ELS NENS DEL DIA

Wola a toton!!


Avui no hi ha text, només fotos, fotos de nens, i us les explico una mica. O no. I com nusé com fer-ho doncs les ordeno dels més grans als més ptitons.


Som-hi:
el primer de tots és el meu nebot josep, aket estiu a la platja, holaaaa, saluda, molt bé wapo!!



La segona és pels meus altres nebots, el marc i la maria, realment el marc és més gran q el josep, però com la maria és la més petita doncs ho he ordenat aixins. A la foto la Maria, la Joma i el Marc a la piscina de st.peter fisher. Ep! senyores i senyors, ara us presento al proper president de Catalunya independent, en Pere!! Com ha crescut, oi??
I finalment un nouvingut, n'andreu, que a hores d'ara té un parell de dies. Una abraçada al pare Oriol i mil petonets a la mare que està maquísima, com sempre!!!

Amb tota akesta canalla anem ben servits!!!
O no.

LA PREGUNTA DEL DIA

Començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut.

Jaume Cabré (Barcelona 1947)

Però no és cert.

Jo no he sigut mai de les persones que em posava una hora límit per tornar a casa. És una cosa que sempre m’havien retret. I és que quan estava a gust amb algun amic, alguna amiga, un company de feina, o algú que acabava de conèixer no podia dir prou. I podia acabar sent l’últim en marxar a casa. Era un error? Clar que no!!

Ara és igual, però diferent. Perque hi ha vegades que no pots dir prou, que surts a fer una cervesa, un cine, o el que calgui, que no deixa de ser una excusa per estar una estona prop d´algú i poder estar xerrant una bona estona amb aquest algú, i aquest algú, la cervesa, la conversa i aquestes coses et fan que t’oblidis de mirar el rellotge (que mai porto), i te n’adones que s’ ha fet tard, que tanquen el bar on ets i penses que potser sería bó anar cap a casa, però no et ve de gust per què hi estàs a gust, molt a gust, i acabes en un "garito" d’aquells que mai havíes entrat, i t’oblides de que hi ha música, i t’oblides de que hi ha més gent, i la matinada avança i arriba el matí i ara sí, has d’anar a casa, però en voldries més, per què estàs a gust, molt a gust, i no t´agradaría trencar el moment, voldries que durés més, perque hi ha encara tantes coses que no saps i que voldries saber i que voldries continuar avançant , però marxes, i de camí en la moto penses noves ocasions per quedar, i te'n vas a dormir i t’adorms, però sents que en vols més....

Us pasa a vosaltres?

O no?

L'ABRAÇADA DEL DIA

Wola a toton!
Avui a les 9:30 del matí ja hagués pogut marxar a dormir. Ja tenia el dia fet, per que sabeu aquella dita que diu que “mai aniràs a dormir sense haver aprés res nou”, oi?, doncs de bon matí ja ho tenia fet. Però és que porto tot el dia de lliçó en lliçó, estic realment sorprès, com descol·locat , sobretot per que avui la vida se m’està mostrant amb tota la seva plenitud, cruel però amable, dura i fràgil, alegra però profundament trista, i tot això, que no puc controlar, que ningú de nosaltres podem controlar, em fa anar, com dins d’un vaixell en una tempesta, de banda a banda, de proa a popa, sense control de res i sense saber on aniré a parar. Però he aprés que m’haig de deixar dur, que no haig d’oposar-me, tot al contrari, haig de viure totes aquestes emocions i aprendre d’elles i treure profit. Una frase d’avui que m’ha colpit diu:
“Experiencia es lo que obtienes cuando NO obtienes lo que quieres.”
Ho enteneu, oi? Potser al final ho entendreu.

De bon matí, m’he emprenyat, i força, amb el meu company de pis. La rentadora i la secadora segurament han estat tota la nit posades i no he pogut fer la meva bugada, entre altres històries q tenim pendents, que no les explicaré aquí, i marxava cap a la feina tot emprenyat i donant voltes al cap amb els ànims habituals de tots els dilluns. Aleshores m’he trobat un altre amic, la meva “parella” de l’equip de futbol, un històric dels darkis, també feia mala cara, li he explicat el meu problema i les poques ganes d’anar a treballar. Ell m’ha dit: “Ahir es va morir el meu sogre, de cop, va nar a fer la migdiada i ja està.”. Una altra abraçada ben forta, David.

