L'INSOMNI DEL DIA

Wola a toton!

Avui he dormit tranquil. Molt tranquil. Per un parell de motius, primer per que m’he prés un Nolotil abans de sopar i el mal de queixal ha quedat adormit, i segon per que no tinc cap negoci estrany del qual amagar-me. Ni negocis immobiliaris, ni favoritismes, ni adjudicacions a dit, ni subhastes preparades, ni sorteigs dirigits, ni regals amagats, ni res de res, vaja, que sembla que soc un pobre desgraciat. Tot al contrari que altres personatges que ens governen (o ens governaven, gràcies a Deu!) i que avui no han dormit gaire tranquils. I jo crec que ja fa temps que no dormen tranquils, i ja fan bé de preocupar-se, per que mai de la vida la societat ha confiat tant poc en aquesta classe política. I em refereixo a tots els polítics de tots els nivells, des d’alcaldes fins Presidents o Ministres. I crec que tothom ja està fart, i ens alegrem quan se’ls hi treu la careta i es descobreix que darrera del somriure hipòcrita i la ma estesa, només hi ha la caradura, el somriure del diner fàcil, i la ma estesa però no per ajudar, si no per cobrar-se algun favor a canvi. Oi que sí? Tothom ho sap, molts ho hem viscut en primera persona, i ens podem explicar mil histories, per que el carrer en va ple!, a tots els pobles t’expliquen de tots els colors, per que a tots els pobles hi ha polítics xoriços, segurament (jejeje) en el meu també. Malgrat que també n’hi haurà algun que no ho sigui, ep! Tú que no ho ets ... per que no fas fora tots els que si ho son??. Però ja s’estan acabant els temps del silenci i “callar i pagar”. No saben que la societat ho està passant malament per culpa de la crisi? O no volen saber-ho. O tant se’ls en refot i vinga fotre ma a la caixa de tots. De manera que cal fer net d’una vegada, alló que es diu sempre d’obrir les finestres i que entri aire per ventilar-ho tot NO val ara ja. L’aire no s’endurà aquests polítics lligats a les seves cadires des de fa masses anys, com a mínim hem de fer entrar els mossos. Tot això no és un desig, és una necessitat. No pot ser que en Jordi Pujol surti a la TV3 abans d’ahir al programa Àgora de Xavier Bosch i deixi anar “si entrem aquí (el finançament dels partits) tots prendrem mal “ i es quedi tant ample. Doncs clar que cal entrar-hi!! I si t’hem de fotre a la presó, a tú, al president d’ara, a l’alcalde del meu poble o a tots de cop .... doncs que es faci. Per que mentres la societat vol que es treballi per arreglar tot aquest desgavell, aquests polítics de pena que tenim treballen per a que tot continuï igual pels segles dels segles.
Hem de treballar per evitar-ho.
O no.

Buff! Perdoneu aquest escrit d’avui, de vegades no em puc aguantar i entro en terrenys fastigosos, els de la crítica política, que no hauria de trepitjar, per que m’alteren força. I clar em surten escrits poc moderats, una mica radicals. Només una mica per que tinc molta feina per fer-los. Primer els escric a sac. I després els vaig retocant. Arreglo una frase, modifico una paraula, canvio una expressió. Tot per no ofendre ningú, no insultar (gaire) ningú, ser ponderat i moderat. I així i tot crec que NO és aquest el camí. I que no serviran de res ni els escrits, ni les queixes, ni res. Que ja s’ha instal·lat el “vaya yo caliente y riase la gente” més descarat i tota lluita contra el sistema és inútil. Malgrat tot des d’aquest blog continuaré dient el que em roti encara que sembli el clàssic “ciutadà emprenyat” i punt. Hmmmm....Potser hauré d’escriure més al blog CAGAT EN TOT. Unaltre opció es que em doneu el meu tros del pastís i tant contents.
O no.

L'ARC DEL DIA

Wola a toton!

Ahir a la tarda vem poder viure un moment màgic. Va ser un moment “paisatge matemàtic”! Era un d’aquells moments en que ens adonem de com som de petits en comparació amb la natura. Primer va caure una tempesta forta, amb llamps i trons. M’encanten! I si estic a la muntanya encara més. No heu passat mai una tempesta durant una excursió per la muntanya? Us asseguro que és increïble! Clar, és molt millor quan estàs a casa, prop de la llar de foc, arraulit al sofà amb una manta per sobre i veus nevar per la finestra, però perd el toc d’emoció i de respecte davant la força de la natura.

