L'APOSTASIA DEL DIA (2)

¿Per qué apostatar?
No existeix actualment cap campanya organitzada per promoure l'apostasía estimulant a les persones que no es consideren creients a exercir el seu dret a abandonar formalment l'Esglesia Católica, o qualsevol altre confesió religiosa. Però malgrat això, si que existeixen diferents col.lectius que recomanen apostatar a títol particular.
La raó principal d'aquestes inciatives és que en la nostra societat, com a consequència de la tradició de celebrar els fets importants de la vida com son els naixements amb el bateig, un gran numero de persones son batejades en la seva infancia, sense cap veritable ni profunda creença personal, i adscrites a una confesió religiosa, normalment l'Esglesia Católica, a una edat en que ni disposen de capacidat per valorar el significat de l'acte ni tenen autonomía suficient per prendre les seves própies decisions, amb la consequència que a l'arribar a adults es troben que pertanyen activa o pasivament a una religió que no havien escollit, amb la que no s'identifiquen i que a més a més no els dòna cap satisfacció.
En canvi les confesions religioses sí treuen profit d'aquest fet, donat que gràcies als "registres de batejos" fan augmentar artificialment el seu nombre de fidels seguidors en determinades estadístiques per obtenir majors privilegis socials i econòmics, sense preocupar-los gaire la integritat de les creences d'aquests fidels seguidors ni si les seves pràctiques es corresponen amb la seva suposada condició.
Aprofitant-se d'aquestes estadístiques, governs de diferents tendencies han afavorit reiteradament els interesos de l'esglesia católica amb l'argument que la "majoria" de la població pertany a aquesta confesió religiosa, sense tenir present que la majoria dels ciutadans no només no s'han pronunciat mai sobre aquesta questió desde que han arribat a la majoria d'edat legal, sino que l'article 16.2 de la Constitució prohibeix explícitament qualsevol possible “requeriment” de declarar obligatoriament al respecte.
D'aquesta manera, al no existir un vehicle legal en el que l' Administració de l'estat pugui amparar-se per justificar el numero de fidels de cap confesió, no hi ha tampoc, en un Estat aconfesional com el que tenim actualment, cap base legítima per afavorir els interessos particulars d'una opció religiosa en particular. Només una manifestació espontania de cada persona individual expresant les seves própies creences i opinions, o l'adhesió (o no ) voluntaria i demostrable a alguna de les diferents confesions podria tenir una mica de credibilitat en aquest sentit. Però com no existeix, ni per motius legals pot existir, un registre d'aquesta mena en el nostre pais, (us imagineu tenir un carnet d'una religió, com d'un club de futbol?) ningú hauria de tenir dret a reclamar avantatges socials o privilegis en nom de les suposades creences dels ciutadans.
Escollir lliurement els propis pensaments ideològics o religiosos és un dret incuestionable de tots, reconegut legalment en l'article 16 de la Constitució Espanyola. La posibilitat de canviar o d'abandonar qualsevol religió també està recollit en la Llei Orgànica de llibertat religiosa de 1980, així com en diferents tractats internacionals, entre ells la Declaració Universal de Drets Humans de 1948. És per això que fomentem a tots aquells que no es considerin creients a expresar les seves própies idees i en el cas que ho desitjin, a manifestar el seu dret a deixar de pertànyer a l'Esglesia Católica (o qualsevol altre confesió religiosa) mitjançant l'exercici de l'apostasía.
Per aquells que considerem la llibertat un bé suprem, l'adscripció d'una persona a una confesió religiosa des del moment mateix del seu naixement, sense intervenir per a res la seva voluntat, és un error que només es manté en el temps degut a una tradició social, per manca d'alternatives laiques per celebrar el naixement, i per l'interés de la Esglesia Católica per justificar una suposada representativitat social que no es correspon amb la realitat.
JO penso que apostatar no és necesariament un acte ofensiu ni de desconsideració cap a ningú, donat que reconèixer la condició própia, per aquells que no tenen ni la fe de l'esglesia ni fe en l'esgesia, i que no desitgen que aquesta obtingui un profit de la nostra indiferència, és senzillament un acte de responsabilitat propi d'un esperit lliure, honest i compromés.

I DEMÀ "COM ES POT FER?"