ELS PIRATES DEL DIA

Wola a toton!
Avui us penjo un post per a que reflexioneu una mica. Va de tot això del segrest de vaixells, de l'Alakrana, de pagar rescats, i en definitiva de pirates. Tot és molt surrealista... sabeu que hi ha una empresa anglesa que es dedica a "tramitar" els rescats? Si al final us pregunteu , com jo, qui son els pirates el post haurà valgut la pena.
Gràcies Encarna pel link, la info la he tret d'aquí:
http://www.letra.org/spip/article.php?id_article=3227
però internet és lliure i serveix per a que us informeu de tot. Busqueu busqueu.



"Pirates Love Fish" és un reportatge sobre l'efecte que en els recursos pesquers de Kenya han tingut els pirates de Somàlia. Una interessant reflexió més enllà de la visió simplista que molts mitjans de comunicació estan donant del conflicte en aigües de Somàlia.
Traducció i subtítols: Eva Reis i Beatriz Sánchez

Sobirania alimentària a Somàlia
La informació que els mitjans de comunicació ens van oferint sobre els segrestos de vaixells tonyinaires davant les costes de Somàlia ha anat, mica en mica, matissant-se. Malgrat que encara es segueixi parlant de pirateria, s'ha explicat també com en aquestes aigües molts països desenvolupats hem anat abocant residus tòxics. Sabem també que una de les raons per les quals s'arriba a aquesta situació ha estat la pesca il.legal, la pesca en aigües territorials somalis, i sempre a uns ritmes i quantitats que deixen els caladors a la vora del col.lapse. Entre els vaixells responsables hi ha la flota espanyola que ha estat, a més a més, altament subvencionada per la Unió Europea per a aquest, diguem-ne, ecocidi. Per exemple, l' Alakrana, vaixell recentment segrestat i alliberat, va rebre una ajuda per a la seva construcció de més de quatre milions d'euros.
Però encara hi ha una nova dada per afegir-i molt significativa- que demostra el terrible mal que fa aquesta flota pesquera saquejant en territoris on la pobresa i la fam estan instal.lades. Aquest darrer any els pescadors locals de Kenia, al sud de Somàlia, arriben cada dia a port amb captures com feia anys no recordaven. Diuen que tornen a pescar tonyines, barracudes o ratlles gegants perquè la presència dels "pirates" somalis ha fet fugir i allunyat mar endins a les grans factories flotants. Al petit poble de Malendi un pescador pot estar guanyant més de 200 € diaris, cinquanta vegades més que el salari mitjà de la població. Un salari més que digne. Cal tenir en compte que els grans vaixells, en les seves captures de tonyines, pesquen també moltes altres espècies que simplement descarten. Avui sense aquests vaixells, la pesca de tonyina i els "rebuigs" són fonts d'ingressos i de proteïnes per a la població local. També s'ha beneficiat el sector de la pesca esportiva on les càmeres fotogràfiques tornen a enquadrar grans peixos abans de tornar a la mar.
Per tant, si en lloc de mesures de militarització dels vaixells espanyols es plantegés la prohibició de la pesca industrialitzada en el continent africà, es podria d'una banda dedicar aquests fons a potenciar una política europea i espanyola a favor de la pesca artesanal, local i sostenible, que tanta falta fa, i de l'altra, contribuiríem al desenvolupament dels pobles africans amb molta més eficàcia que amb molts programes de solidaritat. Respectant, com ha de ser, la mateixa sobirania alimentària africana.
Gustavo Duch Guillot, Ex Director de Veterinaris Sense Fronteres.


O no.

