LA MIGDIADA DEL DIA

I què voleu que us digui.... ho confesso... m’agrada el Tour.
Ep! La resta de grans carreres gens ni mica. O sigui que “la vuelta” me la bufa i “il giro” se me’n fot bastant.
Però el Tour té alguna cosa que m’enganxa. Per començar em recorda que l’estiu, ara sí, ha arribat de totes totes. Fins que no comença el Tour falta alguna cosa. I crec que és la son que provoca i sense la qual una migdiada d’estiu no és el mateix.
Quan comencen aquelles etapes terribles de 350 kms pujant muntanyes dels Alps o dels Pirineus, amb 5 o 6 ports de muntanya, (o 40 o 60 , tant se val) i penso que estaran 7 o 8 hores (o 13 o 15) dalt la bicicleta, sense parar, ni per pixar, ni per dinar, ni per fer un rotet, per res, (què com s’ho fan per fer aigües majors?) sempre a sobre aquell sillin estret i petit (ja ho sé que no es diu “sillin”, el Josep de Plegabike m’ho va deixar ben clar un dia, es diu selló o sellons, però també ma mare diu forniga, enlloc de formiga o gavinet enlloc de ganivet i tots la entenem a hores d’ara ) que et deuen fer un mal els ous al final del dia, al cap de tanta estona a sobre el selló, que per això no fan declaracions quan acaben l’etapa, penso jo, i amb aquella calor, de 30 o 50 graus, per que clar, és Juliol, i és el Tour.
I jo m’estic al sofà de casa, després de dinar, amb l’aire condicionat, veient com aquells nois menuts es foten aquelles pallisses durant 21 dies i ho fan tot només menjant espaguetis i pasta, bé potser hi posen una mica de ging-seng per tenir més forces, però res més, i penso, .... ui! encara falten 125 kms fins que arribin, malgrat que a la SER ja estan en plena ebullició: “ Atenciooooooon! S’escapa del pelotooooooooooon pericoooooooooo!! Ataca en plena subida y deja clavados a sus perseguidoreeeeeeeeeeeeees!! Que ritmo frenèticooo que ha impuesto!! Que elegancia, que cadencia en el pedaleoooooo, que viva españa, ..... oooooooooo..... se paró, se paróooooooooo, puede ser una pajara! Ahora hay que vigilar al cilista teutón que puede ser muy peligroso” . Per que sempre hi ha un ciclista teutón i es pasaran els propers 125 kms, avorridíssims, igual, cridant i posant emoció a una pujada lenta a un cim de 3000 mts que amb el cotxe faig en 2ona i amb prou feines arribo. ( Hmmm...Potser haig de posar ging-seng al cotxe). Durant la primera setmana, al final acostuma a haver un sprint, que si guanya un ciclista d’aquí el transformen en “gran ciclista espanyol”, i si perd és el “corredor catalan”. La segona setmana, amb les grans muntanyes, només haurien de còrrer els 10 primers, la resta acostuma a arribar a 3 hores del primer, i amb cara de pomes agres. I la tercera setmana .... realment no la he vist mai acabar.... sempre estic migdiejant (m’ho acabo d’inventar) i sé qui guanya per la premsa de l’endemà.
I mireu, aquest any havien de passar per Montcada, però com estem d’obres al carrer major doncs al final no venen, i mira que tenim un túnel nou acabat, el de la nacional, el de l’AVE encara falten uns quants tours per acabar-lo, i aleshores podrem agafar l’AVE i nar a Paris a veure el final del Tour, algun any. Jo ja tenia l’estelada preparada per rebre’ls. I ara us poso com a regal una cançó dels “Facto de la fé”, que m’encanta quan diuen allò de :
Después del gazpacho nos quedamos dormidos mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro colgándose a sus hombros el maillot amarillo.

Per que a mí m’agrada el Tour i ja ha arribat l’estiu.! Vaig a fer la migdiada, o sigui, a veure el final d’etapa.
O no.