LA FRASE DEL DIA

“Tengo la escopeta a punto por si habla catalán”

Un veí de Sant Pere Molanta narra l’esperpèntic episodi viscut en un restaurant de Burgos per parlar en català a la seva dona

Era a la província de Burgos, de vacances, amb la seva dona i la seva filla de 2 anys, asseguts a la taula del restaurant La Posada Ducal. Recomanava a l’esposa que fes un primer plat perquè el segon li havien dit que trigaria a arribar. Són veïns de Sant Pere Molanta, catalanoparlants i, naturalment, la llengua que utilitzen entre ells és el català. Però al cambrer que els atenia no li devia pas semblar tan normal perquè els va recriminar l‘ús del català mentre els exigia que entre ells parlessin en espanyol. Joan Raventós ho va trobar insòlit, incomprensible. Ell també es dedica a la restauració i mai li hauria passat pel cap exigir a una parella de clients que parlessin entre ells en català. “Qui paga mana” o “els clients sempre tenen raó” fan les dites a Catalunya. Però Joan Raventós el que va decidir, sense perdre les formes tot i la desagradable sorpresa, va ser fer notar al cambrer, que responia al nom d’Óscar, que a qui havia parlat en català era “a la meva dona i no pas a ell”. La resposta del cambrer de La Posada Ducal va ser prou clara: “tengo la escopeta a punto para el primero que lo intente”. Poc després, en insistir en la raresa d’exigir als clients que entre ells parlessin en castellà, bo i pensant que possiblement unc clients anglesos o suecs no haguessin tingut aquest problema, el responsable de l’establiment, el tal Oscar, va assegurar que a casa seva “los ingleses hablan entre ellos en castellano”. La Posada Ducal és un establiment a la localitat de Peñanda de Duero, en plena DO Ribera del Duero, una bellíssima regió a la que s’havia desplaçat de vacances a principi de setembre Joan Raventós. El restaurant és un conegut establiment de la zona al qual es va adreçar per expressa recomanació d’un cellerer que havia anat a visitar. “Volia fer un bon àpat i hi vam anar” i així es van presentar a la plaça Major d’aquest poble, on hi ha el restaurant que també ofereix allotjament, amb la possibilitat de fer la reserva per telèfon (947 55 23 47) o bé informar-se a través de la pàgina web www.laposadaducal.com. No hi tornaran, no només pel tracte rebut “després de dir-me allò de l’escopeta vam alçar-nos de la taula i ens en vam anar” sinó perquè es van trobar que la seva reclamació era arxivada i que els responsables de La Posada Ducal ni tan sols intenten dissimular la seva animadversió cap a “les noves generacions de catalans”, així, tal qual sona, sense més matisos ni preàmbuls. Amb aquestes mateixes paraules ho van fer notar en la resposta a la reclamació interposada per Joan Raventós davant la Junta de Castella i Lleó que, per suposat, va considerar l’episodi poc més que una anècdota per sentenciar que no tenia “la suficient rellevança com per a considerar-ho una infracció administrativa sancionable”. Des del restaurant La Posada Ducal no només es va reconèixer els fets “el hecho de (según el señor Juan Raventós) obligarles a utilizar el español en mi presencia fue debido a que lo poquito que quiero entender el catalán cuando se dirigió a su esposa no lo puedo asegurar pero me pareció que utilizó unas palabras despectivas hacia mi persona algo así como: Estos españoles...” segons consta textualment en la resolució d’arxiu d’actuacions prèvies, sinó que es van permetre anar més enllà, davant el beneplàcit de la Junta de Castella i Lleó, perquè, a continuació, ensenyen les cartes i mostren sense embuts la xenòfobia que professen als catalans. La Posada Ducal no es va estar de dir, com a comiat i per a justifiar-se plenament, que “con esta carta o alegaciones que les escribo si quiero mostrar mi gran preocupación por el gran cambio que se ha producido en las nuevas generaciones de clientes catalanes, las cuáles quedan totalmente definidas en la persona del señor Juan Raventós que a diferencia de generaciones más adultas deja mucho que desear en cuánto a maneras, educación y respeto”. L’adéu i sortida del restaurant tampoc va ser gaire amable, traves per interposar una reclamació i l’amenaça latent de no parlar en català per allò de l’escopeta però, almenys, Raventós va sentir una veu a la taula del costat que li deia que el millor que podia fer era anar-se’n després d’assegurar que “En Castilla no somos así”, “això espero” assegura.

Sergi Sol
http://www.el3devuit.com/