LA TONTERIA DEL DIA

2010-12-31T12:59:00.000+01:00

Hola a tots!
Acabes d'entrar a la TONTERIA DEL DIA, un espai virtual on podràs llegir una mica de tot. Cada dia una nova coseta. Un poema, una crónica, una foto, una dita, una felicitació, un retret,... et pots trobar de tot a la TONTERIA DEL DIA.
Però el més interessant és que s'accepten els teus comentaris, s'accepten i s'esperen, sempre seran benvinguts. Mira, llegeix, pensa, opina, critica i escriu.
I si enlloc d'un comentari vols que et penjem alguna cosa, alguna TONTERIA particular, doncs ens la fas arribar i te la penjarem. LA TONTERIA és de tots els que vulgeu participar.
xavi-e

ELS TOMÀQUETS DEL DIA

2010-07-19T00:44:00.002+02:00

Finalment ahir vem nar d'excursió al monestir de Budisme Tibetà SAKYA TASHI LING, al Palau Novella, enmig del Garraf. Allà ens vem impregnar de Budisme, per unes hores ens vem deixar portar per aquest bon rotllo que emeten, i pel convenciment, senzill però brutal, que tots som bones persones. No ens vem enfadar quan els equips d’àudio que et fan la visita pel palau no funcionaven, fa vent i les ones no arriben, la natura sobre la tecnologia. No vem tenir cap conducta sexual inapropiada, tal i com deia a les normes d'entrada, ni vem intoxicar el nostre cós, ni amb tabac ni amb alcohol. Tampoc vem matar. Ni tan sols als mosquits que es van alimentar de nosaltres a la bassa del monestir. Vem donar tres voltes al monument Estrupa dedicat a la salut, tot fent voltar el rotllos d'oracions i meditant per tal que aquestes oracions ajudin algú altre o a nosaltres mateixos. Vem dinar envoltats de monjos o voluntaris del monestir (fàcilment identificables per les samarretes granates que duien, vaja, que semblava una trobada de Reagrupament) al menjador comunitari, amanida de llenties, bacallà i síndria. Menjar que prèviament vem beneir agafant-nos les mans i tancant el cercle energètic de tots els que envoltàvem la taula, tot dient les místiques paraules que ens unirien amb els aliments que ens havien d'alimentar: Booooon-profit! Plens de vibracions budistes vem marxar a intoxicar-nos de cafè al pati de casa del Toni i l'Anna, mirant el mar i contemplant l'hort, http://eljardidelana.blogspot.com/ , d’on van sortir uns regals amb forma de tomàquet i que ens van servir per filosofar en el cotxe mentres tornàvem a casa. Fruit d'això he rebut el resum filosòfic que m'ha enviat en Toni +- i que us adjunto aquí sota i que diu:

Tot i la influència de Buda, el paisatge auster del Garraf, les oracions al vent de l’estupa, la bassa d’aigua verda amb serps, ànecs i tortugues, han estat els tomàquets dels vostre hort que acabo de sopar, amanits amb oli d’oliva i uns grans d’anís verd els que m’han recordat aquest text que vaig llegir fa anys amb la contundent frase enmig de l’article que deia “Cap filosofia es més profunda que un tomàquet”. El text de l’escriptor Manuel Vicent titulat “Madurez”, amb essències del Mediterrani i segurament del budisme, diu així:

A esta altura de la vida uno ya solo aspira a ser decente y a estar delgado, a comer pequeñas raciones de alimentos muy seleccionados, a sorprenderse de que salga el sol cada día. Todas las doctrinas han pasado y el aceite de oliva permanece; todos los imperios han caído y, no obstante, dentro de ti la ascética puede levantar un baluarte que nunca será derribado. También la juventud ha huído hacia otras playas, hacia otros cuerpos. Brindemos. Que nadie llore por los días perdidos, por los placeres que uno sacrificó a la prudencia, por los impulsos ahogados. Hay que levantar la copa con melancolía y brindar por la antígua hermosura, por la memoria de aquellas horas. La madurez consiste en ir secándose con elegancia hasta convertir tu carne en una cecina de gran calidad, bien curada. Desecha cualquier pensamiento que te lleve a aquellos sueños que no pudiste realizar, pon los pies dentro de una acequia y deja que la historia fluya como el agua. Las teorías políticas, creencias religiosas, convicciones morales y disquisiciones filosóficas discurrirán acariciándote el calcañar, mientras el mundo se cae a pedazos. Las grandes utopías han desaparecido, todos los profetas han sido burlados, el futuro ya no existe. Mas he aquí algunos bienes que en medio de tanto azar siempre quedarán en pie: comer delicadas verduras, cultivar la amistad, amar a los que te quieren, ser decente, gastar poco, estar flaco. Ninguna filosofía es más profunda que un tomate. Cuando ya no puedas aferrarte a ninguna doctrina tu perro seguirá moviendo el rabo y aún quedará la luz del aceite de oliva, la bondad del corazón, la ensalada de apio, la ternura ante el dolor y una agradable conversación con los amigos en el interior del aroma de café.
Hoy los negocios más oscuros se hacen en despachos de cristal muy transparente y el lujo ha alcanzado por fín el brillo de una salchicha. Para defenderse sólo está la austeridad. Al pie de ese baluarte hay que ir secándose con elegancia sin desear nada más sino algunos alimentos muy seleccionados y todo el mar.

Graciès pels tomàquets.

Bona nit canalla!

ELS TRAMPOSOS DEL DIA

2010-06-25T14:20:00.003+02:00

Avui he llegit un post del meu company David en el seu blog “Malgrat la boira” que m’ha fet pensar una mica. D’entrada no m’ha agradat, per que intento sempre construir i no destruir, anar a favor i no anar en contra, sumar i no restar. Però osti tu, hi ha segons quines coses que no es poden deixar passar. I aquesta és una d’elles. Per que és una lluita desigual, per que mentres nosaltres si que sumen, si que anem a favor, si que construïm, ell, els altres, els espanyols, fan tot el contrari: Destrueixen, van en contra, resten, ens menystenen. I ja n’hi ha prou d’aquest color! Com no juguen amb les mateixes normes i son uns tramposos, doncs fora. Els vull fora per tramposos.
I diu:

Una de les meves primeres incursions en el món de l’activisme social va ser recollir signatures a favor de les seleccions esportives en el marc d’una Iniciativa Legislativa Popular. Aquesta ILP va propiciar una modificació de la Llei de l’Esport per la qual el Govern es va comprometre a impulsar seleccions nacionals en totes les disciplines. Tanmateix, després de molts esforços, i malgrat disposar del recolzament d’una bona pila de federacions internacionals, l’esport català continua sense ser reconegut. I de culpable només n’hi ha un: les federacions esportives espanyoles i, a l’ombra, l’estat espanyol.

No entraré a detallar les incomptables pressions que aquestes federacions han exercit, sobretot damunt les federacions esportives d’estats petits o amb pocs recursos, per tal que es neguin a reconèixer oficialment les nostres seleccions. Internet en va ple! I parlo, no cal dir-ho, de fonts del tot fiables.

Simplement vull dir que, mentre els catalans no tinguem les nostres pròpies seleccions, Espanya no es mereix guanyar ni un sol títol. Com el Mundial de Futbol, per exemple. I de res no em serveix l’argument que hi juguen catalans. Imagineu-vos que diguéssim als espanyols que renunciessin a la seva selecció i cedissin els seus jugadors a França, i que juguessin sota els colors francesos, que com més units, millor... I un be negre, els dirien! Els espanyols volen tenir les seves seleccions i em sembla fantàstic. Doncs nosaltres també. És una qüestió de normalitat nacional: una nació, una selecció. I ni tan sols cal ser un estat independent per tenir-ne: mireu Escòcia, mireu les Illes Feroe... Mentrestant, doncs, si Espanya no juga net i impedeix que nosaltres puguem ser-hi, no es mereix guanyar res de res. Fora els tramposos!

EL FACEBOOK DEL DIA

2010-02-19T08:22:00.000+01:00

El facebook mata la literatura. Cada cop escric menys al blog i més al mur. Sabeu qué?: Faré un post d'això... o no.

2010-02-05T08:11:00.001+01:00

La borsa cau, el PP puja, ZP resa i jo q soc ateu polític tinc mono de sol i neu.

EL FACEBOOK DEL DIA

2010-01-12T10:03:00.000+01:00

De la llista de 10 propòsits per l'any 2010..... ja he borrat 2! Properament els penjaré aquí. Quants heu borrat vosaltres??

BON NADAL

2009-12-25T10:08:00.001+01:00

Wola a toton!
BON NADAL!

M’encanta aquesta maleida cançò!

Quan la pluja fa remor de tren,
Quan la gent s'afanya pel carrer,
Quan s'encén un llum,
Sempre es fa més gran la tristesa.

Vaig pintant somriures de paper,
Sospesant el temps entre les mans.
L'aire s'ha enfosquit
I la nova nit passa de pressa.

I l'hivern que ja ha arribat,
Em porta vora el foc
el pensament d'altres temps millors.

I els carrers engalanats
Amb les llums de colors,
Et fan sorgir
Entre els meus records
De Nadal.

Estirat sobre un jardí de neu
Faig dormir les mans dins de l'abric.
Miro cap al cel,
I et veig tremolar com un estel.

Tirem pedres a tots els fanals,
Caminant amb el pas imprecís,
Volem veure si hi ha,
Darrera el núvol gris,
La nostra estrella.

I l'hivern que ja ha arribat,
Em porta vora el foc
El pensament d'altres temps millors.
I els carrers engalanats
Amb les llums de colors,
Et fan sorgir
Entre els meus records
De Nadal.

Tants desitjos de prosperitat.
La tendresa es fa provisional.
Tan de bo tot això fos real,
I es quedés aquí, molt més enllà
De Nadal

(SAU)

LA PREGUNTA DEL DIA

2009-12-11T07:47:00.001+01:00

Ahir vem fer la presentació de “Montcada Decideix” a l’Ateneu ABI. Durant el torn de precs i preguntes algú va preguntar:

¿Però no acabaríem abans si tothom votés un partit independentista, ERC, i aquest decideix la independència?
Aquest no ha entés res, vaig pensar.
Quan Catalunya aconsegueixi ser un estat independent (i en aquest sentit treballem ) tot seguirà igual que avui. Bé, tot no, però vull dir que no tots els catalans seran “independentistes”, sabeu que passarà?, a l’endemà de convertir-nos en un estat, en Catalunya, el vostre lloc de treball serà el mateix, casa vostra serà la mateixa, tindreu la mateixa hipoteca al mateix banc, els nens aniran a la mateixa escola, al carrer hi haurà bona gent, mala gent, banquers, advocats, prostitutes i assassins, i es podrà parlar català, castellà, xinès i danès, al carrer trobaràs blancs, negres, indis, gent de totes les ètnies i colors, i els semàfors seran iguals, vermell, taronja i verd, i els taxis de Barcelona grocs i negres, hi haurà qui votarà dretes i d’altres esquerres, molts continuaran sense anar a votar, i l’ipc pujarà cada any, com el metro, el bus i el pa. Hi haurà qui li agradi més el Pare Noël i d’altres que voldran el Tió de Nadal, el Barça, l’Espanyol o el Madrid, la Penya o els Lakers. Follarem igual que ara, ni més ni menys, però ens donaran menys pel sac. Això és el que desitjo, per que serà el senyal més clar de normalitat i d’acceptació.
I tot això per que soc i em sento català, i no espanyol ni francès ni rus, per que la meva identitat la decideixo jo, i ningú me l’ha d’imposar, per que en definitiva del que parlem és de llibertat.
O no?

LA CAPSIGRANYADA DEL DIA

2009-12-02T08:11:00.000+01:00

Wola a toton, avui un article sobre el català, que fa dies que no en penjo cap. Ja sé que us agraden més els de sexe, però aquest no està en perill. I recordeu practicar la llengua!!

Sobre la paraula “gilipollas” :

Des de fa uns quants anys –no molts, la veritat– els valencianoparlants ens hem apropiat de la paraula castellana “gilipollas” que hem valencianitzat parcialment en “gilipolles” –fent-la acabar en –es en lloc de en –as, però amb la g, això sí, pronunciada a la castellana– per a referir-nos a una persona estúpida, curta d’enteniment.

El problema que se’n deriva és doble: per un costat fem ús d’una paraula que no és de la nostra llengua i que no ens cal per a res i per un altre usem la mateixa paraula per a una gran quantitat de conceptes, pròxims però no idèntics. Així doncs, ací tenim un cas de castellanització i empobriment lingüístic alhora. Nosaltres tenim en valencià, afortunadament, una gran quantitat de paraules que ens permeten matisar els diferents graus de l’estupidesa humana i dels comportaments més o menys estúpids. Vegem-ne unes quantes.

Si volem dir que algú és curt d’enteniment, que té un dèficit d’intel·ligència considerable, diem que és estúpid, imbècil, idiota, neci, estult, cretí. També podem dir, simplement, que és curt.

Per a referir-nos a una persona d’una ingenuïtat extremada, sense malícia, que per la seua innocència pot ser fàcilment enganyada per altri, tenim les paraules albercoc, alficòs, bacora, badoc, bajoca, balòstia, balou, bamba, bambau, becza, beguinot, benigembla, bequinot, bergerol, bifoi, bresquilla (o ambresquilla), enza, facilitari, fava, infeliç, javaloies, macoca, sanoi, simple. I també bovo, amb v labiodental, així com el derivat bovatxa. I també les expressions mitja me’n queda i mitja me’n queda de la part del peçó.

Si la persona, a banda de simple i ingènua, és blaneta, poqueta cosa, sense espenta, la qualifiquem de bleda.

Aquell que té igual de tot, que no li importa ni el preocupa res, que manté una actitud d’indiferència respecte a determinades coses que se suposa que li haurien d’interessar, que no vol saber-se res d’exigències morals, polítiques o religioses i que no el preocupen en absolut els convencionalismes que ens imposa la societat, que no té formalitat, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot, diem que és un menfot.

Si algú, a més de no ser massa intel·ligent, fa la guitza tan com pot, és un caracollons.

Qui sempre està molestant els altres per broma, per riure’s de la reacció d’aquell a qui incomoda, és un caixcador, caixquera, caixqueta, caixquetes, emprenyador, enguiscador, enguisna, enguisneta, esqueta, fisguet, guisguet, guisquet, punxa, visquet.

De una persona inútil i mentalment estúpida diem que és un cap de suro, cudol, garrofa, soca, terròs, trompellot, trompot o, fins i tot, trompot de pi.

De qui sempre es deixa manejar pels altres, que és dèbil de caràcter i excessivament condescendent, diem que és un borrego, un butxaques, un ninot o un perot.

I del marit que es deixa manejar per la seua dona, que sempre fa el que li diu ella, que no té iniciativa pròpia, diem que és un braga o un collonera.

De la persona que no té trellat, que no té seny, diem que és un capbuit, un capsigrany, un capsot o un destrellatat.

De qui és curt d’enteniment, no sap res de res i, damunt, és cabut com ell a soles, diem que és un ase, un ruc o un burro.

De qui té poc trellat i poca formalitat diem que és un borinot, un moniato o un tararot.

De la persona que té l’atenció distreta, que està encantada, abismada, abstreta, diem que és un badoc o que està emberjolat, embeulat o embovat.

De qui obra o parla de manera exagerada, irreflexiva i poc raonable, que no té moderació ni mesura de les coses, diem que és un destarifat.

D’una persona parada, ensopida, embadalida, diem que és un monot o un mussol.

De qui és lent i feixuc, tant des del punt de vista físic com des del punt de vista intel·lectual, diem que és un saboc o un sompo.

De la persona desordenada i descuidada en les seues accions, que fa les coses de manera precipitada i sense reflexió, que no pensa les coses abans de fer-les, diem que és un trapalatrop o un trapatroles, i també que és un atavanat, atotinat, atrontillat o atrotinat.

Si algú és incapaç de fer ben fetes (o mijanament ben fetes) determinades coses, direm que és un inepte o un negat.

