23 d’octubre 2009

L'ARC DEL DIA

Wola a toton!
Ahir a la tarda vem poder viure un moment màgic. Va ser un moment “paisatge matemàtic”! Era un d’aquells moments en que ens adonem de com som de petits en comparació amb la natura. Primer va caure una tempesta forta, amb llamps i trons. M’encanten! I si estic a la muntanya encara més. No heu passat mai una tempesta durant una excursió per la muntanya? Us asseguro que és increïble! Clar, és molt millor quan estàs a casa, prop de la llar de foc, arraulit al sofà amb una manta per sobre i veus nevar per la finestra, però perd el toc d’emoció i de respecte davant la força de la natura.
Al cap d’una estona va sortir l’Arc de St. Martí. Un arc immens com mai l’havia vist. Era tant gran que no em cabia de cap manera dins la foto. La tarda va canviar de color.... del fosc de la tempesta va passar al taronja del capvespre. Una llum màgica, ataronjada ho envoltava tot. Continuava plovent, no tant intensament però encara plovia, i el sol, que ja marxava, va aparèixer per sota dels núvols de tempesta. I es va fer un Arc enorme. Però no era un! N’hi havia dos, era un arc de sant Martí doble!!

Molta gent va sortir al carrer i als balcons, tothom es meravellava i s’exclamava davant tanta bellesa. Vaig sortir de la feina i durant tot el trajecte, en moto, pel costat del riu, anava trobant gent parada, mullant-se però feliços mirant aquells dos arcs grandiosos. Molta gent , amb un somriure involuntari dibuixat als llavis, feia fotos com podia, amb càmeres o amb el mòbil. I el mòbil....molta gent estava trucant a casa, a la família, als amics, a aquella persona estimada, per oferir un regal magnífic, contemplar aquells dos arcs.
Recordo quan vaig visitar l’illa de Santorini que la gent sortia al carrer, es posava de cara al mar, pujats a les roques, enfilats a les parets penjants del volcà, estirats en còmodes tumbones, només per veure la posta de sol. Era una llum màgica i hi havia una comunió especial entre tota la gent. I quan el darrer raig de sol desapareixia tothom esclatava d’alegria, aplaudint, abraçant-se amb la gent del costat i comentant el que havíem sentit. Cada vespre d’agost ho fèiem.
Ahir vaig notar també en la gent tota aquesta alegria i admiració espontània. Però no estàvem a Santorini, era Montcada i era igual de preciós!
Les fotos no son gaire bones, només tenia a ma el mòbil, però espero qus agradin igualment.
O no.

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Oh, m'ha agradat molt!!!! Desconeixia aquest vessant teu i el trobo genial.
David ViR

4:05 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

Free counter and web stats