Al cap d’una estona va sortir l’Arc de St. Martí. Un arc immens com mai l’havia vist. Era tant gran que no em cabia de cap manera dins la foto. La tarda va canviar de color.... del fosc de la tempesta va passar al taronja del capvespre. Una llum màgica, ataronjada ho envoltava tot. Continuava plovent, no tant intensament però encara plovia, i el sol, que ja marxava, va aparèixer per sota dels núvols de tempesta. I es va fer un Arc enorme. Però no era un! N’hi havia dos, era un arc de sant Martí doble!!

Molta gent va sortir al carrer i als balcons, tothom es meravellava i s’exclamava davant tanta bellesa. Vaig sortir de la feina i durant tot el trajecte, en moto, pel costat del riu, anava trobant gent parada, mullant-se però feliços mirant aquells dos arcs grandiosos. Molta gent , amb un somriure involuntari dibuixat als llavis, feia fotos com podia, amb càmeres o amb el mòbil. I el mòbil....molta gent estava trucant a casa, a la família, als amics, a aquella persona estimada, per oferir un regal magnífic, contemplar aquells dos arcs.
Recordo quan vaig visitar l’illa de Santorini que la gent sortia al carrer, es posava de cara al mar, pujats a les roques, enfilats a les parets penjants del volcà, estirats en còmodes tumbones, només per veure la posta de sol. Era una llum màgica i hi havia una comunió especial entre tota la gent. I quan el darrer raig de sol desapareixia tothom esclatava d’alegria, aplaudint, abraçant-se amb la gent del costat i comentant el que havíem sentit. Cada vespre d’agost ho fèiem.
Ahir vaig notar també en la gent tota aquesta alegria i admiració espontània. Però no estàvem a Santorini, era Montcada i era igual de preciós!
Les fotos no son gaire bones, només tenia a ma el mòbil, però espero qus agradin igualment.

O no.

EL CORRELLENGUA DEL DIA

Wola a toton!

Ja sabeu que a vegades sóm (uns quants) una mica tontus i no tenim prou feina que, mira tú, ens agrada buscar-nos més. O molta més.

De manera que JA tenim organitzat el CORRELLENGUA 2009. Coordinat pel nucli local de la CAL. Aquest any hem fet una veritable feina de coordinar a molts grups i entitats, i us oferim una oferta lúdica molt amplia, (concerts, correfocs, jocs infantils, sopars, fira de pagès, xerrades, sardanes.....) però també us podem oferir una oferta educativa molt gran, amb info per aprendre català des del nivell més bàsic fins el més gran. Juntament amb el servei local de català farem la presentació de parelles lingüístiques, on poden participar els que ja sabeu català i tingueu ganes de col.laborar i les persones que no en saben i el volen aprendre. També informem dels cursos que ofereix el mateix SLC. I durant una setmana hi haurà l'exposició "Encomana el Català" a la biblioteca. També informem dels grups de conversa "XERREM" que organitzem a l'ATENEU ABI cada divendres, on fem el mateix que les parelles língüístiques, però en grup i molt més distés. I per últim oferirem una xerrada de "TALLERS PER LA LLENGUA", http://www.tallers.cat/ ja dirigida a tots aquells que ja tenim el català com a llengua principal, però que fem submissió lingüística, o sigui que ens passem a parlar en castellà a la mínima de canvi. Error!!! Com podem no fer-ho?? Tallers ens dòna les pautes. (i moltes altres coses!!)

Com podeu veure un CORRELLENGUA ben xulo i molt complert.

I encara no l'hem començat i ja sabem coses en les que hem fallat i que les tenim apuntades de cara al de l'any vinent. Més grups, més entitats, més oferta, més llarg, i més CATALÀ.

Espero que us agradi i participeu. Esteu tots convidats, i l'Eva del Vitaldent Poblenou també.


Us adjunto per aquí el cartell de tots els actes i el cartell del concert. Clica a sobre per ampliar-lo. I si vols col.laborar l'any vinent....m'escrius.
O no.

