27 de desembre 2007

LA CANÇÓ DEL DIA


Sense paraules i cansat
sense ningú a qui poder-les dir
cansat d´intentar-ho
de fer versos sense sentit
el piano no m´estimava
i vaig sortir de nit.
Estaves sentada a l´altre cantó del bar
jo vaig mirar-te amb un whisky entre les mans.

Els teus ulls eren tan màgics
el teu cos tan sensual
No podia evitar mirar-te
.em tenies atrapat.
estaves tan bonica
no semblaves de veritat.
Creia que esperaves a l´altre cantó del bar
no sé si al teu novio o que et vingués a buscar.

Tu també em vas mirar
a través del fum del bar
però el whisky no m´ajudava
a poder-ho intentar.
Avui la sort m´ha tornat a abandonar
un altre cop he tornat a fracassar.

Vaig tornar a casa
sentint-me fracassat
un cop més les muses m´havien abandonat.
Més tard vaig poder acceptar
la realitat
"em quedaré a casa, em posaré
a composar
la cançó de la noia de l´altre cantó del bar".

26 de desembre 2007

ELS AMICS DEL DIA

Wola a toton!
Vui tik content. No és només “content” la paraula que descriu aquesta sensació, potser hauria d’afegir orgullós, satisfet, amb una gran sensació de pau. I mira que bé, doncs és Nadal. D’acord que no té res a veure amb el Nadal, ni molt menys, o potser sí, i el fet de ser les dates que son ha ajudat a que tot sortís bé.
Avui dos amics han fet les paus. Però d’entrada la paraula tampoc és “amics”, és alguna cosa més, per que és una amistat i coneixença que ve de 20 anys enrere, i com comprendreu son moltes coses viscudes junts, son moltes muntanyes pujades junts, i seran moltes més les que encara ens falta pujar els propers 20 anys.
La vida és curiosa, i no ens adonem que moltes vegades per una petita discussió, un enfrontament d’opinions, uns detalls que no tenen gaire importància, amb el temps, si no s’arreglen, van creixent i arriba un moment en que el problema s’ha fet tan gran que no saps per on començar a desfer-lo, per que hi ha altre gent que ha posat llenya al foc, i hi ha altres comentaris que “has sentit dir” que encara t’enroquen més en la teva postura orgullosa, i també hi ha els rumors, el què diran, i les pors personals. I d’una discussió has fet una muntanya i pots enviar a la merda una amistat, o el que sigui, que ha durat molts anys.
Ells han sigut prou valents i honestos com per deixar enrere tot això i tornar a posar les coses en el seu lloc i reprendre l’amistat. Tots dos han estat valents: Un ha donat el pas d’apropament i l’altre l’ha acceptat, sense recança. Per que tots dos han valorat quina opció era millor, la desunió o l’amistat, i com l’arbre que no et deixa veure el bosc, treu el problema del mig, talla aquest arbre que ha crescut molt, i torna a recuperar una persona que la valores, que has viscut molt amb ella, que vols que continuï al teu costat, que pots/vols comptar amb ella, que l’estimes en definitiva.
Va ser un matí molt emotiu, on vem passar de les converses més tontes fins les més emotives, un matí de metàfores i de sentiments i records. I al final quan has buidat el pap, has dit tot el que volies, has tret totes les recances, ressentiments, mals rotllos, però també els bons moments, els bons records, veus que la cosa no té marxa enrere, però cap a bé: l’amistat ha tornat a néixer, com les espelmes que es van regalar, (sí, sí, també hi va haver regals) senyal de llum que apaga la foscor.
Tots tenim uns fils invisibles que ens lliguen a certes persones, es diuen “filotes”, (en català no sé com es diuen) son com fils d’or i llum, invisibles als nostres ulls, que surten de tots nosaltres i ens lliguen a les persones que coneixem i que estimem. Aquests fils poden ser més o menys gruixuts, més o menys lluminosos, tot depèn de com els alimentem, però amb la persona que has traçat un fil el tindràs per sempre, per que és possible que es trenqui però el pots refer ràpidament, ell ja sap el camí. Ara enteneu perquè us cauen bé persones sense saber perquè, o per què l’amistat continua amb gent que fa molt temps que no us heu vist i sembla com si fos ahir, perquè aquests fils no entenen ni de temps ni de distàncies. Doncs ahir els nostres filotes van tornar a créixer molt i a donar molta llum, fins i tot ens van empènyer a unir-nos en una gran abraçada final. Sort que no va entrar ningú en aquell moment a la sala, no sé què hagués pensat.

I ara, que m’acabo de llegir el text abans de penjar-lo he vist dues coses clares clares:
La primera és que Osti, vaja rotllo més friki que us he fotut, però segurament deu venir per aquest bon rotllo que gasto avui.
I la segona, que em direu alguns, ja la sé, “ a casa del ferrer... cullera de pal”.
Potser és un bon propòsit pel proper 2008.
Bon Nadal wapos!!

25 de desembre 2007

EL BLOG DEL DIA

WOLA A TOTON I BON NADAL!

Avui us vull penjar una adreça d'un blog que m'han fet arribar.

