L'ENTREVISTA DEL DIA 2/2/06

Tànger, 1985
La seva família es va instal.lar a Santa Coloma
Perruquera
Els nens del carrer no només malviuen a Rio de Janeiro o Bombai. A Barcelona també n'hi ha. Kaoutar Haik en va ser una. Tenia 3 anys quan els seus pares van deixar Tànger i van venir a Santa Coloma. El pare va marxar de casa i la mare va començar a infligir-li un salvatge maltractament. Als 12 anys la va expulsar de casa i la nena va estar quatre anys vagant. Virtu Morón ho explica a "La niña de la calle" (Styria).
--Una mare hauria de ser refugi, carícia, entrega...-- La meva, i em sap greu dir-ho, és dolenta. Quan vam arribar a Espanya, va muntar un taller de confecció a casa i treballava dia i nit. Però van començar els problemes amb el pare, i ella ho pagava amb mi. Jo era la gran de quatre germans.
--Només tenia 5 anys, vostè.--Doncs em pegava amb un cinturó i em deixava marcades les lletres de la sivella a la pell, em mossegava a la cara i al cuir cabellut, m'agafava pel coll i feia palanca amb el peu a l'es tómac. Fins i tot va intentar clavar- me un ganivet a prop de l'engonal... Em pegava com si fos un animal.
--¿Ningú la va venir a socórrer?--No. Els veïns havien de sentir els crits, però no van trucar mai a la policia. I així va ser fins als 12 anys.
--¿Què va passar llavors?--La mare em va ficar roba en una bossa d'escombraries i em va deixar al carrer. Em vaig asseure en un parc i vaig sentir un buit molt gran. El cor em plorava. Primer vaig anar a Glòries. Després vaig dormir en cases d'okupes o m'estirava a la gespa de la plaça de Catalunya. La policia me'n treia, però no em van preguntar què em passava.
--¿De què vivia?--Jo vaig preferir robar abans que prostituir-me. Potser hi va influir la meva religió, però per mi el meu cos és molt car. Em vaig relacionar amb lladres i traficants. Robàvem botigues o als turistes de la Rambla. Els fèiem l'estrebada o kajagh, una tècnica per deixar-los inconscients tres minuts. Però, per robar, m'havia de drogar. Serena, no hauria pogut.
--A aquella edat el que tocava era prendre sucs i begudes isotòniques.--Quan hi havia diners, prenia pastilles, i quan no, dissolvent. Va arribar un moment en què no menjava res. Em vaig quedar amb una talla 32. Un dia em vaig empassar 18 tranquimacins. Un altre dia, quatre èxtasis; tres amb cafè amb llet. Em volia suïcidar. Em sentia zero. Estava sola, al carrer, sense papers.
--¿La majoria dels seus col.legues eren immigrants?--Molts sí. Si no hi ha papers, no hi ha feina. És un peix que es mossega la cua. Però a ningú li agrada robar. A ningú li agrada el carrer.
--¿Com se surt del pou?--Un educador de carrer em va preguntar a Santa Coloma si volia anar a un centre. Jo havia tingut una experiència horrible al de Vilana, d'on em vaig escapar. Però vaig acceptar encantada la seva oferta. I em van portar a Talaia. Allà em van donar afecte, llibertat i confiança. Vaig començar a estudiar perruqueria. Fins que un dia va venir la meva mare, plorant, i em va fer llàstima...
-¿Va tornar amb ella?--I em vaig equivocar. I vaig tornar a equivocar-me al casar-me amb Ioussef als 18 anys. Em va maltractar, com ho va fer el meu segon marit, Mustafà. La meva vida ha estat soledat i tristesa.-
-¿No es mirava al mirall, vostè?-- ¡Fa poc que m'he començat a estimar! Probablement des que vaig començar a explicar la meva història a Virtu Morón. Ara m'adono que he estat molt malalta... La soledat que em corria per dins sempre em feia sentir malament. Anava pel carrer amb por. Viatjava en metro i em pensava que explotaria el vagó.
--¿Hi ha trobat una justificació?--La veritat és que no. Jo a la meva mare no li vaig fer mai res. M'agradaria creure que té un problema psicològic. Fa dos anys va anar a testificar en contra meva. Fins i tot va reclamar al meu cap que li donés la meva nòmina... La meva mare no canviarà mai. Ho sé.
--¿Diria que la seva cultura d'origen va empitjorar la situació?--No ho sé. Si això hagués passat al Marroc, potser no seria viva. La cultura àrab no m'ha afavorit. El pare no em va pegar mai, però Ioussef ho va fer per haver estat jo quatre anys al carrer... Jo, de la meva cultura, agafo el que no fa mal a ningú. Faig el Ramadà, perquè em fa sentir neta, pura i sana. I no menjo porc.
--¿Com s'aprèn a estimar sense memòria d'haver estat estimada?--Crec que es porta a dins. Al carrer, si veia algú trist o amb gana, li donava el que podia. I als centres, igual. M'encantaria tenir fills, per donar- los l'afecte que no he tingut. Ara m'he enamorat d'un espanyol. I tinc una feina que m'agrada. I hi ha el llibre. Sóc molt feliç. Però el passat sempre estarà en el meu present.

NÚRIA NAVARRO
WWW.ELPERIODICO.COM