LA CADIRA DEL DIA

Wola a toton!

Va, vinga, que us explicaré algunes coses més del fet d'anar amb la cama trencada.

Quan estava a l'hospital els amics em van portar bombons, que com us podeu imaginar vaig repartir entre les infermeres de la planta, la carolina, la isa, ....

Ni una en va agafar cap!!! Totes volien cuidar la línia, em deien aixecant la bata i mostrant-se generosament, jeje. Certament, no els feia falta....operació bikini. Jo sí que me'ls vaig jalar!! Gràcies Felix i Celia!

Quan estava a casa m'avorria força mirant la tele, ja sabeu que no fan mai res de res. Consumia les hores fent diversos itineraris: del llit al sofà o del sofà al llit. També aprofitava per llegir, sobretot altres blogs. Amb l'itouch pots fer-ho a qualsevol lloc!! I recordo que el més difícil no era dormir, ni moure's, ni menjar allunyat de la taula, ni pixar, ni dutxar-se... el pitjor era anar al lavabo, ja m'enteneu.... és molt difícil fer-ho amb la cama tiesa i aixecada!!

Aleshores vaig llogar una cadira de rodes, per poder-me moure una mica més per tot arreu, per casa, i sobretot, sobretot, sortir a l'exterior. Havia de ser una cadira amb rodes de darrera grans (per poder-me autodesplaçar) i amb un aixecador davanter esquerra (per poder portar la cama enguixada aixecada). Ho vem aconseguir! I vet aquí que va arribar el dia de fer la primera sortida fora de casa. Culleres!! No us imagineu quines pujades i baixades hi ha pel centre del poble. Els carrers que sempre m'havien semblat plans, ara eren pujades i baixades terribles. Les pujades no les podia fer, no tenia prou força als bracets, i a les baixades m'accelerava a tota llet, i mira que m'agrada a mi la velocitat, però d'aquesta manera ho pasava fatal, no parava de pensar: i si no freno, i si em caic, i si.... Vaig arribar al pas a nivell, i quan em disposava a passar-lo... doncs com gairebé sempre van començar a baixar les barreres. No recordo a ningú que hagui passat els passos a nivell de Montcada a la primera. La meva avia em va explicar que al 1962 una persona ho va fer, però no la crec i penso que ho fa per alegrar-me el dia amb bones notícies. Com no podia ser d'una altre manera em vaig quedar atrapat amb la roda dins els rails.... en serio.... no m'ho podia creure.... semblava de película.... i jo ja estava esgotat de l'esforç. Realment no pasava res, doncs ja sabeu que quan tanquen les barreres a Montcada el tren està o bé sortint de plaça Catalunya o bé de Granollers. Sempre triga un munt de minuts en arribar. De manera que vaig trucar per telèfon i em van venir a treure dels rails. Com a l'altra banda de la via hi havia tot de gent parada, esperant igual que jo que arribés el tren, malgrat que no es veia ni a l'horitzó, doncs vaig decidir esperar que passés. Sempre que hi ha un nen parat a l'altra banda, amb la mare o el pare, aprenent a no passar la via si la barrera està tancada, doncs jo, per solidaritat i per donar exemple, tampoc passo. En cas contrari.... paso sempre!

I és que això del tren a Montcada té tela marinera i ha provocat ( i provoca) molts mals de cap. Tinc un amic que va deixar de ser monitor a l'esplai per l'estat de nervis i tensió i estrés que li provocava el fet de portar els nens d'excursió i haver d'agafar el tren. I és que no et pots descuidar ni un moment. Per sort ja treuen les vies del centre del poble, hmmm, em sembla q cap el 2025 ja hauran acabat de soterrar les putes vies. I prou prou prou de parlar de vies i poble, que n'hi ha per un blog sencer, un que es podria dir..... "el ciutadà emprenyat", per exemple, només per exemple.

Ah! curiositats de la vida, llogar una cadira de rodes em va costar 15 euros a la setmana. Llogar unes crosses 15 euros al mes, però us recomano que pel mateix preu les compreu i ja les teniu per sempre. Sempre podeu decorar un racó de casa amb elles.

O no.