ELS AMICS DEL DIA

Wola a toton!
Vui tik content. No és només “content” la paraula que descriu aquesta sensació, potser hauria d’afegir orgullós, satisfet, amb una gran sensació de pau. I mira que bé, doncs és Nadal. D’acord que no té res a veure amb el Nadal, ni molt menys, o potser sí, i el fet de ser les dates que son ha ajudat a que tot sortís bé.
Avui dos amics han fet les paus. Però d’entrada la paraula tampoc és “amics”, és alguna cosa més, per que és una amistat i coneixença que ve de 20 anys enrere, i com comprendreu son moltes coses viscudes junts, son moltes muntanyes pujades junts, i seran moltes més les que encara ens falta pujar els propers 20 anys.
La vida és curiosa, i no ens adonem que moltes vegades per una petita discussió, un enfrontament d’opinions, uns detalls que no tenen gaire importància, amb el temps, si no s’arreglen, van creixent i arriba un moment en que el problema s’ha fet tan gran que no saps per on començar a desfer-lo, per que hi ha altre gent que ha posat llenya al foc, i hi ha altres comentaris que “has sentit dir” que encara t’enroquen més en la teva postura orgullosa, i també hi ha els rumors, el què diran, i les pors personals. I d’una discussió has fet una muntanya i pots enviar a la merda una amistat, o el que sigui, que ha durat molts anys.
Ells han sigut prou valents i honestos com per deixar enrere tot això i tornar a posar les coses en el seu lloc i reprendre l’amistat. Tots dos han estat valents: Un ha donat el pas d’apropament i l’altre l’ha acceptat, sense recança. Per que tots dos han valorat quina opció era millor, la desunió o l’amistat, i com l’arbre que no et deixa veure el bosc, treu el problema del mig, talla aquest arbre que ha crescut molt, i torna a recuperar una persona que la valores, que has viscut molt amb ella, que vols que continuï al teu costat, que pots/vols comptar amb ella, que l’estimes en definitiva.
Va ser un matí molt emotiu, on vem passar de les converses més tontes fins les més emotives, un matí de metàfores i de sentiments i records. I al final quan has buidat el pap, has dit tot el que volies, has tret totes les recances, ressentiments, mals rotllos, però també els bons moments, els bons records, veus que la cosa no té marxa enrere, però cap a bé: l’amistat ha tornat a néixer, com les espelmes que es van regalar, (sí, sí, també hi va haver regals) senyal de llum que apaga la foscor.
Tots tenim uns fils invisibles que ens lliguen a certes persones, es diuen “filotes”, (en català no sé com es diuen) son com fils d’or i llum, invisibles als nostres ulls, que surten de tots nosaltres i ens lliguen a les persones que coneixem i que estimem. Aquests fils poden ser més o menys gruixuts, més o menys lluminosos, tot depèn de com els alimentem, però amb la persona que has traçat un fil el tindràs per sempre, per que és possible que es trenqui però el pots refer ràpidament, ell ja sap el camí. Ara enteneu perquè us cauen bé persones sense saber perquè, o per què l’amistat continua amb gent que fa molt temps que no us heu vist i sembla com si fos ahir, perquè aquests fils no entenen ni de temps ni de distàncies. Doncs ahir els nostres filotes van tornar a créixer molt i a donar molta llum, fins i tot ens van empènyer a unir-nos en una gran abraçada final. Sort que no va entrar ningú en aquell moment a la sala, no sé què hagués pensat.

I ara, que m’acabo de llegir el text abans de penjar-lo he vist dues coses clares clares:
La primera és que Osti, vaja rotllo més friki que us he fotut, però segurament deu venir per aquest bon rotllo que gasto avui.
I la segona, que em direu alguns, ja la sé, “ a casa del ferrer... cullera de pal”.
Potser és un bon propòsit pel proper 2008.
Bon Nadal wapos!!