31 de desembre 2010

LA TONTERIA DEL DIA

Hola a tots!
Acabes d'entrar a la TONTERIA DEL DIA, un espai virtual on podràs llegir una mica de tot. Cada dia una nova coseta. Un poema, una crónica, una foto, una dita, una felicitació, un retret,... et pots trobar de tot a la TONTERIA DEL DIA.
Però el més interessant és que s'accepten els teus comentaris, s'accepten i s'esperen, sempre seran benvinguts. Mira, llegeix, pensa, opina, critica i escriu.
I si enlloc d'un comentari vols que et penjem alguna cosa, alguna TONTERIA particular, doncs ens la fas arribar i te la penjarem. LA TONTERIA és de tots els que vulgeu participar.
xavi-e

19 de juliol 2010

ELS TOMÀQUETS DEL DIA

Finalment ahir vem nar d'excursió al monestir de Budisme Tibetà SAKYA TASHI LING, al Palau Novella, enmig del Garraf. Allà ens vem impregnar de Budisme, per unes hores ens vem deixar portar per aquest bon rotllo que emeten, i pel convenciment, senzill però brutal, que tots som bones persones. No ens vem enfadar quan els equips d’àudio que et fan la visita pel palau no funcionaven, fa vent i les ones no arriben, la natura sobre la tecnologia. No vem tenir cap conducta sexual inapropiada, tal i com deia a les normes d'entrada, ni vem intoxicar el nostre cós, ni amb tabac ni amb alcohol. Tampoc vem matar. Ni tan sols als mosquits que es van alimentar de nosaltres a la bassa del monestir. Vem donar tres voltes al monument Estrupa dedicat a la salut, tot fent voltar el rotllos d'oracions i meditant per tal que aquestes oracions ajudin algú altre o a nosaltres mateixos. Vem dinar envoltats de monjos o voluntaris del monestir (fàcilment identificables per les samarretes granates que duien, vaja, que semblava una trobada de Reagrupament) al menjador comunitari, amanida de llenties, bacallà i síndria. Menjar que prèviament vem beneir agafant-nos les mans i tancant el cercle energètic de tots els que envoltàvem la taula, tot dient les místiques paraules que ens unirien amb els aliments que ens havien d'alimentar: Booooon-profit! Plens de vibracions budistes vem marxar a intoxicar-nos de cafè al pati de casa del Toni i l'Anna, mirant el mar i contemplant l'hort, http://eljardidelana.blogspot.com/ , d’on van sortir uns regals amb forma de tomàquet i que ens van servir per filosofar en el cotxe mentres tornàvem a casa. Fruit d'això he rebut el resum filosòfic que m'ha enviat en Toni +- i que us adjunto aquí sota i que diu:



Tot i la influència de Buda, el paisatge auster del Garraf, les oracions al vent de l’estupa, la bassa d’aigua verda amb serps, ànecs i tortugues, han estat els tomàquets dels vostre hort que acabo de sopar, amanits amb oli d’oliva i uns grans d’anís verd els que m’han recordat aquest text que vaig llegir fa anys amb la contundent frase enmig de l’article que deia “Cap filosofia es més profunda que un tomàquet”. El text de l’escriptor Manuel Vicent titulat “Madurez”, amb essències del Mediterrani i segurament del budisme, diu així:

A esta altura de la vida uno ya solo aspira a ser decente y a estar delgado, a comer pequeñas raciones de alimentos muy seleccionados, a sorprenderse de que salga el sol cada día. Todas las doctrinas han pasado y el aceite de oliva permanece; todos los imperios han caído y, no obstante, dentro de ti la ascética puede levantar un baluarte que nunca será derribado. También la juventud ha huído hacia otras playas, hacia otros cuerpos. Brindemos. Que nadie llore por los días perdidos, por los placeres que uno sacrificó a la prudencia, por los impulsos ahogados. Hay que levantar la copa con melancolía y brindar por la antígua hermosura, por la memoria de aquellas horas. La madurez consiste en ir secándose con elegancia hasta convertir tu carne en una cecina de gran calidad, bien curada. Desecha cualquier pensamiento que te lleve a aquellos sueños que no pudiste realizar, pon los pies dentro de una acequia y deja que la historia fluya como el agua. Las teorías políticas, creencias religiosas, convicciones morales y disquisiciones filosóficas discurrirán acariciándote el calcañar, mientras el mundo se cae a pedazos. Las grandes utopías han desaparecido, todos los profetas han sido burlados, el futuro ya no existe. Mas he aquí algunos bienes que en medio de tanto azar siempre quedarán en pie: comer delicadas verduras, cultivar la amistad, amar a los que te quieren, ser decente, gastar poco, estar flaco. Ninguna filosofía es más profunda que un tomate. Cuando ya no puedas aferrarte a ninguna doctrina tu perro seguirá moviendo el rabo y aún quedará la luz del aceite de oliva, la bondad del corazón, la ensalada de apio, la ternura ante el dolor y una agradable conversación con los amigos en el interior del aroma de café.
Hoy los negocios más oscuros se hacen en despachos de cristal muy transparente y el lujo ha alcanzado por fín el brillo de una salchicha. Para defenderse sólo está la austeridad. Al pie de ese baluarte hay que ir secándose con elegancia sin desear nada más sino algunos alimentos muy seleccionados y todo el mar.