Es tracta del Blog de L'ESCAMOT TIÓ MONTCADA LLIURE, ja sabeu que desde fa uns dies estan segrestant i alliberant les figures de papa noel penjades pels balcons del poble.

Ara m'han fet arribar una adreça del seu blog on es veu que han penjat les fotos de la darrera acció. I aquesta va ser sonada....... em sembla que van segrestar el mateix Pare Noël, tot just quan entrava a una casa...... vosaltres mateixos:
l'adreça és aquesta:


21 de desembre 2007

LA FELICITACIÓ DEL DIA


20 de desembre 2007

L'ESCAMOT DEL DIA




wola a toton!
Avui us penjo un comunicat que m'ha fet arribar un anomenat "Escamot tió Secció Montcada lliure" on reivindiquen la tradició catalana, la nostra tradició vaja, del tió en contra de la utilització cada cop més masiva d'altres referents que no son propis de la nostra terra ni de la nostra tradició ni història, com son els homenets estrangers vestits de color vermell bastant regordetes que s'introdueixen a les nostres llars sense el nostre permís, cosa la qual està tipificada en el codi penal com a delicte per invasió de morada i penat amb pena de presò de 3 a 6 mesos i un dia i la lectura completa de l'estatut.

"L'escamot tió secció M:LL. " anuncia, en aquest comunicat, el segret de diversos d'aquests individus grassots i barbuts, i el seu posterior alliberament en terres lliures, doncs, segons sembla, ells tampoc estan d'acord amb la feina encarregada i afirmen que no es troben a gust i volen ser alliberats i retornats al seu pais d'origen. FEM_LOS CAS i ALLIBEREM-LOS A TOTS!!!! Col.laboreu amb l'escamot Tió!!.


I ara el comunicat:
"En data 19 de desembre d'aquest any l'escamot tió M.LLiure reivindiquem el segrest i alliberament de l'individu gras i barbut que veureu a continuació. Va ser una operació complicada doncs l'individu estava sent molt vigilat i vem còrrer certs riscos. AL final l'operació va ser un èxit i el pare noël aquest va ser alliberat en un lloc prop d'una frontera i amb connexions amb el món lliure. L'individu era aquest:
El vem segrestar amb una operaciò ràpida i veloç!! Li vem haver de proporcionar unes substàncies tranquilitzadores per tal de calmar-lo, vaja era un orujo d'herbes que ell mateix va demanar.

Aquí un membre del nostre escamot amb el pare noël alliberat!! I les nostres condicions per tal de deixar d'actuar en el poble de Montcada ( i rodalies ) son les següents: Demanem

- La retirada immediata de les tropes ocupants del Pare Noel dels Països Catalans i les disculpes formals dels quarters generals d'aquest individu per tot el mal ocasionat.

- La recuperació de tot el protagonisme per part del Tió a casa nostra en aquestes festes, com a símbol de la nostra cultura ancestral.

- La recuperació dels valors populars fora del consumisme desmesurat.

En cas que les nostres reivindicacions no siguin ateses continuarem amb el segrest i alliberament d'altres subjectes com aquest.


Prou de Pares Noëls penjats als balcons dels nostres carrers!! Visca el Tió. Visca Catalunya!!



19 de desembre 2007

EL DESIG DEL DIA


Ja no ens estimem, però et vull agrair el teu cos conegut relliscant-me per la pell com si mai no ens haguéssim dit adéu;

el tacte de les teves mans com els versos oblidats d’un poema que un dia vaig aprendre a recitar;
recórrer el teu cos conegut com ser capaç de refer d’esma, amb una bena als ulls, el camí que em va portar per tants matins fins a l'escola;
la teva olor amiga com tornar a entrar a una casa que anys enrere havia estat la meva;
el teu cos conegut com recuperar una abraçada descosida, perduda pel carrer, i que m’agafessis de la mà, i passejar-nos enllaçats, ara que feia tant de temps que no tenia el dret de fer-ho amb ningú, si és que algun cop l’he tingut.

Sovint es diu que el sexe sense amor és frívol, sovint ho diuen aquells que tenen la sort de tenir-lo i volen reduir a brutícia la resta del seu imaginari. És mentida que no pugui ser bonic. És mentida que no fos bonic. A més, sempre he pensat que això del sexe amb amor està molt sobrevalorat i que posats a ser exigents, val més que parlem de sexe amb desig, que és de llarg el més gratificant. És el desig i no l’amor el que fa que et bulli el sexe cada cop que penses en el contacte de la seva llengua, és als primers mesos, quan l’amor encara no ha tingut temps de forjar-se, que et passes tot el dia al llit, i ho fas una vegada i una altra i quan ja creus que no pots fer-ho més vegades, encara et queden forces per tornar a recomençar. És la potència del desig, “que fa el seu camí a soles i el cor no li pot fer senyal de cap llei”, que no ve d’enlloc sinó que només és, i llisca tot sol, i no respon a res i per tant no intentis explicar-lo perquè no té arrel ni està sotmès a cap definició.