EL SHOW DEL DIA

Wola a toton!
He llegit a la revista Science que la gent enfadada pensa millor. I això ho argumenten amb tota una llista de raonaments científics. És una pena. Quanta gent hi ha al món que s’hauria d’enfadar molt i molt més?? Hem de fer del nostre món un lloc ple de persones enfadades i enfadoses? Ep! i si a partir d’ara un dia us faig enfadar.... és pel vostre bé!! Que quedi clar! Que quedi clar collons!!! Ui! Perdoneu, és que m’he enfadat.... així penso millor. De totes maneres no estic gaire d’acord. Jo quan veig el meu cap al despatx enfadat.... no crec ni de bon tros que pensi millor. Malgrat que també puc dir que si quan està enfadat pensa com pensa i és el millor que pot fer.... quan no està enfadat.... no dòna per més el desgraciat!!
El que pasa és que per sort sempre trobem gent que ens ajuda a enfadar-nos i per tant a pensar millor. L’altre dia a BCN van fer la cimera pel canvi climàtic, on tot de paios que cobren unes dietes acollonants i s’hostatgen als millors hotels del món, no es poden posar d’acord en contaminar menys. Però cada cert temps es troben per no dir que no fan res. I Barcelona surt en els diaris de tot el mon com a gran amfitriona de la cimera i defensora del clima. A l’endemà d’acabar la cimera del canvi climàtic.... no se’ls acut res millor que organitzar una cosa que es diu SNOW SHOW, que consisteix a fabricar milions de tones de neu artificial, posar-les al mig de Barcelona i fer que uns quants paios, no els mateixos de la cimera, uns altres diferents, es dediquin a llançar-se i fer voltes a l’aire. Per que no llencem els paios de la cimera, sense skis i de cara?
Però bé, i això és sostenible? És eco-lògic? Ja us ho dic jo que ho fan per enfadar-nos.
Només els puc dir això

L'OBLIT DEL DIA

Wola a toton!

Diuen que recordar és ordenar l’oblit. I a mi em passa sovint això. M’oblido de moltes coses. Però no em passa només a mi. Veig que cada vegada son més grans els oblits que fem. I això ho he vist especialment aquests primers dies de tardor. Aquest cap de setmana passat va ser Tots Sants. I què?

La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.
Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida i el fred del matí ens farà desitjar més les estades mandroses al llit. Malgrat que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle.

I just quan la natura sembla morir ens arriba la festa de Tots Sants, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats tornaven a les cases i als llocs on havien viscut. Però aquest retorn no anava lligat al caràcter terrible que ens ha inculcat la literatura i el cinema de terror. Sense deixar de banda la por al desconegut, els avantpassats difunts eren considerats protectors de la casa, com petites divinitats familiars en qui confiar. I per això encara avui es conserven costums com el posar un plat més a taula, obrir les portes per que passin les ànimes, deixar un llum a la porta per guiar-los, ... Tot això per que si quan les ànimes tornen del Purgatori tenen una bona acollida van directes al cel, si no han de continuar en el Purgatori. Clar que no sabem com és una bona acollida: hem d’estar tots plorant i condolguts per la pèrdua o bé hem d’estar alegres i celebrant el seu retorn? Jo crec que l’important és que no caiguin en l’oblit.

Actualment el culte als morts es manté en aquest dia. Normalment es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementiri a dur flors als difunts i arranjar la tomba. Un amic m’ha explicat una tradició d’un altre país: a la nit els nens van al cementiri a deixar ofrenes als finats, castanyes, panellets i moniatos. A l’endemà al matí els nens troben als peus del llit regals i presents que fan els difunts. D’aquesta manera la mort es fa propera i el record als difunts agradable, què diferent a la nit d’Halloween que ens volen imposar ara!!

Per desgràcia aquests dies va morir l’avia d’una amiga meva. I justament el dia de Tots Sants anàvem al Cementiri de Collserola, tots els amics, a fer-li costat i donar-li el condol. I això em va fer pensar que aquest any tampoc he anat al cementiri a visitar els meus difunts. Per mi no és cap problema, per que no crec que faci falta fer-ho, és més important el record diari i evitar l’oblit. Per que malgrat tot, la vida és pastada amb oblits tant o més que amb records.

I valtros, heu recordat aquests dies?
O no.

EL MOVIMENT DEL DIA

Wola a toton!

Ja he vist que a uns quants de valtros us va agradar l’anècdota de la cadira de rodes, però teniu un concepte equivocat. NO vaig estar amb cadira de rodes tot l’estiu. A la mínima que vaig poder em vaig aixecar i vaig començar a caminar, a la meva velocitat, lenta al començament però cada dia una mica més ràpid. I vaig estar per tot arreu, no em puc estar quiet, vaig caminar per tot tipus de terreny, i quan ho feia, sempre mirava el terra, per veure on posava les crosses, i vaig veure la diversitat de superfìcies que trepijem dia a dia, i que no mirem mai, doncs tenim la vista alçada. Entre moltes altres, SORRA, MOQUETA, MARBRE, FUSTA, GESPA, CIMENT, RAJOLES, ASFALT, FERRO, VORERES, VIDRE, PLÀSTIC. Tot això en un sol matí.

El moviment es demostra caminant.

O no.