L'EMAIL DEL DIA

Al Mont Igman feia fred aquell matí de febrer. Havia estat nevant la darrera nit, però ara el sol s’alçava amb energies renovades. M’estava dempeus sota un arbre, esperant la meva amiga Ivanna.....

El Mont Igman està a uns 14 kilòmetres de Sarajevo (Bòsnia), on havía arribat la nit anterior conduint un petit cotxe de lloguer que vaig agafar a l’aeroport de Zagreb. El pla era senzill, agafar l’avió divendres a la tarda a Barcelona, arribar en cotxe a Sarajevo, passar el cap de setmana i tornar directament des de Sarajevo diumenge a la nit.
Vaig fer nit a l’hotel Saraj, situat dalt d’un turó, a l’extrem més interior de Sarajevo, des d’on es tenen unes vistes molt àmplies de la ciutat. L’hotel no és dels nous i moderns que s’alcen majestuosos a la zona bona de la ciutat, reconstruïts després de ser totalment arrasats durant la guerra al 1992. L’hotel Saraj et transporta a molts anys enrere, a parets emmoquetades de blau gastat i pols pels passadissos. Es respira una certa decadència poc dissimulada per la recepcionista, una senyora gran que no parla anglès. Hi havia poc per triar a l’hora de sopar. M’hagués agradat menjar-me un Burek, però jo sé quin és el millor lloc on el fan a Sarajevo i tenia previst anar-hi a l’endemà. A la Ivanna li agradaven més el que fan a un altre lloc, al Kandilj del carrer Bistrik, però a mi m’agraden els llocs amb una mica menys de gent i amb més .... romanticisme.
El burek és un plat elaborat amb una pita gegant (ja sabeu, una mena de tros de pa semblant a la masa de la pizza) plena de carn picada (o salsitxes) i diversos condiments. Si l’omples amb mató es diu Sirnica, amb espinacs zeljanica, amb patata krompirusa, però a mi m’agrada amb ceba. A cada casa el fan d’una manera particular i totes les famílies tenen un ingredient secret que, per tal de ser-ho, mai no confessen. Els bureks de la Rada, la mare de la Ivanna, son especialment bons.
Però aquella nit em vaig conformar amb una sopa de verdures, un tros de carn i un baklava de postre. I una sarajevsko pivo.
Mentres sopava recordava a la Ivanna:
Ivanna es pronúncia Ifanna, però jo sempre l’anomeno Nanuski, derivat d’anna, des d’una nit que vem intimar, potser més del compte, a Barcelona.
Ivanna sempre ha viscut al Carrer Kundurdziluk. Ara només hi viu la seva mare, la Rada, una dona forta, afectuosa i molt acollidora que va veure des de la finestra de casa seva el bombardeig de la ciutat on havia nascut feia uns setanta anys i on el seu marit va morir pocs dies abans d’acabar la guerra. Un carrer de la ciutat on conviuen ortodoxes, catòlics, musulmans i jueus. Des de casa seva Rada pot explicar la destrucció de Sarajevo, però també la seva lenta recuperació des de la misèria més absoluta. La Rada va viure en primera persona el bombardeig de la Gran Biblioteca, on van cremar milions de documents, milions de llibres, milions de manuscrits, milions d’històries. La mort de la forma més absurda, la mort a la cua del pa. La mort telescòpica, d’una bala disparada per franctiradors insensibles a kilòmetres de distància. Però la Rada ho guarda tot dins seu, a la cicatriu que li creua el cor d’una punta a l’altre i que cada nit li fa mal. La guerra li va robar el marit, la salut, però no les ganes de viure. I això és el que m’ha transmès cada cop que la he vist, tres cops en total, i si tot va bé, a l’endemà la tornaria a veure. Seria una visita llampec, abans de dirigir-me a l’aeroport de tornada a casa. Ella és qui fa els millors Bureks que he menjat!!
Tot havia començat feia uns dies amb un mail de la Ivanna:
Xavi, can u help me? I’m waiting you. I love you. xxx. Iv.
Xavi, em pots ajudar? T’espero. T’estimo. Petons. Iv.

Quan vaig arribar a l’hotel Saraj tenia un missatge del Mirsad, el germà petit de l’Ivanna, a la recepció: Xavi, Ivanna ha marxat a esquiar. Et recullo a les 7.30 i anem a trobar-nos. Voldràs esquiar?
Evidentment no voldria esquiar, estava fet pols de conduir i em quedaven poques hores per dormir, malgrat que ja estic acostumat a no fer-ho gaire. Vaig pensar que era un detall més del Mirsad, tan amable com sempre.

A l’endemà, quan creuàvem Sarajevo de matinada, trobava a faltar els cants que cada dia, quan es posa el sol, s’escolten des de tots els minarets de les mesquites. Li donen un aire exòtic que em fa transportar a terres encara més llunyanes.

Feia fred al Mont Igman, i el Mirsad, que havia entrat a l’edifici demanant per l’Ivanna, va sortir precipitadament i corrents. Esvarat i nerviós com mai l’havia vist, m’ho va explicar tot en una sola frase:
La Ivanna creu que el pare no és mort i ha marxat a Croàcia a buscar-lo!!
Continuarà.