Graciès pels tomàquets.

Bona nit canalla!

25 de juny 2010

ELS TRAMPOSOS DEL DIA

Avui he llegit un post del meu company David en el seu blog “Malgrat la boira” que m’ha fet pensar una mica. D’entrada no m’ha agradat, per que intento sempre construir i no destruir, anar a favor i no anar en contra, sumar i no restar. Però osti tu, hi ha segons quines coses que no es poden deixar passar. I aquesta és una d’elles. Per que és una lluita desigual, per que mentres nosaltres si que sumen, si que anem a favor, si que construïm, ell, els altres, els espanyols, fan tot el contrari: Destrueixen, van en contra, resten, ens menystenen. I ja n’hi ha prou d’aquest color! Com no juguen amb les mateixes normes i son uns tramposos, doncs fora. Els vull fora per tramposos.
I diu:

Una de les meves primeres incursions en el món de l’activisme social va ser recollir signatures a favor de les seleccions esportives en el marc d’una Iniciativa Legislativa Popular. Aquesta ILP va propiciar una modificació de la Llei de l’Esport per la qual el Govern es va comprometre a impulsar seleccions nacionals en totes les disciplines. Tanmateix, després de molts esforços, i malgrat disposar del recolzament d’una bona pila de federacions internacionals, l’esport català continua sense ser reconegut. I de culpable només n’hi ha un: les federacions esportives espanyoles i, a l’ombra, l’estat espanyol.

No entraré a detallar les incomptables pressions que aquestes federacions han exercit, sobretot damunt les federacions esportives d’estats petits o amb pocs recursos, per tal que es neguin a reconèixer oficialment les nostres seleccions. Internet en va ple! I parlo, no cal dir-ho, de fonts del tot fiables.

Simplement vull dir que, mentre els catalans no tinguem les nostres pròpies seleccions, Espanya no es mereix guanyar ni un sol títol. Com el Mundial de Futbol, per exemple. I de res no em serveix l’argument que hi juguen catalans. Imagineu-vos que diguéssim als espanyols que renunciessin a la seva selecció i cedissin els seus jugadors a França, i que juguessin sota els colors francesos, que com més units, millor... I un be negre, els dirien! Els espanyols volen tenir les seves seleccions i em sembla fantàstic. Doncs nosaltres també. És una qüestió de normalitat nacional: una nació, una selecció. I ni tan sols cal ser un estat independent per tenir-ne: mireu Escòcia, mireu les Illes Feroe... Mentrestant, doncs, si Espanya no juga net i impedeix que nosaltres puguem ser-hi, no es mereix guanyar res de res. Fora els tramposos!

19 de febrer 2010

EL FACEBOOK DEL DIA

El facebook mata la literatura. Cada cop escric menys al blog i més al mur. Sabeu qué?: Faré un post d'això... o no.

05 de febrer 2010

La borsa cau, el PP puja, ZP resa i jo q soc ateu polític tinc mono de sol i neu.

12 de gener 2010

EL FACEBOOK DEL DIA

De la llista de 10 propòsits per l'any 2010..... ja he borrat 2! Properament els penjaré aquí. Quants heu borrat vosaltres??

25 de desembre 2009

BON NADAL

Wola a toton!
BON NADAL!



M’encanta aquesta maleida cançò!

Quan la pluja fa remor de tren,
Quan la gent s'afanya pel carrer,
Quan s'encén un llum,
Sempre es fa més gran la tristesa.

