EL CONTE DEL DIA

I diu que els dimecres a la nit m’agrada especialment agafar el cotxe, i quan torno cap a casa de matinada després del partit de futbol deixo anar la meva ànima, i em poso música de la bona, i el popo, el cotxe, es comporta com un bon cotxe i no em defrauda mai i aleshores es quan poso Pink Floyd a un nivell indecentment alt, i les seves notes de rock simfònic em transporten a un estat de dolça melangia. Comfortably Numb és potser la meva preferida,



té la capacitat d’endinsar-se dins la meva ànima i fer-me sentir part de la cançó, de les notes que volen per dins del càlid habitacle del cotxe i s’ajunten amb el meu esperit en un lloc on no existeix ni el temps ni l’espai, només el negre de l’asfalt que gira ara a dretes ara a esquerres. La velocitat fa la resta, i jo començo a formar part d’un tot únic, ànima, esperit, música i velocitat, tot m’embriaga i em proporciona una breu felicitat on sento la llibertat a tocar de pell, i sento la vida córrer per tot el meu ésser, i m’allunyo del mon, i m’elevo fins les estrelles, i m’apunto als exercits que juren fidelitat a totes les rebel·lions justes, i soc el capità del veler que dóna la volta al mon i l’aventurer solitari que puja al cim més alt i el guerrer més famós que ha existit mai en tots els temps i el portador de l’anell i el dipositari de la fe de tot un poble, i comença el solo de guitarra i m’elevo encara més, mentre accelero sense cap mirament i el baix em fa vibrar el cos àvid de vida. I aleshores arribo al pàrking de casa.
No he aprés ja que tot el que és bo tendeix a desaparèixer? L’escalfor, l’amor, la velocitat, el teu perfum, els somnis, els meus records teus. I quan soc conscient de l’estreta foscor del garatge i la música es fa silenci i mor la llibertat de l’aventura, m’adono del fàstic de la meva rutina, de la mancança d’il·lusions. I desitjo que passi alguna cosa que em doni vida i aventura, una feina perillosa en un país exòtic, una tempesta gegant que m’obligui a agafar la motxilla i fotre el camp a milers de kilòmetres d’aquí, una bogeria com una guerra que em faci lluitar èpicament per ideals de justícia contra un exercit infinitament superior.
I somio que entro a casa, immediatament sento el teu perfum que m’agafa i em porta directament al teu costat, al llit, on m’esperes sense el pijama, amb el cos calent. I em dones un petó mig endormiscada i t’explico que he perdut el partit dels dimecres i amb els teus llavis molsuts em dones un altre petó per compensar-ho, malgrat que sigui fals i t’ho dic per que sé que me’l faràs per fer-me sentir bé, tot passant un braç pel meu clatell, i torna a mi la felicitat, una felicitat petita com un matí, però real, que em fa entendre que la resta són somnis, escapades de l’ànima lliure, viatges mentals que si fossin realitat no em donarien més felicitat que la que tu em donaves o jo et donava, i accepto sense resignació aquesta vida rutinària mancada d’aventura i grandesa, i sento que tota la èpica i aventura i grandesa no podrien mai substituir l’amor que sentia per aquella dona que dormia profundament i respirava amb tranquil·la serenor arraulida prop del meu cos.

I tornava a ser feliç d’estar a casa, i m’adormo acaronant els seus pits mentres al meu cap arriben les notes melodioses d’una altra cançó de Pink Floyd: I wish you where here, tant de bo fossis aquí.
Bona nit canalla!