L’amor, en canvi, té una història al darrera que el basteix, i si tu no ets capaç de desgranar els motius que fan que estimis una persona, vol dir que no l’estimes, perquè l’amor sense causa no és amor, és només un somni, un deliri, un invent. L’amor és la cura delicada i atenta d’un jardí, i l’has de podar, i l’has de construir, i has de donar-li un sentit global i un equilibri; el desig és un sotabosc salvatge, i no vagis a explicar-li projectes de futur, ni records, ni sacrificis, perquè encara és massa verge i no sabrà de què li parles, només voldrà despullar, abordar, devorar. Però això no fa que sigui brut, igual que masturbar-se, que tampoc no és brut. Follar amb algú que no t’agrada, això sí que és baix, igual que ho és tot allò que es fa de manera gratuïta, i el desig pot arribar a ser malaltís però el que és segur és que no és artificial, ve del ventre i no el pots controlar, creu-me que no el pots controlar. No és brut. No suporto aquesta moral que vol fer creure que només és pur allò que ha de dur-te a algun lloc, aquest menyspreu vers l’efervescència del present, del plaer instantani que no es fa preguntes, que només esclata. És cert que el desig no deixa de ser un immens foc d’encenalls, el perfum caduc d’una flor arrencada, i per descomptat que és millor si un cop desgastat esdevé un rostoll que faci germinar l’amor, i per descomptat que és una estupidesa malbaratar una relació on hi has invertit temps i esforç només perquè se’t creui una persona que t'esvaloti la bragueta, sí, hi estic d’acord, però això no vol dir que el sexe sense amor sigui una marranada, perquè la màxima expressió del sexe és troba en el desig, i si vols enaltir l’amor no em vinguis amb discursos que diguin que el bon sexe és de la seva propietat perquè no m’ho creuré, si vols explicar-me com n’és, de preciós, parla’m de complicitat, de confiança, digues-me que l’amor no et domina sinó que t’acompanya, que lluny d’afeblir-te et cobreix d’escuts, parla’m de tendresa, de futur, d’esperança, parla’m de tot el que tu vulguis menys de sexe, perquè quan ja ho has fet tantes vegades amb la mateixa persona, cada cop es converteix més en un costum d’intendència, en el cobriment d’una necessitat, i no és ell qui aguanta la relació sinó l’amor i la fortalesa que en el seu nom has alçat amb dedicació i prospecció.

“I si un dia arriba el desig de sobte i et trenca els motlles dels membres i els sentiments”, si arriba i decideixes renunciar-hi, no és perquè pensis que el sexe amb aquella persona seria brut o de poc nivell -saps que seria el clau del segle- sinó que hi renuncies perquè pesa més el compromís, pesa més el temps, pesa més el teu castell.

I bé, enmig de tot això, jo que no tinc ni una cosa ni l’altra, està el sexe que busca l’escalfor de la companyia, i és per això que tant vaig agrair la carícia del teu cos conegut, com un tros de memòria que va picar a la porta des del meu passat per deixar al replà de l’escala, una capseta de tendresa embolicada per regal.
Després,
com havia de ser,
vas marxar i jo em vaig quedar sola de nou.
Sense amor, ni desig, ni companyia, ni res.
Àstrid.

EL VIDEO DEL DIA

Un grup de quatre noies s'han convertit en una de les sensacions d'internet als EUA (i aviat a tot el món mundial) gràcies a un vídeo en què demostren els seus dots com a dancers en ple metro de Nova York i pel qual han estat premiades amb 10.000 dòlars. Ja se les coneix com "Les dives de la línia N" . Es tracta de quatre noies del novaiorquès barri de Queens, d'entre 20 i 25 anys, que un bon dia es van animar a participar en un concurs d'una pàgina web en què es premiava la millor execució de ball eròtic amb barra que es rebés, segons el diari local Daily News. "Ballar com una stripper en públic pot ser difícil, però estàvem sense ni un duro i sense feina, i ens va semblar que la idea del vídeo era estupenda per guanyar diners", ha dit Isis Masoud, una de les noies que va gravar el video en ple metro de Nova York.
EL video ja ha rebut fins ara més de 66.000 visites. Una meva. "Van guanyar el nostre premi perquè la idea del sexe en un lloc públic sempre ven", reconeix Darren Niermerow, un dels fundadors de la pàgina Darejunkies.com que les va premiar. COm sempre, algú s'ha de queixar i les autoritats del metro de Nova York no estan gaire satisfetes amb el fet que el metro es converteixi en una sala de striptease i parlen d'un acte de desordre públic. Les quatre noies, entre les quals hi ha estudiants d'interpretació i coreògrafes, esperen ara que el vídeo els ajudi a empènyer les seves carreres artístiques.
Bé, només son idees de videos que es poden fer, je je je.