Vaig pintant somriures de paper,
Sospesant el temps entre les mans.
L'aire s'ha enfosquit
I la nova nit passa de pressa.

I l'hivern que ja ha arribat,
Em porta vora el foc
el pensament d'altres temps millors.

I els carrers engalanats
Amb les llums de colors,
Et fan sorgir
Entre els meus records
De Nadal.

Estirat sobre un jardí de neu
Faig dormir les mans dins de l'abric.
Miro cap al cel,
I et veig tremolar com un estel.

Tirem pedres a tots els fanals,
Caminant amb el pas imprecís,
Volem veure si hi ha,
Darrera el núvol gris,
La nostra estrella.

I l'hivern que ja ha arribat,
Em porta vora el foc
El pensament d'altres temps millors.
I els carrers engalanats
Amb les llums de colors,
Et fan sorgir
Entre els meus records
De Nadal.

Tants desitjos de prosperitat.
La tendresa es fa provisional.
Tan de bo tot això fos real,
I es quedés aquí, molt més enllà
De Nadal

(SAU)

11 de desembre 2009

LA PREGUNTA DEL DIA


Ahir vem fer la presentació de “Montcada Decideix” a l’Ateneu ABI. Durant el torn de precs i preguntes algú va preguntar:

¿Però no acabaríem abans si tothom votés un partit independentista, ERC, i aquest decideix la independència?
Aquest no ha entés res, vaig pensar.
Quan Catalunya aconsegueixi ser un estat independent (i en aquest sentit treballem ) tot seguirà igual que avui. Bé, tot no, però vull dir que no tots els catalans seran “independentistes”, sabeu que passarà?, a l’endemà de convertir-nos en un estat, en Catalunya, el vostre lloc de treball serà el mateix, casa vostra serà la mateixa, tindreu la mateixa hipoteca al mateix banc, els nens aniran a la mateixa escola, al carrer hi haurà bona gent, mala gent, banquers, advocats, prostitutes i assassins, i es podrà parlar català, castellà, xinès i danès, al carrer trobaràs blancs, negres, indis, gent de totes les ètnies i colors, i els semàfors seran iguals, vermell, taronja i verd, i els taxis de Barcelona grocs i negres, hi haurà qui votarà dretes i d’altres esquerres, molts continuaran sense anar a votar, i l’ipc pujarà cada any, com el metro, el bus i el pa. Hi haurà qui li agradi més el Pare Noël i d’altres que voldran el Tió de Nadal, el Barça, l’Espanyol o el Madrid, la Penya o els Lakers. Follarem igual que ara, ni més ni menys, però ens donaran menys pel sac. Això és el que desitjo, per que serà el senyal més clar de normalitat i d’acceptació.
I tot això per que soc i em sento català, i no espanyol ni francès ni rus, per que la meva identitat la decideixo jo, i ningú me l’ha d’imposar, per que en definitiva del que parlem és de llibertat.
O no?

02 de desembre 2009

LA CAPSIGRANYADA DEL DIA

Wola a toton, avui un article sobre el català, que fa dies que no en penjo cap. Ja sé que us agraden més els de sexe, però aquest no està en perill. I recordeu practicar la llengua!!

Sobre la paraula “gilipollas” :

Des de fa uns quants anys –no molts, la veritat– els valencianoparlants ens hem apropiat de la paraula castellana “gilipollas” que hem valencianitzat parcialment en “gilipolles” –fent-la acabar en –es en lloc de en –as, però amb la g, això sí, pronunciada a la castellana– per a referir-nos a una persona estúpida, curta d’enteniment.

El problema que se’n deriva és doble: per un costat fem ús d’una paraula que no és de la nostra llengua i que no ens cal per a res i per un altre usem la mateixa paraula per a una gran quantitat de conceptes, pròxims però no idèntics. Així doncs, ací tenim un cas de castellanització i empobriment lingüístic alhora. Nosaltres tenim en valencià, afortunadament, una gran quantitat de paraules que ens permeten matisar els diferents graus de l’estupidesa humana i dels comportaments més o menys estúpids. Vegem-ne unes quantes.

Si volem dir que algú és curt d’enteniment, que té un dèficit d’intel·ligència considerable, diem que és estúpid, imbècil, idiota, neci, estult, cretí. També podem dir, simplement, que és curt.

