EL RECORD DEL DIA
Estimats amics,
Avui fa un any que el meu pare ens va deixar. Fa un any que vaig penjar els posts més tristos que gairebé he penjat mai. La veritat és que no tenia gaire ganes d’escriure però m’ajudava a desconnectar. I ja ha passat un any entre escrits i escrits. I ara, quan miro enrere veig que no estava sol, que estàveu tots vosaltres amb mi i la meva família. La Mayte sempre em diu que als amics no cal donar-los les gràcies, però s’equivoca, sempre s’han de donar les gràcies. Per tot. I com soc una mica masoca i de tant en tant m’agrada matxacar-me el cor per recordar-me els sentiments amagats i sentir-me més persona, avui m’he llegit tots els mails que vaig rebre de tots vosaltres en resposta al meu . I un cop m’he estovat la pell del cor i he agafat prou sentiments em puc posar a escriure les coses que sento. I no vull semblar massa bleda, només m’agrada escriure per sacsejar les emocions, i em surten aquestes ratlles d’agraïment. No tenia ni idea de que sortirien aquestes, per que el foli quan he començat estava en blanc i mica en mica s’ha omplert i ha seguit un camí desconegut d’avançada. És com els llibres, com podem saber que no son folis en blanc que es van escrivint a mesura que anem passant les pàgines? Demà és un foli en blanc que encara s’ha d’escriure. Bé, ja n’hi ha prou d’aquest licor de poesia que no porta enlloc i que només el gaudeixo jo. Ja ha passat un any, i un estiu i una tardor, i un Nadal i moltes nits de mirar la tele només per mirar-la i esperar que passi la nit, i una primavera nova i un any de records, tot un any.
Però no vull sembla planyívol ni ploramiques, per que tots hem posat voluntat per nar endavant i ho estem fent, per que la vida continua i els més petits de casa no entenen que no vulguem avançar i ens empenyen endavant cada dia. I m’empenyen cada dia a jugar amb ells i jo hi vaig. I juguem i els ensenyo a jugar gairebé sense saber-ne, i plantem arbres al riu, gairebé sense saber-ne i fem plans per passar una nit d’estiu acampats al llac de Meranges. I tot això ho faig com em van ensenyar, de la mateixa manera q feia el meu pare amb mi quan jo era petit. Gràcies papa.
Avui, com a record, farem un funeral a les 19:30.
Avui fa un any que el meu pare ens va deixar. Fa un any que vaig penjar els posts més tristos que gairebé he penjat mai. La veritat és que no tenia gaire ganes d’escriure però m’ajudava a desconnectar. I ja ha passat un any entre escrits i escrits. I ara, quan miro enrere veig que no estava sol, que estàveu tots vosaltres amb mi i la meva família. La Mayte sempre em diu que als amics no cal donar-los les gràcies, però s’equivoca, sempre s’han de donar les gràcies. Per tot. I com soc una mica masoca i de tant en tant m’agrada matxacar-me el cor per recordar-me els sentiments amagats i sentir-me més persona, avui m’he llegit tots els mails que vaig rebre de tots vosaltres en resposta al meu . I un cop m’he estovat la pell del cor i he agafat prou sentiments em puc posar a escriure les coses que sento. I no vull semblar massa bleda, només m’agrada escriure per sacsejar les emocions, i em surten aquestes ratlles d’agraïment. No tenia ni idea de que sortirien aquestes, per que el foli quan he començat estava en blanc i mica en mica s’ha omplert i ha seguit un camí desconegut d’avançada. És com els llibres, com podem saber que no son folis en blanc que es van escrivint a mesura que anem passant les pàgines? Demà és un foli en blanc que encara s’ha d’escriure. Bé, ja n’hi ha prou d’aquest licor de poesia que no porta enlloc i que només el gaudeixo jo. Ja ha passat un any, i un estiu i una tardor, i un Nadal i moltes nits de mirar la tele només per mirar-la i esperar que passi la nit, i una primavera nova i un any de records, tot un any.
Però no vull sembla planyívol ni ploramiques, per que tots hem posat voluntat per nar endavant i ho estem fent, per que la vida continua i els més petits de casa no entenen que no vulguem avançar i ens empenyen endavant cada dia. I m’empenyen cada dia a jugar amb ells i jo hi vaig. I juguem i els ensenyo a jugar gairebé sense saber-ne, i plantem arbres al riu, gairebé sense saber-ne i fem plans per passar una nit d’estiu acampats al llac de Meranges. I tot això ho faig com em van ensenyar, de la mateixa manera q feia el meu pare amb mi quan jo era petit. Gràcies papa.
Avui, com a record, farem un funeral a les 19:30.
posted by XAVI-E at 8:18 a. m.
3 Comments:
Avui he comès un greu error. No he fet una trucada que hauria d'haver fet.El meu amic especial, haurà passat un dificil dia, i jo, tot i havent-me de recordar del dia d'avui, se m´ha passat del tot. No he estat a la seva alçada i em sap molt greu. Ara, llegint el seu escrit, he deixat anar una llàgrima. Només puc afegir que sense conèixer el seu pare, de ben segur que era una gran persona, perquè el seu fill, al que m'uneix quelcom especial, també ho és. Només puc dir, ho sento.
Quan he vist la foto del teu pare se m'ha dibuixat un somriure al llavis i m'ha envaït un sentiment de tendresa,i he recordat els moments en que les nostres vides s'havien creuat...........després he llegit el teu escrit i qui m'ha envaït ha estat l'agraïment...
Gràcies per ser capaç d'expressar SENTIMENTS !!!!
I un agradable record pel teu pare.
Les persones no tenen substituts... el record és el millor regal que ens queda.... i jo tinc un bon record del Florian.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home