LA TONTERIA DEL DIA

Hola a tots!
Acabes d'entrar a la TONTERIA DEL DIA, un espai virtual on podràs llegir una mica de tot. Cada dia una nova coseta. Un poema, una crónica, una foto, una dita, una felicitació, un retret,... et pots trobar de tot a la TONTERIA DEL DIA.
Però el més interessant és que s'accepten els teus comentaris, s'accepten i s'esperen, sempre seran benvinguts. Mira, llegeix, pensa, opina, critica i escriu.
I si enlloc d'un comentari vols que et penjem alguna cosa, alguna TONTERIA particular, doncs ens la fas arribar i te la penjarem. LA TONTERIA és de tots els que vulgeu participar.
xavi-e

ELS PIRATES DEL DIA

Wola a toton!
Avui us penjo un post per a que reflexioneu una mica. Va de tot això del segrest de vaixells, de l'Alakrana, de pagar rescats, i en definitiva de pirates. Tot és molt surrealista... sabeu que hi ha una empresa anglesa que es dedica a "tramitar" els rescats? Si al final us pregunteu , com jo, qui son els pirates el post haurà valgut la pena.
Gràcies Encarna pel link, la info la he tret d'aquí:
http://www.letra.org/spip/article.php?id_article=3227
però internet és lliure i serveix per a que us informeu de tot. Busqueu busqueu.



"Pirates Love Fish" és un reportatge sobre l'efecte que en els recursos pesquers de Kenya han tingut els pirates de Somàlia. Una interessant reflexió més enllà de la visió simplista que molts mitjans de comunicació estan donant del conflicte en aigües de Somàlia.
Traducció i subtítols: Eva Reis i Beatriz Sánchez

Sobirania alimentària a Somàlia
La informació que els mitjans de comunicació ens van oferint sobre els segrestos de vaixells tonyinaires davant les costes de Somàlia ha anat, mica en mica, matissant-se. Malgrat que encara es segueixi parlant de pirateria, s'ha explicat també com en aquestes aigües molts països desenvolupats hem anat abocant residus tòxics. Sabem també que una de les raons per les quals s'arriba a aquesta situació ha estat la pesca il.legal, la pesca en aigües territorials somalis, i sempre a uns ritmes i quantitats que deixen els caladors a la vora del col.lapse. Entre els vaixells responsables hi ha la flota espanyola que ha estat, a més a més, altament subvencionada per la Unió Europea per a aquest, diguem-ne, ecocidi. Per exemple, l' Alakrana, vaixell recentment segrestat i alliberat, va rebre una ajuda per a la seva construcció de més de quatre milions d'euros.
Però encara hi ha una nova dada per afegir-i molt significativa- que demostra el terrible mal que fa aquesta flota pesquera saquejant en territoris on la pobresa i la fam estan instal.lades. Aquest darrer any els pescadors locals de Kenia, al sud de Somàlia, arriben cada dia a port amb captures com feia anys no recordaven. Diuen que tornen a pescar tonyines, barracudes o ratlles gegants perquè la presència dels "pirates" somalis ha fet fugir i allunyat mar endins a les grans factories flotants. Al petit poble de Malendi un pescador pot estar guanyant més de 200 € diaris, cinquanta vegades més que el salari mitjà de la població. Un salari més que digne. Cal tenir en compte que els grans vaixells, en les seves captures de tonyines, pesquen també moltes altres espècies que simplement descarten. Avui sense aquests vaixells, la pesca de tonyina i els "rebuigs" són fonts d'ingressos i de proteïnes per a la població local. També s'ha beneficiat el sector de la pesca esportiva on les càmeres fotogràfiques tornen a enquadrar grans peixos abans de tornar a la mar.
Per tant, si en lloc de mesures de militarització dels vaixells espanyols es plantegés la prohibició de la pesca industrialitzada en el continent africà, es podria d'una banda dedicar aquests fons a potenciar una política europea i espanyola a favor de la pesca artesanal, local i sostenible, que tanta falta fa, i de l'altra, contribuiríem al desenvolupament dels pobles africans amb molta més eficàcia que amb molts programes de solidaritat. Respectant, com ha de ser, la mateixa sobirania alimentària africana.
Gustavo Duch Guillot, Ex Director de Veterinaris Sense Fronteres.


O no.

EL SHOW DEL DIA

Wola a toton!
He llegit a la revista Science que la gent enfadada pensa millor. I això ho argumenten amb tota una llista de raonaments científics. És una pena. Quanta gent hi ha al món que s’hauria d’enfadar molt i molt més?? Hem de fer del nostre món un lloc ple de persones enfadades i enfadoses? Ep! i si a partir d’ara un dia us faig enfadar.... és pel vostre bé!! Que quedi clar! Que quedi clar collons!!! Ui! Perdoneu, és que m’he enfadat.... així penso millor. De totes maneres no estic gaire d’acord. Jo quan veig el meu cap al despatx enfadat.... no crec ni de bon tros que pensi millor. Malgrat que també puc dir que si quan està enfadat pensa com pensa i és el millor que pot fer.... quan no està enfadat.... no dòna per més el desgraciat!!
El que pasa és que per sort sempre trobem gent que ens ajuda a enfadar-nos i per tant a pensar millor. L’altre dia a BCN van fer la cimera pel canvi climàtic, on tot de paios que cobren unes dietes acollonants i s’hostatgen als millors hotels del món, no es poden posar d’acord en contaminar menys. Però cada cert temps es troben per no dir que no fan res. I Barcelona surt en els diaris de tot el mon com a gran amfitriona de la cimera i defensora del clima. A l’endemà d’acabar la cimera del canvi climàtic.... no se’ls acut res millor que organitzar una cosa que es diu SNOW SHOW, que consisteix a fabricar milions de tones de neu artificial, posar-les al mig de Barcelona i fer que uns quants paios, no els mateixos de la cimera, uns altres diferents, es dediquin a llançar-se i fer voltes a l’aire. Per que no llencem els paios de la cimera, sense skis i de cara?
Però bé, i això és sostenible? És eco-lògic? Ja us ho dic jo que ho fan per enfadar-nos.
Només els puc dir això

L'OBLIT DEL DIA

Wola a toton!

