LA JUSTÍCIA DEL DIA

Wola a toton!

Aquí el segon post de la trilogia sobre el funcionament de les coses. Avui tracta sobre la justícia, que diuen que és cega i jo crec q a vegades també muda, així funciona. Per cert UHF, ets un impacient!

Demà el tercer.

Jutjat d’una població de Catalunya, per alguns un suburbi de BCN. Anava a recollir uns papers i m’havien de fer un escrit conforme ho recollia. La noia, no em vaig fixar gaire en ella, el lloc no era el més adient, era molt atenta i molt amable, me’l comença a fer i em demana unes dades, que li dono de bon grat: Nom, cognom, adreça.... coses normals. Quan acaba l’escrit me’l presenta i li dic:

-Perdona, però no te’l puc signar.
-Oh! Per que no? Hi ha alguna dada que he posat malament?
- No, totes correctes, però me l’has fet en castellà. I no ho entenc per que hem parlat en català tota l’estona, oi?
-Ah, sí. Però és que no te’l puc fer en català per que no tinc el nivell “j” (jurídic).
-Aleshores, perdona, però no ho entenc, si treballes de cara al públic fent aquest servei, no l’hauries de saber? És més ... tens el nivell “J” en castellà?
- El nivell J de castellà es suposa!
- A sobre! La meva germana si el té, el nivell “j”, i en canvi està a l’atur.... (Bé, això no és cert, però donava més dramatisme al cas!)
- Doncs que faci oposicions si tan llesta és.
- El que vulguis (*) , però si vols t’ajudo jo a fer aquest senzill escrit en català (*) i ja el tens per sempre. (*) . (No sé en quin d'aquests tres asterics vaig afegir la paraula "tonta", però dit amb carinyu!!)
-No ho podem fer, ja ens venen unes plantilles que podem treure del programari de la Conselleria de la Generalitat, però jo no ho puc fer.
- I aleshores no podria venir ningú altre??
- És que em sembla que no hi ha ningú amb aquest nivell aquí....

Bé, es va muntar un bon pollastre. Al final em vaig haver de portar l’escrit en espanyol però es va quedar allà una queixa escrita meva dirigida al titular del jutjat, en català. Us penjaré la resposta, es clar. Estic segur que la rebré. O no.

I avui no volia fer un escrit incendiari sobre la situació del català i patatim patatam, la cançó de l’enfadós de sempre, només volia descriure-us una realitat, a la que ja ens estem acostumant, i per la que molts cops deixem de lluitar, desistim, llencem la tovallola. Vinga va!, no ho feu, óstia!, que no recordeu allò de “CADA DIA UNA ACCIÓ” ? No cal barallar-se amb ningú, ni discutir-se amb ningú, però si que hem de demanar i utilitzar els nostres drets. Si no ho fem nosaltres... qui ho farà??
I ara us deixo amb un parell d’escrits molt millors que el meu, un del Villatoro on critica la divertidíssima gracieta dels impresentables de “Ciutadans” de fer un vídeo comparant Catalunya amb el Nazisme. És una vergonya, no només per que no és veritat si no perquè és injust per la pobre gent que si van ser víctimes del nazisme i van patir gana, tortura i mort per culpa de gent amb una ideologia similar a la de “Ciutadans”, precisament.
http://paper.avui.cat/article/opinio/146455/trossos.html

L’altra, encara millor, és d’en Sala Martin, expresident del Barça, (bé, aquesta només és una dada curiosa). En Xavier se sent avergonyit per la resposta de la Generalitat a la crítica del diari The Economist sobre la Política Lingüística de Catalunya. És genial.
http://www.avui.cat/article/opinio/46883/avergonyit.html

Apa, vaig a fer l'acció d'avui.

LA CASELLA DEL DIA

Wola a toton!!
Avui us penjo un post però q en realitat seran tres. Com era molt llarg l'he partit en tres trossets que us penjaré un cada dia. Tracten de ..... nusé com dir-ho...... bé vosaltres mateixos ho veureu.

