LA PREGUNTA DEL DIA

Començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut.

Jaume Cabré (Barcelona 1947)

Però no és cert.

Jo no he sigut mai de les persones que em posava una hora límit per tornar a casa. És una cosa que sempre m’havien retret. I és que quan estava a gust amb algun amic, alguna amiga, un company de feina, o algú que acabava de conèixer no podia dir prou. I podia acabar sent l’últim en marxar a casa. Era un error? Clar que no!!

Ara és igual, però diferent. Perque hi ha vegades que no pots dir prou, que surts a fer una cervesa, un cine, o el que calgui, que no deixa de ser una excusa per estar una estona prop d´algú i poder estar xerrant una bona estona amb aquest algú, i aquest algú, la cervesa, la conversa i aquestes coses et fan que t’oblidis de mirar el rellotge (que mai porto), i te n’adones que s’ ha fet tard, que tanquen el bar on ets i penses que potser sería bó anar cap a casa, però no et ve de gust per què hi estàs a gust, molt a gust, i acabes en un "garito" d’aquells que mai havíes entrat, i t’oblides de que hi ha música, i t’oblides de que hi ha més gent, i la matinada avança i arriba el matí i ara sí, has d’anar a casa, però en voldries més, per què estàs a gust, molt a gust, i no t´agradaría trencar el moment, voldries que durés més, perque hi ha encara tantes coses que no saps i que voldries saber i que voldries continuar avançant , però marxes, i de camí en la moto penses noves ocasions per quedar, i te'n vas a dormir i t’adorms, però sents que en vols més....

Us pasa a vosaltres?

O no?