Diuen que recordar és ordenar l’oblit. I a mi em passa sovint això. M’oblido de moltes coses. Però no em passa només a mi. Veig que cada vegada son més grans els oblits que fem. I això ho he vist especialment aquests primers dies de tardor. Aquest cap de setmana passat va ser Tots Sants. I què?

La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.
Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida i el fred del matí ens farà desitjar més les estades mandroses al llit. Malgrat que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle.

I just quan la natura sembla morir ens arriba la festa de Tots Sants, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats tornaven a les cases i als llocs on havien viscut. Però aquest retorn no anava lligat al caràcter terrible que ens ha inculcat la literatura i el cinema de terror. Sense deixar de banda la por al desconegut, els avantpassats difunts eren considerats protectors de la casa, com petites divinitats familiars en qui confiar. I per això encara avui es conserven costums com el posar un plat més a taula, obrir les portes per que passin les ànimes, deixar un llum a la porta per guiar-los, ... Tot això per que si quan les ànimes tornen del Purgatori tenen una bona acollida van directes al cel, si no han de continuar en el Purgatori. Clar que no sabem com és una bona acollida: hem d’estar tots plorant i condolguts per la pèrdua o bé hem d’estar alegres i celebrant el seu retorn? Jo crec que l’important és que no caiguin en l’oblit.

Actualment el culte als morts es manté en aquest dia. Normalment es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementiri a dur flors als difunts i arranjar la tomba. Un amic m’ha explicat una tradició d’un altre país: a la nit els nens van al cementiri a deixar ofrenes als finats, castanyes, panellets i moniatos. A l’endemà al matí els nens troben als peus del llit regals i presents que fan els difunts. D’aquesta manera la mort es fa propera i el record als difunts agradable, què diferent a la nit d’Halloween que ens volen imposar ara!!

Per desgràcia aquests dies va morir l’avia d’una amiga meva. I justament el dia de Tots Sants anàvem al Cementiri de Collserola, tots els amics, a fer-li costat i donar-li el condol. I això em va fer pensar que aquest any tampoc he anat al cementiri a visitar els meus difunts. Per mi no és cap problema, per que no crec que faci falta fer-ho, és més important el record diari i evitar l’oblit. Per que malgrat tot, la vida és pastada amb oblits tant o més que amb records.

I valtros, heu recordat aquests dies?
O no.

EL MOVIMENT DEL DIA

Wola a toton!

Ja he vist que a uns quants de valtros us va agradar l’anècdota de la cadira de rodes, però teniu un concepte equivocat. NO vaig estar amb cadira de rodes tot l’estiu. A la mínima que vaig poder em vaig aixecar i vaig començar a caminar, a la meva velocitat, lenta al començament però cada dia una mica més ràpid. I vaig estar per tot arreu, no em puc estar quiet, vaig caminar per tot tipus de terreny, i quan ho feia, sempre mirava el terra, per veure on posava les crosses, i vaig veure la diversitat de superfìcies que trepijem dia a dia, i que no mirem mai, doncs tenim la vista alçada. Entre moltes altres, SORRA, MOQUETA, MARBRE, FUSTA, GESPA, CIMENT, RAJOLES, ASFALT, FERRO, VORERES, VIDRE, PLÀSTIC. Tot això en un sol matí.

El moviment es demostra caminant.

O no.

L'INSOMNI DEL DIA

Wola a toton!

Avui he dormit tranquil. Molt tranquil. Per un parell de motius, primer per que m’he prés un Nolotil abans de sopar i el mal de queixal ha quedat adormit, i segon per que no tinc cap negoci estrany del qual amagar-me. Ni negocis immobiliaris, ni favoritismes, ni adjudicacions a dit, ni subhastes preparades, ni sorteigs dirigits, ni regals amagats, ni res de res, vaja, que sembla que soc un pobre desgraciat. Tot al contrari que altres personatges que ens governen (o ens governaven, gràcies a Deu!) i que avui no han dormit gaire tranquils. I jo crec que ja fa temps que no dormen tranquils, i ja fan bé de preocupar-se, per que mai de la vida la societat ha confiat tant poc en aquesta classe política. I em refereixo a tots els polítics de tots els nivells, des d’alcaldes fins Presidents o Ministres. I crec que tothom ja està fart, i ens alegrem quan se’ls hi treu la careta i es descobreix que darrera del somriure hipòcrita i la ma estesa, només hi ha la caradura, el somriure del diner fàcil, i la ma estesa però no per ajudar, si no per cobrar-se algun favor a canvi. Oi que sí? Tothom ho sap, molts ho hem viscut en primera persona, i ens podem explicar mil histories, per que el carrer en va ple!, a tots els pobles t’expliquen de tots els colors, per que a tots els pobles hi ha polítics xoriços, segurament (jejeje) en el meu també. Malgrat que també n’hi haurà algun que no ho sigui, ep! Tú que no ho ets ... per que no fas fora tots els que si ho son??. Però ja s’estan acabant els temps del silenci i “callar i pagar”. No saben que la societat ho està passant malament per culpa de la crisi? O no volen saber-ho. O tant se’ls en refot i vinga fotre ma a la caixa de tots. De manera que cal fer net d’una vegada, alló que es diu sempre d’obrir les finestres i que entri aire per ventilar-ho tot NO val ara ja. L’aire no s’endurà aquests polítics lligats a les seves cadires des de fa masses anys, com a mínim hem de fer entrar els mossos. Tot això no és un desig, és una necessitat. No pot ser que en Jordi Pujol surti a la TV3 abans d’ahir al programa Àgora de Xavier Bosch i deixi anar “si entrem aquí (el finançament dels partits) tots prendrem mal “ i es quedi tant ample. Doncs clar que cal entrar-hi!! I si t’hem de fotre a la presó, a tú, al president d’ara, a l’alcalde del meu poble o a tots de cop .... doncs que es faci. Per que mentres la societat vol que es treballi per arreglar tot aquest desgavell, aquests polítics de pena que tenim treballen per a que tot continuï igual pels segles dels segles.
Hem de treballar per evitar-ho.
O no.

