'inventor gallec pogués per fi explotar la seva creació. Va ser a Guatemala al cap de molts anys, quan el Govern li va estendre una invitació formal perquè fabriqués futbolins en aquell país. "Els feien mans indígenes amb caoba de Santa María, finíssima, i hi incorporàvem barres periscòpiques".

A Guatemala el va sorprendre el cop d'Estat contra Jacobo Arbenz (1954), encara que el que de veritat va ser una sorpresa és que fos segrestat i obligat a pujar a un avió amb destí al Panamà."Eren agents franquistes", diria més tard. Finisterre va pensar que el volien matar i va ordir un estratagema per escapar-se: es va tancar al bany, va embolicar la barra de sabó amb un tros de paper de plata --perquè semblés un explosiu-- i va sortir als passadissos cridant: "¡Sóc un refugiat espanyol a qui han segrestat, i si és necessari, sé com evitar que aquest avió arribi al seu destí!". Va ser un dels primers segrestos aeris de la història. Quan la nau va tocar terra Finisterre va quedar en llibertat. El maig del 2004, poc abans que comencés l'Eurocopa de Portugal, l'orquestra Tocá Rufar va interpretar a Porto el Concert per a bombos i futbolins en homenatge al poeta gallec Alejandro Finisterre. A l'orquestra hi havia 110 instruments i gairebé la meitat eren futbolins.

Mauricio Bernal www.elperiodico.com

LA NOSTALGIA DEL DIA

M'agrada el futbol. Bé, en general m'agraden molt tots els esports. Suposo que és culpa de la meva educació, doncs desde molt petit sempre he fet molt esport. Particularment m'agrada el futbol i el practico sempre que puc. En totes les seves variants: futbol gran (quan era més jove),futbol sala (cada dimecres)i no oblidem: futbolí.
Fa molts anys que practico el futbolí, i suposo que és una modalitat que tots heu practicat alguna vegada. Segur segur. O NO?
Quan era nen jugava sense arribar a veure gairebé el camp, agafat a les barres i fent-les girar, més aviat rodar, amb la imprecisió i la poca força propies de la infantesa. Recordo diversos bars d'estiu, estant de vacances amb els pares, i l'admiració pels grans que jugaven tant bé i feien moure aquella pilota blanca a velocitat increible. Eren els meus herois.
A l'epoca de BUP (que ara deu ser vintivuité d'ESO) vaig començar a jugar més asiduament, amb els companys de classe, al mític bar Geminis, regentat pel nepe. (nepe deriva de "logaritme neperià", el nom que li vem posar al noi que vigilava la sala de màquines del carrer major, imagineu si era lleig!!! el cabron) Allà amb el Benja feiem una mítica parella. I a vegades com teniem poca pasta jugavem de tres en tres per fer durar més els diners i les partides.
A COU (trentadisseté d'ESO) anavem a uns futbolins al carrer COMTAL, prop de la Via Laietana. Normalment era quan feiem campana d'alguna assignatura bastant pal. ( i moltes ho eren) Era quan començava a aprendre algunes jugades: a "arrosegar" la pilota, a fer la "cullera", ... entre altres.
I durant la carrera ja va ser l'explosió. Als futbolins de quants bars vem jugar? Però sobretot recordo els bons futbolins de l'antro Bar de Can Caralleu, 5 duros i 11 pilotes, que donàven per molt. Futbolins de fusta, pintats de granate, camp verd i amb jugadors blau-i-granes del Barça i blancs (o blanc-i-blaus) pels enemics. Jugadors de ferro colat que abans de començar a jugar havíem de acabar de cargolar bé, per que no caiguessin a mitja partida o es moguessin i no poder fer bona punteria. Feiem equips "compensats" per fer competitiva la cosa, i feiem alló de "si guanyes et quedes, si perds surts". Entre nosaltres era divertit, però quan jugavem contra gent que no coneixiem de res la cosa ja es posava més divertida i, a cops, més tensa. Algun cop vaig tenir la sensació d'estar a punt de sortir per cames d'algun antro on navem a parar. Recordo una tarda que vam guanyar a uns penjats i que no ens deixaven marxar del bareto sense convidar-nos a unes birres, i que no ens deixaven marxar de cap manera. Al final vem fer uns quants quintos i vem tornar a jugar i vem tornar a..... guanyar. Erem jo i el JM Morralla, que per sort feia gairebé 2 mts d'alt. Tampoc era tant bó però al ser esquerrà "xutava" molt fort amb l'esquerra i em sabia un parell de jugades prou efectives, que ara amb la poca pràctica i el temps han anat desapareixent.

