EL RECORD SINCER DEL DIA

Wola a toton!
amics, avui toca una de ben trista. i no us ho dic en broma.
ahir parlant amb un bon amic em vaig assabentar que el seu avi està a punt de deixar-nos. Ostia! em va fotre bastant, però no tant com a ell. i és que es llei de vida , però a vegades la vida és injusta, o cruel. Realment és el que toca, primer ens deixaran els avis, després els pares, i més tard naltros mateixos seguirem el mateix camí , per gloria de la família. O un altre camí o el camí que sigui, que m'és ben bé igual el camí i on vagi a parar. Però fins i tot així fot molt.
Tinc poquets records del senyor Mas, però tots son collonuts!! Les millors calçotades les he fet a ca seva, unes calçotades entranyables, sempre amb mooooolta gent, des de cantants d'opera, ballarines de dansa del ventre alemanyes o directors d'orquestra mundialment reconeguts, fins les persones més humils i senzilles (vaja, jo mism!) que ens ho passàvem igual de bé tastant aquest plaer dels Deus que son els calçots. I després dels calçots a peu dret al jardí, .... un bon àpat al taller, amb quatre taules de fusta (i dos de ping pong) i unes quantes ampolles de vi de la terra, que això si que ho sabia apreciar. I la calçotada s'allargava fins el vespre o la nit, per que després acostumàvem a anar al cine, sí, sí , al cine, tots bruts, amb els dits de les mans enfosquits per la cendra dels calçots cremats i l’olor de fum de llenya, de bons ceps, impregnada en els gruixuts jerseis del febrer. Per això estàvem sols al cinema, per l’olor de gitanots què segurament fèiem, oi?? I què, ens ho passàvem bé, no?
Ara ja no serà el mateix, ell era soci del Barça i això ens uneix més, no saps per què, però si era soci del Barça, ja teníem un vincle emocional, un lligam invisible, però segur i ferm. Encara recordo el dia que em va regalar una ampolla de cava del barça de les cinc copes, de l’any 52- 53, amb basora, flotats, cesar, seguer, ramallets, kubala, biosca, velasco, manchon, segarra, moreno, bosck i daucik d'entrenador!! elaborat a pla del Penedès evidentment! i també guardo com un tresor una ampolla d’un Jean Leon, chardonnay del 1973!!, que havia estat seva, és tot un tresor per mí, i sé que mai me'l prendré, i sé que sempre anirà lligada al seu record.
I cada any, calçotada rere calçotada, partit rere partit, ja notaves que poc a poc se li apagava la vida, però ell sempre fidel a la tradició, no faltava mai a la calçotada, ni tampoc la seva dona, la conxita, que , ai las! , què farem ara amb ella? Estimar-la com sempre, ara encara més fins i tot. Ai! Quin cop de porta es va endur aquell dia! Ho recordeu? Quin susto i quina risa després, per sort no va ser res i ara serà per sempre un fet més, un record més de bons moments tots junts. També recordo l’agilitat amb la que movia el seu mercedes clase a petitonet amb una sola mà, l’altre mig paralitzada de l’edat, o de picar ferro, que això era la seva vida, el ferro, i picar-lo i l’empresa, el negoci de la familia. Ves noi, deixat de barça i assegurat que mai no et falti ferro!! Ostia que llestos que son, fins i tot en el darrer moment t’està estimant i donant consells protectors, com si no fossis ja un adult i no et calguessin, però mai son debades.
Així és com son la nostra gent gran, estant fets d’una altra pasta, d’una pasta bona, que amb els anys segur que donarà el seu fruit en tots nosaltres, per que segur que alguna cosa ens hem quedat, guardat o robat d’ells, la manera de ser, o de fer, o alguna ensenyança que ens fa crèixer i ser millors, i aquest és el seu regal, el seu record per sempre. Sempre els recordarem. Com ha de ser. Una abraçada, estiguis on estiguis Xavier!. Una abraçada a tots.