Buff! Perdoneu aquest escrit d’avui, de vegades no em puc aguantar i entro en terrenys fastigosos, els de la crítica política, que no hauria de trepitjar, per que m’alteren força. I clar em surten escrits poc moderats, una mica radicals. Només una mica per que tinc molta feina per fer-los. Primer els escric a sac. I després els vaig retocant. Arreglo una frase, modifico una paraula, canvio una expressió. Tot per no ofendre ningú, no insultar (gaire) ningú, ser ponderat i moderat. I així i tot crec que NO és aquest el camí. I que no serviran de res ni els escrits, ni les queixes, ni res. Que ja s’ha instal·lat el “vaya yo caliente y riase la gente” més descarat i tota lluita contra el sistema és inútil. Malgrat tot des d’aquest blog continuaré dient el que em roti encara que sembli el clàssic “ciutadà emprenyat” i punt. Hmmmm....Potser hauré d’escriure més al blog CAGAT EN TOT. Unaltre opció es que em doneu el meu tros del pastís i tant contents.
O no.

L'ARC DEL DIA

Wola a toton!

Ahir a la tarda vem poder viure un moment màgic. Va ser un moment “paisatge matemàtic”! Era un d’aquells moments en que ens adonem de com som de petits en comparació amb la natura. Primer va caure una tempesta forta, amb llamps i trons. M’encanten! I si estic a la muntanya encara més. No heu passat mai una tempesta durant una excursió per la muntanya? Us asseguro que és increïble! Clar, és molt millor quan estàs a casa, prop de la llar de foc, arraulit al sofà amb una manta per sobre i veus nevar per la finestra, però perd el toc d’emoció i de respecte davant la força de la natura.

Al cap d’una estona va sortir l’Arc de St. Martí. Un arc immens com mai l’havia vist. Era tant gran que no em cabia de cap manera dins la foto. La tarda va canviar de color.... del fosc de la tempesta va passar al taronja del capvespre. Una llum màgica, ataronjada ho envoltava tot. Continuava plovent, no tant intensament però encara plovia, i el sol, que ja marxava, va aparèixer per sota dels núvols de tempesta. I es va fer un Arc enorme. Però no era un! N’hi havia dos, era un arc de sant Martí doble!!

Molta gent va sortir al carrer i als balcons, tothom es meravellava i s’exclamava davant tanta bellesa. Vaig sortir de la feina i durant tot el trajecte, en moto, pel costat del riu, anava trobant gent parada, mullant-se però feliços mirant aquells dos arcs grandiosos. Molta gent , amb un somriure involuntari dibuixat als llavis, feia fotos com podia, amb càmeres o amb el mòbil. I el mòbil....molta gent estava trucant a casa, a la família, als amics, a aquella persona estimada, per oferir un regal magnífic, contemplar aquells dos arcs.
Recordo quan vaig visitar l’illa de Santorini que la gent sortia al carrer, es posava de cara al mar, pujats a les roques, enfilats a les parets penjants del volcà, estirats en còmodes tumbones, només per veure la posta de sol. Era una llum màgica i hi havia una comunió especial entre tota la gent. I quan el darrer raig de sol desapareixia tothom esclatava d’alegria, aplaudint, abraçant-se amb la gent del costat i comentant el que havíem sentit. Cada vespre d’agost ho fèiem.
Ahir vaig notar també en la gent tota aquesta alegria i admiració espontània. Però no estàvem a Santorini, era Montcada i era igual de preciós!
Les fotos no son gaire bones, només tenia a ma el mòbil, però espero qus agradin igualment.

O no.

EL CORRELLENGUA DEL DIA

Wola a toton!

Ja sabeu que a vegades sóm (uns quants) una mica tontus i no tenim prou feina que, mira tú, ens agrada buscar-nos més. O molta més.

De manera que JA tenim organitzat el CORRELLENGUA 2009. Coordinat pel nucli local de la CAL. Aquest any hem fet una veritable feina de coordinar a molts grups i entitats, i us oferim una oferta lúdica molt amplia, (concerts, correfocs, jocs infantils, sopars, fira de pagès, xerrades, sardanes.....) però també us podem oferir una oferta educativa molt gran, amb info per aprendre català des del nivell més bàsic fins el més gran. Juntament amb el servei local de català farem la presentació de parelles lingüístiques, on poden participar els que ja sabeu català i tingueu ganes de col.laborar i les persones que no en saben i el volen aprendre. També informem dels cursos que ofereix el mateix SLC. I durant una setmana hi haurà l'exposició "Encomana el Català" a la biblioteca. També informem dels grups de conversa "XERREM" que organitzem a l'ATENEU ABI cada divendres, on fem el mateix que les parelles língüístiques, però en grup i molt més distés. I per últim oferirem una xerrada de "TALLERS PER LA LLENGUA", http://www.tallers.cat/ ja dirigida a tots aquells que ja tenim el català com a llengua principal, però que fem submissió lingüística, o sigui que ens passem a parlar en castellà a la mínima de canvi. Error!!! Com podem no fer-ho?? Tallers ens dòna les pautes. (i moltes altres coses!!)

Com podeu veure un CORRELLENGUA ben xulo i molt complert.

