LA PARAULA DEL DIA

A vegades surten temes repetitius, coses del passat, histories i fets que fa molt anys que duren. I any rere any van sortint, sense parar, i quan ho veus penses: Ostia! Però això no estava ja arreglat? Ha passat un any més i el mon continua anant igual de malament, o pitjor. I dius, però si jo ja havia signat en contra d’això o a favor d’allò. I què ha passat ? Doncs res. Tot un any, dos anys, cinc anys, deu anys i res. Tot segueix igual. No és per desmoralitzar-se??

La paraula d’avui és HAKAPIK. No la trobareu fàcilment. La he trobada en la viquipedia noruega. Però per fer-la més entenedora us penjo una imatge, això és un HAKAPIK:



Avui al Canada s’ha obert la veda per la cacera de foques. A la costa est del Canada s’aplegaran desenes de pescadors per disparar i colpejar amb bats i HAKAPIKS a milers de cries de foques arpa. Aquest any el govern canadenc ha donat permís per carregar-se unes 275.000, tot això per alimentar la industria de les pells, de la cosmètica i dels productes afrodisíacs. Els principals compradors, Xina, països de l’est i països nòrdics, no posen cap objecció als sagnants mètodes per sacrificar les foques.
Perquè us feu una idea de les condicions salvatges i de crueltat en les que es realitza anualment aquesta cacera, enguany el govern del canada ha establert explícitament noves normatives com la que us dic a continuació - i cito textualment - “The federal Fisheries Department will set new standards that call for hunters to sever the arteries of seals after they have been shot or clubbed in order to ensure their deaths are quick and less painful, according to spokesman Phil Jenkins.”
Segons un estudi de l’organització IFAW, que protesta contra la cacera de foques arpa des dels anys 60, assenyalen que fins a un 42% de les foques mortes “probablement encara estaven conscients en el moment de ser escorxades”. En el mateix informe s’assenyala que el 98% dels animals sacrificats en els darrers dos anys es troben només entre les 2 setmanes i els 3 mesos d’edat.
Molt bé, ara us hauria de penjar una foto d’una petita foca, de pell blanca, flonja, amb cara de moixa, una carona dolça amb una mirada plena de timidesa i indefensió, amb uns ulls negres com el carbó i rodons i grans, estirada o arronsada enmig de la neu, sota el cel blau i les primeres escalfors de la primavera. I al darrera un pescador, HAKAPIK en mà, tenyint de vermell el gel. Però no cal, per que és una imatge que heu vist moltes vegades, que potser fins i tot la tornareu a veure aquesta nit a les notícies, o potser ni això, per que és una cosa tan comú, que potser ja no és ni noticia. I que l’any vinent la tornareu a veure.
Jo no la vull veure més, jo no vull que la veieu més.
Només us demanaré que, si teniu un moment, signeu. O no.
Gràcies.