LA PARAULA DEL DIA



Avui al rodamots han explicat la paraula RABADÀ. No creieu qués força maca i apropiada per aquestes dates?? És una paraula nadalenca. Rabadà vol dir :

Noi que ajuda un pastor a guardar el ramat.
Etimològicament Rabadà prové de l'àrab «rabb ad-dá'n», 'el dels moltons', compost de «da'n», plural de «dâ'in», 'moltó', i «rabb», 'senyor', en el sentit de "l'home dels moltons".
I s'utilitza força en aquestes dates de nadal, per exemple en aquest text de Josep M. de Sagarra:

Però, encara que un hom somniï amb la imatge pagana d'un gall farcit, no per això el poeta i l'artista nadalenc deixen de pintar-se la cara de farina, simulant la neu de les muntanyes, es posen una perruca de molsa de pessebre, i una pell de be de rabadà, agafen els ferrets i la simbomba, i vinga folklore i vinguen idil·lis i innocències.

Josep M. de Sagarra, (Barcelona 1894-1961)«Nadalisme» (La Publicitat, 25 de desembre del 1923) (reproduït a L'ànima de les coses, Barcelona: Quaderns Crema, 2001) http://www.uoc.edu/lletra/noms/jmdesagarra/index.html

O qui no coneix la més famosa de les cançons :
A Betlem me'n vull anar.
Vols venir, tu, rabadà?
—Vull esmorzar!
A Betlem esmorzarem
i a Jesús adorarem.
—Hi ha massa neu!


I com diuen que una imatge val més que mil paraules (malgrat que no estigui d'acord) adalt de tot us he posat una imatge dels Rabadans que ahir 18 de desembre van sortir al carrer major del poble a fer un pessebre vivent organitzat per l'escola de les monges. I ara unes fotos més del pessebre vivent. Uns venedors, el portal del naixement i, el millor de tot, un infern ben calentet!!

17 de desembre 2007

LA TRADICIÓ DEL DIA


Wola a toton!
Ahir vem celebrar el tradicional aperitiu del soci (i simpatitzant i amic i colega i company) (i simpatitzanta i amiga i colega i companya) a l'ATENEU. I no em comenceu a discutir que no li pugui dir ATENEU, per que realment se'n diu aixins també. Podem arribar a un consens i dir-li ATENEU ABI?? I va estar força bé: van venir unes 120 persones, els giravolt van cantar força bé unes nadales (que era el que tocava) els de la junta van fer un discurs força eixirit, es van recaptar uns 200 euros per "lamarató" de tv3, i l'aperitiu estava molt rebé i com sempre va sobrar menjar. I no ens enganyem, si hi ha menjar, i si és gratix total, doncs l'èxit està asssegurat. També vem posar una sala amb una exposició retrospectiva de cartells d'activitats fetes anteriorment a l'ATENEU (i no em digueu que no puc dir-li ateneu osti yaa!!!) i a que no sabeu que el cartell més antic penjat data del..... 1886!!!!!! Crec recordar que era de la festa major!! Ùs penjaria una foto, però no es veuria bé crec. I també ens va cridar l'atenció un llibre del segle passat passat, o sigui del XIX, del mil vuit-cents i pico, on sortien les dades dels nostres avis o besavis o encara més avantpassats. Mira tú, curiositats que tenim per allà guardades i que bé han de tenir una utilitat no?? i mira vés, al final el pessebre va quedar d'aquesta manera, podriem dir que com una metàfora del mon consumista occidental actual i si haguessim posat una alter-cola doncs com una metàfora divina catalanista, però no , res de res, només va ser una broma. o no.
Ep! i felicitats de tot cor a tots els que celebreu el vostre sant avui. un petonàs.

13 de desembre 2007

EL PLAER DEL DIA


HMMMM! Irresistible!! Una bona xocolata calenta amb un trosset de pa de pessic. Un trosset de cel. I sempre és bona ocasió, al sortir de qualsevol lloc de matinada cansat de ballar, abans de sortir a caçar bolets, fred a l'estiu, calent a la tardor, bullint a l'hivern, amb melindros, galetes o sense res. I és que la xocolata m'encanta, gairebé tant com les olives, bé, jo diria que més. Però és un plaer íntim, diferent, cada nit, després de sopar, m'agrada escarxofar-me al sofà i prendre una pressa de xocolata, desfer-la lentament a la boca assaborint tots els matisos. I a més, digueu-me tontu, però tinc una mena d'alergia a la xocolata. Sí. sí, quan en prenc i em ve molt de gust , molt de gust, i està bona bona, no em puc resistir i faig un estornut ben gros. ATXIIIIIIM!!!!! Oh! és com un petit orgasme de plaer. Digueu-me tontu i jo ben content!! A la foto la xocolata que vem prendre la setmana pasada al mercat medieval de Vic, quan ja estavem ben glaçadets de vagarejar durant hores pels carrers ornamentats i atapeits de gent.