Després els futbolins han anat desapareixent de molts bars, substituits per billars, que son més sexis i menys sorollosos. De tant en tant encara faig alguna partida, si perduts a qualsevol poble descobreixo un futbolí en un racó. O només faig girar les barres de jugadors per comprovar si estan ben lubricades. Nostalgia.

L'ANIVERSARI DEL DIA

AVUI és el seu aniversari. No us diré qui és. Però algú capaç de celebrar l'aniversari en dimarts i 13..... (que nooooooooooo, no és el Calvano, ni molt menys!)
Per saber-ho haureu de fer una gimcana o proves. És molt fàcil, busqueu-ho (collons! que complicat de pronunciar aixó no?) Aneu a ARCHIVES i busqueu el 13 de febrer de 2006. Val igual. i feliciteu-lo óstia!!!
o no.
Ep! jrc: no hi ha foto, seria tontu oi?

LA XIFRA DEL DIA

La Guardia Urbana recorre Barcelona durant dues setmanes amb 25 cotxes camuflats.
la xifra no és quants cotxes camuflats hi ha. Ni quantes setmanes, mesos o anys ho estaran fent. La xifra és la quantitat de multes que ens posaran..... que pasa? ja s'ha enfonsat la sagrada familia per culpa de l'ave i han de començar a recaptar més pasta per pagar les putes obres????

ELS DEURES DEL DIA

La nostra classe política, creu que la seva obligació consisteix exclusivament en la creació de lleis, ordenances, decrets, textos legals i altres escrits que imposen obligacions i sancions.
A partir d’ací tota la feina ja esta feta!!. En tot cas algun acte social, alguna entrevista a la radio.

Es talment com si la meva feina de Pare, consistís solament en donar bons consells, a partir d’aquí, jo ja he acomplert.
Quan el mestre del meu fill em diu que el meu Nano es un gamberro, AH!!, jo ja li dic que es porti bé!, que no es baralli, i que faci cas als Mestres!!,
Que més vol que hi faci, si ell no en fa cas?.

Així hem sentit al Saura, dir:
Si em fan una festa Rave, en un solar que no és seu, després el deixen com un merder, atropellen i maten a un xaval, que vol que hi faci jo si no hem fet una llei contra les festes Rave?

D’ordenances a l’ajuntament on un servidor habita sobre, carril-bici, cagarades de gos, etc., les que volgueu,. Ara bé les cagarades segueixen al carrer, i al carril bici i aparquen els vehicles. Que satisfets amb la feina feta es deurien quedar els edils després de l’aprovació de les ordenances!!

La passada setmana llegeixo al diari una ordenança de nova creació per part de l’ajuntament de Barcelona:

Les bicicletes no podran circular per les voreres a menys d'un metre de distància dels vianants,.
Que li cal fer al ciclista quan un vianant se li apropi:

Va de retro caminante, no te me acerques que saco el metro i te mesuro el espasio vital!!!,

Pel que fa als aparcaments, les bicis no podran lligar-se a arbres, semàfors ni mobiliari urbà com ara bancs, papereres o en punts de zones de càrrega i descàrrega, entre altres prohibicions, però sí a fanals.
A partir d’ara sera una peculiaritat turística de Barcelona, veure els fanals flanquejats per un munt de bicicletes. Deslligar la teva bicicleta serà un exercici superior a fer un sudoku mentre intento trobar aparcament .

Després d’una llarga disquisició legal, i enfrontament amb els elements del sector, preocupació social dels medis, etc, etc, als bars del meu barri es segueix fumant igual que sempre, i un es pregunta quina pasta ens ha costat mantenir un munt de diputats per elaborar i reelaborar una llei que no canvia un mínim la realitat social?.