Per a referir-nos a una persona d’una ingenuïtat extremada, sense malícia, que per la seua innocència pot ser fàcilment enganyada per altri, tenim les paraules albercoc, alficòs, bacora, badoc, bajoca, balòstia, balou, bamba, bambau, becza, beguinot, benigembla, bequinot, bergerol, bifoi, bresquilla (o ambresquilla), enza, facilitari, fava, infeliç, javaloies, macoca, sanoi, simple. I també bovo, amb v labiodental, així com el derivat bovatxa. I també les expressions mitja me’n queda i mitja me’n queda de la part del peçó.

Si la persona, a banda de simple i ingènua, és blaneta, poqueta cosa, sense espenta, la qualifiquem de bleda.

Aquell que té igual de tot, que no li importa ni el preocupa res, que manté una actitud d’indiferència respecte a determinades coses que se suposa que li haurien d’interessar, que no vol saber-se res d’exigències morals, polítiques o religioses i que no el preocupen en absolut els convencionalismes que ens imposa la societat, que no té formalitat, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot, diem que és un menfot.

Si algú, a més de no ser massa intel·ligent, fa la guitza tan com pot, és un caracollons.


Qui sempre està molestant els altres per broma, per riure’s de la reacció d’aquell a qui incomoda, és un caixcador, caixquera, caixqueta, caixquetes, emprenyador, enguiscador, enguisna, enguisneta, esqueta, fisguet, guisguet, guisquet, punxa, visquet.

De una persona inútil i mentalment estúpida diem que és un cap de suro, cudol, garrofa, soca, terròs, trompellot, trompot o, fins i tot, trompot de pi.

De qui sempre es deixa manejar pels altres, que és dèbil de caràcter i excessivament condescendent, diem que és un borrego, un butxaques, un ninot o un perot.


I del marit que es deixa manejar per la seua dona, que sempre fa el que li diu ella, que no té iniciativa pròpia, diem que és un braga o un collonera.

De la persona que no té trellat, que no té seny, diem que és un capbuit, un capsigrany, un capsot o un destrellatat.

De qui és curt d’enteniment, no sap res de res i, damunt, és cabut com ell a soles, diem que és un ase, un ruc o un burro.

De qui té poc trellat i poca formalitat diem que és un borinot, un moniato o un tararot.

De la persona que té l’atenció distreta, que està encantada, abismada, abstreta, diem que és un badoc o que està emberjolat, embeulat o embovat.

De qui obra o parla de manera exagerada, irreflexiva i poc raonable, que no té moderació ni mesura de les coses, diem que és un destarifat.

D’una persona parada, ensopida, embadalida, diem que és un monot o un mussol.

De qui és lent i feixuc, tant des del punt de vista físic com des del punt de vista intel·lectual, diem que és un saboc o un sompo.

De la persona desordenada i descuidada en les seues accions, que fa les coses de manera precipitada i sense reflexió, que no pensa les coses abans de fer-les, diem que és un trapalatrop o un trapatroles, i també que és un atavanat, atotinat, atrontillat o atrotinat.

Si algú és incapaç de fer ben fetes (o mijanament ben fetes) determinades coses, direm que és un inepte o un negat.