LA FIRA DEL DIA

Ja sabeu, quan estas una mica fart de treballar el millor és desconnectar una estoneta. De manera que cotxe i carretera i manta. El destí escollit va ser la fira de l'avet d'espinelves. I vem tenir sort perque no vem trobar molta gent. N'hi havia però era acceptable. Feia fred, però era suportable. I em vaig comprar un avet, per posar-lo a casa aquestes festes, i com és natural fer-lo crèixer any rera any. Ara aquí començariem el debat sobre si és millor un avet artificial o un de natural. Ja passo d'aquest debat. He tingut durant molts anys un d'artificial i cada any el decorava força xulo, amb les llumetes blaves, les boles i tota la puta parafernalia aquesta que s'hi fot. Però un avet no fa Nadal ni un dia de sol fa un estiu. O sigui que això no és el més important. L'artificial és de plàstic i això contamina molt. Aquest és natural, i pretenc fer-lo crèixer, tinc lloc i ganes. No m'el penso càrregar com fa molta gent que només el volen per fer bonic al menjador durant festes i després el llencen escales avall. Aquests avets naturals es poden reciclar i amb ells fan compostatge, però és un trist destí no? Aquest el cuidarè i cada any creixerà una mica. Ja el veureu quan passeu per casa. O no.
I enmig de tants avets, tanta natura, era un bon moment per explicar una història, de cagations, d'avets rondallaires, o un conte de follets o de dracs, que els meus nebots encara els estan perseguint, i ara, ben aviat, tenen una cita amb "el senyor del bosc", que els ha de dirigir cap el cau del drac. Tranquils, no pasa res, a la sortida anterior ja van trobar el "talismà del drac" que els protegirà d'aquest, perque com tot a la vida, n'hi ha de bons, però també de dolents. o no? El "talismà del drac" el van trobar dins el recinte dels elefants del zoo de BCN, tal i com els va dirigir "el senyor dels mapes". Quan pugui us penjaré una foto del "talismà del drac". Si em deixen.
Ja heu re-decorat la vostra vida? , ja heu engalanat la casa de Nadal?? Si ho heu fet perque no m'envies una foto i així tothom en podrà gaudir?? O no.



LA VISITA DEL DIA

Al començament tirava d’agenda. Però m’he adonat que no cal. Les coses no cal buscar-les, surten quan surten. I surten molt sovint. Em va venir a veure na.... diguem-li Montse. Tant se val el nom. La Montse treballa de secretaria en un despatx d’enginyeria de Barcelona que visito un parell de tardes al mes. No la tracten com es mereix i no saben apreciar tot el que té de bo una noia com ella. Cada dia està més maca, més bona. És una noia de trenta i pico, que sap arreglar-se i que sempre va molt ben vestida a la feina, cosa que m’agrada força. Com ho diuen això, ... informal però elegant, i sempre una mica atrevida. Unes botes altes amb una minifaldilla oberta al costat, uns texans que deixen veure una mica de tanga a l’ajupir-se, un escot amb sostenidors negres de blonda, i un maquillatge perfecte. El moment que més m’agrada és quan truco a la porta i espero que em vingui a obrir, amb aquell somriure gran. Sempre m’imagino com anirà vestida, quina combinació portarà, quina sorpresa seductora m’obsequiarà. Ara porta una mitja melena fosca, negra, a conjunt amb els ulls negres profunds. A l’estiu encara recordo que portava els cabells llargs allisats i vermellosos que li feien joc a la perfecció amb la pell morena de la platja. La nostra relació era normal, de companys de feina, però amb un punt de tonteig pel mig. Això fa que la feina sigui més divertida. Fins un dia, una nit, que ens vem trobar per casualitat en una sala del carrer Balmes......

Ens vem veure en la distància, i de primera jo no la vaig reconèixer, però em va agradar. Es va apropar un parell de metres en la meva direcció i em va tornar a mirar els ulls. Aleshores la vaig reconèixer. Ella estava amb més gent i jo també. Un parell d’amics estaven a sobre, tirant-li la canya. Jo havia anat a parar allà amb un parell d’amics del teatre de Poblenou que em van treure a fer unes birres. En la distància els seus ulls juganers em feien companyia i la seva boca gran em somreia. Però no ens vem dir res. Només ens miràvem. Jo dubtava d’anar-hi o quedar-me quiet, continuant xerrant amb els amics. I de cop va desaparèixer. I això em va emprenyar internament, per no decidir-me. Em vaig acabar la estrella i vaig nar a buscar una altre. Des de la barra la vaig tornar a veure, no havia marxat, i na Montse em va tornar a mirar. Els seus ulls riallers tornaven a fer-me companyia. Em vaig decidir i em vaig apropar uns metres cap a ella, ballant enmig de la petita pista. Ella va fer el mateix, es va apropar, i sense badar boca va seguir ballant davant meu amb un ritme perfecte. De tant en tant aixecava els braços i m’oferia una vista magnífica dels seus pits. Portava un jersei marró fosc de coll alt sense mànigues força arrapat, uns texans ben justos i unes botes altes i fosques per sobre el texà que li feien les cames llargues i primes. El volum alt de la música gairebé ens impedia de xerrar, però tampoc calia. Em vaig apropar al seu cos per dir-li alguna cosa. L’olor dels seus cabells, del perfum del seu coll suau, la seva olor de dona em van enterbolir els sentits i em va sacsejar l’interior. Li vaig dir a cau d’orella: Hola Roxanne!! Sabia que li agradaria doncs el dijous abans havíem parlat a la feina del concert de l’Sting i de la mítica cançó. Va riure i em va dir: Què prens? Li vaig oferir un glop de la meva copa. Va apropar els seus llavis molsuts oberts per que jo mateix li apropés la copa a la boca, mentre em mirava als ulls i s’apartava els cabells cap a un cantó. Va fer un glop petit, gairebé només es va mullar els llavis i amb la llengua va recórrer els llavis repartint l’alcohol i es va fer una mossegadeta al llavi inferior humit i càlid per acabar la seducció. I va riure, avergonyida però descarada. Seguíem ballant, ara més aprop, fregant-nos les cames. Sense dir-nos res. Oferint-nos els cossos, sense gairebé mirar-nos a la cara, donant voltes sobre nosaltres mateixos, notant els seus pits a la meva esquena, les seves mans al meu cul, olorant el seu perfum, i el seu alè al meu coll. Vem ballar abraçats, estant junts fins que van obrir les llums del local.
No volia que acabés, i no sé com em va sortir una frase que encara riem quan la recordem:
- Vols que anem a casa meva ......... a ballar?? Hi ha algun pas que m’hauries d’ensenyar.
I la seva boca gran va tornar a riure.



