LA NOSTALGIA DEL DIA

M'agrada el futbol. Bé, en general m'agraden molt tots els esports. Suposo que és culpa de la meva educació, doncs desde molt petit sempre he fet molt esport. Particularment m'agrada el futbol i el practico sempre que puc. En totes les seves variants: futbol gran (quan era més jove),futbol sala (cada dimecres)i no oblidem: futbolí.
Fa molts anys que practico el futbolí, i suposo que és una modalitat que tots heu practicat alguna vegada. Segur segur. O NO?
Quan era nen jugava sense arribar a veure gairebé el camp, agafat a les barres i fent-les girar, més aviat rodar, amb la imprecisió i la poca força propies de la infantesa. Recordo diversos bars d'estiu, estant de vacances amb els pares, i l'admiració pels grans que jugaven tant bé i feien moure aquella pilota blanca a velocitat increible. Eren els meus herois.
A l'epoca de BUP (que ara deu ser vintivuité d'ESO) vaig començar a jugar més asiduament, amb els companys de classe, al mític bar Geminis, regentat pel nepe. (nepe deriva de "logaritme neperià", el nom que li vem posar al noi que vigilava la sala de màquines del carrer major, imagineu si era lleig!!! el cabron) Allà amb el Benja feiem una mítica parella. I a vegades com teniem poca pasta jugavem de tres en tres per fer durar més els diners i les partides.
A COU (trentadisseté d'ESO) anavem a uns futbolins al carrer COMTAL, prop de la Via Laietana. Normalment era quan feiem campana d'alguna assignatura bastant pal. ( i moltes ho eren) Era quan començava a aprendre algunes jugades: a "arrosegar" la pilota, a fer la "cullera", ... entre altres.
I durant la carrera ja va ser l'explosió. Als futbolins de quants bars vem jugar? Però sobretot recordo els bons futbolins de l'antro Bar de Can Caralleu, 5 duros i 11 pilotes, que donàven per molt. Futbolins de fusta, pintats de granate, camp verd i amb jugadors blau-i-granes del Barça i blancs (o blanc-i-blaus) pels enemics. Jugadors de ferro colat que abans de començar a jugar havíem de acabar de cargolar bé, per que no caiguessin a mitja partida o es moguessin i no poder fer bona punteria. Feiem equips "compensats" per fer competitiva la cosa, i feiem alló de "si guanyes et quedes, si perds surts". Entre nosaltres era divertit, però quan jugavem contra gent que no coneixiem de res la cosa ja es posava més divertida i, a cops, més tensa. Algun cop vaig tenir la sensació d'estar a punt de sortir per cames d'algun antro on navem a parar. Recordo una tarda que vam guanyar a uns penjats i que no ens deixaven marxar del bareto sense convidar-nos a unes birres, i que no ens deixaven marxar de cap manera. Al final vem fer uns quants quintos i vem tornar a jugar i vem tornar a..... guanyar. Erem jo i el JM Morralla, que per sort feia gairebé 2 mts d'alt. Tampoc era tant bó però al ser esquerrà "xutava" molt fort amb l'esquerra i em sabia un parell de jugades prou efectives, que ara amb la poca pràctica i el temps han anat desapareixent.

Després els futbolins han anat desapareixent de molts bars, substituits per billars, que son més sexis i menys sorollosos. De tant en tant encara faig alguna partida, si perduts a qualsevol poble descobreixo un futbolí en un racó. O només faig girar les barres de jugadors per comprovar si estan ben lubricades. Nostalgia.