Potser n’haurem d’aprendre de l’Esperanza Aguirre, de l’esperansa que es solidaritza amb els pobres, perque ella tampoc arriba a fi de mes!!, d’aquella que no volia que triomfes l’OPA de gas natural, ja que suposava que una empresa espanyola marxes a l’estranger!!, Doncs d’aquesta esperansa por dios (solo sabe bailar el xa xa xa) posa més senderi i la seva llei en el tema és el següent:

Que cada u fumi on i quan li roti, i la comunitat de Madris paga aquí vulgui desfer-se de l’hàbit tabaquil el tractament pertinent.


Deures del dia:
Director i prota de la peli “Aguirre y la còlera de los dioses”

xaviCosta

LA FRASE DEL DIA

"Le tengo más respeto a una caca de perro que a Oleguer"

Salva Ballesta, jugador de furbó del Llevant.

LES PROPOSTES DEL DIA

Avui he vist tres propostes (Melcior Comas a elsingulardigital.cat ) i us les vull fer arribar per que m'ha semblat que son força bones.

EP! Son propostes culturals, no hi ha ni futbol, ni muntanya, ni baretos, ni frikades vàries.

Ara pots continuar llegint o passar al següent post.


Una visita: Aquesta la vaig fer Diumenge passat, i tant per l'exposició temporal d'obres, com per la permanent, com pel mateix edifici val moltissim la pena anar al MNAC: El Museu Nacional ens ofereix l’oportunitat irrepetible de veure una sèrie d’obres de valor inestimable. Pertanyen al fons del Metropolitan Museum of Art de Nova York i gràcies a elles podem seguir un itinerari pel gran moment de la pintura europea, des del segle XVII fins el XIX. Un total de quaranta dues peces, i que inclouen obres de Van Dyck, Teniers II, Longhi, Fragonard, Goya, Corot, Courbet, Millet, Pisarro, Manet, Degas, Monet, Renoir, Gauguin, Van Gogh i Cézanne entre d’altres. És un plaer que iniciatives com aquesta apropin els grans mestres de la pintura de tots els temps a Barcelona, i que així puguem gaudir de les obres cabdals en tota la seva intensitat. Veure ‘Els primers passos’ de Van Gogh, (a la foto) ...... és tota una experiència, ens regala un moment d’una emoció estètica corprenedora, que cap persona civilitzada pot deixar d’admirar. Fins el 4 de març, i recordeu que el primer Diumenge de cada mes l'entrada és gratuita.



Una peli: BABEL . El director Iñárritu i el guionista Arriaga han format un binomi que ha donat fins ara tres molt bones pel•lícules. La darrera que ens arriba és ‘Babel’, un film dels més poderosos de l’any, i que va molt ben encaminat en la consecució de l’Oscar. Una narració vasta, que abraça tot el territori mundial en el seu afany de totalitat emotiva. Uns personatges a qui les circumstàncies posen a prova, sotmesos als acarnissaments dels destí, a les més amargues contingències. Estructurada episòdicament en diversos focus narratius, al Marroc, a Mèxic i a Tòquio, ‘Babel’ ens mostra com en el nostre món qualsevol acció petita pot donar lloc a resultats insospitats: tots estem lligats d’alguna manera en un destí que pot ser redemptor o tràgic. Cinema dolorós i complex, sense comoditats ni complaences, que ens posa davant els ulls la diversitat, la violència, la fatalitat, la derrota dels desvalguts i la salvació dels poderosos.



Un Llibre: Murasaki Shikibu.
La novel•la de Genji per primer cop en català. Gràcies a la monumental perícia de Xavier Roca-Ferrer ja podem llegir en la nostra llengua un dels monuments més gegantins de la literatura universal. Escrita a principis del segle XI per Murasaki Shikibu, La novel•la de Genji ens conta la història del príncep resplendent, Genji, el fill de l’emperador. Un text sorprenent per la seva vivesa, que ens captiva des de la primera aventura, i que ens arrossega al llarg de tota la seva extensió amb una infinitat de subtileses. Una novel•la de gran extensió, per a gaudir-la pausadament, tot escoltant els seus versos, els seus consells amorosos i seguint els seus galanteigs. Escrita amb una exquisidesa encantadora, aquest text tan antic de la tradició japonesa ens continua persuadint a base d’un poder narratiu inimitable. Shikibu pertany a la casta més genuïna dels narradors d’històries. En tenim només la primera part traduïda (per fi, han hagut de passar més de mil anys), però esperem que l’editorial Destino ens ofereixi ben aviat el segon volum d’aquestes aventures llibertines.

