LA CADIRA DEL DIA

Wola a toton!

Va, vinga, que us explicaré algunes coses més del fet d'anar amb la cama trencada.

Quan estava a l'hospital els amics em van portar bombons, que com us podeu imaginar vaig repartir entre les infermeres de la planta, la carolina, la isa, ....

Ni una en va agafar cap!!! Totes volien cuidar la línia, em deien aixecant la bata i mostrant-se generosament, jeje. Certament, no els feia falta....operació bikini. Jo sí que me'ls vaig jalar!! Gràcies Felix i Celia!

Quan estava a casa m'avorria força mirant la tele, ja sabeu que no fan mai res de res. Consumia les hores fent diversos itineraris: del llit al sofà o del sofà al llit. També aprofitava per llegir, sobretot altres blogs. Amb l'itouch pots fer-ho a qualsevol lloc!! I recordo que el més difícil no era dormir, ni moure's, ni menjar allunyat de la taula, ni pixar, ni dutxar-se... el pitjor era anar al lavabo, ja m'enteneu.... és molt difícil fer-ho amb la cama tiesa i aixecada!!

Aleshores vaig llogar una cadira de rodes, per poder-me moure una mica més per tot arreu, per casa, i sobretot, sobretot, sortir a l'exterior. Havia de ser una cadira amb rodes de darrera grans (per poder-me autodesplaçar) i amb un aixecador davanter esquerra (per poder portar la cama enguixada aixecada). Ho vem aconseguir! I vet aquí que va arribar el dia de fer la primera sortida fora de casa. Culleres!! No us imagineu quines pujades i baixades hi ha pel centre del poble. Els carrers que sempre m'havien semblat plans, ara eren pujades i baixades terribles. Les pujades no les podia fer, no tenia prou força als bracets, i a les baixades m'accelerava a tota llet, i mira que m'agrada a mi la velocitat, però d'aquesta manera ho pasava fatal, no parava de pensar: i si no freno, i si em caic, i si.... Vaig arribar al pas a nivell, i quan em disposava a passar-lo... doncs com gairebé sempre van començar a baixar les barreres. No recordo a ningú que hagui passat els passos a nivell de Montcada a la primera. La meva avia em va explicar que al 1962 una persona ho va fer, però no la crec i penso que ho fa per alegrar-me el dia amb bones notícies. Com no podia ser d'una altre manera em vaig quedar atrapat amb la roda dins els rails.... en serio.... no m'ho podia creure.... semblava de película.... i jo ja estava esgotat de l'esforç. Realment no pasava res, doncs ja sabeu que quan tanquen les barreres a Montcada el tren està o bé sortint de plaça Catalunya o bé de Granollers. Sempre triga un munt de minuts en arribar. De manera que vaig trucar per telèfon i em van venir a treure dels rails. Com a l'altra banda de la via hi havia tot de gent parada, esperant igual que jo que arribés el tren, malgrat que no es veia ni a l'horitzó, doncs vaig decidir esperar que passés. Sempre que hi ha un nen parat a l'altra banda, amb la mare o el pare, aprenent a no passar la via si la barrera està tancada, doncs jo, per solidaritat i per donar exemple, tampoc passo. En cas contrari.... paso sempre!

I és que això del tren a Montcada té tela marinera i ha provocat ( i provoca) molts mals de cap. Tinc un amic que va deixar de ser monitor a l'esplai per l'estat de nervis i tensió i estrés que li provocava el fet de portar els nens d'excursió i haver d'agafar el tren. I és que no et pots descuidar ni un moment. Per sort ja treuen les vies del centre del poble, hmmm, em sembla q cap el 2025 ja hauran acabat de soterrar les putes vies. I prou prou prou de parlar de vies i poble, que n'hi ha per un blog sencer, un que es podria dir..... "el ciutadà emprenyat", per exemple, només per exemple.

Ah! curiositats de la vida, llogar una cadira de rodes em va costar 15 euros a la setmana. Llogar unes crosses 15 euros al mes, però us recomano que pel mateix preu les compreu i ja les teniu per sempre. Sempre podeu decorar un racó de casa amb elles.

O no.