La paraula castellana “gilipollas” ja està documentada a començaments del segle xx però es va generalitzar en el decenni dels 60. Actualment s’usa d’una manera exagerada. Jo recorde que en els anys 50, quan jo era adolescent, s’emprava la variant “gilipolla”, en singular, que és més lògica. “Gilipolla” és una paraula composta de “gili” i “polla”. El DRAE arreplega la paraula “gilí” (amb accent a la i) que diu que és de procedència caló i que significa 'inocente, cándido'. Joan Coromines en el seu Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico també arreplega aquest mot del qual diu: «gilí. 'tonto, memo', del gitano español jili, 'inocente, cándido', derivado de jil 'fresco', jilar 'enfriar' [...]». La paraula està documentada per primera volta l’any 1882 però la RAE no la va acceptar fins després del 1899. El DRAE arreplega, a més, la variant “gil” que diu que s’aplica a una persona simple, i especifica que és pròpia de l’Argentina i l’Uruguai. En efecte, en el Nuevo diccionario lunfardo de José Gobello trobem la paraula “gil” i els derivats “gilón, gilún, gilastro, gilastrón, gilimursi, gilurdo, gila, gilada, gilería i gilear”. Tots hem sentit alguna volta el tango Cambalache, d’Enrique Santos Discépolo, popularitzat per Carlos Gardel, que diu: «[...] el que no llora no mama y el que no afana es un gil.» El DRAE no arreplega cap dels derivats que apareixen en el Nuevo diccionario lunfardo. Tampoc arreplega la variant “gili” (sense accent a la i), àmpliament usada en castellà. La paraula “polla” tots sabem que significa, tant en castellà com en valencià, 'gallina jove, que encara no pon', però en castellà és també una denominació vulgar del penis, accepció que en valencià no ha tingut mai. En valencià, una polla és, a banda d’una gallina jove, una dona jove, una xicona. Per consegüent, la paraula composta castellana “gilipolla” significa 'estúpid del penis' i equival a expressions com ara “tonto del pijo”, “toto del haba”, “tonto del nabo”, “tonto del carajo”, “tonto del cipote”, etc., (pronunciades habitualment amb caiguda de la d intervocàlica i debilitament de la e). Actualment tothom diu “gilipollas” (en plural) que, lògicament, hauria de significar 'estúpid de diversos penis', cosa una mica estranya. El DRAE arreplega “gilipollas” –i el derivat “gilipollez”– i també “gilipuertas”.
Als valencians no ens cal usar aquestes paraules castellanes, no en tenim gens de necessitat. Ja hem vist que tenim un repertori genuí riquíssim al qual caldria afegir alguns vocables propis d’altres zones de l’àrea lingüística que han penetrat en la població, sobre tot en els més jóvens, a través de l’escola i els mitjans de comunicació com, per exemple, tanoca, poca-solta, desassenyat, eixelebrat, embadalit, beneit, babau, ximple, etc. Cal dir que quasi tots els mots que hem citat en aquest article admeten flexió en gènere i nombre i, a més, poden formar augmentatius, diminutius, derivats, composts, etc.

Perdre tota aquesta riquesa lèxica tan impressionat i substituir-la per una única paraula que, damunt, no és de la nostra llengua, és una acció que m’estime més no posar-li cap qualificatiu. Deixe que l’amic lector ho faça lliurement.
Algú em va dir una volta que això de “gilipollas” només ho diuen els que ho són.

Jo, per si a un cas, procure no dir-ho mai.

Eugeni S. Reig

Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 30 de novembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/109565.html
"No sé el que significa aquesta paraula. Molts cops m'ho diuen, així que suposo que serà una mena d'elogi"
Anònim.

18 de novembre 2009

ELS PIRATES DEL DIA

Wola a toton!
Avui us penjo un post per a que reflexioneu una mica. Va de tot això del segrest de vaixells, de l'Alakrana, de pagar rescats, i en definitiva de pirates. Tot és molt surrealista... sabeu que hi ha una empresa anglesa que es dedica a "tramitar" els rescats? Si al final us pregunteu , com jo, qui son els pirates el post haurà valgut la pena.
Gràcies Encarna pel link, la info la he tret d'aquí:
http://www.letra.org/spip/article.php?id_article=3227
però internet és lliure i serveix per a que us informeu de tot. Busqueu busqueu.



"Pirates Love Fish" és un reportatge sobre l'efecte que en els recursos pesquers de Kenya han tingut els pirates de Somàlia. Una interessant reflexió més enllà de la visió simplista que molts mitjans de comunicació estan donant del conflicte en aigües de Somàlia.
Traducció i subtítols: Eva Reis i Beatriz Sánchez