I encara no l'hem començat i ja sabem coses en les que hem fallat i que les tenim apuntades de cara al de l'any vinent. Més grups, més entitats, més oferta, més llarg, i més CATALÀ.

Espero que us agradi i participeu. Esteu tots convidats, i l'Eva del Vitaldent Poblenou també.


Us adjunto per aquí el cartell de tots els actes i el cartell del concert. Clica a sobre per ampliar-lo. I si vols col.laborar l'any vinent....m'escrius.
O no.

LA CADIRA DEL DIA

Wola a toton!

Va, vinga, que us explicaré algunes coses més del fet d'anar amb la cama trencada.

Quan estava a l'hospital els amics em van portar bombons, que com us podeu imaginar vaig repartir entre les infermeres de la planta, la carolina, la isa, ....

Ni una en va agafar cap!!! Totes volien cuidar la línia, em deien aixecant la bata i mostrant-se generosament, jeje. Certament, no els feia falta....operació bikini. Jo sí que me'ls vaig jalar!! Gràcies Felix i Celia!

Quan estava a casa m'avorria força mirant la tele, ja sabeu que no fan mai res de res. Consumia les hores fent diversos itineraris: del llit al sofà o del sofà al llit. També aprofitava per llegir, sobretot altres blogs. Amb l'itouch pots fer-ho a qualsevol lloc!! I recordo que el més difícil no era dormir, ni moure's, ni menjar allunyat de la taula, ni pixar, ni dutxar-se... el pitjor era anar al lavabo, ja m'enteneu.... és molt difícil fer-ho amb la cama tiesa i aixecada!!

Aleshores vaig llogar una cadira de rodes, per poder-me moure una mica més per tot arreu, per casa, i sobretot, sobretot, sortir a l'exterior. Havia de ser una cadira amb rodes de darrera grans (per poder-me autodesplaçar) i amb un aixecador davanter esquerra (per poder portar la cama enguixada aixecada). Ho vem aconseguir! I vet aquí que va arribar el dia de fer la primera sortida fora de casa. Culleres!! No us imagineu quines pujades i baixades hi ha pel centre del poble. Els carrers que sempre m'havien semblat plans, ara eren pujades i baixades terribles. Les pujades no les podia fer, no tenia prou força als bracets, i a les baixades m'accelerava a tota llet, i mira que m'agrada a mi la velocitat, però d'aquesta manera ho pasava fatal, no parava de pensar: i si no freno, i si em caic, i si.... Vaig arribar al pas a nivell, i quan em disposava a passar-lo... doncs com gairebé sempre van començar a baixar les barreres. No recordo a ningú que hagui passat els passos a nivell de Montcada a la primera. La meva avia em va explicar que al 1962 una persona ho va fer, però no la crec i penso que ho fa per alegrar-me el dia amb bones notícies. Com no podia ser d'una altre manera em vaig quedar atrapat amb la roda dins els rails.... en serio.... no m'ho podia creure.... semblava de película.... i jo ja estava esgotat de l'esforç. Realment no pasava res, doncs ja sabeu que quan tanquen les barreres a Montcada el tren està o bé sortint de plaça Catalunya o bé de Granollers. Sempre triga un munt de minuts en arribar. De manera que vaig trucar per telèfon i em van venir a treure dels rails. Com a l'altra banda de la via hi havia tot de gent parada, esperant igual que jo que arribés el tren, malgrat que no es veia ni a l'horitzó, doncs vaig decidir esperar que passés. Sempre que hi ha un nen parat a l'altra banda, amb la mare o el pare, aprenent a no passar la via si la barrera està tancada, doncs jo, per solidaritat i per donar exemple, tampoc passo. En cas contrari.... paso sempre!

I és que això del tren a Montcada té tela marinera i ha provocat ( i provoca) molts mals de cap. Tinc un amic que va deixar de ser monitor a l'esplai per l'estat de nervis i tensió i estrés que li provocava el fet de portar els nens d'excursió i haver d'agafar el tren. I és que no et pots descuidar ni un moment. Per sort ja treuen les vies del centre del poble, hmmm, em sembla q cap el 2025 ja hauran acabat de soterrar les putes vies. I prou prou prou de parlar de vies i poble, que n'hi ha per un blog sencer, un que es podria dir..... "el ciutadà emprenyat", per exemple, només per exemple.

Ah! curiositats de la vida, llogar una cadira de rodes em va costar 15 euros a la setmana. Llogar unes crosses 15 euros al mes, però us recomano que pel mateix preu les compreu i ja les teniu per sempre. Sempre podeu decorar un racó de casa amb elles.

O no.

LA QUANTITAT DEL DIA

Wola a toton!

Doncs aquesta setmana arribarem a les 40.000 visites!!!

Bé, la meitat segurament son meves, però la resta..... son vostres!!

Moltes gràcies per llegir les meves tonteries.

Ara les queixes: Per que no poseu comentaris??? Si, ja sé que molts de vosaltres m'envieu mails a la meva adreça o em pareu pel carrer per comentar algun post, però m'agradaria molt més que deixessiu algun comentari. Encara que només diguessin: "Quina merda!" o "M'agrada" o "Estic d'acord" o "Guapu, quan ens veiem i juguem?" (bé, això millor m'ho dieu en la intimitat).

Perdoneu els més puristes si he fotut moltes patades a la llengua. No m'agrada fer faltes i ja sabeu que soc el primer en trobar-les i corretgir-les. Però també m'agrada escriure una mica a la meva manera, al meu estil, i si vull dir "Wola a toton", doncs ho escric, i si m'agrada posar "nusé" enlloc de "no ho sé", doncs ho faig, i tantes altres coses. Per que penso que això és un llenguatge coloquial, un divertimento, i no em vull quedar encorsetat dins la normativa més pompeuística, que realment tan se m'en fot.

