EL CONTE DEL DIA

DE MOMENT
Em vaig trobar una paraula. Al marge del camí. Vella i arrossinada, estava plena de brossa i tenia una mica de verdet. Es deia albúrnia. “On vas amb aquesta paraula tan galdosa?”, em deien els amics. “Que no veus que no et pot fer altra cosa que nosa? És vella, lletja i ningú la deu fer servir per a res. Vés a saber què vol dir!”. Jo sí que sabia què volia dir, que l’havia sentida molt a la meva terra per anomenar les gerres metàl·liques amb què els pagesos baixen la llet a la Seu. Però quan vaig mirar si era al diccionari, encara em va agradar més. També es deien d’aquesta manera les gerres de terrissa que contenen mel. Albúrnia de mel. M’agradava. Era de bon dir i de bon dur. La tenia arraulida a una vora de l’enteniment i semblava que em fes companyia. I llavors vaig veure la Maria dels Àngels.
La Maria dels Àngels m’agradava d’allò més. Sempre m’havia agradat. Molt. Però es veu que jo a ella, en canvi, no li feia gens el pes, perquè mai no en feia cabal, de mi. Sempre semblava tenir massa pressa per escoltar-me. Aquell capvespre, així que la vaig veure venir, la paraula trobada em va venir de sobte a la boca i la hi vaig amollar: “Albúrnia de mel!”. Es va parar i em va llançar una mirada entre esverada i sorpresa, amb l’entrecella arrufada. Aquesta vegada, però, es va aturar.

“Et sembla aquesta una bona paraula per dir a una noia?”, em va etzibar tota tibada.

“I tant!”, li vaig respondre, “m’agrada com sona quan te la dic: albúrnia de mel!”. El posat enterc de la Maria dels Àngels s’anava ablanint a poc a poc.

“No et sembla massa esdolceïda...?”.

“I ara!”, vaig replicar, “només és vella i poc coneguda. Ningú més te la dirà, mai. I, no sé, a mi em fa l’efecte que té alguna cosa de màgic...”.

“Vols dir?”, un somrís li havia nascut a una punta de la boca, la va recórrer de llarg a llarg i se li va escampar per tota la cara. Em va mirar amb ulls murris i va dir, abans d’anar-se’n, “Camanduler!”. Però em va deixar el somrís sencer. Realment devia ser màgica, la paraula, perquè m’havia donat més la Maria dels Àngels que totes les altres paraules del diccionari. I m’havia regalat una altra paraula. Albúrnia de camanduler...

Pep Albanell, escriptor i professor de l’Escola d’Escriptura.
("De moment" és un conte escrit per Pep Albanell amb motiu de la diada de Sant Jordi d’enguany –23 d’abril de 2007– per obsequiar totes les persones que han participat en la proposta “Apadrina una paraula”). "latonteriadeldia" va apadrinar la paraula ESPARVER.