LA HISTÓRIA DEL DIA

Fa uns dies, la nit d’aquest cap d’any, el jove advocat i la guapa dependenta del gran centre comercial se’n van anar al llit. Ell s’acaba de llicenciar, té l’autoestima molt alta i ara té ganes de menjar-se el mon. Ella està bona, i ho sap, i també té ganes de menjar-se el mon. I s'han escollit mutuament per menjar-se. El profe d’anglés de l’insti i la noia de la cafeteria del davant, que ha agafat la feina sense voler-la però que necesita els diners, també van acabar al llit. Feia dies que es buscaven. I els dos nous amics, de trenta i pico, gairebé quarantons, acabats de separar i acabats de conèixer, confessem-ho, tampoc se'n van estar i van acabar al llit.

Cap dels dos separats no savien, quan començava la nit, com la podrien acabar. Potser tenien unes expectativas dipositades en la nit, o potser no en tenien cap intenció, però la nit els va impulsar, sense saber com, en aquella direcció. El vi i tot el cava que van acabar empassant-se també va tenir part de la culpa, per qué no dir-ho, en el creixement d’aquell desig tant sobtat com fugisser. L’endemà eren l’un al costat de l’altre, al nou pis d’ell, començant un any nou més.
Fins a arribar a aquesta situació, havien seguit codis molt ben establerts: realment no es van arreglar gaire, algun petit detall sí, però no gaire. Van sopar amb uns amics comuns que els van presentar, van fer bromes eloqüents com si fossin protagonistes d’alguna serie d’éxit televisiu, es van llançar unes quantes mirades complices i seductores, sense poder evitar un somriure, i a l’hora de marxar ho van fer plegats. Al local on van anar, conegut d’ell, amb una birra a la mà, van ballar seduint-se, començant a tocar-se per que ja savien on volien arribar, i van acabar al sofà petonejant-se. Ja en el cotxe, per la ronda litoral i camí del llit més proper, ella escollia la música que més li agradava i ell accelerava al pas de cada semàfor per cremar el desig el més aviat posible. El pas del cotxe a la cambra no el recorda bé, només flaixos de petons ansiosos contra la paret de l’ascensor i el tacte d’unes natges fermes i rodones, però el que compta és que no va aconseguir refredar les seves libidos, al contrari. Recorda el sofà del menjador i la llum de la tele encesa, riures de bromes vulgars, sexe i llenceria vermella hortera que va caure per terra ben aviat. I ja al llit la mitja foscor, el silenci, i els suspirs, i els gemecs, i el soroll del refrec dels llençols, i la respiració accelerada i la suor, i els petons i les mossegades i la sensació d’un cos calent i en moviment, i la ment sense poder ni voler controlar res. El sexe com l'únic remei a la nostra desgràcia.

Ara no saben què dir i es fan tots dos els adormits. Ell dubta si proposar esmorzar junts i repasa mentalment l’agenda del dia que l’espera. Ella pensa a anar al dinar familiar per celebrar l'inici del 2007, i la roba que es posarà.
Les notícies del dia, els merders entre polítics, la guerra a l’irak, un desastre natural a indonesia, no semblen temes de conversa gaire adequats. Ni tampoc parlaran de la feina, ¿a qué es dedicava ella? …. Se senten com solitaris orfes d'un mateix misteri. Tard o d'hora s'hauran de llevar i afrontar un dia sense diari i amb mal de cap, un dels dies més durs de l'any, potser de la vida. Hauran passat la nit tal com toca i cauran en la ingenuïtat de sentir-se transgressors. Són les paradoxes de la vida moderna, una vida feta de codis establerts que vivim creient que som lliures per escollir. O no.

Vols que et porti a algun lloc?
No, la linia groga ja em va bé.
Ah, val. Bé, adeu,.... ja ens veurem.
Si, ... ja ens veurem.... o ja quedarem amb aquella gent. Adeu.
Si, és clar. Adeu.
(i mentre tanca la porta, fent-li una darrera ullada a aquell cul que ha tingut entre les seves mans, pensa amb recança en que aviat ell tornarà a quedar amb els amics comuns i es tornaran a trobar.) O NO!.

ADA i Xavi-e