Segurament no he escrit tant com hagués volgut fer, ni sobre tot el que desitjava, ni tan bé com us mereixeu. No en sé més. Però m'ho he passat bé fent-ho. No m'ho he volgut prendre com una obligaterietat, això de mantenir el blog actiu i anar renovant els posts diariament, malgrat que a vegades si que he pensat que ho era. Sobretot per les demandes que molts em feieu per a que escrivís més, i més, i més. I a voltes no savia que més posar i a vegades quan ho tenia clar, no tenia temps per fer-ho.

Per que aquesta és la gran qüestió del blog: el TEMPS. Temps per pensar i triar el tema, temps per escriure i decidir la paraula adhient en cada frase, temps per escollir la foto i si no la tens buscar-la o fer-la, temps per documentar-te o buscar més info per internet.... temps... temps. I moltes vegades no en tenim.

Tinc un word on vaig fent molts posts abans de penjar-los, la majoria estan inacabats, em falta una frase, acabar la historia, buscar la foto, reorientar-los per a que no semblin dir el que no vull dir, bé, doncs ocupa més de 100 folis. Molts ja no els acabré, per que ara ja no venen al cas i els hauré d'esborrar o me'ls guardaré .... qui sap.... potser algun dia tornaran a veure la llum.

Amb això vull dir que tenim TONTERIA DEL DIA per molts dies.

Però, potser, estic pensant, .... que li hauré de dir TONTERIA DE LA SETMANA.

O no.

LA LLENGUA DEL DIA

Encara que tingui la pota trencada puc fer coses.

A TxLL (collons! Encara no sabeu què vull dir amb TxLL??....: Tallers per la Llengua, Tallers per la Llengua!!.. http://www.tallers.cat/ ), bé, doncs torno a començar... A TxLL hem posat en marxa una nova campanya per recaptar socis i diners. Bé, realment no és per això, però també ho és. Com resulta q a l’entitat no tenim socis, però molta gent ens ha parlat que se’n voldria fer o voldria col·laborar d’alguna manera, doncs pensant pensant (tampoc gaire) hem trobat una forma més o menys vàlida.
Es tracta de “APADRINA UNA LLENGUA”
Les llengües ens serveixen per comunicar-nos i per entendre’ns, però també per altres funcions, com descriure d’una manera única l’entorn en el qual s’han originat o bé ser un element d’identificació col·lectiva i, per tant, de cohesió social. Actualment es parlen al món prop de 6.000 llengües. D’aquestes, entre un 50% i un 90% corren el risc de caure en desús durant el segle XXI, degut a processos de substitució lingüística. Conèixer la diversitat lingüística del món pot ser el primer pas per prendre consciència de la necessitat de preservar aquest patrimoni.
Amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta diversitat, TxLL, acaba de posar en marxa aquesta campanya, “Apadrina una llengua”, amb la qual volem, també, obtenir fons econòmics per continuar amb la nostra activitat, ja us ho he dit abans. Es tracta de fer una aportació de 20€ -o de més import, si ho desitgeu, no cal dir-ho, o mooolt més- i rebreu, en contraprestació, el certificat d’apadrinament simbòlic d’una de les 6.000 llengües del món, un certificat en el qual se us explicarà quina és la situació de la llengua que heu apadrinat i inclourem el vostre nom a la llarga llista de col·laboradors de la web. Per conèixer tots els detalls entreu aquí.

Molt bé. I quina creieu què és la llengua que he apadrinat jo?? Penseu que hi ha més de 6000 al món i amb prou feines em direu de memòria un centenar.
Us dono pistes........Vaig pensar que havia de ser una llengua “original”. No volia apadrinar una llengua que no fos minorada i que realment calgués recolzar-la i difondre-la.

SINDARIN
Vaig pensar en el Sindarin
El sindarin (pronunciat sín-dar-in) és un idioma creat per John R.R. Tolkien en el context de la seva obra literària referida a la Terra Mitjana (El Senyor dels Anells, El hòbbit, etc).En aquest marc, el sindarin és la llengua pròpia dels elfs de Beleríand, anomenats síndar o elfs grisos.Fou adoptada pels noldor quan aquests tornaren a la Terra Mitjana procedents de Valinor, després de la matança dels germans d'Alqualondë, fet pel que el rei Elu Thingol prohibí el quenya dels noldor a la Terra Mitjana.Deriva de l'eldarin, la llengua comuna de tots els elfs nascuts a Cuiviénen, però divergeix molt del quenya a causa de les llargues edats d'evolució divergent.
Algunes paraules poden ser, per exemple:

gwilwileth: papallona

ambenn: muntanya amunt

dadbenn: muntanya abaix.

M’encanta la seva sonoritat.
Però em va semblar una mica friki.

Aleshores vaig pensar en el Klingonès
KINGLONÈS

Els klingon (tlhIngan en la seva llengua), són una raça d'humanoides de l'univers Star Trek. Van ser els enemics principals a la sèrie original i van acabar fent-se aliats de la Federació, després de l'incident a la seva lluna Praxis, tal como es pot veure a Star Trek VI: Aquell país desconegut. Apareixen per primera vegada al capítol 27 de la primera temporada (Els salvadors salvats). Reben el seu nom del Tinent Wilbur Clingan, que va servir a Gene Roddenberry al departament de Policia de Los Ángeles.

El klíngon o klingonès (tlhIngan Hol en klíngon) és una llengua artificial creada per Marc Okrand i parlada pels klíngons a l'univers de Star Trek. Va ser dissenyat amb l'ordre objecte-verb-nom per donar-li un toc extraterrestre. El klíngon és similar en certs aspectes a les llengües ameríndies. El so bàsic, a més d'unes poques paraules, van aparèixer per primer cop a Star Trek I: La Pel·lícula de Robert Wise; la pel·lícula va ser el primer cop que la llengua se sentia a la pantalla, ja que totes les intervencions prèvies dels klíngons havien estat originalment en anglès.
Uns exemples:
xingan jih, xingan jihbe' : soc klingon, no soc klingon.
pa'dajdak gahtah puk 'e' : el nen està a la seva habitació

però no millorava, aquesta encara em semblava més friki.

