LA DESIL.LUSIÓ DEL DIA

La desil·lusió del dia
Ahir em vaig portar una gran desil·lusió, un gran desengany. I això és el que acostuma a passar quan algú diposita la seva confiança en algú altre. Soc burru, no sé ja que tot el que és bo passa? l’escalfor, la joventut, ... l’amor? No ho he aprés encara? Us faig cinc cèntims: apart d’aquest blog, jo escric, col·laboro, participo, llegeixo altres blogs. Un força bo era el de la Mireia. Mireia Galindo per més dades. (Com sempre faig no us penso dir l’adreça, busqueu-la, és fàcil. O no) La mireia feia un blog erotico-polític força divertit, jo era un habitual, sobretot des de que va escriure aixòs:

"Voldria parlar de mon pare, des de l'anonimat del meu blog, sense poder dir-ne gran cosa, des de l'anonimat aquest de merda, sense poder dir clarament que ara les excavadores treballen allà on ell es va arruïnar, i treballen per fer justament allò que ell volia fer, allò que va arruïnar-lo, allò per lo que es va haver de sentir tants cops "que diu que hi vols fer allà?, tu ets boig!", doncs ara ho fan papà, i no tindran ni la decència de posar-hi el teu nom, i ahir hem va venir tot aixòs al cap papà, perque ahir la Terribas va entrevistar el Peret, i va sonar la cançó que sempre hem fa pensar en tu, la del mig amic,que tothom te llums i ombres, tu també papà, però enredant per allà i enredant per aquí hem vares pujar a mi, venent i enredant hem vares estimar, i no t'agradaria gaire saber que escric aquest blog i que soc d'esquerres independentista i lesbiana, tu convergent i catòlic, però igualment m'estimaries, com sempre, ho se, com aquell dia que et vares posar tan content quant mamà i jo et vàrem regalar el "Sacrifice" de l'Elton John,tan content... potser mai mes no et vàrem veure content, perque després vares començar a parlar poc, i al cap d'unes setmanes molt poc, i als pocs mesos gens, només algun cop semblava que somreies una mica quant et posàvem el "Sacrifice", somreies i no deies res, o ens semblava que somreies, i perdona'm per haver parlat de tu a d'altres posts com si encara fossis viu, com si no haguessin passat ja 5 anys des que vares escoltar el "Sacrifice" de l'Elton John per última vegada, perdona'm, però es que et trobo tant a faltar... "


Molt maco. Però ara s’ha descobert que la Mireia no existeix. No ha existit mai, era tot una invenció, realment qui escrivia era un grup autoanomenat “nosaltres”. I .... oh! Mira quina gran cosa, ara fan un llibre amb l’experiència que han tret d’escriure aquest blog, qué immorals, després d’haver estat enganyant tanta gent tant de temps, ara surten i, des de l’anonimat estant, anuncien que faran un llibre amb aquest experiment sociològic i vinga... a guanyar pasta. Llibre que faran, pasta que guanyaran gràcies a tota la gent enganyada i enredada per “nosaltres” i que han/hem col·laborat en el blog de la Mireia. Per mi et pots fotre el llibre pel teu “carlitos”, mireia. Fins mai més.