LA PUNXADA DEL DIA

Quin estiu de merda! Per sort m’ho intento prendre amb paciència i buscar de fer totes les coses pendents que durant l’any no he pogut fer: llegir la pila de llibres que tinc amuntegada a la tauleta de nit, veure un munt de dvd’s amb pel·lícules, sèries i reportatges diversos, escriure una mica, buidar l’ordinador de fitxers inútils, organitzar les fotos digitals, i coses similars. Segur que vosaltres també ho teniu pendent. Doncs jo he pensat que aquest estiu és un bon moment per fer-ho i anar matant les hores....tot al costat de l’aire condicionat.

El que em fa més pal és el fet d’haver de punxar-me. Cada dia m’haig d’injectar una cosa que es diu CLEXANE, que serveix per liquar la sang i que no es facin coàguls. Es veu que la immobilització comporta aquest risc. (Però ei! Doctors, si no paro en tot el dia!!!).
Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és tant. A l’hospital m’ho feia la Carolina, amb tot el carinyo del món, però a casa..... m’ho haig de fer jo.

El primer dia vaig trigar uns 30 minuts a fer tot el ritual, tal i com em van ensenyar: triar la zona, posar alcohol, punxar lateralment, injectar lentament i abans de retirar la xeringa, posar a sobre el cotofluix per a que no surti sang. La Carolina ho feia en 30 segons. A sobre no vaig injectar bé l’agulla i més aviat me la vaig clavar apretant poc a poc, i una suada que vaig fer!!

El segon dia em vaig mentalitzar abans durant una estona. “ànim xaval, que tu pots!, no has vist el Rambo q fins i tot es cus les ferides de guerra?, va, una punxadeta de no res amb aquesta agulla petita petita i ja està, sigues valent”. Preparat!. Al primer intent vaig fallar. A l’últim moment la ma es va aturar posseïda per un instint de supervivència. Quina vergonya! Al segon, ja més decidit, vaig clavar amb força, però no devia ser molta, perquè l’agulla només va entrar fins la meitat, i jo, mira que soc burro!, enlloc d’acabar de punxar-la, vaig treure-la per provar un nou intent. Sense cotofluix ni res. Vaig sagnar. A la tercera va la vençuda, diuen. Agafo carrera amb la ma i.......me la vaig clavar amb força, tanta que gairebé reboto. Uuuf! Ho havia aconseguit, però entre la mentalització, els intents fallats i tot.... gairebé trigo 45 minuts.

Per sort al davant de casa viu l’Amparo, l’avia de la Laura. Tota la vida ha estat infermera i, aquestes son les coses bones que tenen els pobles, amb la coneixença no li costa res venir a casa a punxar-me ella. Ara ja ho fem a l’inrevés i soc jo qui va a casa seva a que em punxi. Bé, realment no és casa seva, sinó casa del seu cunyat, el Josep Maria. L’Amparo viu al pis d’adalt, però ells sempre estan junts, dinen junts, miren la tele junts, es discuteixen junts.... L’Amparo no és una dona qualsevol, tot al contrari! Ja li vaig dir que sempre va ben arreglada ella, i que feia goig... i em va respondre: La mare em deia sempre que “Quan ets jove t’has d’arreglar per fer goig, i quan ets gran per no fer fàstic”. Ella fa goig realment. A més és tota desperta i eixerida, i no para mai. Si no ha sortit a comprar, s’està arreglant per nar a Terrassa o Barcelona a veure unes amigues o familiars, o acabant de cosir un regals, o .... una tarda d’agost d’aquelles que espetegaven les pedres de la calor que feia, va fer xocolata desfeta!! És una mica golafre també. “Mira .... he dinat una amanida i m’he quedat amb gana, és un caprici,” em va dir. Al començament trigàvem 2 minuts a punxar-me. I ara ja procuro anar amb temps per poder petar la xerrada una bona estona, o com fem últimament, jugar a cartes, una bona partida al Remigio. Psst! A l’Amparo no li agrada perdre!! I jo no em deixo perdre tampoc, només faltaria!

Un parell de dies fins i tot he anat amb els meus nebots, i clar, ja tenim una bona estona de riure entre uns i altres. Casa de l’Amparo és una casa a peu de carrer, amb el doble porticó de fusta que protegeix l’interior de l’asfixiant calor del carrer, amb un terra antic i fresc, i un passadís que travessa tota la casa i al final hi ha el menjador i un pati exterior. El terra del menjador té rajoles dibuixades amb motius florals i les parets son verd clares. Les estances son altes, com les feien abans, i les portes altíssimes, i això va cridar l’atenció dels nens: ¿Per qué son tan altes les portes i el sostre?
Ah! És que aquí abans vivien persones molt altes.
Com d’altes?
De més de dos metres.
De dos metres i mig?
Clar!!
Al sortir el Marc em deia que no estava molt convençut que allà visquessin persones de més de dos metres i mig, però q igualment li agradava molt la casa.
I a mi m’agrada la casa, i molt més les persones que viuen a dins.
Hem aconseguit transformar una cosa pesada, dolorosa i que no em venia gens de gust en un agradable petit plaer quotidià. Moltes gràcies i molts Petons Amparo.