LA CARTA DEL DIA

Barcelona (Països Catalans)

Sr.director de Kelme

ELX (Baix Vinapoló)

Benvolguts senyors,

Lamento profundament la rescissió unilateral del contracte de la vostra empresa amb el jugador del Futbol Club Barcelona Oleguer Presas.
També lamento que una companyia com la vostra no tingui el web en la llengua pròpia del país, és a dir,en català.
Per tot plegat els comunico a partir d' avui compraré productes d' altres empreses més respectuoses amb la llibertat d' expressió i amb el país
Cordialment,

Es pot fer arribar mitjançant el seu web: www.kelme.es

LA HISTÓRIA DEL DIA

Fa uns dies, la nit d’aquest cap d’any, el jove advocat i la guapa dependenta del gran centre comercial se’n van anar al llit. Ell s’acaba de llicenciar, té l’autoestima molt alta i ara té ganes de menjar-se el mon. Ella està bona, i ho sap, i també té ganes de menjar-se el mon. I s'han escollit mutuament per menjar-se. El profe d’anglés de l’insti i la noia de la cafeteria del davant, que ha agafat la feina sense voler-la però que necesita els diners, també van acabar al llit. Feia dies que es buscaven. I els dos nous amics, de trenta i pico, gairebé quarantons, acabats de separar i acabats de conèixer, confessem-ho, tampoc se'n van estar i van acabar al llit.

Cap dels dos separats no savien, quan començava la nit, com la podrien acabar. Potser tenien unes expectativas dipositades en la nit, o potser no en tenien cap intenció, però la nit els va impulsar, sense saber com, en aquella direcció. El vi i tot el cava que van acabar empassant-se també va tenir part de la culpa, per qué no dir-ho, en el creixement d’aquell desig tant sobtat com fugisser. L’endemà eren l’un al costat de l’altre, al nou pis d’ell, començant un any nou més.
Fins a arribar a aquesta situació, havien seguit codis molt ben establerts: realment no es van arreglar gaire, algun petit detall sí, però no gaire. Van sopar amb uns amics comuns que els van presentar, van fer bromes eloqüents com si fossin protagonistes d’alguna serie d’éxit televisiu, es van llançar unes quantes mirades complices i seductores, sense poder evitar un somriure, i a l’hora de marxar ho van fer plegats. Al local on van anar, conegut d’ell, amb una birra a la mà, van ballar seduint-se, començant a tocar-se per que ja savien on volien arribar, i van acabar al sofà petonejant-se. Ja en el cotxe, per la ronda litoral i camí del llit més proper, ella escollia la música que més li agradava i ell accelerava al pas de cada semàfor per cremar el desig el més aviat posible. El pas del cotxe a la cambra no el recorda bé, només flaixos de petons ansiosos contra la paret de l’ascensor i el tacte d’unes natges fermes i rodones, però el que compta és que no va aconseguir refredar les seves libidos, al contrari. Recorda el sofà del menjador i la llum de la tele encesa, riures de bromes vulgars, sexe i llenceria vermella hortera que va caure per terra ben aviat. I ja al llit la mitja foscor, el silenci, i els suspirs, i els gemecs, i el soroll del refrec dels llençols, i la respiració accelerada i la suor, i els petons i les mossegades i la sensació d’un cos calent i en moviment, i la ment sense poder ni voler controlar res. El sexe com l'únic remei a la nostra desgràcia.

Ara no saben què dir i es fan tots dos els adormits. Ell dubta si proposar esmorzar junts i repasa mentalment l’agenda del dia que l’espera. Ella pensa a anar al dinar familiar per celebrar l'inici del 2007, i la roba que es posarà.
Les notícies del dia, els merders entre polítics, la guerra a l’irak, un desastre natural a indonesia, no semblen temes de conversa gaire adequats. Ni tampoc parlaran de la feina, ¿a qué es dedicava ella? …. Se senten com solitaris orfes d'un mateix misteri. Tard o d'hora s'hauran de llevar i afrontar un dia sense diari i amb mal de cap, un dels dies més durs de l'any, potser de la vida. Hauran passat la nit tal com toca i cauran en la ingenuïtat de sentir-se transgressors. Són les paradoxes de la vida moderna, una vida feta de codis establerts que vivim creient que som lliures per escollir. O no.