Avui el primer:

17/11/08 08:21 Hora Zulú. Bunker del Servei Atenció als Ciutadans a l’ Ajuntament.
- Bon dia, li porto els papers per demanar la subvenció d'una entitat.- Li vaig dir després d’esperar fins que la maquina indiqués el meu torn.
- Bon dia, quina vols, l'anual amb conveni o la extraordinaria?.- Em va respondre la senyora funcionaria tot remenant els fulls que li havia posat a sobre la taula.
- Quina t'he marcat?.- Em vaig estranyar perque les X eren ben grans i eloqüents.
- Les dues.
- Exacte, vull les dues.- Veus com encara saps llegir, pensava.
- Es que no sé si pots marcar les dues....
- Doncs marca'm la que vulguis... .- total, pels diners que demanem, no vindrà d'aquí, pensava per mí.
- Jo no puc triar quina vols....
- Doncs marca'm les dues.
- Es que no sé si pots marcar les dues....
- ...... (1,2,3,4,5,6,7,8,....) .... .- Paciència, que és molt aviat.
- Es que hi ha dos caselles i suposo que has de triar una.
- I per que suposes això? Hi ha dues caselles i jo suposo que puc marcar les dues, si no només hi hauria una.
-Es que no sé si pots marcar les dues....
- ..... (9, 10, 11,12,13,14,15,16,17....)... Si no ho saps podriem mirar les instruccions, a veure que hi diu, no?
- No hi ha instruccions, però suposo que no pots marcar les dues.
- ..... (64,65,66,67,68,69....) Doncs ja estan marcades les dues, i ara no podem canviar-ho.- I ho he fet i el paper no s'ha autodestruit...pensava.
- Però jo no sé si t'ho puc entrar amb les dues caselles marcades.
- ... (156,157,158,159,160...) Si no ho saps .... podries buscar algú que ho sàpiga.- Si no podem estar aquí tot el matí, suposant i suposant.
- Sí, però és molt aviat i no sé si trobaré algú.
- Aleshores qué hem de fer? .- Vés a buscar-lo al bar de la cantonada, vaig estar a punt de dir-li.
- Bé, jo ho entro però no sé si ho acceptaran.
- No, un cop em posis el segell ja està acceptat, després veurem si me la concedeixen o no. D’acord? Gràcies, molt amable.

És una decepció per que tot el gran problema es redueix a marcar una casella o dues, i realment no té cap importància. Només es tracta de la imbecil.litat d’una persona. Com diu l’Àstrid, Imagina't a escala mundial! Sovint no sabem definir l'origen de molts dels problemes de les societats, però segur que en bona part són culpa dels imbècils, de la suma de les seves petites imbecil·litats. De molts imbècils que desvien el timó del món quan s'equivoquen en coses tan senzilles com la de prémer el botó correcte o marcar la casella correcta.

Demà la segona entrega. Un altre cas molt curiós. O no.

ELS AMANTS DEL DIA

Wola a toton!
Avui parlarem d’amants.
Encara recordo el primer dia que vaig arribar a Veciana. Era un dia de tardor, un migdia amb molt de sol i molta gana, doncs ja era tard. La casa era oberta però tenia la sensació que totes les cases del poble ho estaven, per si no ho sabeu la història de Veciana té estreta relació amb la història de quatre castells: Veciana, Miralles, Segur i Montfalcó. En l'actualitat tots els castells estan enderrocats i només en queden vestigis. Així com de les més de 20 esglésies que hi ha hagut al llarg de la seva història. Ara el nucli principal el forma l'ajuntament, la capella en runes de Sant Miquel i unes poques cases en procés de restauració.

Aquell matí jo vaig arribar a una d'elles. El menjador, que és l'estança principal, té uns gran finestrals pels que s'escola la llum i l’escalfor del sol, però a més, gràcies a la seva privilegiada alçada podem veure boscos enllà i seguir les corbes de la petita carretera que puja sinuosament vorejant els camps i les formes capricioses de les muntanyes de l'Anoia. Una llar de foc, una alfombra que serveix d'escenari improvisat, uns quants instruments escampats arreu i una taula de fusta acollidora, una estilogràfica, tinta negre sobre paper, tot ple de partitures, de trossets de cançons i de notes encara desordenades, completen la decoració.