Com deia, em va venir a veure la Montse i ..............ja us ho explicaré.

10 de desembre 2007

LA CONCENTRACIÓ DEL DIA

La setmana pasada vaig rebre un mail "anònim", me l'enviava en "gaagsg afadfadf" , que nusé quí és. No pasa res, deia coses interessants, vaja, em convidava a nar a una concentració. A aquesta:


Dijous 6 de decembre a las 12.30 h. davant de la Casa de la Vila Concentració Antimonàrquica.

Us hi esperem.....Reenvieu l'email a tots els vostres contactes.
JO TAMBÉ CREMO LA CORONA ESPANYOLA
.
Fós com fós, no hi vaig poder nar-hi. Llàstima, per que al final em vaig perdre la part més divertida de la concentració. Vet aquí que el dilluns em trobo un altre email, aquest d'un participant:
Aquest matí, després de la concentració antimonàrquica, 7 dels assistents han estat aturats i identificats pels mossos d'esquadra. Un cop més la policia 'Catalana' actua de botxins del seu propi poble. La repressió no s'atura, nosaltres tampoc! Ens veiem a la trinxera!
I aleshores apareix la reflexió. Osti, us van identificar per qué?? Qué veu cremar una foto del rei?? Fer-ho, ens agradi o no, és delicte, si no ens agrada aquesta llei, doncs s'haurà de canviar, però ara per ara és delicte. Tampc m'agrada pagar segons quins impostos i mira... ho haig de fer.
Però que pel fet de participar en una mani, concentració o trobada puguin venir els mossos a identificar-te.... vaja... ja em sembla una mica massa. En tot cas, no em vull identificar, per que no estic fent res que no sigui legal. I no em vull identificar per que no ho haig de fer. Si volen identificar-se ells, perfecte. Si volen que se m'enduguin a la comisaria. I si volen detenir-me doncs que ho facin. I em poden tancar a pa i aigua en una cel.la tota l'estona que vulguin. I si volen presentar acusacions per algun delicte doncs que ho facin. Delictes com ... menjar xiclet davant l'autoritat (lleig! però és que tenia gana), delicte com estar assegut en una plaça pública sense haver pagat l'impost municipal d'ocupació de vorera (ep! no vull donar idees a l'ajuntament que encara ho posaran en pràctica els molt xupons) delicte com portar pantalons marrons i jersei verd de coll alt (diga'm ortera o poc estètic, però és que és una roba molt còmode! ) Apart d'això .... no he fet res més dolent. Em voleu identificar? doncs em deteniu i ho parlem amb el meu advocat. No deixa de ser un acte més d'heroicitat i de servei al pais. Un més. Per que ja sabeu: Cada dia una acció.
I per la propera mani o trobada o el que sigui, ja sabeu: no porteu res que us identifiqui a sobre. A veure que pasa. Perque com a mínim tenim el dret a oposar una mica de resistència. O no.

LA FRASE DEL DIA



“Seamos claros: Europa tiene un compromiso ético con África”.

Frase tot Tarannà que el ZP deixa anar , entre d’altres del mateix estil, en el seu discurs a la cimera europa-africana, treu llustre de la teoria de l’aliança de les civilitzacions, bambi escampa el seu encant , i la Merkel queda bocabadada.

Bambi dibuixa un discurs on parla de la necessitat de l’escolarització dels negrets, i la problemàtica de la immigració il·legal. Tot encís!

Però la màgia es dilueix quan puja al púlpit el següent orador, un tal Sr. Gadafi, i aquest li diu que Europa ja els va enviar primer capellans, després ONGs i cascs blaus, i si veritablement es vol adreçar el problema de l’escolarització, immigració, Sida i d’altres, el que cal que facin és enviar una primera partida de 1.000 milions €., per començar a pagar les destrosses de la colonització.

Era un ciutadà emprenyat en Gadafi?

Tant li fa si ho estava!

En ZP no va contrarestar, no en va fer cap acudit, no li va dir allò de :

Gadafi, acceptarem les reivindicacions que faci el parlament del teu poble!.