Vols que et porti a algun lloc?
No, la linia groga ja em va bé.
Ah, val. Bé, adeu,.... ja ens veurem.
Si, ... ja ens veurem.... o ja quedarem amb aquella gent. Adeu.
Si, és clar. Adeu.
(i mentre tanca la porta, fent-li una darrera ullada a aquell cul que ha tingut entre les seves mans, pensa amb recança en que aviat ell tornarà a quedar amb els amics comuns i es tornaran a trobar.) O NO!.

ADA i Xavi-e

LA CANÇÓ DEL DIA

Avui fa un dia de sol més propi de la primavera o de l'estiu que no d'un típic mes de febrer hivernal. I a l'aixecar-me i obrir les persianes no m'han vingut ganes d'anar a treballar. Volia quedar-me al llit. I pensar i pensar. I volar i volar. I volia traslladar-me a l'estiu, amb el sol, la platja, la sorra, els viatges, aquella calor tan fantàstica, la llum, les claretes, les nits d'estiu,..... I per això us penjo aquesta cançò, una cançò per a que somieu desperts, recordeu l'estiu, l'estiu que més us agradi, i us ompliu amb la força i la energia del sol. Una cançò on una parella enlloc d'anar a treballar es queden recordant l'estiu al llit.

I se la vull dedicar a l'Ana, "An", que vaig conèixer ahir en unes circunstàncies molt especials. Perque cada dia de cada dia el sol torna a sortir i nosaltres l'hem d'aprofitar. Un petó.

Espero animar-vos el dia a tots!





"Y tu piel es blanca, como esta mañana de Enero. Demasiado hermosa como para ir a trabajar. Y sin pestañear, hablamos con el jefe un cuento chino. Y como niños nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces, lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas. Porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno. Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar:

Imagina una calita. Yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol. Es la costa catalana. Y estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos. Mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al spring con un segundo de ventaja en el último suspiro, colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo el chiringuito. Un bañito. Helado de pistacho y partida al futbolín. Lanzamos unos frisbis. Jugamos unas cartas. Y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna. La sal. Tus labios, mojados. Me entra la sed y pido una copa. Y España se queda en cuartos, en la Eurocopa.
.
..
...
..
.
Pero nos da igual. Hoy ganaremos el Mundial. Subimos a casa. Hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos. El tiempo se para. El aire no corre. Mosquitos volando y grillos cantando. Y tú a mi lado, muriendo de sueño. Cansada. Contenta. Me pides un cuento y yo te lo cuento. Mas bien lo invento. Te explico que un niño cruzó el Universo, montado en un burro con alas de plata. Buscando una estrella llamada Renata, que bailaba salsa con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta. Malvado. Engreído. Traidor forajido. Conocido bandido en la Vía Láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales.
Y te duermes.

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.

Al principio, como siempre, dormimos abrazados. Y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo. A tu lado de la cama. Esta cama. Hoy repleta de mantas. En esta mañana fría. Fría. Fría. Congelada.
Congelada."

LA LLUM DEL DIA

Dijous passat uns quants vem apagar les llums de casa durant cinc minuts. Hi ha molts dies que no hi soc a casa a aquelles hores, però dijous passat estava malalt i, evidentment, si que hi era a casa. Abans de fer-ho i mentre esperava que arribés el moment estava pensant en:

Coses que es poden fer a les fosques en cinc minuts
-Podia taral·lejar (bonica paraula) alguna cançó, però només em venien al cap cançons tristes de tardes d’hivern i no em venia de gust.
-Podia passejar a les palpentes (bonica expressió ) per tota la casa, comprovant si ja conec on son tots els mobles i parets del nou pis piset.
-Podia comptar fins a tres-cents. Si ho faig a un ritme d'un número per segon, la cosa quedarà quadradeta, avorrit però just.
-Podia comprovar si, com a les pelis americanes, obrint la nevera o encenent un miserable misto se m’ il·lumina la cara i tota la cuina i part del menjador, bembé com si fos de dia.
-Podia no mirar-me al mirall del lavabo.
-Podia fer cares rares sense patir per si em veien.
-Podia comptar tots els leds o pilots de llumetes que es queden encesos en la foscor: els tres verds de la nevera, un vermell del carregador de piles, un altre vermell de la tele, un blau del bluetooth dels auriculars de música, i algun altre despistat per la casa. He pensat en com fer-ho per apagar-los tots.
-Podia imaginar-me que farien els senyors de l’Opus que tenen 7 o 8 fills quan es quedin a les fosques cinc minuts.
-Podia llençar crispetes a l’aire i tot estirat al sofà, fer-les caure encertant a la boca.
-Podia començar a llegir a les fosques el programa electoral de Ciutadans. Total, amb llum em faria el mateix efecte.
-Podia mirar pel balcó i comptar quantes llums més s’apagaven i classificar els veins en “solidaris” o “insolidaris”. Però també podria haver algun despistat.
-Podia escoltar en silenci el run run de la ciutat, el trànsit passant, les sirenes xiulant, el soroll de fons, el crepitar de l’ascensor, i els gemecs dels veins del tercer aprofitant els cinc minuts.

