ELS TOMÀQUETS DEL DIA

Finalment ahir vem nar d'excursió al monestir de Budisme Tibetà SAKYA TASHI LING, al Palau Novella, enmig del Garraf. Allà ens vem impregnar de Budisme, per unes hores ens vem deixar portar per aquest bon rotllo que emeten, i pel convenciment, senzill però brutal, que tots som bones persones. No ens vem enfadar quan els equips d’àudio que et fan la visita pel palau no funcionaven, fa vent i les ones no arriben, la natura sobre la tecnologia. No vem tenir cap conducta sexual inapropiada, tal i com deia a les normes d'entrada, ni vem intoxicar el nostre cós, ni amb tabac ni amb alcohol. Tampoc vem matar. Ni tan sols als mosquits que es van alimentar de nosaltres a la bassa del monestir. Vem donar tres voltes al monument Estrupa dedicat a la salut, tot fent voltar el rotllos d'oracions i meditant per tal que aquestes oracions ajudin algú altre o a nosaltres mateixos. Vem dinar envoltats de monjos o voluntaris del monestir (fàcilment identificables per les samarretes granates que duien, vaja, que semblava una trobada de Reagrupament) al menjador comunitari, amanida de llenties, bacallà i síndria. Menjar que prèviament vem beneir agafant-nos les mans i tancant el cercle energètic de tots els que envoltàvem la taula, tot dient les místiques paraules que ens unirien amb els aliments que ens havien d'alimentar: Booooon-profit! Plens de vibracions budistes vem marxar a intoxicar-nos de cafè al pati de casa del Toni i l'Anna, mirant el mar i contemplant l'hort, http://eljardidelana.blogspot.com/ , d’on van sortir uns regals amb forma de tomàquet i que ens van servir per filosofar en el cotxe mentres tornàvem a casa. Fruit d'això he rebut el resum filosòfic que m'ha enviat en Toni +- i que us adjunto aquí sota i que diu:



Tot i la influència de Buda, el paisatge auster del Garraf, les oracions al vent de l’estupa, la bassa d’aigua verda amb serps, ànecs i tortugues, han estat els tomàquets dels vostre hort que acabo de sopar, amanits amb oli d’oliva i uns grans d’anís verd els que m’han recordat aquest text que vaig llegir fa anys amb la contundent frase enmig de l’article que deia “Cap filosofia es més profunda que un tomàquet”. El text de l’escriptor Manuel Vicent titulat “Madurez”, amb essències del Mediterrani i segurament del budisme, diu així:

A esta altura de la vida uno ya solo aspira a ser decente y a estar delgado, a comer pequeñas raciones de alimentos muy seleccionados, a sorprenderse de que salga el sol cada día. Todas las doctrinas han pasado y el aceite de oliva permanece; todos los imperios han caído y, no obstante, dentro de ti la ascética puede levantar un baluarte que nunca será derribado. También la juventud ha huído hacia otras playas, hacia otros cuerpos. Brindemos. Que nadie llore por los días perdidos, por los placeres que uno sacrificó a la prudencia, por los impulsos ahogados. Hay que levantar la copa con melancolía y brindar por la antígua hermosura, por la memoria de aquellas horas. La madurez consiste en ir secándose con elegancia hasta convertir tu carne en una cecina de gran calidad, bien curada. Desecha cualquier pensamiento que te lleve a aquellos sueños que no pudiste realizar, pon los pies dentro de una acequia y deja que la historia fluya como el agua. Las teorías políticas, creencias religiosas, convicciones morales y disquisiciones filosóficas discurrirán acariciándote el calcañar, mientras el mundo se cae a pedazos. Las grandes utopías han desaparecido, todos los profetas han sido burlados, el futuro ya no existe. Mas he aquí algunos bienes que en medio de tanto azar siempre quedarán en pie: comer delicadas verduras, cultivar la amistad, amar a los que te quieren, ser decente, gastar poco, estar flaco. Ninguna filosofía es más profunda que un tomate. Cuando ya no puedas aferrarte a ninguna doctrina tu perro seguirá moviendo el rabo y aún quedará la luz del aceite de oliva, la bondad del corazón, la ensalada de apio, la ternura ante el dolor y una agradable conversación con los amigos en el interior del aroma de café.
Hoy los negocios más oscuros se hacen en despachos de cristal muy transparente y el lujo ha alcanzado por fín el brillo de una salchicha. Para defenderse sólo está la austeridad. Al pie de ese baluarte hay que ir secándose con elegancia sin desear nada más sino algunos alimentos muy seleccionados y todo el mar.

Graciès pels tomàquets.

Bona nit canalla!