A migdia m’ha tocat la ingrata tasca de quedar amb un treballador per signar la liquidació o finiquito, després de fer tots els papers hem anat a un cèntric bar a fer un tallat. Hem parlat de la crisi, de la seva preocupació per la feina, de possibles plans de futur, per que tothom s’està preparant per aguantar el millor que pugui la crisi que, realment, encara està per començar. Aleshores ens hem adonat que ens han cobrat 15 cèntims pel glaçó de gel que hem demanat amb el cafè. És una mesura més per combatre la crisi, inútil del tot, perquè han guanyat 0,15 euros però han perdut 2 clients per sempre més. Jo he marxar al·lucinat, però ell ha marxat preocupat i temeròs..... “si ara fins i tot em cobraran pel gel al bar....”

La vida és com és i no com voldríem que fós. Acceptem-la i vivim-la. Després d’aquest matí no tinc ganes de fer el post q volia fer, tenia pensat explicar-vos com va anar la diada, però em sembla irrellevant. I també us volia dir que hi ha un nou blog, el del company Toni+-, ell si que ha escrit sobre la Diada. La seva adreça? Demà.
O no.
En canvi, per acabar, us penjo un vídeo emocionant i ple de vida i energia, que he tret del blog del company àngel, http://lliurapensament.blogspot.com/ , on sempre hi ha bons recursos. Espero comentaris.
O no.

LA MARXA DEL DIA

EL VIATGE DEL DIA

Wola a toton!
Al final ho hem aconseguit! La mare se’n va de casa uns dies!! Bé, això segons com s’expliqui pot tenir moltes interpretacions. Us faig 5 cèntims: (aprox. unes 8 peles). Des de que va morir el meu pare no ha sortit gens. Entre això i la meva avia (94 anys, no, no faré la broma de passar-ho a euros ara) doncs sempre ha tingut l’excusa perfecta. Jo crec q ja fa dies i dies q anem insistint que podria sortir amb les amigues, que ja ens quedaríem nosaltres amb l’àvia, i un dia va anar al cine. Va ser molt divertit per que se’n va anar als cines de “El Punt”, un multisales d’aquests ben a prop de casa, on no va gaire gent. Com no els agradava la peli que veien , van sortir i es van canviar de sala. L’altre dia li recordava: Mama, no va estar bé allò que veu fer de canviar de sala a mitja peli, dona! I em va dir: Ah! si no ho vem fer un cop, ho vem fer dos, per que l’altre peli estava començada! Ja us ho dic jo que va poca gent als cines aquestos.
Total que ara marxa tres dies a La Cerdanya, i al començament era un problema gran gran. Amb els pares fa 40 anys q anem a la Cerdanya, i ahir veiem que era més difícil arribar ara que fa 40 anys. Em deia la mare que quan jo vaig néixer, al cap de 4 mesos, a l’estiu del 68 van anar a Alp per primer cop. I ho van fer en tren. A Montcada mateix van agafar el tren, amb les maletes, amb tots els estris per mi, que jo era un nadó de 4 mesos, el meu bressol, les canyes de pescar, ..... i apa! en tren fins a Alp, i allà el sr. Roca, de l’Hostal Roca, els va venir a buscar amb el seu cotxe de l’època per dur-los fins l’hostal. Fa 40 anys! I a l’estiu següent ja érem dos germans i a l’altre ja n’érem tres, d’un , dos i tres anys. Ep! Però aleshores ja es van comprar el R-8, mític.
Ara per anar en tren fins a l’hotel de Puigcerdà, primer han d’anar a Sants, no es pot agafar a Montcada, allà agafar un altre tren, però només fins Ribes de Freser, perquè després han de prendre un bus de la mateixa renfe, que els farà el darrer tros de trajecte fins Puigcerdà. Moltes moltes ganes de fer la collada en bus no és que tinguin. I finalment hauran d’agafar un taxi que les porti fins l’hotel, als afores de Puigcerdà.
Però si fa 40 anys era més fàcil !!! Aquest és el transport públic q tenim.
Sort que finalment han pogut convèncer una amiga més, que té cotxe, per que les acompanyi. I faran el camí pujant pel túnel del Cadí, i pagaran peatges, i pagaran el túnel, i pagaran el que calgui, però només la idea de fer el viatge de l’altre forma les desanima totalment. I aquesta és l’alternativa al transport públic que tenim.
Total, que la Mare se’n va de casa tres dies, a un lloc entranyable, bonic, on cada cantonada t’explicarà una anècdota i cada olor et portarà un record.
Qualsevol dia tornaré jo a Das. O no.

PD: a la foto, jo, de més petit, un d'aquells estius.

M'adono que el paisatge que m'interessa està fet d'afectes,

no de boscos ni d'edificis, ni d'éssers anònims.