Ni Sarkozy, ni la Merkel li haguessin permès.

Això es pot prometre a un govern de fireta, però rifar-se a algú que sap de que va el terrorisme abans que el Bin Laden deixés de menjar Danones, és massa serio, i està clar, amb els governs seriosos no s'hi juga!.

Fins aquí va arribar l’encís del ZP, a partir d’aquell moment varen començar a parlar els diplomàtics formals!, no en Moratinos es clar!

Deures de dia:

Aviat farà 800 anys del naixement de Jaume I, la pregunta és, com s’ho va fer la gent de Palau quan regnava en Pere el del Punyalet, per aconseguir que aquest concebís a en Jaume I?.

Apa siau.
Xavi Costa

LA HISTORIA DEL DIA

wola a toton!

Avui comencem la setmana entre una mica desil·lusionats i una mica desorientats. En general. Perquè a vegades les coses no surten com un vol i no sap com fer-s’ho per poder assolir-les, que és pitjor. I perquè és dilluns.
Avui però he rebut una història d’aquelles nyonyes que, mira, m’ha agradat força. I per ilustrar-la he rebut també la foto de la noia d’ulls blaus, una foto molt maca, quí no estaria tota una vida penjat d’uns ulls blaus?? Tot plegat m’ho he enviat qui era una persona desconeguda i que s’està convertint en bon amic. Com diu ell: Cuideu-vos i disfruteu tant com pugueu que la vida és molt bella!! La història és diu

EL PLOR DEL DESERT

Un amic meu ha tornat del Marroc amb una història molt bonica que parla d’un missioner que, així que va arribar a Marràqueix, va decidir que cada matí passejaria pel desert que hi ha a la sortida de la ciutat. En la primera passejada, es va fixar en un home que estava ajagut i que, amb una orella enganxada a terra, acariciava la sorra.
-És boig- va pensar.
Però l’escena es repetia cada dia i, al cap d’un mes, intrigat per aquell comportament tan estrany, va decidir parlar amb el desconegut. Amb moltes dificultats –perquè el seu àrab no era gaire fluid- es va asseure a terra i li va preguntar:
-Què fa?
-Faig companyia al desert i el consolo per la seva soledat i les seves llàgrimes.
-No sabia que el desert podia plorar…
-Plora cada dia, perquè té el somni d’arribar a ser útil a l’home i transormar-se en un verger immens, on s’hi puguin cultivar cereals, flors i criar-hi ovelles.
-Doncs digui al desert que compleix prou bé la seva tasca –va afirmar el missioner-. Cada vegada que camino per aquí, entenc l’autèntica dimensió de l’ésser humà, perquè el seu espai obert em permet veure com en som de petits davant de Déu. Quan contemplo la seva sorra, m’imagino els milions de persones que hi ha al món, que han sigut creades iguals, encara que el món no sempre sigui just amb totes. Les dunes m’ajuden a meditar. En veure el sol naixent a l’horitzó, l’ànima se m’omple d’alegria i m’acosto al Creador.
El missioner va deixar aquell home i se’n va anar a fer les seves rutines quotidianes. Però, l’endemà al matí, va tenir una gran sopresa perquè se’l va tornar a trobar al mateix lloc i en la mateixa posició.
-Ja li va explicar al desert tot allò que jo li vaig dir?
L’home va fer un cop de cap afirmatiu
-I tot i això, no para de plorar?
-Puc sentir cadascun dels seus sanglots. Ara plora perque s’ha passat milers d’anys pensant que era completament inútil, i ha malaguanyat tot aquest temps blasfemant contra Déu i el seu destí.
-Doncs digui-li que, malgrat que l’ésser humà té una vida molt més curta, també es passa molts dies pensant que és inútil. Rarament descobreix la raó del seu destí, i troba que Déu ha sigut injust amb ell. Quan arriba el moment en què un fet li rebela perquè ha nascut, creu que ja és massa tard per canviar de vida, i continua patint. I, com el desert, es dóna la culpa pel temps que ha perdut.
-No sé si el desert l’escoltarà –va dir l’home-. Ja està acostumat al dolor i no pot veure les coses d’una altra manera.
-Aleshores, farem el què faig sempre que noto que una persona ha perdut l’esperança: resarem.
Tots dos es van agenollar i van resar; l’un es va girar en direcció a la Meca perquè era musulmà, l’altre va plegar les mans en oració perquè era catòlic.
Cadascú va resar al seu Déu –que sempre ha sigut el mateix Déu, tot i que la gent hagi insistit a donar-li noms diferents.
L’endemà, quan el missioner va fer la seva passejada matinal, aquell home ja no hi era. Però la sorra del lloc on solia abraçar el terra estava mullada per que havia brollat una fonteta. Durant els mesos següents, la font es va fer més gran, i els habitants de la ciutat van construir un pou al seu voltant.
Aquest indret, els beduïns l’anomenen “Pou de les llàgrimes del desert”. Diuen que tothom qui begui d’aquella aigua, aconseguirà transformar la raó del seu patiment en la raó de la seva alegria, i trobarà el seu destí autèntic.