Sorpresa!! La Violant i el Pep van sortir del seu amagatall de la cuina amb unes safates plenes d’espaguetis! Estava al cau dels amants. Els amants de lulú. http://www.amantsdelulu.com/

Com molts ja sabeu els amants diuen que son un grup de folk que composen a partir de la tradició clàssica gitana, jueva i catalana. Fusionen jazz, musica clàssica medieval i folk en un sol concert acústic. Però no és així. Ser amant de lulú és una filosofia de vida. Pertànyer al poble lulutià és alguna cosa més. Jo quan penso en ells m'arriben sensacions de llibertat, de músics ambulants de carrer, de places blanques de Cadaqués amb turistes aplaudint, de nits de foc i de festa a Oix, de tardes de cacaolat calent a Beget, de llargues vetllades a Queralbs, sense lligams ni horaris.

"A cada passa la pols s’aixecarà,

deixant empremtes sobre les mirades,

d'un nen alegre,

sentint la flama de la llibertat.

Viatgem sense mai parar,

un violí i una guitarra.

Que més ens manca,

si tenim ales.

Som ocells de pas".

Els espaguetis estaven genials! I ho van estar la resta dels dies. El concert a Cal Macarró, la visita a Igualada, les nits d'insomni dins el sac en un matalàs al mig del menjador, davant la dansa hipnòtica de les darreres flames agòniques del foc de la llar de foc. Jo, que passava mal moments en aquella època, em vaig sentir molt acollit, els vaig trobar molts propers i no els ho agrairé mai del tot com es mereixen. Va ser com rebre una recàrrega d'energia. I pels que no ho sapigueu, així son sempre els seus concerts. La música té energia, i les notes dels violins t'arriben, t'entren dins el cos, dins el cor, i l'energia del contrabaix s'escampa per tota la teva pell, i t'arriba fins els microgammets, i és molt possible que amb la melodia de la guitarra, de cop, et doni per bellugar-te a la cadira, o per aplaudir, o per aixecar-te o per ballar, per deixar anar la teva energia multiplicada amb la seva, la teva joia de sentir-los i el teu entusiasme més íntim. És una reacció normal en els seus concerts, per que a ells els passa i al final tothom acaba igual. I m’encanta quan comencen amb el set clàssic, amansint el públic, portant-lo a un estat de recepció absoluta, després amb unes notes ens transporten en el seu particular viatge pel mon, primer a Irlanda, després a un campament gitano, finalment per acabar desfermant-nos amb l’anar i venir de les caderes del Pep al compàs del ritme més oriental d’Otazoi. Apa, anem-hi tots! Ahir, van oferir un nou concert a Sabadell, no hi vaig faltar, es van lluir amb els pastorets que van organitzat amb la Marieta, ja sabeu a que em refereixo, i si no .... doncs no us perdeu el proper concert.
Jo encara recordo el primer dia que vaig arribar a Veciana.

“La felicitat humana generalment

no s’aconsegueix amb grans cops de sort,

sinó amb les petites coses de cada dia”
BenjaminFranklin,FÍSIC I POLÍTIC

EL BLOG DEL DIA

Wola a toton! Nusé ben bé per què però des de fa uns dies el FACEBOOK treu fum.
Que què és el facebook? És una web de “contactes socials”. O sigui et dones d’alta, et fas un perfil i pots començar a buscar gent que també està donada d’alta. Pots retrobar amics de l’escola que feia 10 anys q no sabies res, ex-parelles (bé, d’akests potser millor continuar sense saber-ne res, total, pel q aporten al mon...), companys de la facultat, follamics o follamigues (uala! això ja us explicaré un altre dia que vol dir, però queda bastant clar, no?), penjar i compartir fotos, crear grups amb interessos afins, i una gran varietat de txorrades varies, com fer el test “Que tipo de borracho eres?” . La qüestió és q hi ha una gran activitat en el facebook, i cada dia rebo notícies de gent perduda en els records del temps, i ara m’he fet del grup d’antics alumnes del cole, de la facultat i fins i tot dels parvulitos, q jo també era petitó. Mireu mireu:

Ara q ja soc més grandet, apart de mirar el FACEBOOK, també llegeixo altres coses, nusé si més interessants o no, però diferents segur, sobretot blogs. Apart d’animar a la gent a fer-se del Facebook, també em dedico a animar els amics a fer-se un blog. Un dels que darrerament ho ha fet ha estat l’amic Toni +-, assidu comentarista d’aquest blog. Ja fa uns dies que ha creat el seu, no us el perdeu i no el deixeu de comentar, que això l’animarà a continuar escrivint. Ah! Toni, obre’t un facebook també óstia! O no.

