LA HISTORIA DEL DIA

Dijous passat va ploure. Ho recordo perfectament. Recordo que em vaig mullar amb la moto, descobrint que l’abric no és impermeable. Recordo que es va inundar el bar de l’ABI, hi vaig passar abans d’anar a la ràdio. I recordo que vaig nar a veure un client i que vaig agafar el metro per no mullar-me un altre cop. Linia vermella, estació Les glòries, fins Vilapicina a la linea Blava. Uff! Quin pal agafar el metro, però….. plovia. Quan ja tornava i mentre esperava el metro a Vilapicina vaig fer temps mirant els plànols penjats. Em sembla que mai havia estat a aquella estació. Quins carrers hi ha al voltant, on son les sortides ? I al costat l’altre plànol, el que té totes les linees i totes les estacions. Tenia un parell d’hores lliures i vaig tancar els ulls i vaig pensar en agafar el metro i passar-me tota la tarda viatjant de metro en metro, de vagó en vagó, de linea en linea, saltant d’un color a un altre. Pujant a vagons plens de gent però solitaris com cada un dels seus viatgers. I intercanviar mirades amb tot tipus de passatgers i imaginar els seus destins i les seves vides o les properes hores de les seves vides. I quan estigui cansat tornar cap el meu món. I així estava quan:
Tu també ho fas?
Em vaig girar pensant que no m’ho deien a mí. Hi havia una noia, més jove que jo, maca, atractiva, cabell curt rosset, de la meva alçada que em mirava amb un somriure.
Si faig qué? Li vaig dir una mica desconfiat.
Imaginar que viatges per totes les linees…. ja saps…
Vaig flipar bastant. Com ho havia endevinat? Potser feia molt temps que jo estava mirant el plànol. Tan friki semblava??
…I agafes el metro i baixes a qualsevol estació, com un turista qualsevol, com si estiguessis a una altre ciutat, un altre mon. Va continuar dient-me tota il.lusionada.
I per un segon vaig pensar que ella si era una friki, però no. No tenia aquesta sensació, al contrari, era una sensació molt agradable. D’acolliment.
….. Doncs sí… més o menys ara feia això. Li vaig dir amb un somriure. I em vaig posar vermell (jo vaig notar un acalorament però ella m’ha dit que realment em vaig posar vermell)
Sempre ets tan tímid ? I recordo el seu somriure i una mirada d’aquelles.
No, no, és que estic sorprés. No sempre parlo amb la gent al metro. Li vaig dir excusant-me.
Ah! És que t’he vist mirar el plànol amb els ulls tancats i no m’he pogut estar de preguntar-te si viatges per les linees com faig jo.
No, si, ara estava…. Però perdona ¿com et dius? Li vaig dir volent agafar la iniciativa.
Anna, i tú?
Anna? Una altre anna, el mon està ple d’annas últimament, anna, ana, an, mari-ana, marihu-ana... totes les combinacions….
Estas realment boig! Em va dir tornant a riure.
Jo Xavi. I aquí estava esperant el metro fent temps mirant els plànols aquests… Li dic mirant-la als ulls.
M’estas fent fora?
No, no.!! He tornat a perdre la iniciativa.
Saps com ho faig jo? Penso un color i després un número i vaig cap allà. Em diu mirant el plànol.
Però hi vas en persona? Li pregunto sorprés.
No, no. Mira diga’m un color i un número. Em mira, somriu, i amb un dit recorre el plànol.
Rosa i set-cents vint-i-cinc!! Ja sabeu, una broma de les meves…
Riu. Aquest no val! Un altre!
Verd tres.
Mira… Maria cristina.
Oh no!, fes-ho al reves!. Maria Cristina és la parada de metro de la feina, quin pal, i ja me la conec! Tota la linea verda és un pal. Dic fent-me l´enutjat.

Qué dificil ets! Diga'm només un número, ja estem a la linea blava.

Vale, però si et sembla bé... hi anem!! M'arrisco a dir. Vull recuperar la iniciativa.

Noto el seu somriure, no només als llavis, als ulls també. I sense dir res més diu:

Un número i no miris!

Set! Dic sense ni pensar. És el meu número de la sort. El metro està arribant, el soroll és inconfundible, com acabarà això....

Has nat alguna vegada? Li pregunto encuriosit.

Somriu amb malicia, i em mira els ulls.

Sagrada Familia. Sí, és casa meva. Anem, còrre, que ara t'ensenyaré el meu món.

CONTINUARÀ....