La paraula castellana “gilipollas” ja està documentada a començaments del segle xx però es va generalitzar en el decenni dels 60. Actualment s’usa d’una manera exagerada. Jo recorde que en els anys 50, quan jo era adolescent, s’emprava la variant “gilipolla”, en singular, que és més lògica. “Gilipolla” és una paraula composta de “gili” i “polla”. El DRAE arreplega la paraula “gilí” (amb accent a la i) que diu que és de procedència caló i que significa 'inocente, cándido'. Joan Coromines en el seu Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico també arreplega aquest mot del qual diu: «gilí. 'tonto, memo', del gitano español jili, 'inocente, cándido', derivado de jil 'fresco', jilar 'enfriar' [...]». La paraula està documentada per primera volta l’any 1882 però la RAE no la va acceptar fins després del 1899. El DRAE arreplega, a més, la variant “gil” que diu que s’aplica a una persona simple, i especifica que és pròpia de l’Argentina i l’Uruguai. En efecte, en el Nuevo diccionario lunfardo de José Gobello trobem la paraula “gil” i els derivats “gilón, gilún, gilastro, gilastrón, gilimursi, gilurdo, gila, gilada, gilería i gilear”. Tots hem sentit alguna volta el tango Cambalache, d’Enrique Santos Discépolo, popularitzat per Carlos Gardel, que diu: «[...] el que no llora no mama y el que no afana es un gil.» El DRAE no arreplega cap dels derivats que apareixen en el Nuevo diccionario lunfardo. Tampoc arreplega la variant “gili” (sense accent a la i), àmpliament usada en castellà. La paraula “polla” tots sabem que significa, tant en castellà com en valencià, 'gallina jove, que encara no pon', però en castellà és també una denominació vulgar del penis, accepció que en valencià no ha tingut mai. En valencià, una polla és, a banda d’una gallina jove, una dona jove, una xicona. Per consegüent, la paraula composta castellana “gilipolla” significa 'estúpid del penis' i equival a expressions com ara “tonto del pijo”, “toto del haba”, “tonto del nabo”, “tonto del carajo”, “tonto del cipote”, etc., (pronunciades habitualment amb caiguda de la d intervocàlica i debilitament de la e). Actualment tothom diu “gilipollas” (en plural) que, lògicament, hauria de significar 'estúpid de diversos penis', cosa una mica estranya. El DRAE arreplega “gilipollas” –i el derivat “gilipollez”– i també “gilipuertas”.
Als valencians no ens cal usar aquestes paraules castellanes, no en tenim gens de necessitat. Ja hem vist que tenim un repertori genuí riquíssim al qual caldria afegir alguns vocables propis d’altres zones de l’àrea lingüística que han penetrat en la població, sobre tot en els més jóvens, a través de l’escola i els mitjans de comunicació com, per exemple, tanoca, poca-solta, desassenyat, eixelebrat, embadalit, beneit, babau, ximple, etc. Cal dir que quasi tots els mots que hem citat en aquest article admeten flexió en gènere i nombre i, a més, poden formar augmentatius, diminutius, derivats, composts, etc.

Perdre tota aquesta riquesa lèxica tan impressionat i substituir-la per una única paraula que, damunt, no és de la nostra llengua, és una acció que m’estime més no posar-li cap qualificatiu. Deixe que l’amic lector ho faça lliurement.
Algú em va dir una volta que això de “gilipollas” només ho diuen els que ho són.

Jo, per si a un cas, procure no dir-ho mai.

Eugeni S. Reig

Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 30 de novembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/109565.html

més info a: http://inciclopedia.wikia.com/wiki/Gilipollas

"No sé el que significa aquesta paraula. Molts cops m'ho diuen, així que suposo que serà una mena d'elogi"

Anònim.

ELS PIRATES DEL DIA

2009-11-18T08:58:00.002+01:00

Wola a toton!
Avui us penjo un post per a que reflexioneu una mica. Va de tot això del segrest de vaixells, de l'Alakrana, de pagar rescats, i en definitiva de pirates. Tot és molt surrealista... sabeu que hi ha una empresa anglesa que es dedica a "tramitar" els rescats? Si al final us pregunteu , com jo, qui son els pirates el post haurà valgut la pena.
Gràcies Encarna pel link, la info la he tret d'aquí:
http://www.letra.org/spip/article.php?id_article=3227
però internet és lliure i serveix per a que us informeu de tot. Busqueu busqueu.

"Pirates Love Fish" és un reportatge sobre l'efecte que en els recursos pesquers de Kenya han tingut els pirates de Somàlia. Una interessant reflexió més enllà de la visió simplista que molts mitjans de comunicació estan donant del conflicte en aigües de Somàlia.
Traducció i subtítols: Eva Reis i Beatriz Sánchez

Sobirania alimentària a Somàlia
La informació que els mitjans de comunicació ens van oferint sobre els segrestos de vaixells tonyinaires davant les costes de Somàlia ha anat, mica en mica, matissant-se. Malgrat que encara es segueixi parlant de pirateria, s'ha explicat també com en aquestes aigües molts països desenvolupats hem anat abocant residus tòxics. Sabem també que una de les raons per les quals s'arriba a aquesta situació ha estat la pesca il.legal, la pesca en aigües territorials somalis, i sempre a uns ritmes i quantitats que deixen els caladors a la vora del col.lapse. Entre els vaixells responsables hi ha la flota espanyola que ha estat, a més a més, altament subvencionada per la Unió Europea per a aquest, diguem-ne, ecocidi. Per exemple, l' Alakrana, vaixell recentment segrestat i alliberat, va rebre una ajuda per a la seva construcció de més de quatre milions d'euros.
Però encara hi ha una nova dada per afegir-i molt significativa- que demostra el terrible mal que fa aquesta flota pesquera saquejant en territoris on la pobresa i la fam estan instal.lades. Aquest darrer any els pescadors locals de Kenia, al sud de Somàlia, arriben cada dia a port amb captures com feia anys no recordaven. Diuen que tornen a pescar tonyines, barracudes o ratlles gegants perquè la presència dels "pirates" somalis ha fet fugir i allunyat mar endins a les grans factories flotants. Al petit poble de Malendi un pescador pot estar guanyant més de 200 € diaris, cinquanta vegades més que el salari mitjà de la població. Un salari més que digne. Cal tenir en compte que els grans vaixells, en les seves captures de tonyines, pesquen també moltes altres espècies que simplement descarten. Avui sense aquests vaixells, la pesca de tonyina i els "rebuigs" són fonts d'ingressos i de proteïnes per a la població local. També s'ha beneficiat el sector de la pesca esportiva on les càmeres fotogràfiques tornen a enquadrar grans peixos abans de tornar a la mar.
Per tant, si en lloc de mesures de militarització dels vaixells espanyols es plantegés la prohibició de la pesca industrialitzada en el continent africà, es podria d'una banda dedicar aquests fons a potenciar una política europea i espanyola a favor de la pesca artesanal, local i sostenible, que tanta falta fa, i de l'altra, contribuiríem al desenvolupament dels pobles africans amb molta més eficàcia que amb molts programes de solidaritat. Respectant, com ha de ser, la mateixa sobirania alimentària africana.
Gustavo Duch Guillot, Ex Director de Veterinaris Sense Fronteres.

O no.

EL SHOW DEL DIA

2009-11-10T07:47:00.000+01:00

Wola a toton!
He llegit a la revista Science que la gent enfadada pensa millor. I això ho argumenten amb tota una llista de raonaments científics. És una pena. Quanta gent hi ha al món que s’hauria d’enfadar molt i molt més?? Hem de fer del nostre món un lloc ple de persones enfadades i enfadoses? Ep! i si a partir d’ara un dia us faig enfadar.... és pel vostre bé!! Que quedi clar! Que quedi clar collons!!! Ui! Perdoneu, és que m’he enfadat.... així penso millor. De totes maneres no estic gaire d’acord. Jo quan veig el meu cap al despatx enfadat.... no crec ni de bon tros que pensi millor. Malgrat que també puc dir que si quan està enfadat pensa com pensa i és el millor que pot fer.... quan no està enfadat.... no dòna per més el desgraciat!!
El que pasa és que per sort sempre trobem gent que ens ajuda a enfadar-nos i per tant a pensar millor. L’altre dia a BCN van fer la cimera pel canvi climàtic, on tot de paios que cobren unes dietes acollonants i s’hostatgen als millors hotels del món, no es poden posar d’acord en contaminar menys. Però cada cert temps es troben per no dir que no fan res. I Barcelona surt en els diaris de tot el mon com a gran amfitriona de la cimera i defensora del clima. A l’endemà d’acabar la cimera del canvi climàtic.... no se’ls acut res millor que organitzar una cosa que es diu SNOW SHOW, que consisteix a fabricar milions de tones de neu artificial, posar-les al mig de Barcelona i fer que uns quants paios, no els mateixos de la cimera, uns altres diferents, es dediquin a llançar-se i fer voltes a l’aire. Per que no llencem els paios de la cimera, sense skis i de cara?
Però bé, i això és sostenible? És eco-lògic? Ja us ho dic jo que ho fan per enfadar-nos.
Només els puc dir això

L'OBLIT DEL DIA

2009-11-04T07:17:00.000+01:00

Wola a toton!

Diuen que recordar és ordenar l’oblit. I a mi em passa sovint això. M’oblido de moltes coses. Però no em passa només a mi. Veig que cada vegada son més grans els oblits que fem. I això ho he vist especialment aquests primers dies de tardor. Aquest cap de setmana passat va ser Tots Sants. I què?

La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.
Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida i el fred del matí ens farà desitjar més les estades mandroses al llit. Malgrat que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle.

I just quan la natura sembla morir ens arriba la festa de Tots Sants, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats tornaven a les cases i als llocs on havien viscut. Però aquest retorn no anava lligat al caràcter terrible que ens ha inculcat la literatura i el cinema de terror. Sense deixar de banda la por al desconegut, els avantpassats difunts eren considerats protectors de la casa, com petites divinitats familiars en qui confiar. I per això encara avui es conserven costums com el posar un plat més a taula, obrir les portes per que passin les ànimes, deixar un llum a la porta per guiar-los, ... Tot això per que si quan les ànimes tornen del Purgatori tenen una bona acollida van directes al cel, si no han de continuar en el Purgatori. Clar que no sabem com és una bona acollida: hem d’estar tots plorant i condolguts per la pèrdua o bé hem d’estar alegres i celebrant el seu retorn? Jo crec que l’important és que no caiguin en l’oblit.

Actualment el culte als morts es manté en aquest dia. Normalment es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementiri a dur flors als difunts i arranjar la tomba. Un amic m’ha explicat una tradició d’un altre país: a la nit els nens van al cementiri a deixar ofrenes als finats, castanyes, panellets i moniatos. A l’endemà al matí els nens troben als peus del llit regals i presents que fan els difunts. D’aquesta manera la mort es fa propera i el record als difunts agradable, què diferent a la nit d’Halloween que ens volen imposar ara!!

Per desgràcia aquests dies va morir l’avia d’una amiga meva. I justament el dia de Tots Sants anàvem al Cementiri de Collserola, tots els amics, a fer-li costat i donar-li el condol. I això em va fer pensar que aquest any tampoc he anat al cementiri a visitar els meus difunts. Per mi no és cap problema, per que no crec que faci falta fer-ho, és més important el record diari i evitar l’oblit. Per que malgrat tot, la vida és pastada amb oblits tant o més que amb records.

I valtros, heu recordat aquests dies?
O no.

EL MOVIMENT DEL DIA

2009-11-02T07:37:00.001+01:00

Wola a toton!

Ja he vist que a uns quants de valtros us va agradar l’anècdota de la cadira de rodes, però teniu un concepte equivocat. NO vaig estar amb cadira de rodes tot l’estiu. A la mínima que vaig poder em vaig aixecar i vaig començar a caminar, a la meva velocitat, lenta al començament però cada dia una mica més ràpid. I vaig estar per tot arreu, no em puc estar quiet, vaig caminar per tot tipus de terreny, i quan ho feia, sempre mirava el terra, per veure on posava les crosses, i vaig veure la diversitat de superfìcies que trepijem dia a dia, i que no mirem mai, doncs tenim la vista alçada. Entre moltes altres, SORRA, MOQUETA, MARBRE, FUSTA, GESPA, CIMENT, RAJOLES, ASFALT, FERRO, VORERES, VIDRE, PLÀSTIC. Tot això en un sol matí.

El moviment es demostra caminant.

O no.

L'INSOMNI DEL DIA

2009-10-28T07:27:00.000+01:00

Wola a toton!

Avui he dormit tranquil. Molt tranquil. Per un parell de motius, primer per que m’he prés un Nolotil abans de sopar i el mal de queixal ha quedat adormit, i segon per que no tinc cap negoci estrany del qual amagar-me. Ni negocis immobiliaris, ni favoritismes, ni adjudicacions a dit, ni subhastes preparades, ni sorteigs dirigits, ni regals amagats, ni res de res, vaja, que sembla que soc un pobre desgraciat. Tot al contrari que altres personatges que ens governen (o ens governaven, gràcies a Deu!) i que avui no han dormit gaire tranquils. I jo crec que ja fa temps que no dormen tranquils, i ja fan bé de preocupar-se, per que mai de la vida la societat ha confiat tant poc en aquesta classe política. I em refereixo a tots els polítics de tots els nivells, des d’alcaldes fins Presidents o Ministres. I crec que tothom ja està fart, i ens alegrem quan se’ls hi treu la careta i es descobreix que darrera del somriure hipòcrita i la ma estesa, només hi ha la caradura, el somriure del diner fàcil, i la ma estesa però no per ajudar, si no per cobrar-se algun favor a canvi. Oi que sí? Tothom ho sap, molts ho hem viscut en primera persona, i ens podem explicar mil histories, per que el carrer en va ple!, a tots els pobles t’expliquen de tots els colors, per que a tots els pobles hi ha polítics xoriços, segurament (jejeje) en el meu també. Malgrat que també n’hi haurà algun que no ho sigui, ep! Tú que no ho ets ... per que no fas fora tots els que si ho son??. Però ja s’estan acabant els temps del silenci i “callar i pagar”. No saben que la societat ho està passant malament per culpa de la crisi? O no volen saber-ho. O tant se’ls en refot i vinga fotre ma a la caixa de tots. De manera que cal fer net d’una vegada, alló que es diu sempre d’obrir les finestres i que entri aire per ventilar-ho tot NO val ara ja. L’aire no s’endurà aquests polítics lligats a les seves cadires des de fa masses anys, com a mínim hem de fer entrar els mossos. Tot això no és un desig, és una necessitat. No pot ser que en Jordi Pujol surti a la TV3 abans d’ahir al programa Àgora de Xavier Bosch i deixi anar “si entrem aquí (el finançament dels partits) tots prendrem mal “ i es quedi tant ample. Doncs clar que cal entrar-hi!! I si t’hem de fotre a la presó, a tú, al president d’ara, a l’alcalde del meu poble o a tots de cop .... doncs que es faci. Per que mentres la societat vol que es treballi per arreglar tot aquest desgavell, aquests polítics de pena que tenim treballen per a que tot continuï igual pels segles dels segles.
Hem de treballar per evitar-ho.
O no.

Buff! Perdoneu aquest escrit d’avui, de vegades no em puc aguantar i entro en terrenys fastigosos, els de la crítica política, que no hauria de trepitjar, per que m’alteren força. I clar em surten escrits poc moderats, una mica radicals. Només una mica per que tinc molta feina per fer-los. Primer els escric a sac. I després els vaig retocant. Arreglo una frase, modifico una paraula, canvio una expressió. Tot per no ofendre ningú, no insultar (gaire) ningú, ser ponderat i moderat. I així i tot crec que NO és aquest el camí. I que no serviran de res ni els escrits, ni les queixes, ni res. Que ja s’ha instal·lat el “vaya yo caliente y riase la gente” més descarat i tota lluita contra el sistema és inútil. Malgrat tot des d’aquest blog continuaré dient el que em roti encara que sembli el clàssic “ciutadà emprenyat” i punt. Hmmmm....Potser hauré d’escriure més al blog CAGAT EN TOT. Unaltre opció es que em doneu el meu tros del pastís i tant contents.
O no.