L'adreça:

http://uhf2000.blogspot.com/

LA JUGUESCA DEL DIA

Wola a toton!

Avui penjaré un altre post avorrit en el que no parlaré de sexe.

Avui us explicaré la darrera juguesca que hem posat en marxa el CLUB DE LA JONQUERA, que som els que anem a jugar a futbol, més els que es volen afegir, o sia, tothom qui vulgui. Vaja club més tonto.

Sabeu que regularment fem una juguesca i que la meitat que la perd paga el menjar a la meitat que la guanya. En cada dinar es proposa la nova juguesca. En el darrer dinar, cap el juliol, no ens en vem sortir i la juguesca va quedar enlaire. Ara, en aquests dies passats hi va haver un boom de noves propostes i de la nit al dia, de cop i volta, ens vem veure tots fent-ne una. Que diu així:

APOSTAR EN QUIN PAÍS HI HAURA UN TERRATREMOL DE, COM A MÍNIM 5 GRAUS DE L'ESCALA DE RITCHER.
Durada màxim 1 mes.
Es tracta del primer que succeixi.
Els que quilomètricament s'apropin més guanyen, els altres paguen.

Trankils! Akesta la vem descartar per motius obvis. La juguesca del terratrèmol no fa per a nosaltres, som amants de la vida, del joc, de la gresca del bon menjar, de la companyia dels amics, de la família, dels esports, de la muntanya, .... de la vida en definitiva. I per més que els terratrèmols formin part de la vida, també és cert que són font de destrucció i mort.
De manera que vem proposar una altre, més apropiada als temps q corren, i diu així:

Quants cops es dirà el nom d'Obama al Tn migdia de TV3 el proper dimecres 5 d'octubre,dia posterior a les eleccions.
En Joan ho gravarà i després ja farem el recompte. Que fins i tot el podríem fer després de l’àpat i anar a dinar sense saber qui ha guanyat i qui no.

Apa, ja està, ja podeu fer les vostres juguesques dins els comentaris.

Eh! i demà ja parlarem de sexe. O no.

EL SEXE DEL DIA

Wola a toton.

Us vull explicar una estadística: cada cop que parlo d'aguna cosa relacionada amb sexe el contador de visites puja força aquell dia. El dia amb més visites el mes passat d'
Octubre, amb 79 , va ser quan vaig penjar el post "el tattoo del dia". L'altre dia parlant per telèfon amb una amiga em va comentar el mateix: tiu, que avorrida la tonteria últimament! parla de sexe!

Qué haig de fer ara?? M'ho estic rumiant. De moment entomeu això:

Les dones son capaces de fingir un orgasme,
Però els homes poden fingir una relació sencera.

Quaranta-cinc anys masturbant-me
I continuo sense tenir forces a la mà.

Coneixes aquella mirada que tenen les dones quan volen tenir sexe amb tú?
Jo tampoc.

Que el sexe prematrimonial és pecat?
No hi ha pecat si no tens intencions de casar-te...

Masturbar-se és fer l’amor a la persona que un més estima

A les dones els hi cal una raó per tenir sexe.
Als homes només un lloc.


El sexe és una cosa bonica entre dues persones.
Entre cinc és fantàstic.

Hi ha un gran nombre d’aparells mecànics dissenyats per augmentar la libido d’una dona, però el més efectiu és :
Mercedes Benz SLR Roadster

La darrera vegada que vaig estar dins d’una dona
va ser quan vaig visitar la estàtua de la llibertat.

La meva parella és un objecte sexual
Cada cop que li demano sexe ella objecta.

Només hi ha dues coses que un home i una dona poden fer un dia de pluja.
I a mi no m’agrada veure la televisió...