Després vaig pensar en el SHYRIIWOOK

Coneixeu l’idioma Wookiee?? El Wookiee més conegut és en Chewbacca, amic de Han Solo i de Luke Skywalker, i l’idioma wookiee més conegut és el SHYRIIWOOK, o wookieespeak, que és la llengua principal de comerç entre els Wookiees. En l’idioma Bàsic Galàctic Estàndard Shyriiwook vol dir "llenguatge de la gent dels arbres". No és l’únic idioma Wookie, però com és l’idioma comercial és el més conegut pel que no som Wookiees, i fins i tot és el que alguns pocs individus que no som Wookiees podem parlar. Pels forasters, aquesta llengua només sona a rugits, grunys i gemecs, i per tant sembla una llengua poc elaborada i poc intel·ligent. En realitat el Shyriiwook és de fet una llengua tant intel·ligent com el Bàsic Galàctic Estàndard. El disseny únic de la gola dels Wookiee fa del Shyriiwook un idioma molt difícil, gairebé impossible de parlar pels qui no ho som. No li cal cap moviment de la llengua o dels llavis per ser parlat, la mandíbula generalment la tenen oberta, com pronunciant una "O". És també increïblement difícil, si no impossible, per la major part dels Wookiees aprendre a parlar Bàsic. Per tant , la major part de les comunicacions entre especies es va haver de fer en un format bilingüe, normalment amb el Wookiee parlant Shyriiwook i l’altre parlant en Bàsic. El Shyriiwook te més de 150 paraules per "Fusta ", depenent de la qualitat, la textura, el pes i la estructura interna. Però també tenen 15 paraules per "violència". De totes maneres , el Shyriiwook no té algunes paraules útils i té diverses complicacions semàntiques. Com a conseqüència quan els Woookies parlen de determinats temes, com per exemple el manteniment de les naus interestel·lars s’estimen més parlar en Thykarann, idioma que molts Wookies també parlen amb naturalitat.
Alguns exemples poden ser:
Wyaaaaaa. Ruh ruh. "Hola. ¿Com estàs?"
Youw. "Adéu."
Wyogg, ur oh. "Em trobo bé, gràcies."
Ruh gwyaaaag. "Soc un amic."

Però tampoc m'acabava de convèncer, sobretot pel fet de ser llengues inventades. En serio, tot això era broma. De manera que vaig buscar una que no ho fós, que n'hi ha un munt de desconegudes..... per exemple

MON:

Llengua de la família monkhmer, parlada a l'est de Rangoon, Birmània.

Al final vaig triar unaltre, clica per saber-la. O no.

EL DIBUIX DEL DIA

Wola a toton!

He estat fent un rànquing de les preguntes que més cop m’han fet els meus nebots en relació a la cama enguixada. Per si no ho sabeu la majoria de nens, i els meus nebots especialment, son força curiosos i si son molt xerrameques, la barreja d’ambdues coses, fa que disparin preguntes constantment. El rànquing és aquest:

Et fa mal?
Et fa mal? (Picant)
Et fa mal? (Pujats a sobre)
Podem pintar-lo?
Podem dibuixar-lo?
I si t’entra una formiga fa pessigolles?
I com dorms?
I es pot mullar?
I si plou?
Tens calor?

Jo no els deixava guixar-lo, per que després queda una marranada tot l’estiu, de manera que els feia dibuixar en un paper el que volien posar al guix. I després miràvem si quedava bé. D’aquesta manera m’han dibuixat moltes vegades el guix i encara el porto blanc. O gairebé. A veure quan dura.....

LA PUNXADA DEL DIA

Quin estiu de merda! Per sort m’ho intento prendre amb paciència i buscar de fer totes les coses pendents que durant l’any no he pogut fer: llegir la pila de llibres que tinc amuntegada a la tauleta de nit, veure un munt de dvd’s amb pel·lícules, sèries i reportatges diversos, escriure una mica, buidar l’ordinador de fitxers inútils, organitzar les fotos digitals, i coses similars. Segur que vosaltres també ho teniu pendent. Doncs jo he pensat que aquest estiu és un bon moment per fer-ho i anar matant les hores....tot al costat de l’aire condicionat.

El que em fa més pal és el fet d’haver de punxar-me. Cada dia m’haig d’injectar una cosa que es diu CLEXANE, que serveix per liquar la sang i que no es facin coàguls. Es veu que la immobilització comporta aquest risc. (Però ei! Doctors, si no paro en tot el dia!!!).
Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és tant. A l’hospital m’ho feia la Carolina, amb tot el carinyo del món, però a casa..... m’ho haig de fer jo.

El primer dia vaig trigar uns 30 minuts a fer tot el ritual, tal i com em van ensenyar: triar la zona, posar alcohol, punxar lateralment, injectar lentament i abans de retirar la xeringa, posar a sobre el cotofluix per a que no surti sang. La Carolina ho feia en 30 segons. A sobre no vaig injectar bé l’agulla i més aviat me la vaig clavar apretant poc a poc, i una suada que vaig fer!!