Imma Monsó (Lleida 1959)

EL MONSTRE DEL DIA

Wola a toton! Us estic preparant un recull de fotos del viatge de l’estiu a Croàcia i Bòsnia q espero us agradi. Mentrestant entomeu això:



Jajajaja! No us penseu que son fotos de les runes de la ciutat de Mostar o Sarajevo, no, no. Tampoc son les cambres de gas de cap camp de concentració, malgrat que ho sembli. Això son les dutxes del vestidor on juguem a futbol cada dimecres. A que us molen? Jo ja m’he acostumat, farà uns... a veure.... potser uns deu o dotze anys que juguem cada dimecres i sempre sempre han estat igual. Vull dir q mai no he vist que hagin canviat un pany, un banc, una aixeta, un vidre, una peça de plàstic del terra, una rajola, una canonada de l’aigua o el que sigui. Un dia van dir que havien enviat el sr. Juan a canviar el pany de la porta del vestidor num.2 i mai més l’han tornat a veure. Entrar fa por, i encara més quan està plena d’homes dutxant-se col·lectivament. Els temes de conversa son diversos, no cal dir-los aquí, molts cops discutim encara les jugades més conflictives, els perqués de la victòria (tradicionalment els darkis) o de la derrota (habitualment els vermellets), i gairebé sempre es canta alguna cançó. Sobretot a l’hivern, quan la calefacció no està posada (senzillament per que no n’hi ha) i el fred que entra pel vidre trencat fa uns 20 anys ens congela fins i tot l’aigua calenta. Bé, calenta quan funciona, per que de les 5 dutxes, una no va, no ha anat mai, les dues primeres només tenen aigua freda (només aptes pels més valents o pels que perden) i les dues del final son les que pots regular vigilant de no quedar-te amb l’aixeta a la mà. A vegades les canonades tremolen, fan un soroll estrany i fort, algú diu q és l’aire que surt, jo sempre he cregut que hi deu viure una especia nova i desconeguda de llangardaixos, “llangardaixus reixacquensis” , que no vull veure mai de la vida. És per això que guarden el gos dins els vestidors, per evitar q el llangardaix surti a menjar fora del vestidor. Així està el gos! Prim i demacrat dels sustos que es fot i de les carreres q ha de fotre per a q no se’l menji el "llangardaix reixacquensis". Jo crec q el Sr.Juan se’ls va trobar i se’l van cruspir. Com a mínim em consola tenir al costat mateix de les dutxes el quadre de llums aquest:
Sempre he pensat que el dia q el "llangardaix reixacquensis" m’ataqui mentres em dutxo, aniré corrent al quadre de llums i arrancaré un cable i li fotaré una descàrrega mortal. O dues o tres o quatre. Ara entenc els rumors sobre l’estranya malaltia de la encarregada de les pistes, que si un atac de cor, que si una rotura de lligaments, que si un antic novio l’havia vingut a buscar ..... jo penso q va ser un atac del “llangardaix reixacquensis”.
Qualsevol dia crec q li comentaré al Toni +- i enlloc de dedicar-nos a buscar el tresor de l’ABI pels racons més amagats de l’edifici, ens posem a caçar el desconegut “Llangardaix Reixacquensis”, a veure si tenim més sort, per que de moment el tresor amagat de l’ABI no l’hem trobat. I aleshores ens farem famosos. Més famosos.
O no.

LA NINA DEL DIA

Llegeixo al diari avui:
Els vehicles amb un sol ocupant pagaran peatges més cars a l'àrea metropolitana.
El primer lloc on el govern català té previst posar a prova aquest nou sistema de tarifes, que sanciona la subocupació dels vehicles privats, serà als peatges dels túnels de Vallvidrera. Segons va explicar el conseller Nadal, l’objectiu és “donar menys incentius al vehicle privat amb una persona sola”.
Segons sembla, la mesura –de gran complexitat tècnica perquè cal desenvolupar un sistema capaç de tarifar el peatge en funció de l’ocupació dels vehicles– es començarà a aplicar a la tardor i la idea és anar-la estenent a la resta de la xarxa catalana un cop se n’hagi comprovat la fiabilitat.
I a la ràdio he escoltat que les gran mesures tècniques consistiran en uns sensors de calor i en uns altres sensors volumètrics que detectaran quantes persones van dins el cotxe.