L'ARC DEL DIA

2009-10-23T07:17:00.000+02:00

Wola a toton!

Ahir a la tarda vem poder viure un moment màgic. Va ser un moment “paisatge matemàtic”! Era un d’aquells moments en que ens adonem de com som de petits en comparació amb la natura. Primer va caure una tempesta forta, amb llamps i trons. M’encanten! I si estic a la muntanya encara més. No heu passat mai una tempesta durant una excursió per la muntanya? Us asseguro que és increïble! Clar, és molt millor quan estàs a casa, prop de la llar de foc, arraulit al sofà amb una manta per sobre i veus nevar per la finestra, però perd el toc d’emoció i de respecte davant la força de la natura.

Al cap d’una estona va sortir l’Arc de St. Martí. Un arc immens com mai l’havia vist. Era tant gran que no em cabia de cap manera dins la foto. La tarda va canviar de color.... del fosc de la tempesta va passar al taronja del capvespre. Una llum màgica, ataronjada ho envoltava tot. Continuava plovent, no tant intensament però encara plovia, i el sol, que ja marxava, va aparèixer per sota dels núvols de tempesta. I es va fer un Arc enorme. Però no era un! N’hi havia dos, era un arc de sant Martí doble!!

Molta gent va sortir al carrer i als balcons, tothom es meravellava i s’exclamava davant tanta bellesa. Vaig sortir de la feina i durant tot el trajecte, en moto, pel costat del riu, anava trobant gent parada, mullant-se però feliços mirant aquells dos arcs grandiosos. Molta gent , amb un somriure involuntari dibuixat als llavis, feia fotos com podia, amb càmeres o amb el mòbil. I el mòbil....molta gent estava trucant a casa, a la família, als amics, a aquella persona estimada, per oferir un regal magnífic, contemplar aquells dos arcs.
Recordo quan vaig visitar l’illa de Santorini que la gent sortia al carrer, es posava de cara al mar, pujats a les roques, enfilats a les parets penjants del volcà, estirats en còmodes tumbones, només per veure la posta de sol. Era una llum màgica i hi havia una comunió especial entre tota la gent. I quan el darrer raig de sol desapareixia tothom esclatava d’alegria, aplaudint, abraçant-se amb la gent del costat i comentant el que havíem sentit. Cada vespre d’agost ho fèiem.
Ahir vaig notar també en la gent tota aquesta alegria i admiració espontània. Però no estàvem a Santorini, era Montcada i era igual de preciós!
Les fotos no son gaire bones, només tenia a ma el mòbil, però espero qus agradin igualment.

O no.

EL CORRELLENGUA DEL DIA

2009-10-22T08:28:00.007+02:00

Wola a toton!

Ja sabeu que a vegades sóm (uns quants) una mica tontus i no tenim prou feina que, mira tú, ens agrada buscar-nos més. O molta més.

De manera que JA tenim organitzat el CORRELLENGUA 2009. Coordinat pel nucli local de la CAL. Aquest any hem fet una veritable feina de coordinar a molts grups i entitats, i us oferim una oferta lúdica molt amplia, (concerts, correfocs, jocs infantils, sopars, fira de pagès, xerrades, sardanes.....) però també us podem oferir una oferta educativa molt gran, amb info per aprendre català des del nivell més bàsic fins el més gran. Juntament amb el servei local de català farem la presentació de parelles lingüístiques, on poden participar els que ja sabeu català i tingueu ganes de col.laborar i les persones que no en saben i el volen aprendre. També informem dels cursos que ofereix el mateix SLC. I durant una setmana hi haurà l'exposició "Encomana el Català" a la biblioteca. També informem dels grups de conversa "XERREM" que organitzem a l'ATENEU ABI cada divendres, on fem el mateix que les parelles língüístiques, però en grup i molt més distés. I per últim oferirem una xerrada de "TALLERS PER LA LLENGUA", http://www.tallers.cat/ ja dirigida a tots aquells que ja tenim el català com a llengua principal, però que fem submissió lingüística, o sigui que ens passem a parlar en castellà a la mínima de canvi. Error!!! Com podem no fer-ho?? Tallers ens dòna les pautes. (i moltes altres coses!!)

Com podeu veure un CORRELLENGUA ben xulo i molt complert.

I encara no l'hem començat i ja sabem coses en les que hem fallat i que les tenim apuntades de cara al de l'any vinent. Més grups, més entitats, més oferta, més llarg, i més CATALÀ.

Espero que us agradi i participeu. Esteu tots convidats, i l'Eva del Vitaldent Poblenou també.

Us adjunto per aquí el cartell de tots els actes i el cartell del concert. Clica a sobre per ampliar-lo. I si vols col.laborar l'any vinent....m'escrius.
O no.

LA CADIRA DEL DIA

2009-10-21T07:07:00.001+02:00

Wola a toton!

Va, vinga, que us explicaré algunes coses més del fet d'anar amb la cama trencada.

Quan estava a l'hospital els amics em van portar bombons, que com us podeu imaginar vaig repartir entre les infermeres de la planta, la carolina, la isa, ....

Ni una en va agafar cap!!! Totes volien cuidar la línia, em deien aixecant la bata i mostrant-se generosament, jeje. Certament, no els feia falta....operació bikini. Jo sí que me'ls vaig jalar!! Gràcies Felix i Celia!

Quan estava a casa m'avorria força mirant la tele, ja sabeu que no fan mai res de res. Consumia les hores fent diversos itineraris: del llit al sofà o del sofà al llit. També aprofitava per llegir, sobretot altres blogs. Amb l'itouch pots fer-ho a qualsevol lloc!! I recordo que el més difícil no era dormir, ni moure's, ni menjar allunyat de la taula, ni pixar, ni dutxar-se... el pitjor era anar al lavabo, ja m'enteneu.... és molt difícil fer-ho amb la cama tiesa i aixecada!!

Aleshores vaig llogar una cadira de rodes, per poder-me moure una mica més per tot arreu, per casa, i sobretot, sobretot, sortir a l'exterior. Havia de ser una cadira amb rodes de darrera grans (per poder-me autodesplaçar) i amb un aixecador davanter esquerra (per poder portar la cama enguixada aixecada). Ho vem aconseguir! I vet aquí que va arribar el dia de fer la primera sortida fora de casa. Culleres!! No us imagineu quines pujades i baixades hi ha pel centre del poble. Els carrers que sempre m'havien semblat plans, ara eren pujades i baixades terribles. Les pujades no les podia fer, no tenia prou força als bracets, i a les baixades m'accelerava a tota llet, i mira que m'agrada a mi la velocitat, però d'aquesta manera ho pasava fatal, no parava de pensar: i si no freno, i si em caic, i si.... Vaig arribar al pas a nivell, i quan em disposava a passar-lo... doncs com gairebé sempre van començar a baixar les barreres. No recordo a ningú que hagui passat els passos a nivell de Montcada a la primera. La meva avia em va explicar que al 1962 una persona ho va fer, però no la crec i penso que ho fa per alegrar-me el dia amb bones notícies. Com no podia ser d'una altre manera em vaig quedar atrapat amb la roda dins els rails.... en serio.... no m'ho podia creure.... semblava de película.... i jo ja estava esgotat de l'esforç. Realment no pasava res, doncs ja sabeu que quan tanquen les barreres a Montcada el tren està o bé sortint de plaça Catalunya o bé de Granollers. Sempre triga un munt de minuts en arribar. De manera que vaig trucar per telèfon i em van venir a treure dels rails. Com a l'altra banda de la via hi havia tot de gent parada, esperant igual que jo que arribés el tren, malgrat que no es veia ni a l'horitzó, doncs vaig decidir esperar que passés. Sempre que hi ha un nen parat a l'altra banda, amb la mare o el pare, aprenent a no passar la via si la barrera està tancada, doncs jo, per solidaritat i per donar exemple, tampoc passo. En cas contrari.... paso sempre!

I és que això del tren a Montcada té tela marinera i ha provocat ( i provoca) molts mals de cap. Tinc un amic que va deixar de ser monitor a l'esplai per l'estat de nervis i tensió i estrés que li provocava el fet de portar els nens d'excursió i haver d'agafar el tren. I és que no et pots descuidar ni un moment. Per sort ja treuen les vies del centre del poble, hmmm, em sembla q cap el 2025 ja hauran acabat de soterrar les putes vies. I prou prou prou de parlar de vies i poble, que n'hi ha per un blog sencer, un que es podria dir..... "el ciutadà emprenyat", per exemple, només per exemple.

Ah! curiositats de la vida, llogar una cadira de rodes em va costar 15 euros a la setmana. Llogar unes crosses 15 euros al mes, però us recomano que pel mateix preu les compreu i ja les teniu per sempre. Sempre podeu decorar un racó de casa amb elles.

O no.

LA QUANTITAT DEL DIA

2009-09-15T15:09:00.000+02:00

Wola a toton!

Doncs aquesta setmana arribarem a les 40.000 visites!!!

Bé, la meitat segurament son meves, però la resta..... son vostres!!

Moltes gràcies per llegir les meves tonteries.

Ara les queixes: Per que no poseu comentaris??? Si, ja sé que molts de vosaltres m'envieu mails a la meva adreça o em pareu pel carrer per comentar algun post, però m'agradaria molt més que deixessiu algun comentari. Encara que només diguessin: "Quina merda!" o "M'agrada" o "Estic d'acord" o "Guapu, quan ens veiem i juguem?" (bé, això millor m'ho dieu en la intimitat).

Perdoneu els més puristes si he fotut moltes patades a la llengua. No m'agrada fer faltes i ja sabeu que soc el primer en trobar-les i corretgir-les. Però també m'agrada escriure una mica a la meva manera, al meu estil, i si vull dir "Wola a toton", doncs ho escric, i si m'agrada posar "nusé" enlloc de "no ho sé", doncs ho faig, i tantes altres coses. Per que penso que això és un llenguatge coloquial, un divertimento, i no em vull quedar encorsetat dins la normativa més pompeuística, que realment tan se m'en fot.

Segurament no he escrit tant com hagués volgut fer, ni sobre tot el que desitjava, ni tan bé com us mereixeu. No en sé més. Però m'ho he passat bé fent-ho. No m'ho he volgut prendre com una obligaterietat, això de mantenir el blog actiu i anar renovant els posts diariament, malgrat que a vegades si que he pensat que ho era. Sobretot per les demandes que molts em feieu per a que escrivís més, i més, i més. I a voltes no savia que més posar i a vegades quan ho tenia clar, no tenia temps per fer-ho.

Per que aquesta és la gran qüestió del blog: el TEMPS. Temps per pensar i triar el tema, temps per escriure i decidir la paraula adhient en cada frase, temps per escollir la foto i si no la tens buscar-la o fer-la, temps per documentar-te o buscar més info per internet.... temps... temps. I moltes vegades no en tenim.

Tinc un word on vaig fent molts posts abans de penjar-los, la majoria estan inacabats, em falta una frase, acabar la historia, buscar la foto, reorientar-los per a que no semblin dir el que no vull dir, bé, doncs ocupa més de 100 folis. Molts ja no els acabré, per que ara ja no venen al cas i els hauré d'esborrar o me'ls guardaré .... qui sap.... potser algun dia tornaran a veure la llum.

Amb això vull dir que tenim TONTERIA DEL DIA per molts dies.

Però, potser, estic pensant, .... que li hauré de dir TONTERIA DE LA SETMANA.

O no.

LA LLENGUA DEL DIA

2009-09-05T13:03:00.006+02:00

Encara que tingui la pota trencada puc fer coses.

A TxLL (collons! Encara no sabeu què vull dir amb TxLL??....: Tallers per la Llengua, Tallers per la Llengua!!.. http://www.tallers.cat/ ), bé, doncs torno a començar... A TxLL hem posat en marxa una nova campanya per recaptar socis i diners. Bé, realment no és per això, però també ho és. Com resulta q a l’entitat no tenim socis, però molta gent ens ha parlat que se’n voldria fer o voldria col·laborar d’alguna manera, doncs pensant pensant (tampoc gaire) hem trobat una forma més o menys vàlida.
Es tracta de “APADRINA UNA LLENGUA”
Les llengües ens serveixen per comunicar-nos i per entendre’ns, però també per altres funcions, com descriure d’una manera única l’entorn en el qual s’han originat o bé ser un element d’identificació col·lectiva i, per tant, de cohesió social. Actualment es parlen al món prop de 6.000 llengües. D’aquestes, entre un 50% i un 90% corren el risc de caure en desús durant el segle XXI, degut a processos de substitució lingüística. Conèixer la diversitat lingüística del món pot ser el primer pas per prendre consciència de la necessitat de preservar aquest patrimoni.
Amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta diversitat, TxLL, acaba de posar en marxa aquesta campanya, “Apadrina una llengua”, amb la qual volem, també, obtenir fons econòmics per continuar amb la nostra activitat, ja us ho he dit abans. Es tracta de fer una aportació de 20€ -o de més import, si ho desitgeu, no cal dir-ho, o mooolt més- i rebreu, en contraprestació, el certificat d’apadrinament simbòlic d’una de les 6.000 llengües del món, un certificat en el qual se us explicarà quina és la situació de la llengua que heu apadrinat i inclourem el vostre nom a la llarga llista de col·laboradors de la web. Per conèixer tots els detalls entreu aquí.

Molt bé. I quina creieu què és la llengua que he apadrinat jo?? Penseu que hi ha més de 6000 al món i amb prou feines em direu de memòria un centenar.
Us dono pistes........Vaig pensar que havia de ser una llengua “original”. No volia apadrinar una llengua que no fos minorada i que realment calgués recolzar-la i difondre-la.

SINDARIN
Vaig pensar en el Sindarin
El sindarin (pronunciat sín-dar-in) és un idioma creat per John R.R. Tolkien en el context de la seva obra literària referida a la Terra Mitjana (El Senyor dels Anells, El hòbbit, etc).En aquest marc, el sindarin és la llengua pròpia dels elfs de Beleríand, anomenats síndar o elfs grisos.Fou adoptada pels noldor quan aquests tornaren a la Terra Mitjana procedents de Valinor, després de la matança dels germans d'Alqualondë, fet pel que el rei Elu Thingol prohibí el quenya dels noldor a la Terra Mitjana.Deriva de l'eldarin, la llengua comuna de tots els elfs nascuts a Cuiviénen, però divergeix molt del quenya a causa de les llargues edats d'evolució divergent.
Algunes paraules poden ser, per exemple:

gwilwileth: papallona

ambenn: muntanya amunt

dadbenn: muntanya abaix.

M’encanta la seva sonoritat.
Però em va semblar una mica friki.

Aleshores vaig pensar en el Klingonès
KINGLONÈS

Els klingon (tlhIngan en la seva llengua), són una raça d'humanoides de l'univers Star Trek. Van ser els enemics principals a la sèrie original i van acabar fent-se aliats de la Federació, després de l'incident a la seva lluna Praxis, tal como es pot veure a Star Trek VI: Aquell país desconegut. Apareixen per primera vegada al capítol 27 de la primera temporada (Els salvadors salvats). Reben el seu nom del Tinent Wilbur Clingan, que va servir a Gene Roddenberry al departament de Policia de Los Ángeles.

El klíngon o klingonès (tlhIngan Hol en klíngon) és una llengua artificial creada per Marc Okrand i parlada pels klíngons a l'univers de Star Trek. Va ser dissenyat amb l'ordre objecte-verb-nom per donar-li un toc extraterrestre. El klíngon és similar en certs aspectes a les llengües ameríndies. El so bàsic, a més d'unes poques paraules, van aparèixer per primer cop a Star Trek I: La Pel·lícula de Robert Wise; la pel·lícula va ser el primer cop que la llengua se sentia a la pantalla, ja que totes les intervencions prèvies dels klíngons havien estat originalment en anglès.
Uns exemples:
xingan jih, xingan jihbe' : soc klingon, no soc klingon.
pa'dajdak gahtah puk 'e' : el nen està a la seva habitació

però no millorava, aquesta encara em semblava més friki.

