LA SUBVENCIÓ DEL DIA

Ahir o abans d'ahir ja vos parlava dels mitjans de comunicació que sobreviuen gràcies a les subvencions que van rebent des de la Gene, o sigui des de tots naltros. És una situació que em sembla injusta sobretot quan no reuneixen cap de les condicions per poder rebre aquests diners, que es podrien invertir en altres causes més justes i necesaries. Jo ho tindria bastant clar. I avui he rebut un mail de l'amic M.A. on prescisament en parlen d'aquesta questió. A veure si sou capaços d'arribar fins el final del text, a mi m'ha costat, però llegint entre linees, ràpidament i despres de fotre'm un café (i un parell d'orujos) doncs ho he aconseguit. I no està malament.

La pregunta que sempre em faig és: latonteriadeldia podria demanar una subvenció??? per fomentar la cultura catalana, la llengua catalana, per fer pais, per qualsevol altra coseta ??? segur que latonteriadeldia s'ho mereix abans que altres medis. (i mira que la tonteriadeldia no és res res res res important, ni te medis, ni gaire colaboradors.) Aquí va:

Posem fi a La Vanguardia
En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la Incerta Glòria, Joan Sales ja insinuava que si el diari dels catalanets escrit en castellà no existís, Catalunya faria temps que seria una nació sobirana.
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?

Hèctor López Bofill