05 de desembre 2007

EL JOVENT DEL DIA


Mira com puja aquest jovent! Encara no té tres messos i ja vol lligar-se l'os. Quan tinguin 5 anys faran por! Quan tinguin 15 els tindrem pànic. Als 25....

04 de desembre 2007

EL PROBLEMA DEL DIA

Tenim un problema espinós.La situació es va donar en una coneguda discoteca aquest dissabte a la nit, que no diré el nom. Ara us ho explico:


I és que quan menys ho esperàvem va arribar un tipus ample i baixet, calb i amb cara d’emprenyamenta perpetua que, amb tota la raó del mon, no ens deixava tenir les jaquetes ni abrics al terra de la disco. Ni les bosses de les noies. Era l’anomenat “segureta de turno”. Home, no va ser molt amable, diria que gens. Home, potser nosaltres tampoc ho vem ser, però collons, que estàvem de juerga de dissabte a la nit, i per això no li vem fer molt cas. Fins que, amb un rampell d’aquella testa buida, va decidir prendre’s la justícia per la mà i voler endur-s’ho tot d’una revolada. I al demanar-li explicacions del que feia o del que pretenia, el xicotot, després d'unes empentes, va mostrar la seva personalitat, em refereixo a que va parlar. Per que parlava. I ens va dir coses tan boniques com: “ a mi, grrrrrr, me hablan en español” “son unos chulos todos los catalanes, grrrrrrr” “viva españa y viva franco!!” , tot això tremolant-li el llavi superior, amb els punys tancats amb ràbia continguda i fent saltironets com si se’ns volgués llençar a sobre, la roca aquella. Després del rife-rafe inicial i del flipe posterior, quan creus que qui ha begut dues copes de més ha estat la mole aquella i no nosaltres, te n’adones que no hi ha manera possible de parlar, ni de dialogar, ni tant sols de fer-te entendre el més mínim amb ....... “grrrrr” “grrrrr” .... allò, que continuava amb la vista fixa i movent el cap seguint el moviment que feien les nostres jaquetes, que eren la seva presa. L’ensinistrament era digne d’admiració!
Però, ara en serio, tenim un problema. Com pot ser que encara ens haguem de trobar amb personatges així d’impresentables? Com és que ell, que és un nouvingut, es creu que ens pot tractar a nosaltres tan impunement d’aquesta manera? Per què haig d’aguantar que m’insultin dient-me “catalan”? Ja estic fart d'aguantar provocacions d'aquestes i no haver de reaccionar. Com que no?? I qui té la culpa no és aquest pobre desgraciat incult que només fa la seva puta feina, qui té la culpa és la persona que el contracta i que li deixa fer tot això impunement a la vista de tothom. Per que el senyor responsable de la disco, al que evidentment vem cridar, no va desautoritzar el seu empleat, això ja era de suposar, però jo no vaig veure cap mena de penediment, ni de disculpa, ni de ganes de rectificar per l’actitud impresentable del seu treballador. Eh, tú, sembla mentida que portis tant de temps portant aquesta disco, sembla que no hagis aprés res de res, ni tinguis ma esquerra ni ma dreta. Mira que fàcil hagués estat dir: “Home nois, no m’ho feu més això, va ara porteu els abrics al guarda-roba i ja ens en fem càrrec nosaltres” o “Mira tú, perdona les empentes i ves a la barra que t’ompliran de nou el got, ja sabeu q a vegades la gent s'escalfa i diu coses q no toquen. “. No, res de res. Cap disculpa ni esment del “Viva Franco!!”. Ignorem el problema, amaguem el cap sota l’ala.
I nosaltres som bona gent, per que altres més malpensats i més cabrons el proper dia tornaran a deixar la jaqueta a la taula. I quan l’agafeu trucaran als mossos i us denunciaran per que faltaran 50 euros de la butxaca i ningú més l’haurà tocat l’abric. I tindreu un bon merder per que ells tampoc es baixaran del burro, i mentrestant els mossos a la porta. I et portaran la factura de la tintoreria per que la teva assegurança es faci càrrec, per que en tens, oi, d’assegurança? I el proper dia vindran i et penjaran uns rètols ben macos on posi “Aquí es discrimina el català” o enganxaran adhesius i faran pintades en contra de la política lingüística del teu local, o del teu local en general. I, a més a més, cada cop que vinguin s’encararan amb el teu empleat, l’ensumaran a poca distància i mirant-lo de fit a fit li diran: “Bona Nit. Els catalans hem arribat”. I és llàstima per que el poble és petit i les notícies volen.
Nosaltres això no ho farem, al contrari, jo personalment voldria ajudar-te, i per això m’ofereixo a ensenyar-li català al teu empleat nouvingut, de gratis, no cal ni que em convidis a deixar de franc la jaqueta al guardaroba, no , no. Jo li ensenyo català, ara bé, d’educar-lo t’encarregues tú. O no?

A qui s'ha de culpar:
a qui per covard s'amaga,
a qui peca per la paga,
o a qui paga per pecar?
Juana Inés de la Cruz, poeta i religiosa mexicana (1651-1695)
Free counter and web stats