Després vaig pensar en el SHYRIIWOOK

Coneixeu l’idioma Wookiee?? El Wookiee més conegut és en Chewbacca, amic de Han Solo i de Luke Skywalker, i l’idioma wookiee més conegut és el SHYRIIWOOK, o wookieespeak, que és la llengua principal de comerç entre els Wookiees. En l’idioma Bàsic Galàctic Estàndard Shyriiwook vol dir "llenguatge de la gent dels arbres". No és l’únic idioma Wookie, però com és l’idioma comercial és el més conegut pel que no som Wookiees, i fins i tot és el que alguns pocs individus que no som Wookiees podem parlar. Pels forasters, aquesta llengua només sona a rugits, grunys i gemecs, i per tant sembla una llengua poc elaborada i poc intel·ligent. En realitat el Shyriiwook és de fet una llengua tant intel·ligent com el Bàsic Galàctic Estàndard. El disseny únic de la gola dels Wookiee fa del Shyriiwook un idioma molt difícil, gairebé impossible de parlar pels qui no ho som. No li cal cap moviment de la llengua o dels llavis per ser parlat, la mandíbula generalment la tenen oberta, com pronunciant una "O". És també increïblement difícil, si no impossible, per la major part dels Wookiees aprendre a parlar Bàsic. Per tant , la major part de les comunicacions entre especies es va haver de fer en un format bilingüe, normalment amb el Wookiee parlant Shyriiwook i l’altre parlant en Bàsic. El Shyriiwook te més de 150 paraules per "Fusta ", depenent de la qualitat, la textura, el pes i la estructura interna. Però també tenen 15 paraules per "violència". De totes maneres , el Shyriiwook no té algunes paraules útils i té diverses complicacions semàntiques. Com a conseqüència quan els Woookies parlen de determinats temes, com per exemple el manteniment de les naus interestel·lars s’estimen més parlar en Thykarann, idioma que molts Wookies també parlen amb naturalitat.
Alguns exemples poden ser:
Wyaaaaaa. Ruh ruh. "Hola. ¿Com estàs?"
Youw. "Adéu."
Wyogg, ur oh. "Em trobo bé, gràcies."
Ruh gwyaaaag. "Soc un amic."

Però tampoc m'acabava de convèncer, sobretot pel fet de ser llengues inventades. En serio, tot això era broma. De manera que vaig buscar una que no ho fós, que n'hi ha un munt de desconegudes..... per exemple

MON:

Llengua de la família monkhmer, parlada a l'est de Rangoon, Birmània.

Al final vaig triar unaltre, clica per saber-la. O no.

EL DIBUIX DEL DIA

2009-08-13T11:33:00.000+02:00

Wola a toton!

He estat fent un rànquing de les preguntes que més cop m’han fet els meus nebots en relació a la cama enguixada. Per si no ho sabeu la majoria de nens, i els meus nebots especialment, son força curiosos i si son molt xerrameques, la barreja d’ambdues coses, fa que disparin preguntes constantment. El rànquing és aquest:

Et fa mal?
Et fa mal? (Picant)
Et fa mal? (Pujats a sobre)
Podem pintar-lo?
Podem dibuixar-lo?
I si t’entra una formiga fa pessigolles?
I com dorms?
I es pot mullar?
I si plou?
Tens calor?

Jo no els deixava guixar-lo, per que després queda una marranada tot l’estiu, de manera que els feia dibuixar en un paper el que volien posar al guix. I després miràvem si quedava bé. D’aquesta manera m’han dibuixat moltes vegades el guix i encara el porto blanc. O gairebé. A veure quan dura.....

LA PUNXADA DEL DIA

2009-08-12T14:09:00.000+02:00

Quin estiu de merda! Per sort m’ho intento prendre amb paciència i buscar de fer totes les coses pendents que durant l’any no he pogut fer: llegir la pila de llibres que tinc amuntegada a la tauleta de nit, veure un munt de dvd’s amb pel·lícules, sèries i reportatges diversos, escriure una mica, buidar l’ordinador de fitxers inútils, organitzar les fotos digitals, i coses similars. Segur que vosaltres també ho teniu pendent. Doncs jo he pensat que aquest estiu és un bon moment per fer-ho i anar matant les hores....tot al costat de l’aire condicionat.

El que em fa més pal és el fet d’haver de punxar-me. Cada dia m’haig d’injectar una cosa que es diu CLEXANE, que serveix per liquar la sang i que no es facin coàguls. Es veu que la immobilització comporta aquest risc. (Però ei! Doctors, si no paro en tot el dia!!!).
Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és tant. A l’hospital m’ho feia la Carolina, amb tot el carinyo del món, però a casa..... m’ho haig de fer jo.

El primer dia vaig trigar uns 30 minuts a fer tot el ritual, tal i com em van ensenyar: triar la zona, posar alcohol, punxar lateralment, injectar lentament i abans de retirar la xeringa, posar a sobre el cotofluix per a que no surti sang. La Carolina ho feia en 30 segons. A sobre no vaig injectar bé l’agulla i més aviat me la vaig clavar apretant poc a poc, i una suada que vaig fer!!

El segon dia em vaig mentalitzar abans durant una estona. “ànim xaval, que tu pots!, no has vist el Rambo q fins i tot es cus les ferides de guerra?, va, una punxadeta de no res amb aquesta agulla petita petita i ja està, sigues valent”. Preparat!. Al primer intent vaig fallar. A l’últim moment la ma es va aturar posseïda per un instint de supervivència. Quina vergonya! Al segon, ja més decidit, vaig clavar amb força, però no devia ser molta, perquè l’agulla només va entrar fins la meitat, i jo, mira que soc burro!, enlloc d’acabar de punxar-la, vaig treure-la per provar un nou intent. Sense cotofluix ni res. Vaig sagnar. A la tercera va la vençuda, diuen. Agafo carrera amb la ma i.......me la vaig clavar amb força, tanta que gairebé reboto. Uuuf! Ho havia aconseguit, però entre la mentalització, els intents fallats i tot.... gairebé trigo 45 minuts.

Per sort al davant de casa viu l’Amparo, l’avia de la Laura. Tota la vida ha estat infermera i, aquestes son les coses bones que tenen els pobles, amb la coneixença no li costa res venir a casa a punxar-me ella. Ara ja ho fem a l’inrevés i soc jo qui va a casa seva a que em punxi. Bé, realment no és casa seva, sinó casa del seu cunyat, el Josep Maria. L’Amparo viu al pis d’adalt, però ells sempre estan junts, dinen junts, miren la tele junts, es discuteixen junts.... L’Amparo no és una dona qualsevol, tot al contrari! Ja li vaig dir que sempre va ben arreglada ella, i que feia goig... i em va respondre: La mare em deia sempre que “Quan ets jove t’has d’arreglar per fer goig, i quan ets gran per no fer fàstic”. Ella fa goig realment. A més és tota desperta i eixerida, i no para mai. Si no ha sortit a comprar, s’està arreglant per nar a Terrassa o Barcelona a veure unes amigues o familiars, o acabant de cosir un regals, o .... una tarda d’agost d’aquelles que espetegaven les pedres de la calor que feia, va fer xocolata desfeta!! És una mica golafre també. “Mira .... he dinat una amanida i m’he quedat amb gana, és un caprici,” em va dir. Al començament trigàvem 2 minuts a punxar-me. I ara ja procuro anar amb temps per poder petar la xerrada una bona estona, o com fem últimament, jugar a cartes, una bona partida al Remigio. Psst! A l’Amparo no li agrada perdre!! I jo no em deixo perdre tampoc, només faltaria!

Un parell de dies fins i tot he anat amb els meus nebots, i clar, ja tenim una bona estona de riure entre uns i altres. Casa de l’Amparo és una casa a peu de carrer, amb el doble porticó de fusta que protegeix l’interior de l’asfixiant calor del carrer, amb un terra antic i fresc, i un passadís que travessa tota la casa i al final hi ha el menjador i un pati exterior. El terra del menjador té rajoles dibuixades amb motius florals i les parets son verd clares. Les estances son altes, com les feien abans, i les portes altíssimes, i això va cridar l’atenció dels nens: ¿Per qué son tan altes les portes i el sostre?
Ah! És que aquí abans vivien persones molt altes.
Com d’altes?
De més de dos metres.
De dos metres i mig?
Clar!!
Al sortir el Marc em deia que no estava molt convençut que allà visquessin persones de més de dos metres i mig, però q igualment li agradava molt la casa.
I a mi m’agrada la casa, i molt més les persones que viuen a dins.
Hem aconseguit transformar una cosa pesada, dolorosa i que no em venia gens de gust en un agradable petit plaer quotidià. Moltes gràcies i molts Petons Amparo.

LES OBRES DEL DIA

2009-08-09T19:12:00.002+02:00

Al meu poble no es parla d’això del finançament.
Tots sabem que les xifres no quadren, si sumem les quantitats que rebran cada una de les autonomies afavorides veiem que no quadra amb la xifra addicional de la ministra Salgado, vaja la que li va dir el ZP. El temps donarà i treurà raons, per que les mentides, de qui siguin, en aquest cas tenen data de caducitat. Però no pasarà res, quan arribi el moment tornaran a posar en marxa la propaganda mediàtica per fer volar coloms un altre cop. La única veritat que hi ha en tot això és que abans marxaven de Catalunya 60 milions d’euros al dia, que no tornaven, i ara, amb el nou finançament, només 55 milions d’euros cada dia. I ho diu el CCN: www.ccn.cat Hem millorat?

Al meu poble es parla d’altres coses. De les obres del Plan E aquest famós, que tenen tot el poble potes enlaire, amb els carres oberts i esventrats, amb els vilatans suportant soroll, incomoditats i pols. L’altre dia anava pel carrer major caminant, fent cua, és impossible avançar ràpid, i jo menys, enguixat d’adalt abaix i amb les crosses, doncs no hi ha lloc per on passar. Davant anava una noia amb un cotxet de nen petit (homologat suposo), avançant com podia, darrera anava un home gran amb bastó, i al darrera 10 o 12 persones, avançant com els indis i a pas de tortuga. Però ai! Ens vem trobar de cara amb unaltre fila igual! Un altre cotxet de nen petit, dues dones amb el carret de la compra, una mainada de nens, un gos i un home invident amb el bastó accelerat. Per sort no hi havia cap policia local per regular el trànsit de la gent a peu, si no encara estaríem allà. Com en un joc del tetris totes les peces van anar encaixant, tota la gent de la meva filera ens vem posar dins l’entrada del banc de Sabadell, els clients de dintre no podien sortir, però tampoc haguessin pogut passar. Mentrestant la piconadora i la retroexcavadora, a l’altra banda de la tanca verda, anaven fent la seva feina ensordidora. Que no sigui per decibels!! Fum-li fort!! Quan vem entrar tots dins l’entradeta del Banc Sabadell van passar els altres tot saludant-nos. Desprès nosaltres vem poder sortir i avançar fins a “Cal Soto”, on hi ha un altre banc, on vem tornar a repetir l’operació amb unaltre filera composada de senyores grans amb bossa del pa, mamas amb nens i nenes camí de la piscina, un parell de jubilats avorrits i una joveneta atractiva amb faldilla curta, talons i un tattoo seductor a la cuixa dreta, ens vem mirar i vem somriure. Per sort, ja tinc controlats uns quants d’aquests “refugis” on poder deixar passar la gent: el “Mons Scatani” també és un bon lloc i l’entradeta dels “Calçats Armengol” és un altre clàssic. Nusé de que es queixen aquests comerciants del carrer major! Segur que ara tenen moltes més visites als seus aparadors!!
I ja veureu com quedaran uns carrers macos macos macos!
Seran magnífics, o potser seran com el finançament i quan els tinguem direm..... només això?
Foto: la meva cama enguixada al Carrer Major d'obres. La gent intenta passar per darrera la tanca verda, tocant les parets. O no.

ELS PAPERS DEL DIA

2009-08-05T18:58:00.000+02:00

Ja em coneixen a l’hospital.
Mai diríeu perquè.
Resulta que he hagut de signar la tira i mitja de papers: que si l’ingrés a urgències, que si l’ingrés a l’habitació, que si la protecció de dades per l’àrea d’urgències, que si l’acceptació de la normativa de nosequé, que si l’informe per la mútua, que si l’autorització per la operació, ( i aquesta per triplicat ), que si l’autorització per l’anestesista, que si l’alta, ...... anava signant per tot arreu.
Ara bé, no els ho he posat fàcil! Cap ni un dels papers que em van donar estava en català, i clar, jejeje, no em podia estar de reclamar.
A l’àrea d’urgències ni tan sols hi havia cap metge que parlés català. L’infermer, en Willi (potser no s’escriu així) era de Barranquilla, Colòmbia, on el 1912 es va fer el primer vol d’avió de tota Colòmbia (això em va explicar) i portava pocs mesos a Barcelona. Evidentment no parlava català i amb prou feines m’entenia. Mentres m’embolicava la cama i jo li vaig dir “Em fas pessigolles al melic!!”, i ell, tot espantat, va aturar ràpidament l’operació, per que li va semblar un crit d’alerta, de mal, no havia entés res, clar. I això no pot ser, perquè al final acabes parlant espanyol, doncs per un cop, és molt més important el fet que t’entenguin que el fet de reivindicar la llengua. T’has de poder comunicar perfectament i amb tots els matisos tant amb l’infermer, com amb el metge, com amb tothom, i no és normal que per poder fer-ho m’hagi d’expressar en una llengua que no considero que sigui la meva, que m’hagi de canviar d’idioma, que hagi de parlar en espanyol. Ja tinc prou preocupacions amb el mal que tinc, com per a sobre, haver d’estar fent esforços per fer-me entendre. “Em fas pessigolles al melic!!” Imagineu si arribo a dir: “Tinc un tret a la templa”. Primer, segurament estaria mort, i segon potser ell entendria: “Tengo un trato en el templo.”, doncs no xaval, tengo un disparo en la sien!! I no em queixo que sigui un nouvingut, precisament els Països Catalans sempre hem acollit amb les mans obertes tothom qui ha vingut a buscar una vida millor i que ha expressat la seva voluntat d'integració i respecte per Catalunya. Aconseguirem que el Willi s’integri i que parli català??

I amb els que ja son d’aquí?
Recordo que qui es va quedar més parat va ser el Cirurgià que em va operar. Va estar una estona llarga explicant-me l’operació, com la farien, tot el procediment, i al final em presenta els papers:
M’hauries de signar l’autorització.
Ooooooh! No puc, no entenc el que diu!
Ja, però t’ho acabo d’explicar, mira aquí has de posar el nom, i aquí.....
No, vull dir que està en un idioma que no entenc.
Fas broma ,oi?
Cap ni una, em refereixo a que si nosaltres dos hem estat parlant tota l’estona en català, que és la nostra llengua, i ens entenem perfectament, per que em presentes ara aquests papers en un altre idioma que no és el mateix? No ho entenc.
(Segurament era la primera persona que li feia una reclamació com aquella, per que es va quedar molt parat, estic segur que no ho entenia, i jo pensava, ai ai ai que ara s’emprenya i no em vol operar!!!)
Mira jo t’ho signo, però segur que heu de tenir els mateixos papers en català i fora bó que els féssiu servir, i em queixaré per que de tots els papers que he signat cap estava en català.
Segurament tens raó, (s’ho va prendre bé) aquests son els primers que he agafat, però jo et diria que també els tenim en català. Estic segur.

