LA SERIE DEL DIA

M’esteu dient que la disfressa triada per carnestoltes és la mítica “Oliver i Benji”??
Però recordo que la sèrie no es deia Oliver i Benji, sinó “Campeones”, malgrat que si s’hagués dit només Oliver ningú hagués notat la diferència.
Aquells mítics dibuixos que consistien bàsicament ens uns xavals japonesos que els agradava jugar a futbol, i a més eren uns cracks de cuidado, oi? Primera cagada brutal: tots sabem que els jugadors bons de veritat no son japonesos ostia! Son espanyols (bé, això és el que diuen sempre a “la sexta”) els bons de veritat son brasileiros!! Tots ho sabem. PErò com el creador de la sèrie ja ho sabia va inventar-se al ROBERTO, un crack brasiler vingut a menys (per culpa de l’alcohol, recordeu?) i que decideix entrenar a l’Oliver.
En definitiva, que la sèrie consistia en un pique entre el megadavanter Oliver i el porter Benji, un porter prepotent al que resulta que mai mai mai de la vida li havíen fotut un gol, fins que un dia, i de pura llet, l’Oliver li envia una pilota desde casa seva fins al camp ( a uns 5 kilòmetres de distància aproximadament) i li fot un gol al Benji que estava despistat. Que encara no entenc com un xaval d’uns 10 anys va poder fer aquell gol...... ni Koeman tú!
L’Oliver era un nen molt simpaticot que sempre aconseguia portar-se bé amb toton (bé, amb tothom) i a més jugava súper bé al futbol. A més va aconseguir enamorar a una tal Patty (recordeu?) i que l’anava a animar a tots els partits, sigui on sigui, jugués on jugués, que ja tenia moral la nena. L’Oliver acaba en un club que es deia Niupi (vés a saber com s’escriu, després convertit en el NewTeam [Niutín familiarment]) on resulta que tots els jugadors son dolentíssims, menys l’Oliver esclar!. Només amb l’Oliver l’equip és capaç de guanyar tots els partits de totes les lligues fins i tot contra el millor de tots elsmillors, i només utilitzant aquesta magnífica tàctica: l’Oliver corre amb la pilota i tots als altres el segueixen a banda i banda en una carrera eterna que pot arribar a durar entre una hora o hora i mitja, ah! i a més en pujada, que no sé per què collons tots els camps eren els camps amb més kilòmetres del mon i en pujada.

Ara el Benji: Benji era un porter xuleta, com el Cañizares però encara amb més ràbia. I tenia una gorra d’acer. I no sé com podia veure la pilota i fer tantes parades amb la gorra posada que no se li veien mai els ulls. Un dia va parar una pilota amb la gorra, per això dic que era d’acer, perquè va llançar la gorra i va parar la pilota així, amb la gorra. Si no era d'acer com ho va fer??

I a més recordo que veies patir a tots els xavals, com podien deixar els pares que els nens juguessin en aquelles condicions? Hi havia un que es deia Julian Ross que atenció: !!Estava malalt del cor!! I cada partit era una lluita entre la vida i la mort on estava sempre al límit de l’infart (igual que jo veient-lo, vaja!) ¿Però quina mena de sàdics eren els seus pares i l’entrenador que el posaven?? Però el tio jugava i fins i tot fotia gols... En una festa una vegada vem fer córrer el rumor que Julian Ross s’havia mort i alguns fins i tot van plorar. Per que no fem l’enterrament del Julian Ross??
Per no parlar de les múltiples lesions de l’Oliver, que enlloc d’anar a jugar semblava que anava a la guerra. Amb un peu lesionat, l’espatlla lesionada, el genoll fet pols s’arrossegava pel camp i no deixava que l’entrenador el canviés. I així i tot el tio fotia gols i l’equip guanyava. Era imprescindible!!
L’Oliver tenia un enemic, que era en MARC LENDERS, un xuluputes de barri que sempre anava arremangat marcant musculitos, el tio era capaç de xutar pilotes amb una potencia increïble amb la que aconseguia arrossegar tots els jugadors de l’altre equip que, malgrat que volien parar la pilota amb la panxa (cosa curiosa) no podien i acabaven tots dins la porteria amb un dolor abdominal força serio. I mentres la pilota els apretava la panxa ells tots agafats al poste de la porteria per que no entrés i fes gol!! Ji ji ji.

Altres jugadors eren figures com en BRUCE HARPER, ED WARNER, els germans bessons DERRICK , PHILLIP CALLAGHAN O TOM BECKER.