El segon dia em vaig mentalitzar abans durant una estona. “ànim xaval, que tu pots!, no has vist el Rambo q fins i tot es cus les ferides de guerra?, va, una punxadeta de no res amb aquesta agulla petita petita i ja està, sigues valent”. Preparat!. Al primer intent vaig fallar. A l’últim moment la ma es va aturar posseïda per un instint de supervivència. Quina vergonya! Al segon, ja més decidit, vaig clavar amb força, però no devia ser molta, perquè l’agulla només va entrar fins la meitat, i jo, mira que soc burro!, enlloc d’acabar de punxar-la, vaig treure-la per provar un nou intent. Sense cotofluix ni res. Vaig sagnar. A la tercera va la vençuda, diuen. Agafo carrera amb la ma i.......me la vaig clavar amb força, tanta que gairebé reboto. Uuuf! Ho havia aconseguit, però entre la mentalització, els intents fallats i tot.... gairebé trigo 45 minuts.

Per sort al davant de casa viu l’Amparo, l’avia de la Laura. Tota la vida ha estat infermera i, aquestes son les coses bones que tenen els pobles, amb la coneixença no li costa res venir a casa a punxar-me ella. Ara ja ho fem a l’inrevés i soc jo qui va a casa seva a que em punxi. Bé, realment no és casa seva, sinó casa del seu cunyat, el Josep Maria. L’Amparo viu al pis d’adalt, però ells sempre estan junts, dinen junts, miren la tele junts, es discuteixen junts.... L’Amparo no és una dona qualsevol, tot al contrari! Ja li vaig dir que sempre va ben arreglada ella, i que feia goig... i em va respondre: La mare em deia sempre que “Quan ets jove t’has d’arreglar per fer goig, i quan ets gran per no fer fàstic”. Ella fa goig realment. A més és tota desperta i eixerida, i no para mai. Si no ha sortit a comprar, s’està arreglant per nar a Terrassa o Barcelona a veure unes amigues o familiars, o acabant de cosir un regals, o .... una tarda d’agost d’aquelles que espetegaven les pedres de la calor que feia, va fer xocolata desfeta!! És una mica golafre també. “Mira .... he dinat una amanida i m’he quedat amb gana, és un caprici,” em va dir. Al començament trigàvem 2 minuts a punxar-me. I ara ja procuro anar amb temps per poder petar la xerrada una bona estona, o com fem últimament, jugar a cartes, una bona partida al Remigio. Psst! A l’Amparo no li agrada perdre!! I jo no em deixo perdre tampoc, només faltaria!

Un parell de dies fins i tot he anat amb els meus nebots, i clar, ja tenim una bona estona de riure entre uns i altres. Casa de l’Amparo és una casa a peu de carrer, amb el doble porticó de fusta que protegeix l’interior de l’asfixiant calor del carrer, amb un terra antic i fresc, i un passadís que travessa tota la casa i al final hi ha el menjador i un pati exterior. El terra del menjador té rajoles dibuixades amb motius florals i les parets son verd clares. Les estances son altes, com les feien abans, i les portes altíssimes, i això va cridar l’atenció dels nens: ¿Per qué son tan altes les portes i el sostre?
Ah! És que aquí abans vivien persones molt altes.
Com d’altes?
De més de dos metres.
De dos metres i mig?
Clar!!
Al sortir el Marc em deia que no estava molt convençut que allà visquessin persones de més de dos metres i mig, però q igualment li agradava molt la casa.
I a mi m’agrada la casa, i molt més les persones que viuen a dins.
Hem aconseguit transformar una cosa pesada, dolorosa i que no em venia gens de gust en un agradable petit plaer quotidià. Moltes gràcies i molts Petons Amparo.

LES OBRES DEL DIA

Al meu poble no es parla d’això del finançament.
Tots sabem que les xifres no quadren, si sumem les quantitats que rebran cada una de les autonomies afavorides veiem que no quadra amb la xifra addicional de la ministra Salgado, vaja la que li va dir el ZP. El temps donarà i treurà raons, per que les mentides, de qui siguin, en aquest cas tenen data de caducitat. Però no pasarà res, quan arribi el moment tornaran a posar en marxa la propaganda mediàtica per fer volar coloms un altre cop. La única veritat que hi ha en tot això és que abans marxaven de Catalunya 60 milions d’euros al dia, que no tornaven, i ara, amb el nou finançament, només 55 milions d’euros cada dia. I ho diu el CCN: www.ccn.cat Hem millorat?

Al meu poble es parla d’altres coses. De les obres del Plan E aquest famós, que tenen tot el poble potes enlaire, amb els carres oberts i esventrats, amb els vilatans suportant soroll, incomoditats i pols. L’altre dia anava pel carrer major caminant, fent cua, és impossible avançar ràpid, i jo menys, enguixat d’adalt abaix i amb les crosses, doncs no hi ha lloc per on passar. Davant anava una noia amb un cotxet de nen petit (homologat suposo), avançant com podia, darrera anava un home gran amb bastó, i al darrera 10 o 12 persones, avançant com els indis i a pas de tortuga. Però ai! Ens vem trobar de cara amb unaltre fila igual! Un altre cotxet de nen petit, dues dones amb el carret de la compra, una mainada de nens, un gos i un home invident amb el bastó accelerat. Per sort no hi havia cap policia local per regular el trànsit de la gent a peu, si no encara estaríem allà. Com en un joc del tetris totes les peces van anar encaixant, tota la gent de la meva filera ens vem posar dins l’entrada del banc de Sabadell, els clients de dintre no podien sortir, però tampoc haguessin pogut passar. Mentrestant la piconadora i la retroexcavadora, a l’altra banda de la tanca verda, anaven fent la seva feina ensordidora. Que no sigui per decibels!! Fum-li fort!! Quan vem entrar tots dins l’entradeta del Banc Sabadell van passar els altres tot saludant-nos. Desprès nosaltres vem poder sortir i avançar fins a “Cal Soto”, on hi ha un altre banc, on vem tornar a repetir l’operació amb unaltre filera composada de senyores grans amb bossa del pa, mamas amb nens i nenes camí de la piscina, un parell de jubilats avorrits i una joveneta atractiva amb faldilla curta, talons i un tattoo seductor a la cuixa dreta, ens vem mirar i vem somriure. Per sort, ja tinc controlats uns quants d’aquests “refugis” on poder deixar passar la gent: el “Mons Scatani” també és un bon lloc i l’entradeta dels “Calçats Armengol” és un altre clàssic. Nusé de que es queixen aquests comerciants del carrer major! Segur que ara tenen moltes més visites als seus aparadors!!
I ja veureu com quedaran uns carrers macos macos macos!
Seran magnífics, o potser seran com el finançament i quan els tinguem direm..... només això?
Foto: la meva cama enguixada al Carrer Major d'obres. La gent intenta passar per darrera la tanca verda, tocant les parets. O no.