Amb l’anestesista, que era sòcia de l’espanyol, em va passar tres quarts del mateix. Aquesta es queixava q els alumnes catalans havien de fer una selectivitat més forta q els alumnes d’Espanya. Per què? Doncs per que a més a més de les assignatures normals, a sobre havien de fer un examen més de català, que a la resta d’Espanya no l’havien de fer i per tant s’havia d’invertir més hores per aprovar que un noi de, posem, Burgos, que després treia més bona nota i podia entrar abans a la facultat de Barcelona que no un noi català.
Això mereixia una resposta contundent!! I la va tenir:
I tant que sí, tens tota la raó!, que treguin el català de tot arreu, d’aquí 5 minuts m’has d’anestesiar per l’operació, i no vull tenir cap mal rollo amb tú ara, ni cap dolor durant l’operació. Si vols parlem quan acabi! Mentrestant que treguin el català de totes les selectivitats del món mundial!!!
Ara ja em coneixen a l’hospital, però no m’agrada que sigui per això, el que hauria de ser una normalitat resulta que és una excepcionalitat, i ara, ja em coneixen a l’hospital.

Foto: La operació va consistir en un cerclatge de fil al voltant de la rótula per unit totes les parts trencades i esperar, enguixat, que tornin a unir-se per si soles. Em vaig lliurar dels claus i ferros. El fil amb el temps, l'haig d'asimilar. (com els nouvinguts, vaja). A l'esquerra les 30 i pico grapes que em deixaran una cicatriu mooolt sexi d'ara endavant.

I continuem l'aventura......

LA URGÈNCIA DEL DIA

2009-08-01T13:35:00.001+02:00

Hola! Ràpid, passeu. Tens dolors de tòrax? Has perdut el coneixement en algun moment? Quanta estona fa que t’ho has fet? Et fa molt mal? Has estat malalt fa poc? Ets al·lèrgic a algun medicament? Si us plau, que algú cridi als doctors Pérez i Cañas, ens cal una consulta!! A veure, em cal una analítica, un CPK, electro i placa de tòrax. Ara seu, estira’t, relaxa’t i respira tranquil, et vaig a auscultar. Immobilitzeu aquesta cama!!
La infermera: Doctor, els Doctor Pérez està operant i el Doctor Cañas està de camí. Ara arriba el Doctor Blasco.
Hola, com va? Que tenim aquí?
Mira, en un minut, pacient de 40 anys amb traumatisme, tractat amb prednisona, amb dolor toràcic, ritme pla, pols paradòjic, les ones ST estan molt altes, creus que té una efusió? La tensió baixa. LA TENSIÓ BAIXA!! A veure, tots feu lloc, ràpid, necessita una punció pericardial! No podem esperar al Doctor Pérez, passeu-lo al Box 2 ràpidament. Necessito un pleurocat del 18 i pinces de connexió. Tinc un minut per explicar-te el que farem:
Hi ha una bossa molt fina al voltant del cor que es diu pericardi. Se li està omplint de líquid i això impedeix que el cor pugui batre com cal. Ara t’insertarem una agulla en la bossa per treure’t el líquid i els teus batecs tornaran a la normalitat i marxarà aquest pressió al pit. Comencem ja!!
Dius que em voleu punxar el cor??

Per sort en el meu cas no va ser així. Això només passa en les millors escenes de la mítica sèrie “ER” URGENCIAS. Jo pensava q aquest ritme frenètic d’urgències seria el que em trobaria quan arribés, però va ser tot el contrari. Tot va ser moooolt lent.
Ja per començar ens vem equivocar a l’agafar la Ronda i vem donar una bona volta per BCN. A quarts de dotze de la nit vem arribar a Urgències. Després de trobar una cadira de rodes em van registrar. Ets al·lèrgic a alguna cosa? (Això sí q m’ho van preguntar). I aleshores em van aparcar a una sala d’espera durant uns 45 minuts. Jo només em preguntava si el Sr. del davant, q no parava de tossir i tossir, podria tenir la Grip A. Si us plau, moveu-me de lloc!! Per sopar, mig entrepà de la màquina i un glop de cocacola de llauna.
Per fi ens van cridar! Em porten al Box 4, i em tornen a fer el qüestionari: com t’ho has fet.... al·lèrgic a alguna cosa? M’immobilitzen la cama, només.
Després de 30 minuts arriba el metge: Com t’ho has fet? Ets al·lèrgic a alguna cosa? Farem una placa. Cap a quarts d’una em fan la placa que confirma la trencadissa: Traumatisme rotulià, t’has de quedar aquí, ara t’ingressem i demà t’operem.
Gairebé a les dues en Nani em deixa, ell també ha de marxar a dormir, i jo resto esperant l’ingrés a l’hospital. Han de preparar l’habitació.
Finalment a les 3 de la matinada em porten a l’habitació. Com t’ho has fet? Ets al·lèrgic a alguna cosa?? A les 5 em desperten per fer-me un electro. A les sis em desperten per fer-me l’anàlisi de sang. I a les vuit del matí, amb el canvi d’infermeres, em tornen a despertar: Com t’ho has fet? Ets al·lèrgic a alguna cosa?
SI QUE HO SOC!! Ho he explicat inútilment deu vegades. I a vosaltres no us ho vull dir.

Foto: La radiografia del genoll trencat.

Demà posarem "abans i després"

LA TRENCADISSA DEL DIA

2009-07-25T20:48:00.000+02:00

22 de Juliol. Cap a les 10.15 hores. Com cada dimecres jugàvem a futbol. Era el darrer partit de la temporada. Eren els darrers minuts de la temporada (per cert, de clar color DARKI) i ves per on que la mala fortuna va caure sobre meu. Un xoc desafortunat, sense cap intenció (oi?) i un cop fort al genoll. Molt fort. Jo vaig sentir el "crec" de l'os al petar. Des del terra estant, vaig comprovar que la cama no feia la seva funció, com una palanca que possibilita el moviment moguda pels músculs. No la podia moure. No feia mal, suposo que pel cop. Vaig notar el genoll enfonsat, com un petit volcà, el tocava i no estava dur, s'enfonsava, però es va inflar molt ràpidament i aquesta sensació tant rara va desaparèixer. Em van portar d'urgències a l'hospital, ja us explicaré més tard com, i allà em van diagnosticar ràpidament: "Ho sento noi, tens el genoll trencat, la ròtula partidaen cinc parts, t'has de quedar, ara mateix t'ingressem i demà al matí t'hem d'operar aquest genoll"

I aquí comença l'aventura........

2009-07-09T07:37:00.001+02:00

Wola a toton!
Molta gent sembla que ho ha oblidat. Per totes les teles espanyoles ja és passat i ara només importa el futur. Però us parlo del present: Avui i ara som tricampions!. I qui té por són ells, perque sabeu on es juga la propera final de la Champions? A Madrit, nens i nenes.
Un dia vaig veure una peli a TV3 on el prota ( q era lo Cartanyà, bé, l’actor) patia un dels pitjors malsons. Es jugava la final de la Champions a Montjuic entre el Barça i el Madrit, i el resultat era de 0-10. I el món s’acabava, el cel es tornava negre, la terra s’obria, llamps i trons fulminaven el món. Ep!, Xssst!, Santiagu Bernabeu, que venim!!

Mentrestant us explico una curiositat. L’himne de la Champions és una adaptació d’una obra de Händel que es diu Zadok The Priest, (Zadok, el sacerdot) i és utilitzada en els oficis de les coronacions a Anglaterra.
El més curiós és que la lletra està en tres idiomes, els tres idiomes oficials de la UEFA: Alemany, Francès i Anglès. Per internet es pot trobar ràpidament la lletra, però traduir-la ja és més complicat, sobretot per l’alemany. Buscant una mica més vaig trobar una totalment traduïda, i resulta que la lletra no és el millor del tema, però tot l’aire cerimonial i majestuós que retransmet de veritat que fa enaltir el triomf del campió. Gaudiu-ne ara tots ara que podem, per que sóm els Tricampions.

Ceux sont les meilleures équipes,
sie sind die allerbesten Mannschaften,
the main event,

Aquests són els millors equips
Aquests són els millors equips
L’acte principal

La volta:
die Meister,
die Besten,
les grandes équipes,
the champions.

Els mestres
Els millors
Els grans equips
Els campions

Une grande réunion,
eine große sportliche Veranstaltung,
The main event,

Una gran reunió
Un gran acte esportiu
L’acte principal

Ils sont les meilleurs,
sie sind die Besten,
These are the champions,

Ells són els millors
Aquests són els millors
Aquests són els campions.

LA MIGDIADA DEL DIA

2009-07-07T07:07:00.000+02:00

I què voleu que us digui.... ho confesso... m’agrada el Tour.
Ep! La resta de grans carreres gens ni mica. O sigui que “la vuelta” me la bufa i “il giro” se me’n fot bastant.
Però el Tour té alguna cosa que m’enganxa. Per començar em recorda que l’estiu, ara sí, ha arribat de totes totes. Fins que no comença el Tour falta alguna cosa. I crec que és la son que provoca i sense la qual una migdiada d’estiu no és el mateix.
Quan comencen aquelles etapes terribles de 350 kms pujant muntanyes dels Alps o dels Pirineus, amb 5 o 6 ports de muntanya, (o 40 o 60 , tant se val) i penso que estaran 7 o 8 hores (o 13 o 15) dalt la bicicleta, sense parar, ni per pixar, ni per dinar, ni per fer un rotet, per res, (què com s’ho fan per fer aigües majors?) sempre a sobre aquell sillin estret i petit (ja ho sé que no es diu “sillin”, el Josep de Plegabike m’ho va deixar ben clar un dia, es diu selló o sellons, però també ma mare diu forniga, enlloc de formiga o gavinet enlloc de ganivet i tots la entenem a hores d’ara ) que et deuen fer un mal els ous al final del dia, al cap de tanta estona a sobre el selló, que per això no fan declaracions quan acaben l’etapa, penso jo, i amb aquella calor, de 30 o 50 graus, per que clar, és Juliol, i és el Tour.
I jo m’estic al sofà de casa, després de dinar, amb l’aire condicionat, veient com aquells nois menuts es foten aquelles pallisses durant 21 dies i ho fan tot només menjant espaguetis i pasta, bé potser hi posen una mica de ging-seng per tenir més forces, però res més, i penso, .... ui! encara falten 125 kms fins que arribin, malgrat que a la SER ja estan en plena ebullició: “ Atenciooooooon! S’escapa del pelotooooooooooon pericoooooooooo!! Ataca en plena subida y deja clavados a sus perseguidoreeeeeeeeeeeeees!! Que ritmo frenèticooo que ha impuesto!! Que elegancia, que cadencia en el pedaleoooooo, que viva españa, ..... oooooooooo..... se paró, se paróooooooooo, puede ser una pajara! Ahora hay que vigilar al cilista teutón que puede ser muy peligroso” . Per que sempre hi ha un ciclista teutón i es pasaran els propers 125 kms, avorridíssims, igual, cridant i posant emoció a una pujada lenta a un cim de 3000 mts que amb el cotxe faig en 2ona i amb prou feines arribo. ( Hmmm...Potser haig de posar ging-seng al cotxe). Durant la primera setmana, al final acostuma a haver un sprint, que si guanya un ciclista d’aquí el transformen en “gran ciclista espanyol”, i si perd és el “corredor catalan”. La segona setmana, amb les grans muntanyes, només haurien de còrrer els 10 primers, la resta acostuma a arribar a 3 hores del primer, i amb cara de pomes agres. I la tercera setmana .... realment no la he vist mai acabar.... sempre estic migdiejant (m’ho acabo d’inventar) i sé qui guanya per la premsa de l’endemà.
I mireu, aquest any havien de passar per Montcada, però com estem d’obres al carrer major doncs al final no venen, i mira que tenim un túnel nou acabat, el de la nacional, el de l’AVE encara falten uns quants tours per acabar-lo, i aleshores podrem agafar l’AVE i nar a Paris a veure el final del Tour, algun any. Jo ja tenia l’estelada preparada per rebre’ls. I ara us poso com a regal una cançó dels “Facto de la fé”, que m’encanta quan diuen allò de :
Después del gazpacho nos quedamos dormidos mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro colgándose a sus hombros el maillot amarillo.

Per que a mí m’agrada el Tour i ja ha arribat l’estiu.! Vaig a fer la migdiada, o sigui, a veure el final d’etapa.
O no.

LA PARAULA DEL DIA

2009-06-24T22:22:00.004+02:00

glauc -a (adj)

Verd clar, verd blanquinós.

[Etimologia -- Del llatí «glaucus», i aquest, del grec «glaukós», 'argentat, gris, verdós'.]
glauc -a (adj)

Estimat Ardelic de Campa, la Ivanna té els ulls glaucs, i el cabell negre i llarg, enrinxolat. És alta i prima com una canya, de riure fàcil i esperit aventurer. Tota una dona, com la majoria de croates, per que ella realment és de Croàcia, ben a prop de la costa, de les seves platges de roca i pedra, a tocar del mateix Mar Mediterrani nostre, malgrat que sembla el cul d'en Jaumet, vull dir que mai no es pot estar quieta, i sempre que pot, es pasa la major part del temps viatjant. Li agrada molt viatjar i conèixer món, per això durant una etapa de la seva vida va fer de guia de viatges. I cada cop que venia a Barcelona em feia un truc i buscàvem el temps i el lloc per trobar-nos. És d'aquesta manera que vaig conèixer moltes de les habitacions dels hotels de Barcelona i per això el seu record sempre anirà lligat a les nits d'hotel i la visió del seu cos nu dormint.

(Foto: Barcelona vista des d'una habitació de la planta 24 de l'Hotel Hesperia Tower)

Ens vem conèixer l’any 92 en un intercanvi d’estudiants a la universitat, mitjançant l’AIESEC. Aquell any vem portar a tots els estudiants de pràctiques a sopar a una masia. Amanides, carn a la brasa.... i all i oli. Molt all i oli. Ella no havia tastat mai l’all i oli, descobriment que li va provocar un gran plaer. Ens el van presentar dins d’unes copes de cava planes, i a l’Ivanna li va agradar tant que es va menjar una cullerada de cop.
- Ivanna, no te’l mengis així, que després et repetirà i a més faràs olor d’all tota la nit!
- Vols dir? És deliciós! Com ho haig de menjar aleshores? Tots farem olor a aquesta pasta!
- Tots no, que jo no n’he menjat. L’has de repartir uniformement sobre la carn. L’alè et faré olor d’all i ningú s’aproparà a tú, hauràs de ballar sola tota la nit, no lligaràs i no podràs petonejar a ningú.
Va riure i agafant la copa d’all i oli em va oferir una cullerada sencera:
-Doncs té, menja tu també. Així segur que podré ballar amb tú, i potser ens podrem petonejar....

Li va agradar tant que va acabar menjant-se’l com si es tractés d’un gelat, de cullerada en cullerada.
Malgrat tot, de matinada vaig tastar el seu alè i també la melmelada del seu cos.

Durant anys hem tingut contacte per correu i per mail. Fins fa uns anys, el 2006, que vem decidir retrobar-nos. Ella treballava, feia un viatge organitzat per Espanya i amb final a Lisboa. I allà ens vem trobar. Lisboa. Només us volia fer cinc cèntims de l’Ivanna, de manera que aquesta història us l’explicaré unaltra nit canalla.
O no.

L'EMAIL DEL DIA

2009-06-08T08:06:00.001+02:00

Al Mont Igman feia fred aquell matí de febrer. Havia estat nevant la darrera nit, però ara el sol s’alçava amb energies renovades. M’estava dempeus sota un arbre, esperant la meva amiga Ivanna.....

