LA MARATÓ DEL DIA

Fa uns dies, a la nit, escoltant el programa d'esports "tu diràs" de RAC1 vaig sentir aquesta historia que em va deixar bocabadat. La explicava en David Llorens i va ser un relat veritablement maco. És possible que alguns ja la conegueu, i és possible que molts altres no, per això us faig un petit resum.

És una historia brutal que va succeir als jocs olímpics de BCN, fa 16 anys, i que va passar desapercebuda per gairebé tothom. Sembla ser que encara no ho sabem tot d’aquells jocs!!

El nostre protagonista és un atleta de Mongòlia, no sé dir-vos si es diu o si es deia, per que no he pogut averiguar si està viu o no, m’imagino que si, el seu nom és Pyambuu Tuul, a partir d’ara el Sr. Tul. El sr. Tul va ser l’únic atleta apuntat de la delegació de Mongòlia i estava inscrit en la prova més dura: la marató. Va quedar l’últim de tots els corredors. Això pot ser normal, per que a totes les maratons i carreres sempre hi ha un primer i un últim, i també us podeu imaginar que el seu nivell potser no era l’òptim per unes olimpíades, però el seu final de carrera i les circumstàncies que el fan arribar a BCN son sorprenents. Mireu:

Pyambuu era un corredor de Mongòlia nascut al 1959, i com a Mongòlia no hi ha esportistes professionals doncs treballava de paleta. Quan tenia 19 anys va patir un accident laboral i com a conseqüència va quedar cec. El van sotmetre a varies operacions però no va recuperar la vista i per motius obvis va deixar l’atletisme. Però la vida continua i el sr. Tul doncs es va casar i fins i tot va tenir dues filles.

Al cap de 12 anys, aquesta historia arriba a l'Achilles Club de Nova York, una entitat que dòna suport a la marató de Nova York i promociona l’esport entre atletes discapacitats. Es posen en contacte amb ell i l'hi ofereixen participar en la Marató de Nova York i que totes les despeses, ja siguin de viatges, estança, o el que sigui, anaven a càrrec de ells. Per acabar d'esvair les recances que semblava que tenia Pyambuu Tuul, l'hi van dir que correria amb un guia. El Sr. Tuul se’n va a Nova York i corre la marató. Bé, potser és un dir, per que després de 12 anys sense entrenar-se i cec, fa la marató en poc més de 5 hores, però que donades les circumstàncies és un èxit.

Al cap d’uns mesos l'Achilles Club es va tornar a posar en contacte amb ell per comunicar-li que després de haver-li fet unes exploracions mèdiques, aquestes havien determinat que era possible retornar-li part de la visió amb un trasplantament de còrnia. Amb el suport d'aquest club de nou, es va realitzar l'operació i el Sr. Tul va recuperar la vista. El primer que va veure va ser la cara de les seves dues filles de 6 i 8 anys que havien nascut després del seu accident. Això era l’any 1991. Pyambuu Tuul va quedar tan agraït al Club i sobre tot a l’atletisme, per tot el que havia fet per ell, que es va proposar participar en la Marató dels JJ.OO. de Barcelona 92.
I en efecte així va ser.

A la Marató de Barcelona hi havia 112 atletes, ell tenia el dorsal 1.251 i era el representant de Mongòlia. Pyambuu va arribar l’últim, però va acabar! El seu temps va ser 4h:00:44, Pyambuu arribava a l’estadi amb gairebé una hora de retard respecte al corredor que el precedia i dues hores respecte el primer.

I vet aquí el problema, la marató sempre es corre el darrer dia dels jocs, el dia de la clausura, de manera que quan ell arribava a l’estadi acabant la cursa, aquest estava tancat per que havia començat ja la cerimònia de clausura. Ja era nit fosca i Pyambuu encara feia, gairebé a les fosques, la pujada de Montjuic. De manera que quan tothom estava pendent de la cerimònia de clausura dels que van ser els millors jocs de la història, un tio sol, escortat per sis policies en moto, una ambulància i tres o quatre periodistes, estava acabant de fer els 42, 195 kms de la marató. Els jutges de la cursa van decidir llavors, d'acord amb el Comitè organitzador, que s'habilités unes pistes d'escalfament per que fos allà on el nostre home pogués finalitzar la Marató. Finalment un cop va entrar en aquella pista i acompanyat pels aplaudiments de 4 o 5 persones presents i els jutges, Pyambuu es va quedar aturat.

Els jutges l’animaven a seguir però ell no entenia res. Un jutge li va fer entendre com van poder que encara havia de donar una volta més a la pista per completar la marató. I va tornar a córrer, somreia i corria, fins que finalment va acabar travessant la línia de meta. Pyambuu no parlava res, per culpa de la barrera de l’idioma. Amb algú que parlava el seu dialecte i ho traduïa al rus i d’allà ho passaven a l’anglès va poder explicar que tenia 33 anys, que se li havien trencat les ulleres pel matí i que per això les duia enganxades amb celo i que estava molt content per que havia millorat la seva marca personal: tenia 4:04 hores i ho havia fet en 4:00 hores.

Pyambuu Tuul, la història d’un home que es va quedar cec i va arribar l’últim a la marató dels Jocs de Barcelona’92. Hi ha vegades que la realitat sembla una pel·lícula. O no