ELS AMANTS DEL DIA

Wola a toton!
Avui parlarem d’amants.
Encara recordo el primer dia que vaig arribar a Veciana. Era un dia de tardor, un migdia amb molt de sol i molta gana, doncs ja era tard. La casa era oberta però tenia la sensació que totes les cases del poble ho estaven, per si no ho sabeu la història de Veciana té estreta relació amb la història de quatre castells: Veciana, Miralles, Segur i Montfalcó. En l'actualitat tots els castells estan enderrocats i només en queden vestigis. Així com de les més de 20 esglésies que hi ha hagut al llarg de la seva història. Ara el nucli principal el forma l'ajuntament, la capella en runes de Sant Miquel i unes poques cases en procés de restauració.

Aquell matí jo vaig arribar a una d'elles. El menjador, que és l'estança principal, té uns gran finestrals pels que s'escola la llum i l’escalfor del sol, però a més, gràcies a la seva privilegiada alçada podem veure boscos enllà i seguir les corbes de la petita carretera que puja sinuosament vorejant els camps i les formes capricioses de les muntanyes de l'Anoia. Una llar de foc, una alfombra que serveix d'escenari improvisat, uns quants instruments escampats arreu i una taula de fusta acollidora, una estilogràfica, tinta negre sobre paper, tot ple de partitures, de trossets de cançons i de notes encara desordenades, completen la decoració.

Sorpresa!! La Violant i el Pep van sortir del seu amagatall de la cuina amb unes safates plenes d’espaguetis! Estava al cau dels amants. Els amants de lulú. http://www.amantsdelulu.com/

Com molts ja sabeu els amants diuen que son un grup de folk que composen a partir de la tradició clàssica gitana, jueva i catalana. Fusionen jazz, musica clàssica medieval i folk en un sol concert acústic. Però no és així. Ser amant de lulú és una filosofia de vida. Pertànyer al poble lulutià és alguna cosa més. Jo quan penso en ells m'arriben sensacions de llibertat, de músics ambulants de carrer, de places blanques de Cadaqués amb turistes aplaudint, de nits de foc i de festa a Oix, de tardes de cacaolat calent a Beget, de llargues vetllades a Queralbs, sense lligams ni horaris.

"A cada passa la pols s’aixecarà,

deixant empremtes sobre les mirades,

d'un nen alegre,

sentint la flama de la llibertat.

Viatgem sense mai parar,

un violí i una guitarra.

Que més ens manca,

si tenim ales.

Som ocells de pas".

Els espaguetis estaven genials! I ho van estar la resta dels dies. El concert a Cal Macarró, la visita a Igualada, les nits d'insomni dins el sac en un matalàs al mig del menjador, davant la dansa hipnòtica de les darreres flames agòniques del foc de la llar de foc. Jo, que passava mal moments en aquella època, em vaig sentir molt acollit, els vaig trobar molts propers i no els ho agrairé mai del tot com es mereixen. Va ser com rebre una recàrrega d'energia. I pels que no ho sapigueu, així son sempre els seus concerts. La música té energia, i les notes dels violins t'arriben, t'entren dins el cos, dins el cor, i l'energia del contrabaix s'escampa per tota la teva pell, i t'arriba fins els microgammets, i és molt possible que amb la melodia de la guitarra, de cop, et doni per bellugar-te a la cadira, o per aplaudir, o per aixecar-te o per ballar, per deixar anar la teva energia multiplicada amb la seva, la teva joia de sentir-los i el teu entusiasme més íntim. És una reacció normal en els seus concerts, per que a ells els passa i al final tothom acaba igual. I m’encanta quan comencen amb el set clàssic, amansint el públic, portant-lo a un estat de recepció absoluta, després amb unes notes ens transporten en el seu particular viatge pel mon, primer a Irlanda, després a un campament gitano, finalment per acabar desfermant-nos amb l’anar i venir de les caderes del Pep al compàs del ritme més oriental d’Otazoi. Apa, anem-hi tots! Ahir, van oferir un nou concert a Sabadell, no hi vaig faltar, es van lluir amb els pastorets que van organitzat amb la Marieta, ja sabeu a que em refereixo, i si no .... doncs no us perdeu el proper concert.
Jo encara recordo el primer dia que vaig arribar a Veciana.

“La felicitat humana generalment

no s’aconsegueix amb grans cops de sort,

sinó amb les petites coses de cada dia”
BenjaminFranklin,FÍSIC I POLÍTIC