El Mont Igman està a uns 14 kilòmetres de Sarajevo (Bòsnia), on havía arribat la nit anterior conduint un petit cotxe de lloguer que vaig agafar a l’aeroport de Zagreb. El pla era senzill, agafar l’avió divendres a la tarda a Barcelona, arribar en cotxe a Sarajevo, passar el cap de setmana i tornar directament des de Sarajevo diumenge a la nit.
Vaig fer nit a l’hotel Saraj, situat dalt d’un turó, a l’extrem més interior de Sarajevo, des d’on es tenen unes vistes molt àmplies de la ciutat. L’hotel no és dels nous i moderns que s’alcen majestuosos a la zona bona de la ciutat, reconstruïts després de ser totalment arrasats durant la guerra al 1992. L’hotel Saraj et transporta a molts anys enrere, a parets emmoquetades de blau gastat i pols pels passadissos. Es respira una certa decadència poc dissimulada per la recepcionista, una senyora gran que no parla anglès. Hi havia poc per triar a l’hora de sopar. M’hagués agradat menjar-me un Burek, però jo sé quin és el millor lloc on el fan a Sarajevo i tenia previst anar-hi a l’endemà. A la Ivanna li agradaven més el que fan a un altre lloc, al Kandilj del carrer Bistrik, però a mi m’agraden els llocs amb una mica menys de gent i amb més .... romanticisme.
El burek és un plat elaborat amb una pita gegant (ja sabeu, una mena de tros de pa semblant a la masa de la pizza) plena de carn picada (o salsitxes) i diversos condiments. Si l’omples amb mató es diu Sirnica, amb espinacs zeljanica, amb patata krompirusa, però a mi m’agrada amb ceba. A cada casa el fan d’una manera particular i totes les famílies tenen un ingredient secret que, per tal de ser-ho, mai no confessen. Els bureks de la Rada, la mare de la Ivanna, son especialment bons.
Però aquella nit em vaig conformar amb una sopa de verdures, un tros de carn i un baklava de postre. I una sarajevsko pivo.
Mentres sopava recordava a la Ivanna:
Ivanna es pronúncia Ifanna, però jo sempre l’anomeno Nanuski, derivat d’anna, des d’una nit que vem intimar, potser més del compte, a Barcelona.
Ivanna sempre ha viscut al Carrer Kundurdziluk. Ara només hi viu la seva mare, la Rada, una dona forta, afectuosa i molt acollidora que va veure des de la finestra de casa seva el bombardeig de la ciutat on havia nascut feia uns setanta anys i on el seu marit va morir pocs dies abans d’acabar la guerra. Un carrer de la ciutat on conviuen ortodoxes, catòlics, musulmans i jueus. Des de casa seva Rada pot explicar la destrucció de Sarajevo, però també la seva lenta recuperació des de la misèria més absoluta. La Rada va viure en primera persona el bombardeig de la Gran Biblioteca, on van cremar milions de documents, milions de llibres, milions de manuscrits, milions d’històries. La mort de la forma més absurda, la mort a la cua del pa. La mort telescòpica, d’una bala disparada per franctiradors insensibles a kilòmetres de distància. Però la Rada ho guarda tot dins seu, a la cicatriu que li creua el cor d’una punta a l’altre i que cada nit li fa mal. La guerra li va robar el marit, la salut, però no les ganes de viure. I això és el que m’ha transmès cada cop que la he vist, tres cops en total, i si tot va bé, a l’endemà la tornaria a veure. Seria una visita llampec, abans de dirigir-me a l’aeroport de tornada a casa. Ella és qui fa els millors Bureks que he menjat!!
Tot havia començat feia uns dies amb un mail de la Ivanna:
Xavi, can u help me? I’m waiting you. I love you. xxx. Iv.
Xavi, em pots ajudar? T’espero. T’estimo. Petons. Iv.

Quan vaig arribar a l’hotel Saraj tenia un missatge del Mirsad, el germà petit de l’Ivanna, a la recepció: Xavi, Ivanna ha marxat a esquiar. Et recullo a les 7.30 i anem a trobar-nos. Voldràs esquiar?
Evidentment no voldria esquiar, estava fet pols de conduir i em quedaven poques hores per dormir, malgrat que ja estic acostumat a no fer-ho gaire. Vaig pensar que era un detall més del Mirsad, tan amable com sempre.

A l’endemà, quan creuàvem Sarajevo de matinada, trobava a faltar els cants que cada dia, quan es posa el sol, s’escolten des de tots els minarets de les mesquites. Li donen un aire exòtic que em fa transportar a terres encara més llunyanes.

Feia fred al Mont Igman, i el Mirsad, que havia entrat a l’edifici demanant per l’Ivanna, va sortir precipitadament i corrents. Esvarat i nerviós com mai l’havia vist, m’ho va explicar tot en una sola frase:
La Ivanna creu que el pare no és mort i ha marxat a Croàcia a buscar-lo!!
Continuarà.

L'ALEGRIA DEL DIA

2009-05-29T07:07:00.000+02:00

Què feliç que soc!!

Copa , lliga i champions!!

Gràcies Barça!!

LA CANDIDATURA DEL DIA

2009-05-06T18:17:00.000+02:00

O no!!

EL LLIBRE DEL DIA

2009-05-05T19:29:00.006+02:00

Wola a toton!

Em sembla q he batut el meu propi record de dies sense penjar res. EP! Això no vol dir q no hagi escrit res,..... que sí que ho he fet!! El que pasa és que no tot el que escric ho penjo aquí, jajaja!!

Ja ho sabeu molts que tinc altres blogs..... i els tenia una mica abandonats.
Com va anar St. Jordi??
Us van regalar moltes roses? I llibres?? Com va anar tot? Veu sortir al carrer? Us veu enamorar?? Encara que només fos una miqueta micona??
Jo vaig estar mirant uns quants llibres, tant per Montcada com per Barcelona, on era gairebé impossible caminar.....la rambla plena a vessar, plaça catalunya plena de gent, i totes les llibreries de gom a gom, era genial! Hi ha gent que no li agraden aquestes multituds (i en general a mi tampoc m'agraden) però aquest dia no em fa res. JA ho sé que m'ho trobaré, i em faig a la idea, i no miro el rellotge per a res, es tracta de passejar, vagarejar per la ciutat, mirant llibres, fullejant una estona aquí i una estona allà, i sobretot mirar la gent, tot tipus de gent, gent gran, gent jove, gent amb roses vermelles, blaves, negres, grogues, de tota mena, i gairebé tothom amb un somriure a la cara. És la millor festa del món.
I, a veure, quin llibre veu regalar? Quin us van regalar?
A mi em van regalar el que ha escrit el Ferran Soriano, un que combina futbol i empresa, dues de les meves passions. Encara no me l'he acabat....
I d'akests altres... el de la Bibiana promet, el dels contes africans.... genial!! m'encanten els llibres de contes, ja us faré cinc cèntims, i el de les Tapes i pintxos per BCN.... ho vaig entendre a la primera!!
I a vosaltres quin llibre us van regalar, wapos??

LA FESTA DEL DIA

2009-04-23T08:08:00.000+02:00

Avui fa un dia fantàstic de sol.

És el dia dels enamorats a la nostra terra.

Tot fa olor a roses i llibres.

Sortiu i enamoreu-vos!!

Feliç Sant jordi a tots!!

L'ENDEVINALLA DEL DIA

2009-04-22T07:37:00.000+02:00

L’ENDEVINALLA DEL DIA

Wola a toton!
Aquests dies de Setmana Santa vaig aprofitar per fer una volta per la Catalunya profunda, visitant pobles poblets fires i firetes. Veient camps, boscos, rius i volcans. (ara ja sabeu per on vaig estar, no?). Però akesta no és la endevinalla. Qué quin temps em va fer?? (Aquesta tampoc és l’endevinalla) Doncs a estones plovia molt, a estones poquet i a vegades res. Però això de la pluja per mi no és cap inconvenient, des de q vaig fer un viatge per Islàndia on cada quart d’hora canviava el temps, ja em vaig acostumar a tot. Quan vaig tornar, ràpidament vaig saber que havia arribat a Montcada. Com ho vaig saber? Creieu que va ser per veure la nova i magnífica biblioteca Reina Elisenda que ens han fet? O per que em vaig imaginar a l’horitzó la silueta del futur nou hospital E.LLuch? O per que vaig veure les enormes maquinotes que perforen el túnel de l’AVE? O per veure el carrer major tot aixecat i fet una pena? Doncs no. Tot això forma part de la Montcada del futur i només serveix per fer volar coloms i no veure la trista realitat del poble. Ho vaig saber pels molts i molts sotracs, bassals, metres i metres d’asfalt trencat, forats i esquerdes que tenen tots, absolutament tots, els carrers del poble. Forats que tothom, ciutadà o visitant ocasional, resident o passavolant, patim dia si i dia també. Jo no sé quin cotxe deu tenir l’alcalde, potser un 4x4 (que no ho sé) i clar, aleshores no ho nota, però els motoristes com jo encara ho patim més, doncs ja s’està convertint en perillós passar per segons quin carrer, sobretot per que apareixen, tot d’una, forats que el dia abans no hi eren, on si poses la roda molt possiblement pots anar pel terra. A la resta de Catalunya no pasa això. I la imatge que dòna el poble de deixat i vell i atrotinat ?? L’endevinalla és aquesta: Quin carrer és aquest? Us asseguro que és un de Montcada.

Bé, l’endevinalla té trampa. Segur que l’heu encertat, per que realment pot ser qualsevol carrer de Montcada. Tots estan igual. (bé, no, la zona blava està ben asfaltada i lluent)

O no.

EL COLOR DEL DIA

2009-04-21T07:07:00.001+02:00

Wola a toton!
Vaig arribar de vacances de Setmana Santa i em vaig trobar un regalet súper xulu que l’ajuntament ens ha fet a tots: una magnífica zona blava enmig del poble!! La veritat és que em va fer molta il·lusió.! No us podeu ni imaginar com queden de bonics els carrers tots pintats amb aquell blau tant harmoniós i la sensació de pau que retransmet aquest color. No sé, crec que han triat especialment aquest color de pintura perquè aporta un nosequé que se’t fa joiós als ulls, oi? No penseu igual?
Però el millor de tot va ser quan vaig descobrir que el papa ajuntament , sent tant i tant bó, no es va poder estar de fer-nos mooolt més feliços i va fer unaltre zona blava! Oh quin gran goig quina joia quan la zona blava cobreixi tots els carrers!!
És que heu de pensar que ara ens estant fent un carrer major nou, l’han aixecat tot, han tancat passos, i no han deixat pedra sobre pedra. Els comerciants també salten d’alegria! Sobretot he trobat molt feliços els amos dels bars, que ara, amb el bon temps, posaven les taules al carrer. Ara podràs demanar un gelat i un casc pel mateix preu. I clar, com el carrer està tancat i no es pot ni passar ni aparcar doncs han pensat...molt intel·ligentment: “hmmmm a veure.... com ho podem fer per recuperar aquestes 50 places d’aparcament que hem tret als ciutadans del poble?? No ho sabem, però mentrestant anem a convertir en zona blava tot el que puguem” A això se li diu Cornuts i pagar el beure, o millor dit, pagar el pàrking. Em diuen que quan les obres del carrer major acabin treuran aquestes boniques zones blaves. Algú s’ho creu? Home, noooo! Estic segur que papa ajuntament no ens deixarà que les nostres vides tornin al gris i blanc, i continuaran apostant pel blau que queda molt més maco. A veure si ens obliguen a crear l’ESCAMOT BLAU!. Ah, i la resta de veins del poble no us preocupeu, que papa ajuntament també us farà feliços a tots, ja veureu que contents us poseu quan comencin a fer les obres del carrer Lleida o del carrer de l’Alzina, per posar dos carrers a l’atzar. Us tancaran els carrers per obres i us els pintaran de blau també. O no.

EL CAFÈ DEL DIA

2009-04-01T07:17:00.000+02:00

Wola a toton!
He rebut un comentari de l’encarna, llarg i bonic, i que m’agradaria que el poguessiu gaudir tots. De manera que el penjo aquí per tots. I jo aprofito per penjar la cançò sencera del J.M.Serrat, magnífica i que transmet les ganes d’anar per la vida amb un somriure constant, perfecte pels dies que un té ganes de cridar d’alegria i que està bé, tant bé. Per que de tant en tant la vida ens fa un petó a la boca.

De vez en cuando la vida
J.M.Serrat

I aquí us deixo l’escrit de l’Encarna

En brazos de la mujer madura
De vez en cuando la vida
toma conmigo café
y está tan bonita que
da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita
a salir con ella a escena.
(Joan Manuel Serrat)

Contemplar tu cuerpo desnudo junto al mío, a las tantas de la madrugada, hacer una pausa en el vendaval de emociones que nos sacude, mirarte fijamente a los ojos, se me hace extraño. Sentir tu calor, la fragancia de tu piel, devorar tu boca mientras tú devoras la mía, temblar al ritmo de tus jadeos, descubrir la flor de tu secreto, me pone en un apuro, querida mía.

Yo, el acomplejado, el prejuicioso, el incomprendido, el niño empanado diana de todas las ofensas, estoy aquí a tu lado, libre de las ataduras del pasado, comenzando a vivir, cómo quién dice. Me pellizco, por si acaso, notando el ligero dolor, sintiendo la realidad en mis tiernas carnes. No es un sueño, desengáñate, no puedes escaparte por ahí...

Vuelvo a tus brazos, a desplomarme en tu regazo, muñeca. Vuelvo a admirar tu fisonomía, la espléndida figura que me cautivó, la figura que entretiene mis pensamientos. La fuerza irreparable de mi virilidad naufraga frente a tu poderío, mujer, salvaje y pacífica mujer.

Entiendo que lo nuestro, esta historia que tejemos día a día, noche a noche, no es una empresa fácil. Lo sabíamos de antemano, la sociedad está contra nosotros. La hipócrita sociedad judeo-cristiana, que abandonó a Cristo en una cuneta y lo sustituyó por el Dinero, conspirará siempre contra nuestra felicidad. Recién empieza el gran combate.

La edad nos separa, el amor nos une. Sí, el amor, el afecto inexplicable entre un hombre y una mujer, la palabra que tanto temen mis coetáneos, esclavos de sus silencios y de sus cobardías. Al aquí presente no le da miedo esa palabra, gracias a Dios. Existen otras cosas más dignas de ser temidas.

Tu primer proyecto vital fracasó, yo todavía ando confuso, huérfano de proyectos, ávido de experiencias, necesitado de cariño. En ti encuentro la paz que había buscado en otras mujeres, con escaso éxito. En ti, reposa el guerrero encerrado dentro de las fronteras de mi debilidad. De ti, recibo lo anhelado, lo nunca tenido, un pedacito de cielo, nada más que eso.
Y nada menos.

LES NORMES DEL DIA

2009-03-26T07:17:00.000+01:00

Wola a toton!

Fa uns dies un amic va penjar en el seu perfil del facebook una mena de contracte per follamics o follamigues, que la veritat, em va semblar bastant cutre. I mira, vaig pensar que no era correcte, que no estava bé, que era poc seriós, que no s’ajustava a la realitat de les coses i que banalitzava una situació bastant més comú del que us penseu. Aquí us el penjo:

De manera que vaig buscar informació per internet i fruit d’això i de la meva experiència us puc enumerar deu normes, que no és que siguin les normes bones, ni les dolentes, ni les úniques, ni les millors, sino només un decàleg dels follamics. No sé si està bé això de posar regles a les relacions, però molts cops n’hi ha, encara que no estiguin escrites. I amb els FOLLAMICS hi ha una sèrie de regles no escrites enlloc però que de no complir-les la relació pot acabar malament. De manera que aquí us les passo.

Bé, per començar us diré que son els FOLLAMICS: És un company sexual amb el que es manté una amistat estable sense compromís de fidelitat, però amb el que sense l’aspecte sexual no tindríem cap relació. No confondre Follamigues (o follamics) amb Amigues Folladores (o amics). Aquí l’ordre dels factors si altera el resultat: les amigues folladores son les que follen amb tothom menys amb tú per que, clar, sou amics!!

1. No som parella. Això que quedi clar, per tant res de programar qualsevol cosa que no tingui com a finalitat el sexe. Però.... podem anar al cine, de rebaixes, o a passejar per la platja?? I tant que sí, sempre que després ( o durant ) hi hagi sexe. (Follar al cinema o als emprovadors és moooolt morbós)

2.Quan quedis amb la teva follamiga (o follamic) oblida els mals rotllos. La follamiga (o el follamic) té la part bona de tenir parella (això només vol dir sexe sempre que vulguis) i t’estalvies la part dolenta d’haver d’aguantar els problemes de l’altre. Així que no li expliquis si avui la feina ha estat una merda, si t’has barallat amb els veïns o qualsevol merda de problema. Millor explica-li tot el que penses fer-li quan estigueu a soles... En cas de dubte, aplica la norma núm. 1

3. No te’n vagis de cap de setmana amb la follamiga (o follamic). Fer-ho només en cas de llargs períodes d’abstinència sexual i sempre aplicant la norma núm. 1.

