ELS PAPERS DEL DIA

wola a toton!!
Avui us penjo un article que li vaig demanar al company Àngel Tallaferro. Ell, la Mireia, i uns milers més van nar diumenge passat al Sant Jordi a l'acte convocat per la Comisió de la Dignitat, per reclamar el retorn dels papers de Salamanca (Espanya). Us recordo que el ministeri de Cultura (d'Espanya) ha ajornat sine die el retorn dels documents malgrat que es van comprometre a fer-ho durant aquesta legislatura. Jo he pensat en ajornar sine die pagar els meus impostos a Hisenda, com a mínim durant aquesta legislatura. Qué pasa? Tots dos incumplim una llei, però com la recontrasagrada Constitució diu que tots som igual, doncs si ells ho fan, jo també ho puc fer. Prou de rotllos, que m'escalfo mooolt ràpid, ja veieu, avui el que és important és l'article d'en Tallaferro:

Hola almogàver,

Tasca complexa i alhora agradable la que em demanes, així és que m’hi poso :

Tarda de diumenge, mentre assaboreixo les darreres glopades del te encara calent, començo a notar el formigueig d’altres ocasions, sí, ja sé què és... el reconec, és l’emoció patriòtica de les ocasions de lluita.
Tots amb presses, el Sant Jordi ens crida..... un cop més es produirà el miracle del que avui sembla una utopia...... milers de compatriotes, plegats, superant diferències ideològiques, davant d’un amor comú la nostra CATALUNYA ESTIMADA.
A l’espera de que aparegui algú a l’escenari, ens entretenim amb els personatges que van entrant a les primeres fileres:
Joel Joan és rebut com un heroi, aplaudiments a rabiar.
Carod-Rovira, divisió d’opinions, però més aplaudiments que xiulets, segurament per allò del “yo no me llamo José Luis”.
Ara sento una escridassada tremenda, qui deu ser? Ara veig al “villano”, és l’Artur Mas, linxament públic pel traïdor.
Auster i digne com sempre l’Antoni Bassas, presenta l’acte i l’agenda que seguirà.
Teloners: Pepe Sala, amb el “boig per tu”, el públic comença a agafar temperatura, seguidament el Toni Alba fa unes imitacions insuperables de la galeria del terror que conformen l’Acebes, el Rajoy, l’Aznar, el Zapatero, el Jiménez los Santos i el rei. Tots ells inventen estrofes per l’himne nazzzional espanyol. El públic cridem contra l’himne i apaludim alhora la brillant interpretació.
Maria del Mar Bonet, amb la seva dolça veu ens torna a la tranquil.litat, tot i que acaba amb aquella cançó del “que volen aquesta gent que vénen de matinada”.
Ara sí estem calents i amb l’aparició d’en Raimon, arriba el paroxisme i el fervor patriòtic: desprèn foc i rauxa.
Ara toca el torn solemne dels discursos amb sentiment: el nét de Lluis Companys, el parent d’un anarkista afusellat, i les germanes d’en Puig Antic.
Amb la barreja cocktelera de ràbia, orgull i esperança, escoltem a Josep Mª Terricabras, eficient i brillant, els diu en aquest “mamons” del govern espanyol, que ja n’hi ha prou, que volem allò que és nostre i ho volem ara.
Una mica cansants per la tensió, amb les mans calentes de tant aplaudir, ens en tornem cap a casa, segurament mòlts mentre cercem el cotxe, sentim dins nostre una veu que cada vegada més forta i que acaba cridant dins del nostre cervell: aquest cop guanyarem, volem els papers, i rodalies, i l’aeroport i els nostres diners, ho volem tot, i ho volem més que res. La Independència, el compte enrera ha començat..... adéu espanya.

Una abraçada
Visca la terrra
Àngel