Sobirania alimentària a Somàlia
La informació que els mitjans de comunicació ens van oferint sobre els segrestos de vaixells tonyinaires davant les costes de Somàlia ha anat, mica en mica, matissant-se. Malgrat que encara es segueixi parlant de pirateria, s'ha explicat també com en aquestes aigües molts països desenvolupats hem anat abocant residus tòxics. Sabem també que una de les raons per les quals s'arriba a aquesta situació ha estat la pesca il.legal, la pesca en aigües territorials somalis, i sempre a uns ritmes i quantitats que deixen els caladors a la vora del col.lapse. Entre els vaixells responsables hi ha la flota espanyola que ha estat, a més a més, altament subvencionada per la Unió Europea per a aquest, diguem-ne, ecocidi. Per exemple, l' Alakrana, vaixell recentment segrestat i alliberat, va rebre una ajuda per a la seva construcció de més de quatre milions d'euros.
Però encara hi ha una nova dada per afegir-i molt significativa- que demostra el terrible mal que fa aquesta flota pesquera saquejant en territoris on la pobresa i la fam estan instal.lades. Aquest darrer any els pescadors locals de Kenia, al sud de Somàlia, arriben cada dia a port amb captures com feia anys no recordaven. Diuen que tornen a pescar tonyines, barracudes o ratlles gegants perquè la presència dels "pirates" somalis ha fet fugir i allunyat mar endins a les grans factories flotants. Al petit poble de Malendi un pescador pot estar guanyant més de 200 € diaris, cinquanta vegades més que el salari mitjà de la població. Un salari més que digne. Cal tenir en compte que els grans vaixells, en les seves captures de tonyines, pesquen també moltes altres espècies que simplement descarten. Avui sense aquests vaixells, la pesca de tonyina i els "rebuigs" són fonts d'ingressos i de proteïnes per a la població local. També s'ha beneficiat el sector de la pesca esportiva on les càmeres fotogràfiques tornen a enquadrar grans peixos abans de tornar a la mar.
Per tant, si en lloc de mesures de militarització dels vaixells espanyols es plantegés la prohibició de la pesca industrialitzada en el continent africà, es podria d'una banda dedicar aquests fons a potenciar una política europea i espanyola a favor de la pesca artesanal, local i sostenible, que tanta falta fa, i de l'altra, contribuiríem al desenvolupament dels pobles africans amb molta més eficàcia que amb molts programes de solidaritat. Respectant, com ha de ser, la mateixa sobirania alimentària africana.
Gustavo Duch Guillot, Ex Director de Veterinaris Sense Fronteres.


O no.

10 de novembre 2009

EL SHOW DEL DIA

Wola a toton!
He llegit a la revista Science que la gent enfadada pensa millor. I això ho argumenten amb tota una llista de raonaments científics. És una pena. Quanta gent hi ha al món que s’hauria d’enfadar molt i molt més?? Hem de fer del nostre món un lloc ple de persones enfadades i enfadoses? Ep! i si a partir d’ara un dia us faig enfadar.... és pel vostre bé!! Que quedi clar! Que quedi clar collons!!! Ui! Perdoneu, és que m’he enfadat.... així penso millor. De totes maneres no estic gaire d’acord. Jo quan veig el meu cap al despatx enfadat.... no crec ni de bon tros que pensi millor. Malgrat que també puc dir que si quan està enfadat pensa com pensa i és el millor que pot fer.... quan no està enfadat.... no dòna per més el desgraciat!!
El que pasa és que per sort sempre trobem gent que ens ajuda a enfadar-nos i per tant a pensar millor. L’altre dia a BCN van fer la cimera pel canvi climàtic, on tot de paios que cobren unes dietes acollonants i s’hostatgen als millors hotels del món, no es poden posar d’acord en contaminar menys. Però cada cert temps es troben per no dir que no fan res. I Barcelona surt en els diaris de tot el mon com a gran amfitriona de la cimera i defensora del clima. A l’endemà d’acabar la cimera del canvi climàtic.... no se’ls acut res millor que organitzar una cosa que es diu SNOW SHOW, que consisteix a fabricar milions de tones de neu artificial, posar-les al mig de Barcelona i fer que uns quants paios, no els mateixos de la cimera, uns altres diferents, es dediquin a llançar-se i fer voltes a l’aire. Per que no llencem els paios de la cimera, sense skis i de cara?
Però bé, i això és sostenible? És eco-lògic? Ja us ho dic jo que ho fan per enfadar-nos.
Només els puc dir això

04 de novembre 2009

L'OBLIT DEL DIA

Wola a toton!
Diuen que recordar és ordenar l’oblit. I a mi em passa sovint això. M’oblido de moltes coses. Però no em passa només a mi. Veig que cada vegada son més grans els oblits que fem. I això ho he vist especialment aquests primers dies de tardor. Aquest cap de setmana passat va ser Tots Sants. I què?


La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.
Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida i el fred del matí ens farà desitjar més les estades mandroses al llit. Malgrat que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle.

I just quan la natura sembla morir ens arriba la festa de Tots Sants, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats tornaven a les cases i als llocs on havien viscut. Però aquest retorn no anava lligat al caràcter terrible que ens ha inculcat la literatura i el cinema de terror. Sense deixar de banda la por al desconegut, els avantpassats difunts eren considerats protectors de la casa, com petites divinitats familiars en qui confiar. I per això encara avui es conserven costums com el posar un plat més a taula, obrir les portes per que passin les ànimes, deixar un llum a la porta per guiar-los, ... Tot això per que si quan les ànimes tornen del Purgatori tenen una bona acollida van directes al cel, si no han de continuar en el Purgatori. Clar que no sabem com és una bona acollida: hem d’estar tots plorant i condolguts per la pèrdua o bé hem d’estar alegres i celebrant el seu retorn? Jo crec que l’important és que no caiguin en l’oblit.