Ah! però abans de cada partit, abans de cada capítol hi havia unaltre cosa: la mítica cançó del començament.
Ara no recordo si començava Oa, oa oa ooo, o era Oo, oo, oo ooo.
Després ja venia el que tots sabem:

Oliver, Benji, los magos del balón

Benji, Oliver, sueños de campeón

Benji, Oliveeeerr, ¡¡hay que marcar otro gol!!

Per això els dibuixos aquests van passar a dir-se Oliver i Benji, i no CAMPEONES. Veus el que fa una bona cançó.
I aleshores ja començava el capítol. 25 minuts de capítol però que potser només eren 5 minuts de partit (corrent cap amunt pel camp kilomètric). El més divertit o curiós no eren les tàctiques inexistents, ni els xupinazos infernals, els punxerots torçats o el famós “tiro del halcon”, no, no, no senyor, el més curiós és que en partits infantils al camp hi havia 100.000 espectadors o més! I el comentarista inclòs. ¿On s’ha vist que el comentarista expliqués el partit per tot el camp sencer? No és més normal fer-ho només per la tele o la ràdio?? I podia passar que el comentarista fes:

Atención MArc LEnders se va soloo.....

¡Cuidado Marc, que te vienen por detrás!

- ¡Gracies comentarista!

I podia esquivar l’entrada. Entrades sempre a ras del terra i sense faltes. Per moltes patades, piques o merders que tinguessin els jugadors mai hi havia faltes. Un cop van treure una targeta i vaig haver d’esperar dos capítols per saber de quin color era!!
Un altre personatge era BRUCE HARPER. Bruce era el defensa dolent de l’equip, amic de l’Oliver fins a la mort i tota una bona persona panxacontenta. Malgrat ser tant dolent sempre anava a la selecció, als equips bons, etc, en fi, com el raúl de madriz, que per molt dolent q sigui ha d’anar a la selecció del seu país.... Bruce sempre rebia totes les pilotades, i sempre al cap, doncs elpobret, al ser tan capgròs era fàcil donar-li.

Un altre personatge mític de la sèrie era TOM BECKER (o Beiquer). Tom era el fill d’un pintor dels bons, o sigui de paisatges, bodegons, ties en boles i questes coses. Per això havia de viatjar moooolt d’un lloc a un altre i per això al pobre Tom no li donava temps de tenir amics. Però, com no, en Tom era un crack, l’amic inseparable de l’Oliver i que a sobre el va ajudar a guanyar molts partits. I el Tom va ser, anys abans, company de Phillip Callaghan, vaja quin altre personatge. CALLAGHAN era el capità d’un altre equip rival del NewTeam en els campionats, el Flynet. Aquest nano anava de crack i, com no podia ser d’una altre manera Oliver se’l va follar, vull dir que el va guanyar, (que aquí hi havia menys sexe que en la santa seu mirant bambi) (així estant ara tots els nens que miràveu la sèrie) total, que el va guanyar com a tots els que volien jugar contra ell, excepte en un campionat on l’equip del Marc Lenders el va guanyar. Quin drama. Un dia els Flynet es van posar unes cintes en el cap per veure si guanyaven, semblaven uns ridículs kamikazes japonesos, evidentment van perdre i van descobrir que les supersticions no serveixen per res. Portarem cintes al cap?

ED WARNER era el porter del Tojú, l’equip rival per excel·lència del NewTeam. Era un antic karateka que va decidir fer-se porter de futbol. ¿Per què? Per que es lliga més, xòs està clar, ¿no heu vist els jugadors del barça que es passen el dia lligant, separant-se, lligant, separant-se i així va l’equip? I com era karateka utilitza totes les tècniques conegudes per parar les pilotes. ¿Fotent patades als davanters rivals? Nooooo, que son dibuixos japonesos però aquests no eren violents, ni manga, ni hentai, ni coses d’aquestes. Warner aprofitava les seves habilitats per parar pilotes quan sabia que no era capaç d’arribar. Com tots els xuts que feien anaven a càmera lenta, saltava a un pal i s’impulsava amb els peus i arribava a l’altre punta de la porteria i parava la pilota. Quin espectacle!!

I per últim els personatges més carismàtics de tota la historia de l’Oliver i Benji. Sens dubte els germans DERRICK, amb aquelles dents sortides enfora. Ostia, tothom recorda la mítica catapulta infernal i aquella en la que els dos pujaven pels pals de la porteria com si fossin dos ninjas experts. La tàctica era: un es quedava al terra, amb les plantes dels peus mirant enfora i l’altre saltava a sobre del seu germà per a que l’impulsés uns 100 metres cap amunt (metro amunt metro avall) i així aconseguia fer una xilena tan espectacular que el porter ni es movia quan veia arribar la pilota. Perquè els porters feien això, es movien menys que els porters del fubolin de la tasca.

I d’això voleu que ens disfressem?? O no.