ELS PAPERS DEL DIA

Ja em coneixen a l’hospital.
Mai diríeu perquè.
Resulta que he hagut de signar la tira i mitja de papers: que si l’ingrés a urgències, que si l’ingrés a l’habitació, que si la protecció de dades per l’àrea d’urgències, que si l’acceptació de la normativa de nosequé, que si l’informe per la mútua, que si l’autorització per la operació, ( i aquesta per triplicat ), que si l’autorització per l’anestesista, que si l’alta, ...... anava signant per tot arreu.
Ara bé, no els ho he posat fàcil! Cap ni un dels papers que em van donar estava en català, i clar, jejeje, no em podia estar de reclamar.
A l’àrea d’urgències ni tan sols hi havia cap metge que parlés català. L’infermer, en Willi (potser no s’escriu així) era de Barranquilla, Colòmbia, on el 1912 es va fer el primer vol d’avió de tota Colòmbia (això em va explicar) i portava pocs mesos a Barcelona. Evidentment no parlava català i amb prou feines m’entenia. Mentres m’embolicava la cama i jo li vaig dir “Em fas pessigolles al melic!!”, i ell, tot espantat, va aturar ràpidament l’operació, per que li va semblar un crit d’alerta, de mal, no havia entés res, clar. I això no pot ser, perquè al final acabes parlant espanyol, doncs per un cop, és molt més important el fet que t’entenguin que el fet de reivindicar la llengua. T’has de poder comunicar perfectament i amb tots els matisos tant amb l’infermer, com amb el metge, com amb tothom, i no és normal que per poder fer-ho m’hagi d’expressar en una llengua que no considero que sigui la meva, que m’hagi de canviar d’idioma, que hagi de parlar en espanyol. Ja tinc prou preocupacions amb el mal que tinc, com per a sobre, haver d’estar fent esforços per fer-me entendre. “Em fas pessigolles al melic!!” Imagineu si arribo a dir: “Tinc un tret a la templa”. Primer, segurament estaria mort, i segon potser ell entendria: “Tengo un trato en el templo.”, doncs no xaval, tengo un disparo en la sien!! I no em queixo que sigui un nouvingut, precisament els Països Catalans sempre hem acollit amb les mans obertes tothom qui ha vingut a buscar una vida millor i que ha expressat la seva voluntat d'integració i respecte per Catalunya. Aconseguirem que el Willi s’integri i que parli català??

I amb els que ja son d’aquí?
Recordo que qui es va quedar més parat va ser el Cirurgià que em va operar. Va estar una estona llarga explicant-me l’operació, com la farien, tot el procediment, i al final em presenta els papers:
M’hauries de signar l’autorització.
Ooooooh! No puc, no entenc el que diu!
Ja, però t’ho acabo d’explicar, mira aquí has de posar el nom, i aquí.....
No, vull dir que està en un idioma que no entenc.
Fas broma ,oi?
Cap ni una, em refereixo a que si nosaltres dos hem estat parlant tota l’estona en català, que és la nostra llengua, i ens entenem perfectament, per que em presentes ara aquests papers en un altre idioma que no és el mateix? No ho entenc.
(Segurament era la primera persona que li feia una reclamació com aquella, per que es va quedar molt parat, estic segur que no ho entenia, i jo pensava, ai ai ai que ara s’emprenya i no em vol operar!!!)
Mira jo t’ho signo, però segur que heu de tenir els mateixos papers en català i fora bó que els féssiu servir, i em queixaré per que de tots els papers que he signat cap estava en català.
Segurament tens raó, (s’ho va prendre bé) aquests son els primers que he agafat, però jo et diria que també els tenim en català. Estic segur.

Amb l’anestesista, que era sòcia de l’espanyol, em va passar tres quarts del mateix. Aquesta es queixava q els alumnes catalans havien de fer una selectivitat més forta q els alumnes d’Espanya. Per què? Doncs per que a més a més de les assignatures normals, a sobre havien de fer un examen més de català, que a la resta d’Espanya no l’havien de fer i per tant s’havia d’invertir més hores per aprovar que un noi de, posem, Burgos, que després treia més bona nota i podia entrar abans a la facultat de Barcelona que no un noi català.
Això mereixia una resposta contundent!! I la va tenir:
I tant que sí, tens tota la raó!, que treguin el català de tot arreu, d’aquí 5 minuts m’has d’anestesiar per l’operació, i no vull tenir cap mal rollo amb tú ara, ni cap dolor durant l’operació. Si vols parlem quan acabi! Mentrestant que treguin el català de totes les selectivitats del món mundial!!!
Ara ja em coneixen a l’hospital, però no m’agrada que sigui per això, el que hauria de ser una normalitat resulta que és una excepcionalitat, i ara, ja em coneixen a l’hospital.

Foto: La operació va consistir en un cerclatge de fil al voltant de la rótula per unit totes les parts trencades i esperar, enguixat, que tornin a unir-se per si soles. Em vaig lliurar dels claus i ferros. El fil amb el temps, l'haig d'asimilar. (com els nouvinguts, vaja). A l'esquerra les 30 i pico grapes que em deixaran una cicatriu mooolt sexi d'ara endavant.

I continuem l'aventura......