-O us podia imaginar dient a cau d’orella a la persona que estimeu, alló de:
perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

tot intentant fer un petó fugisser a les galtes esquives, amb el desig de ser correspós amb la mateixa moneda.






De totes només vaig fer una. I vosaltres que vau fer?

LA DITA DEL DIA

Potser no està tan clar que la poesia ens torni més persones,

però sovint ens ha ajudat a ser persones.

Pere Rovira (Vila-seca de Solcina 1947)

ELS DEURES DEL DIA

L'altre dia, vaig apagar les llums de l’oficina, vaig ser l’únic de tot el carrer que ho vaig fer, en un carrer ple de comerços, vaig entrar al “Presio jutto”, el bar del barri i li vaig dir a l’amo i cambrer, tot cridant des de la porta, Manolo apaga las luses, por el cambio climàtic!!!, el Manolo em va mirra divertir i em va dir tot cridant per que em sentis tota la clientela:
SI pues tu dile al Pepe que ahora le apago la màquina!!, el Pepe es un d’aquells clients que es fot 2 hores a la màquina escurabutxaques, i sembla una lleona vigilant cadells quan ell vigila la màquina, si pensa que esta a punt de caure-li premi.
Vaig obrir la porta d’un col·lega “Er trato pecho” i li vaig a l’Antonio:
Venga tio que toca apagar las luses!!, i l’Antonio em va dir :
Si, coño ahora que tengo una paga y señà, voy a serrrar la barraca!!!

No us penseu que un servidor va ser molt coherent, un servidor va anar a fer un cafè a la Torre vermella, tot esperant que passessin els 5 minuts. Si hagués estat coherent hagués fet boicot als boicotejadors de l’apagada, ho sigui a tothom.

El dia següent m’entero de que va apagar la torre de l’Agbar, i la Sagrada família. Collons quins personatges més preocupats pel canvi climàtic!!, l’església i la companyia d’aigües, hòstia quins estranys companys de viatge!!!.

Diumenge en una entrevista al Periòdic, que li fan al Carod, llegeixo una expressió del líder d’ERC, que la reprodueixen en titular::
La societat ens reclama calma; dons ja la té!!!.

Em recorda quan de petit em deien:
Si no vols caldo, dues tasses!!

O bé:
Volies fer una marranada, doncs ara ja t’ha caigut una plantofada, ara si que la pots fer i amb causa justificada.

O bé, quan a l’escola m’explicaven les virtuts del franquisme:
50 anys de tranquil·litat!!, 50 anys de Pau!!


O sigui la filosofia vol ser mes menys:

Tu vols anar sempre a la teva , no fent cas als grans, doncs ara no et queixis!!.

Per tant no em queixo, però em dol posar-me al mateix vaixell que l’església I Agbar ( que es el mateix que dir la Caixa) per que em sembla que m’aixequen la camisa , i que el Manolo i l’Antonio, tenen més clar que jo de que amb qui es juguen els cuartos.

Per tant no em queixo, però em dol haver votat al Sr. Carod, quan desprès em diu, No m’has votat??, doncs FOTET!!

Prendre 2 tasses de caldo i respiraré pensant que estem en el mes de Carnaval, on tothom es treu la màscara i ensenya la cara que te!!!


DEURES DEL DIA:

Avui dia 5, Santa Ageda, Patrona de les dones. Com celebraven a Bot, la festa de les dones a començament del segle passat?

Apa Siau.
xavicosta