4. No anar de vacances amb la follamiga (o follamic). Fer-ho només en casos excepcionals i sempre aplicant la norma núm.1.

5. Si un dels 2 troba parella: s'acaba. La relació, en cas de continuar, deixaria de ser de follamics per passar a ser amants. I en aquest cas les "regles" són diferents. Ja us les explicaré.

6. No tens cap obligació pel que fa a la fidelitat. Pots tenir totes les follamigues o follamics que vulguis o puguis fer contents, això només dependrà de la teva capacitat.......d’estimar. Elimina la culpabilitat. Sóu lliures. No teniu cap compromís, però recorda acceptar-ho quan ella (o ell) et faci el mateix.

7. No val la pena fer plans amb la teva follamiga (o follamic). Ves a la teva i si al final decideixes que vols fer alguna cosa amb ella (o ell) o sigui, si vols sexe..... avisa-la a última hora. Una bona follamiga (o follamic ) sempre et farà un lloc en la seva agenda apretada. O en el seu llit, que realment és el que importa.

8.El respecte és fonamental. Que no tingueu cap compromís no vol dir que us falteu el respecte. Si quedes a una hora, sigues puntual. No t'emboliques amb una altra davant d'ella. Tracta-la amb carinyo. Fonamental: Quan practiqueu sexe tot s’hi val, però SEMPRE que tots dos estigueu d’acord. Fes-ho tot tal i com si fos la única persona del mon. I exigeix el mateix tracte per a tu.

9. Has d’anar amb precaució doncs amb el temps el sexe es comença a barrejar amb amistat. I l’amistat amb apreci. Ja sabeu com ho diuen en l’ idioma dels veïns: El roce hace el cariño. Quan comencis a tenir dubtes ..... torna a la norma num.1.

10. I si malgrat tot..... què passa si un dels 2 vol alguna cosa més?? De vegades l'amor es confon amb el sexe, i al revés. Bé, si creus que t'agrada de veritat, que no és tan sols sexe... parleu-ho. Si els 2 sentiu el mateix, perfecte!! , sempre podeu arribar a alguna cosa més, i si no... millor deixar-ho córrer. És normal emocionar-se al principi. Tot és bonic, no hi ha problemes, folleu molt (de fet, pràcticament no feu altra cosa)... però això és amor?? Procura no confondre les coses i endavant!

Ep! Recordes aquesta? Jo et vaig dir: Fes l’amor i no la guerra. I tu em vas contestar: Fes la foto i dóna’m guerra! Per cert, la foto que tú em vas fer encara no la he vist...... haurem de tornar a quedar. O no.

L'AGENDA DEL DIA

2009-03-25T07:57:00.002+01:00

Wola a toton!

Bé, en realitat no és tracta d’una agenda del dia, sino més aviat de tot un seguit de propostes per tota la setmana.
Per començar avui dimecres partit de futbol al Montcada Stadium, Darkis vs Vermellets. Hmmmm, però això no interessa gairebé a ningú.

Doncs aleshores, demà Dijous, presentació del llibre “De la consciència a la conducta: L’experiència de tallers per la Llengua” a l’ABI. Vindrà el David, la Neus, i jo mateix faré la presentació. O no. Cliqueu per fer més gran.

Per divendres us proposo una festa a la discoteca punxosa i innombrable de Montcada per recaptar fons pel grup de treatre TEA345. Com molts de vosaltres ja sabeu, és el grup que té el muntatge " El diari d'Anna Frank" i el 23 de maig els ha sortit la magnífica oportunitat d'actuar a Amsterdam.
Per aixó aquest divendres fan una festa, per fer calerons per poder finançar els desplaçaments de l'actuació ( els nois i noies del grup son estudiants i el cost és moooooolt elevat, oi Encarna?). I si porto la samarreta del barça.... podré entrar?

I finalment Dissabte 28 una cita amb el planeta per demostrar que la lluita contra el canvi climàtic és possible. Apaga la llum de 20:30 a 21:30. El febrer del 2007 ja ho vaig fer durant 5 minuts, però ara toca una hora.... potser és que la cosa ha empitjorat??
http://www.wwf.es/ per més info.

LA CRISI DEL DIA

2009-03-17T08:38:00.000+01:00

LA CRISI ALIMENTARIA

Wola a toton!
Ja us ho vaig dir, que fa dies que tinc ganes d’escriure coses sobre la Crisi. Però clar...... de quina crisi??
L’altre dia vaig nar a una conferència de l’Arcadi Oliveres que va estar prou bé, en la seva línia habitual, de defensa d’uns ideals, però crec que a vegades s’atura en la defensa d’altres. Per començar va dir això mateix: Crisi? Quina Crisi? Quina de totes?
De manera que us parlaré una mica de totes (ep! Només una mica!)
La primera crisi que va nomenar va ser la CRISI ALIMENTARIA.
Clar q és una crisi de la q no es parla gaire o no convé parlar gaire. Com aquí mengem cada dia, sembla que no n’hi hagi. Mireu una dada, cada dia es moren de gana al mon unes 60.000 persones. Calculeu quantes al cap de l’any. Ara fa uns dies hi va haver el conflicte de Gaza, amb l’atac d’Israel que va provocar 1300 morts. De quina de les dues coses es va parlar més a la premsa, radio i TV?? 60.000 o 1.300??

Aquesta crisi ve provocada per l’augment dels preus dels aliments a nivell mundial, que ha derivat en una crisi alimentaria als països més pobres del mon, i ha creat inestabilitat política i acabarà creant disturbis socials. Tot això ha estat provocat per una sèrie de factors: collites pobres a diversos indrets del mon, increment dels preus derivats de la creixent demanda de biocombustibles als països desenvolupats, creixement de la població (sobretot a Àsia), increment del preu del petroli (que ha provocat increments en els preus de fertilitzants i als preus del transport) i finalment l’especulació en el sector. Ja tenim tots els ingredients preparats per la Crisi.
I que podem fer per ajudar? La ONU sempre ha dit que la solució no és enviar aliments.
Com diu el vell refrany xinés:

Regala un peix a un home i li donaràs de menjar un dia.

Ensenya’l a pescar i l’alimentaràs per la resta de la vida.

La solució seria la sobirania alimentaria dels països. Gràficament consistiria en canviar diners per..... tractors!. Per cert, una anècdota aclaridora: Quan hi ha va haver el desastre de Txernovil, el núvol radioactiu va cobrir força territori d’Europa, i una de les recomanacions de la UE va ser que la llet d’Alemanya no fos consumida. Els prats d’Alemanya van rebre pluja radioactiva, la herba se la van menjar les vaques, les vaques van fer llet, i la llet era popularment coneguda com “llet radioactiva”. Què es podia fer amb tota la producció de “llet radioactiva”? Doncs la major part va acabar a Africa i Sudamerica. Per això la ONU recomana no enviar menjar, ara s’entén millor, oi?
Continuem, segons la FAO es necessiten uns 50.000 milions d’Euros per eliminar la fam del mon. A la darrera reunió de la FAO, els països desenvolupats li van dir que no hi havia 50.000 milions d’euros. Però sabeu quants milions porten gastats aquests mateixos països per salvar els bancs? Fins avui uns 700.000 milions d’euros. I entre tot el mon aproximadament uns 2.000.000 de milions, o sigui 2 bilions, que son unes 40 vegades el que fa falta per eliminar la fam del mon. I només a les Espanyes s’han injectat 50.000 milions d’euros a la banca. El que és més curiós del cas és que fins avui no sabem a quins bancs han anat a parar aquests diners, els nostres diners, oi? Per que no coneixeu cap banc que tingui dificultats, només rumore rumore. Però el curiós del cas és que si qualsevol de nosaltres anem al banc a treure una quantitat superior a 3.000 euros, aleshores sí, aleshores ens hem d’identificar!!

Però apart d’aquesta visió populista i global, a nivell local que podem fer? Per que estaria bé que d’aquí uns anys, dos o tres, un cop acabi aquesta crisi, els països rics es tornessin a trobar junts i decidissin donar no 700.000, només 50.000 milions per acabar amb la fam del mon, però clar, això ja son il·lusions meves i de la majoria de gent del mon, però no dels nostres polítics als que els falta aquesta voluntat. Això no depèn de nosaltres. O si. El que deia, ara que podem fer?

APADRINA UN ARBRE
Tots sabeu que la distància entre els diners q reben els productors de fruita i el preu que paguem els consumidors per una peça és abismal. I la diferencia correspon al marge que se’n duen els intermediaris. Us proposo una iniciativa que pretén acostar tos dos extrems de la cadena i q suposa beneficis per productors i consumidors. Una empresa de Ventalló ( Alt Empordà) ofereix fruita a qui apadrini un dels seus arbres. Això funciona així.......
És molt senzill, el consumidor fa una transferència de 50 euros a un compte corrent i, a canvi, obté els fruits de l’arbre que apadrina a preu de cost, un certificat amb foto inclosa i el dret a visitar-lo, per recollir els fruits, una vegada a l’any. Les dues parts sortim beneficiades: el pagès s’assegura la sortida del producte i els compradors tenim la fruita un 50% més barata, sense haver de pagar a intermediaris i directe de l’arbre! Amb aquests diners q t’estalvies pots col·laborar amb alguna ONG que treballa per eliminar la fam del mon. Com Acción contra el hambre.

Quina fruita t’agrada més? Pomeres, presseguers, nectariners, cirerers, (he dit cirerers?.... hmmm... no us oblideu de LA FORNAL ) albercoquers, figueres, tarongers, perers i noguers són totes les classes d’arbres que es poden apadrinar. També podem demanar altres fruites o verdures, fent les comandes per email i anar-ho a buscar al magatzem a Sarrià de Ter o a les botigues de l’Escala, Banyoles o Olot. I si volem ens ho porten a casa amb un petit cost afegit per les despeses de transport. A Girona el repartiment es fa cada dia, a Barcelona només tres cops per setmana. Fins i tot perquè estiguem informats de quina és la fruita de temporada, ens envien cada dilluns per correu electrònic una llista amb algunes recomanacions, com quines són les millors taronges per fer suc o quina és la classe de pera més madura. I també hi va la llista de preus.
Com ho veieu?
La web és aquesta: http://www.apadrinaunarbrefruiter.com/ una mica lletja, però molt efectiva.

Apali, demà més CRISI! La CRISI ENERGÈTICA. I mesures per combatre-la!
O no.

L'ANIVERSARI DEL DIA

2009-03-12T08:08:00.001+01:00

Wola a toton!
Ahir la Sra. Angeleta va fer 100 anys!
Buscava una cançó per afegir a aquestes 4 ratlles. I aquesta és la millor. La seva neta Sílvia li va cantar un trosset ahir a la nit, i a tots ens va emocionar. Ja la podeu posar i continuar llegint mentre sona........

Ahir la Sra. Angeleta va fer 100 anys. I ho vem celebrar a l’ABI (que també fa cent anys) com es mereixia, amb tota una festa i tot de gent del poble, família, amics i coneguts. I li dic senyora Angeleta per que tota la vida li he dit així, la Sra. Angeleta. Tota la vida ha estat veïna meva, i quan dic veïna ho dic de veritat, no només “veïna del poble”, si no que mentre jo m’estava a l’àtic ella s’estava al 1er 2ona. Érem veïns de veritat. I quant anys fa d’això... 20....30...40? Tant se val, els anys han passat, i ella continua formant part del poble. Em paro a pensar un moment i penso en tot el que ha arribat a viure.... penseu en tot el que ha passat des del 1909 fins avui, guerres, crisis, anys bons, anys dolents, formar una família, veure-la créixer, per que ara ja en son una bona colla de família. L’ Angeleta ha fet cent anys i en farà uns quants més per que el seu estat de salut és envejable. Ahir la vaig veure emocionada, potser sobrepassada per tota la festa i l’homenatge, no és per menys. Moltes Felicitats Angeleta!!

BALANÇ DE TARDOR
Quantes espines,
i quantes roses,
de tots colors
us fan coixí.

Son anys de vida
en camp de lluita
d’amor i cant
als quatre vents.

Dansa el crepuscle
de l’hora en calma
al propi pit
i al propi cor

I la ment vola
per la sembrada
amb el coixí
de tot record.

Però, ai! Això no s’acaba aquí, ja us podeu calçar, la Matea, la meva avia, ve al darrera amb els seus 95 anys, i s’apropa amb molta força!! O no.

LA XERRADA DEL DIA

2009-03-10T18:45:00.005+01:00

Wola a toton!
Fa mooolts dies que tinc ganes d’escriure coses sobre la Crisi.
Per això estic preparant no un, si no uns quants escrits que us començaré a penjar en breu. Per preparar-me he anat a xerrades i conferències i cursos. Ara tothom es creu capacitat per parlar i explicar sobre la crisi. (Com jo , vaja).
Aquest matí he nat a una que es deia: “Eines financeres per fer front a la crisis.”
Era un esmorzar empresarial on una gent ens explicava la seva experiència després de treballar intensament tant amb les empreses com amb la banca. O això deien, per que a l’hora de la veritat no ens han explicat res de nou, i si que ens han demanat que ens fem socis de la seva institució i aleshores, aleshores SI, ens faran un súper pla d’empresa i un mega pla de viabilitat que els bancs es barallaran per donar-nos els calerons. (ui! Perdó, he dit pla d’empresa quan ells han dit Bussines plan!). Al costat meu tenia un directiu de la Caixa de Sabadell, que ha rigut força durant tota la xerrada, amb el seu aire de superioritat, sabent que aquestes coses no anaven per ell, al contrari, ell ens veu patir a la resta i ens posa cada cop més dificultats per rebre finançament. Però aquesta és una aventura que explicaré més endavant.
En resum, de tota la xerrada em quedo amb..... nusé si els bocates de formatge o els crusanets (o es diuen croissanets) de xocolata! Ni bancs ni patronals ni ajuntaments. I això ja ve d’antic:

Senten sense entendre i semblen sords.

Se'ls pot aplicar el proverbi:

hi són com si no hi fossin.

Heràclit, filòsof grec (~544 aC-~483 aC)

LA REFLEXIÓ DEL DIA

2009-03-04T08:21:00.001+01:00

Wola a toton!
Quan he fet aquest post l'havia titulat "LA FRASE DEL DIA", però quan me l'he llegit no m'ha agradat, l'he canviat a "La reflexió del dia" per que realment és el que espero que feu.

Doncs yatà..... ja va ser el meu niversarifeliç i vaig rebre moltes felicitacions i ens ho vem passar molt bé. Alguns m'han dit Viejo, viejete, iaio, Senyor, pureta, adult, i altres m'han dit jovenalla, xavalet, petitajo, nen, petitó i jovenet. I quí té raó? Doncs una mica tots. Per això he pensat que aquesta frase és perfecte per avui:

Dins de cada persona de setanta anys
n'hi ha una de trenta-cinc
que es pregunta què coi ha passat.
Eva Piquer (Barcelona 1969)

jo potser soc una mica més agossarat, ja em coneixeu, o no, i penso:

Dins el meu cos de quaranta un anys
hi ha encara la persona amb l'esperit dels vint anys.

L'ANIVERSARI DEL DIA

2009-02-26T19:13:00.004+01:00

wola a toton!!

avui dos posts, no us podeu queixar!!

Aquest és curt i petit, i només per dir-vos q demà és el meu Niversari feliç!!!.

Sí, sí, vaig neixer el 27 de febrer de fa uns quants anyets, que els porto ben posats, oi??

Només per recordar-vos que em feliciteu, via mail, via sms, via comentari aquí, via facebook, via petonets al carrer, via espinetes clavades, o com vulgeu.