Actualment el culte als morts es manté en aquest dia. Normalment es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementiri a dur flors als difunts i arranjar la tomba. Un amic m’ha explicat una tradició d’un altre país: a la nit els nens van al cementiri a deixar ofrenes als finats, castanyes, panellets i moniatos. A l’endemà al matí els nens troben als peus del llit regals i presents que fan els difunts. D’aquesta manera la mort es fa propera i el record als difunts agradable, què diferent a la nit d’Halloween que ens volen imposar ara!!

Per desgràcia aquests dies va morir l’avia d’una amiga meva. I justament el dia de Tots Sants anàvem al Cementiri de Collserola, tots els amics, a fer-li costat i donar-li el condol. I això em va fer pensar que aquest any tampoc he anat al cementiri a visitar els meus difunts. Per mi no és cap problema, per que no crec que faci falta fer-ho, és més important el record diari i evitar l’oblit. Per que malgrat tot, la vida és pastada amb oblits tant o més que amb records.

I valtros, heu recordat aquests dies?
O no.

02 de novembre 2009

EL MOVIMENT DEL DIA

Wola a toton!
Ja he vist que a uns quants de valtros us va agradar l’anècdota de la cadira de rodes, però teniu un concepte equivocat. NO vaig estar amb cadira de rodes tot l’estiu. A la mínima que vaig poder em vaig aixecar i vaig començar a caminar, a la meva velocitat, lenta al començament però cada dia una mica més ràpid. I vaig estar per tot arreu, no em puc estar quiet, vaig caminar per tot tipus de terreny, i quan ho feia, sempre mirava el terra, per veure on posava les crosses, i vaig veure la diversitat de superfìcies que trepijem dia a dia, i que no mirem mai, doncs tenim la vista alçada. Entre moltes altres, SORRA, MOQUETA, MARBRE, FUSTA, GESPA, CIMENT, RAJOLES, ASFALT, FERRO, VORERES, VIDRE, PLÀSTIC. Tot això en un sol matí.
El moviment es demostra caminant.
O no.



































































28 d’octubre 2009

L'INSOMNI DEL DIA

Wola a toton!

Avui he dormit tranquil. Molt tranquil. Per un parell de motius, primer per que m’he prés un Nolotil abans de sopar i el mal de queixal ha quedat adormit, i segon per que no tinc cap negoci estrany del qual amagar-me. Ni negocis immobiliaris, ni favoritismes, ni adjudicacions a dit, ni subhastes preparades, ni sorteigs dirigits, ni regals amagats, ni res de res, vaja, que sembla que soc un pobre desgraciat. Tot al contrari que altres personatges que ens governen (o ens governaven, gràcies a Deu!) i que avui no han dormit gaire tranquils. I jo crec que ja fa temps que no dormen tranquils, i ja fan bé de preocupar-se, per que mai de la vida la societat ha confiat tant poc en aquesta classe política. I em refereixo a tots els polítics de tots els nivells, des d’alcaldes fins Presidents o Ministres. I crec que tothom ja està fart, i ens alegrem quan se’ls hi treu la careta i es descobreix que darrera del somriure hipòcrita i la ma estesa, només hi ha la caradura, el somriure del diner fàcil, i la ma estesa però no per ajudar, si no per cobrar-se algun favor a canvi. Oi que sí? Tothom ho sap, molts ho hem viscut en primera persona, i ens podem explicar mil histories, per que el carrer en va ple!, a tots els pobles t’expliquen de tots els colors, per que a tots els pobles hi ha polítics xoriços, segurament (jejeje) en el meu també. Malgrat que també n’hi haurà algun que no ho sigui, ep! Tú que no ho ets ... per que no fas fora tots els que si ho son??. Però ja s’estan acabant els temps del silenci i “callar i pagar”. No saben que la societat ho està passant malament per culpa de la crisi? O no volen saber-ho. O tant se’ls en refot i vinga fotre ma a la caixa de tots. De manera que cal fer net d’una vegada, alló que es diu sempre d’obrir les finestres i que entri aire per ventilar-ho tot NO val ara ja. L’aire no s’endurà aquests polítics lligats a les seves cadires des de fa masses anys, com a mínim hem de fer entrar els mossos. Tot això no és un desig, és una necessitat. No pot ser que en Jordi Pujol surti a la TV3 abans d’ahir al programa Àgora de Xavier Bosch i deixi anar “si entrem aquí (el finançament dels partits) tots prendrem mal “ i es quedi tant ample. Doncs clar que cal entrar-hi!! I si t’hem de fotre a la presó, a tú, al president d’ara, a l’alcalde del meu poble o a tots de cop .... doncs que es faci. Per que mentres la societat vol que es treballi per arreglar tot aquest desgavell, aquests polítics de pena que tenim treballen per a que tot continuï igual pels segles dels segles.
Hem de treballar per evitar-ho.
O no.