I jo em pregunto....ignorant de mí.... no seria millor que afavorissin els cotxes que anessin amb més d’un ocupant baixant-los el preu del peatge?? Per que sinó ... la gent q va a treballar, a la força, apa! a pagar més, un gran ajut a tots nosaltres per superar la crisi (que no existeix), ara que hi ha crisi a pagar més peatges, i al final de l’any l’empresa concessionària tornarà a tenir beneficis rècord!!
Ara només veig que tot es resumeix en posar més i més impostos, sense fer res a canvi, sense oferir un servei públic de qualitat, amb preus justos i horaris raonables, sense incentivar el transport públic, clar q és una mesura que no afecta els polítics, per que ells van en cotxe oficial i amb xofer, de manera q ja son dos. (sempre penso q no fan servir el cotxe oficial per portar els nens a escola!). Algú ha vist mai un polític fent servir el transport públic??

Però hem de ser positius: penseu totes les coses bones que porta aquesta mesura, aconseguirem que menys gent agafi el cotxe, contaminarem menys, les carreteres aniran més buides i no hi haurà embussos al matí, també hi haurà menys accidents, estalviarem combustibles, serem més sostenibles, els solters trobaran parella per poder pagar menys (ai, quin error, que he dit “solters” i no singles!, perdoneu perdoneu) i així fins i tot serem més i més feliços. Us ho creieu oi? Va, home, us ho heu de creure!!

Però tot això em provoca unes preguntes:
Els nens pagaran només un 50% més? El gos compta? I si m’ajupo quan passi el peatge, comptaran zero persones? Quan aconseguim la independència podrem deixar tots aquests polítics al cantó d’espanya??
Havia pensat q a partir d’ara portaré sempre una nina inflable d’aquestes al maleter del cotxe, junt amb els llums de recanvi, els triangles aquells, i la roda de recanvi. Què collons! Portaré tres!!! I les posaré totes.
Sr. Nadal, a veure si ho entén d’una puta vegada, el que volem els catalans són el peatges gratuïts perquè ja estem farts de pagar i pagar i pagar.
O no?

PD: no, la nina de la piscina no és meva. És un regal a un amic pels seus 40 anys, ves per on ara si que li serà útil!!!

EL RETORN DEL DIA

Dilluns i primer de setembre. Les coses no poden ser més clares. S’han acabat les vacances i ja hi som tots de nou! Que dur tornar a treballar, oi? Nusé valtros, però per mi aquest any està sent ...... com ho diria..... difícil?. I mira que la setmana pasada ja vaig començar a treballar i per nar acostumant el cos i la ment fèiem l’horari intensiu de plegar a les 15:00, però ni aixíns ens acostumem.
Avui tots a la feina, a les cues de la ronda, o de l’autopista, o del semàfor en obres de Montcada, al metro i al bus. Retrobar-nos amb els companys de feina, i què tal les vacances? Doncs mira jo he nat a tal i qual..... ui! Doncs jo a pascual i requetequal ! I sempre hi ha un tercer per replicar: Doncs jo a super-requetequal!!
Bé, això no ens passa a la feina, q tenim bon rollo. Ens discutim per altres coses però no per aquestes txorrades. I obrir l’ordinador i baixar-te 150 mails de feina (bé, la meitat d’amiguets, per que enganyar-nos!)
I tornar a fer-nos propòsits per aquest curs, i tornar a fer una llista de coses que volem fer: apuntar-nos al gimnàs (aquest any sí!, que serà q no), fer el curs d’angles però només el de conversa que així no ho deixaré, sortir més a les excursions del centre excursionista, i gastar menys per superar la crisi que no existeix.
Ah! i a sobre diuen que aquest any amb la crisi serà més dur el retorn a la vida quotidiana, que el síndrome postvacacional pot ser més fort. L’apatia, la irritabilitat, la pèrdua de gana poden ser símptomes clars. Jo no tinc tot això, o potser no m’ho noto més de l’habitual, je je , jo tinc el que anomeno TANTSEMENFOTISME, que apareix quan el “Tant se me’n fot” arriba i s’instal·la a casa durant una temporada.
I mira que fa dies que sé que havia d’escriure un post per penjar-lo al blog, però el tantsemenfotisme no em deixava. I no serà per que no hi ha coses per explicar.
Però avui m’he obligat , de manera que ja puc dir que tot torna a estar en marxa.
Bé, i així doncs que tal les vostres vacances?? Si algú ho vol explicar aquí serà ben rebut. O no.
(ai! , no feu cas, torna a ser el tantsemenfotisme!!)
Escriviu, escriviu comentaris, que ja ho deia en Francis Bacon:

La lectura fa que l’home sigui complet;
La conversa, àgil,
I l’escriptura, precís.
Francis Bacon