Buff! Perdoneu aquest escrit d’avui, de vegades no em puc aguantar i entro en terrenys fastigosos, els de la crítica política, que no hauria de trepitjar, per que m’alteren força. I clar em surten escrits poc moderats, una mica radicals. Només una mica per que tinc molta feina per fer-los. Primer els escric a sac. I després els vaig retocant. Arreglo una frase, modifico una paraula, canvio una expressió. Tot per no ofendre ningú, no insultar (gaire) ningú, ser ponderat i moderat. I així i tot crec que NO és aquest el camí. I que no serviran de res ni els escrits, ni les queixes, ni res. Que ja s’ha instal·lat el “vaya yo caliente y riase la gente” més descarat i tota lluita contra el sistema és inútil. Malgrat tot des d’aquest blog continuaré dient el que em roti encara que sembli el clàssic “ciutadà emprenyat” i punt. Hmmmm....Potser hauré d’escriure més al blog CAGAT EN TOT. Unaltre opció es que em doneu el meu tros del pastís i tant contents.
O no.

23 d’octubre 2009

L'ARC DEL DIA

Wola a toton!
Ahir a la tarda vem poder viure un moment màgic. Va ser un moment “paisatge matemàtic”! Era un d’aquells moments en que ens adonem de com som de petits en comparació amb la natura. Primer va caure una tempesta forta, amb llamps i trons. M’encanten! I si estic a la muntanya encara més. No heu passat mai una tempesta durant una excursió per la muntanya? Us asseguro que és increïble! Clar, és molt millor quan estàs a casa, prop de la llar de foc, arraulit al sofà amb una manta per sobre i veus nevar per la finestra, però perd el toc d’emoció i de respecte davant la força de la natura.
Al cap d’una estona va sortir l’Arc de St. Martí. Un arc immens com mai l’havia vist. Era tant gran que no em cabia de cap manera dins la foto. La tarda va canviar de color.... del fosc de la tempesta va passar al taronja del capvespre. Una llum màgica, ataronjada ho envoltava tot. Continuava plovent, no tant intensament però encara plovia, i el sol, que ja marxava, va aparèixer per sota dels núvols de tempesta. I es va fer un Arc enorme. Però no era un! N’hi havia dos, era un arc de sant Martí doble!!

Molta gent va sortir al carrer i als balcons, tothom es meravellava i s’exclamava davant tanta bellesa. Vaig sortir de la feina i durant tot el trajecte, en moto, pel costat del riu, anava trobant gent parada, mullant-se però feliços mirant aquells dos arcs grandiosos. Molta gent , amb un somriure involuntari dibuixat als llavis, feia fotos com podia, amb càmeres o amb el mòbil. I el mòbil....molta gent estava trucant a casa, a la família, als amics, a aquella persona estimada, per oferir un regal magnífic, contemplar aquells dos arcs.
Recordo quan vaig visitar l’illa de Santorini que la gent sortia al carrer, es posava de cara al mar, pujats a les roques, enfilats a les parets penjants del volcà, estirats en còmodes tumbones, només per veure la posta de sol. Era una llum màgica i hi havia una comunió especial entre tota la gent. I quan el darrer raig de sol desapareixia tothom esclatava d’alegria, aplaudint, abraçant-se amb la gent del costat i comentant el que havíem sentit. Cada vespre d’agost ho fèiem.
Ahir vaig notar també en la gent tota aquesta alegria i admiració espontània. Però no estàvem a Santorini, era Montcada i era igual de preciós!
Les fotos no son gaire bones, només tenia a ma el mòbil, però espero qus agradin igualment.
O no.
Free counter and web stats