Jo també us estimaré.

petonets i moixaines!!!

EL POLVO DEL DIA

2009-02-26T19:05:00.002+01:00

He llegit que al blog de la lucre que tots tenim algun polvo pendent. Sabeu que vull dir, oi? Un polvo pendent és aquell que mai no vas fer amb aquella persona amb la que tenies una forta atracció sexual, un tensió, una electricitat, un morbo especial. I sigui per la raó que sigui doncs mai va arribar a ser. ( bé, en aquest cas seria molt millor dir “mai vas arribar a fer”.) I clar, amb el temps, s’ha quedat allà, en el racò de les coses pendents, com una assignatura pendent o una espineta clavada.
I què ..... no te la penses treure aquesta espineta emprenyadora??
O potser vols deixar el polvo pendent sempre allà, en el teu imaginari, com idealitzat? No t’agradaria portar-lo a la realitat? Un, només un, eh? Bé, potser uns quants si la cosa és genial, però ja està. No vulguis quedar una segona vegada, no aneu a ser amants, ni parella, ni res. Només això, el polvo pendent. Tant si és noi com si és noia, estic segur que aquí trobareu el vostre polvo pendent:
Veïns de sempre: els típic veïns que de petits eren emprenyadors de mena però que amb els anys han crescut i .... mare meva com s’han posat ara! La nena amb trenes ara és una rosassa plena de corbes i el nen ploramiques té un cos de gimnàs impressionant.

Companys de classe: Si, ja sabeu a qui em refereixo. Des de la nena de la classe d’EGB de tota la vida que te la trobes ara i ...... perds el nord, fins la companya de la facultat que sempre que la veies et posava.. uf! Com et posava.... llesta, intel·ligent, amb classe, boníssima, i amb aquell escot q portava.

Amigues: aquest és el més horrible, per la proximitat, per que la veus massa sovint. I clar, sou amics, i penses que no fotràs enlaire una amistat com la vostra per una nit de sexe salvatge... per que clar, després l’amistat no serà igual, ..... o potser sí, o potser serà millor!! I és que quan porta els texans arrapats marcant aquell cul....

Germanes grans dels amics: Les veies allà, quan anaves a casa dels amics, inaccessibles del tot, elles estaven a un altre nivell, i a tú se’t queia la baveta si et deia alguna cosa com ara “mocós, aparta d’aquí”. Escoltaven unaltra música, ballaven d’unaltra manera, parlaven d’unaltra manera, eren unes deesses. I jo anava pensant........ “ja em faré gran, ja em faré gran...”
Novies d’amics: Hi ha el pacte no escrit entre amics que diu que la noia d’un amic és com si fos un tio i per tant, ni tocar-la. Però clar... si se t’insinua una mica... i clar, no son parella de veritat, i a més no van gaire bé, i tampoc és tant amic meu, que ja no ens veiem gaire, i .....

Novies de tios q et cauen fatal: Son coses q no les entens mai. Com pot ser que un tio tan gilipolles tingui una novia així. No hi hauria cap plaer més gran que fer una revolcada tremenda amb una d’aquestes... I encara seria millor anar al gilipolles i explicar-li el que has fet.

Mares d’amics: Un altre clàssic. No parlo de les mares que et trobes cada dia quan vas a l’escola a portar els nens i uala com estan!, no, no, parlo de la mare d’un amic que quan érem nens ja li trobaves un no se què i que quan et parlava et pujaven els colors i després el que ja no son els colors.... Ai! Com et posaven aquelles corbes de dona de veritat.

Companys de feina: Que em dieu d’aquest. La norma de “On tinguis la feina no posis l’eina” és realment un obstacle? Aquella companya de feina amb la que hi ha aquella tensió, aquell tonteig, aquell bailoteo del dia del sopar de nadal, aquell tanga provocador que t’ensenya cada cop que s’ajup. Aquella Rocio que em matava. aiiii.

I així hi ha mil, de segur que ja en tens uns quants al cap. Ara ha arribat el moment, ara quan et trobis la veïna (o el veí) pel carrer major tot passejant, o aquell company de classe que ara veus amb altres ulls, l’ex-novia d’un amic que es torna a creuar en la teva vida, ara te’ls pots follar a tots, però..... ai...... ai....... i si la cosa no resulta com sempre sempre sempre t’has imaginat? I si cau el mite? I si resultés que no sap fer petons, que és una xerrameca, que no té pits i només té wonderbra, que no sap tocar-te, que és del PP, o no està depilada, .........
En definitiva, a mi m’agrada seguir pensant que jo soc el polvo pendent d’algunes...
O no.

EL KEBAB DEL DIA

2009-02-24T18:28:00.002+01:00

Wola a toton!
Sopar de Diumenge amb els amics al nou Kebab q han obert, i jo com sempre, doncs a la meva. Oi que estem tots d’acord que la integració dels nouvinguts ha de ser a tots els nivells? Oi que els hem de fer un acolliment lingüístic com toca i ensenyar-los la nostra llengua? Oi que hem de crear un entorn econòmic i social que també els acolli i que no els rebutgi? Oi que no els hem de veure ni com uns intrusos ni com uns adversaris?? Oi que els he de veure com el que son en realitat, persones i conciutadans?? D’acord, doncs comencem a fer-ho..... Jo no sé si han arribat aquí jugant-se la vida, o si han marxat fugint de la violència o de l’integrisme dels seus països d’origen. No ho sé. Jo sé quins problemes tinc aquí, a casa meva, al meu petit país. I com els vull acollir, i ells volen ser acollits, doncs els explico també els meus problemes, i tot el que espero jo d’ells, les meves necessitats. I normalment arribem a acords. El primer de tot és la seva voluntat d’integració, sense la qual no podríem avançar. Per això quan Diumenge a la nit em van servir en unes estovalles de paper on deia: Buen provecho, Bon appétit i el mateix en dues llengües que desconec, i la carta estava només en castellà vaig pensar..... miauuu!

Però quan vaig demanar el tallat, les coses van canviar. Vaig trobar ganes d’aprendre i ganes d’integració (apart de ganes de fer negoci, que ja m’està bé!).

Ah! Cortado es diu Tallat, molt bé molt bé, yo aprender!

Avui la carta continua estant en castellà i les estovalles també, però ja li he demanat en català, sense cap problema, dialogant. Ara veurem quant triga. Com ho tinc al costat del gimnàs, en breu em torno a passar a veure’ls. Ja us explicaré. Jo tornaré per que ho vull veure tot en català, però també per que els seus kebabs son boníssims, i ell ho posarà tot en català per que vol que gent com jo ( i tots nosaltres) hi tornem, per que així és com han de ser les coses, ells ho han de fer per que han de creure que així guanyaran clients i faran més negoci, però no per que els obliguem amb multes i sancions. Jo crec que ho farà.
O no.

LA PREGUNTA DEL DIA

2009-02-17T08:28:00.001+01:00

Wola a toton!

He llegit darrerament un parell de coses sobre la llengua en diaris o semblants. Hi ha un escrit a “la bústia del lector” de la veu de Montcada ( http://www.laveu.cat/ pàg. 18 del pdf) que contestaré en breu. Mentrestant només puc dir que NO SOC CAP INDI. Però he de baixar mooolt el nivell per contestar i em fa mandra.
I ara ja en serio, o sigui, deixant de banda “la veu”, llegeixo als diaris que avui s’inicia una (nova) campanya de la Generalitat a favor del català. Per cert, us recordeu de la Norma? Aquesta es diu “Encomana el català”. No he vist el vídeo, però he sentit a la ràdio l’spot. Es com una barreja entre la cançó del colacao i un espectacle Bollywood. Aquesta campanya es dirigeix a tots aquells que canvieu d’idioma per comunicar-vos, que us canvieu a l’espanyol a la més mínima de canvi. Hi ha una dada increïble: el 70,6% dels catalans canvieu a l’espanyol quan us contesten en espanyol.
La pregunta d’avui és:
Quan et parlen en espanyol, contestes en català?

Des de fa temps treballo a una entitat que es diu “Tallers per la llengua” http://www.tallers.cat/ , mireu la plana web per saber més coses, però principalment el que fem és educar a la gent per a que no facin això, canviar d’idioma.
L'objectiu principal de Tallers per la Llengua és que les persones catalanoparlants, d'origen o adopció, prenguin consciència de la importància d'usar quotidianament el català i, mitjançant una sèrie de recursos fàcils d'aplicar o tècniques (o trucs, si en voleu dir així), siguin capaços d'adoptar uns hàbits de fidelitat cap a la llengua pròpia del país. Es tracta, doncs, que aquelles persones que tendeixen a canviar de llengua quan l'interlocutor no fa servir, d'entrada, el català (hàbit conegut tècnicament com a submissió lingüística), vagin canviant aquest hàbit i, progressivament, es mantinguin en la llengua amb més facilitat i comoditat.

Sovint, quan els assistents als tallers comproven que les pràctiques lingüístiques individuals tenen una repercussió directa en l'ús social del català i, per tant, en la seva continuïtat com a llengua viva, molts d'aquests assistents volen comprometre's a utilitzar el català en qualsevol context, per difícil que els sembli a priori. En intentar dur-ho a la pràctica, és possible que aquestes persones experimentin certa angoixa i frustració, ja que sovint fem els nostres esforços en les situacions de més dificultat:

-persones nouvingudes que tot just acaben d'arribar,
-gent gran que fa molts anys que van immigrar però que sempre han viscut en entorns castellanoparlants,
-comercials del telemàrqueting que no sabem des d'on ens truquen...

Sempre hi ha una llum d’esperançam, sempre hi ha moltes altres situacions que són més fàcils d'afrontar:

-aquell veí castellanoparlant que segueix totes les retransmissions esportives de TV3,
-aquella dependenta jove que s'expressa en espanyol però que sabem del cert que ha estat escolaritzada en català,
-aquell company de feina al qual hem sentit parlar en català per telèfon, si bé amb nosaltres no hi parla mai...

Així doncs, quan us proposeu incrementar l'ús personal del català, (és diu adoptar conducta lingüísticament assertiva) heu de saber que no obtindreu fruits a la primera. És un procés gradual el fet de mantenir-vos en la vostra llengua i fer-ho amb absoluta comoditat. De manera que rarament passareu a parlar en català amb tothom, d'un dia per l'altre, sense sentir cap mena de neguit o incomoditat, com la que tenen alguns amics meus quan demano als restaurants que em portin la carta en català. (sempre ho faig!).
Per tal que ho pugueu aconseguir, és útil, començar identificant les diverses situacions d'interacció lingüística amb què podeu trobar-vos i, tot seguit, classificar-les per ordre de dificultat (cal dir que no existeix una graduació vàlida per a tothom: allò que per a un pot ser molt difícil, per a un altre pot ser fàcilment assolible). Un cop fet, el nostre objectiu ha de ser començar a utilitzar el català en les que ens semblin més fàcils. De mica en mica, anirem guanyant confiança i comoditat i, possiblement, les situacions que en un primer moment identificàvem com a difícils ja no ens ho semblaran tant, de manera que ens veurem amb cor de fer-hi front. I així anirem introduint el català en un major nombre de contextos, per arribar, si ho desitgem, a un ús total de la llengua.
En resum, ser fidel al català, és qüestió de recursos, temps, pràctica i experiència. Aquest és l'enfocament que traslladem als assistents als tallers. I és que, recuperant les paraules de Lao Tse, «un viatge de mil milles comença amb el primer pas».

Aquest és el pas que nosaltres proposem.

L'ANIVERSARI DEL DIA

2009-02-13T08:58:00.002+01:00

“Un amic és algú que ho sap tot
de tu i que tanmateix t’estima”
Elbert Hubbard, ASSAGISTANORD-AMERICÀ

Fa un temps, i per circumstàncies de la vida, vaig compartir pis amb l’amic Toni +-. Em vaig agobiar mooolt. Però no era de viure amb ell, doncs la convivència era fàcil, amable i fluida. A més el Toni és un tio de conversa àgil i intel·ligent, ja ho sabeu qui el coneixeu. Estava agobiat del canvi de vida, del canvi d’hàbits, del canvi de poble. Volia llibertat i em trobava empetitit i tancat al poble. No tenia res meu, no sentia res meu, i em tancava dins les quatre parets de la meva habitació. Total, que m’agobiava com un gilipolles.
Recordo les amanides que ens fèiem dilluns a la nit per sopar, amb una mica de tot. Recordo la seva especialitat, que és preparar una macedònia de fruites collonuda, i a més en una quantitat força gran, de manera que així tens per uns quants dies, i mentrestant es quedava ben guardada en aquell tuper gegant rosa, que també serveix per transportar-la, si cal, al sopar de qualsevol amic. Macedònies boníssimes!. I els diumenges, com son dies de festa, no cuinàvem, però ens compràvem un pollastre rostit o a l’ast que ens cruspíem mirant el TN.

Amb el Toni fèiem excursions. La típica d’un diumenge al matí és pujar al poblat ibèric, tot passant per la torre dels frares i agafant el caminet que puja vorejant la muntanya. Passes per un tros de bosc que t’embolcalla i et fa sentir lluny i lliure, malgrat que al cap d’uns metres tornes a veure la silueta de l’asland i aleshores tens una sensació estranya. Allà dalt hi ha un petit monument amb una poesia q ens agrada molt. Mireu-la i llegiu-la (cliqueu a sobre per ampliar-la).

Per que sortir d’excursió amb el Toni és diversió assegurada, unes quantes cançons i poemes segur que seran recitats. Sabina, Serrat o Machado, o qualsevol altre. I a més és un especialista en excursions de curt recorregut, la Serra de Marina o Collserola no tenen gaires secrets per ell. Osti, m’estic allargant molt i encara us haig d’explicar moltes coses del Toni. O sigui q faré tria i em deixaré coses per altres dies, avui no us explicaré la nostra historia de la recerca del tresor de l’ABI, ni tampoc el teatrí que tenim a mitges, però si la més xula que tenim pendent des de fa anys. La història dels volcans. Fa uns anys vem viatjar a Islàndia, a fer un trekking per veure volcans i glaciars. Cada dia una sortida, una excursió. I a les nits, si podíem, ens agradava sortir a fer una birra i copsar l’ambient del lloc. Clar, a vegades dormíem en refugis enmig de muntanyes i no ho podíem fer. Una nit clara d’agost, i després d’haver fet una excursió a una zona volcànica i quedar corpresos per la força de la natura, ens vem dir que volíem veure un volcà en acció realment, i que quan hi hagués la propera erupció d’un volcà arreu del mon, doncs no calia ni dir-ho, que ens trobaríem directament a l’aeroport amb la motxilla preparada per tot i plena d’il·lusió. D’aleshores ençà hi ha hagut unes quantes erupcions, mai hem anat a l’aeroport, però sempre tinc el desig d’anar-hi, i estic segur, seguríssim que algun dia ho farem. Ho tenim pendent.
Tot això, senzillament, per que avui és el seu aniversari. Toni, amic, moltes felicitats!! Tot camí és llum!!

I de regal .... una propera actuació pel teatrí??:

L'ECONOMIA DEL DIA

2009-02-12T07:27:00.000+01:00

Wola a toton!!

Avui us vull parlar de la crisi!. I per no fer-ho pesat abans de res ens situarem una mica. I al llarg dels propers dies faré uns quants posts amb idees i solucions per aquesta crisi. De moment us vull explicar qué és la economia i com de diferent és a cada pais, i d'aquí veureu com la crisi afecta a cada pais i població d'una manera diferent i per tant les solucions seran, evidentment, també diferents. Óstia, quin rollo...... no? Som-hi:

ECONOMIA TRADICIONAL: Tens dues vaques. En vens una i amb els diners compres un brau. Es multipliquen i l'economia creix. Els vens i et jubiles amb els beneficis.

ECONOMIA ALS ESTATS UNITS: Tens dues vaques. En vens una i amb els diners reparteixes dividends per fer pujar artificialment el valor de l'acció. Obligues a l'altra vaca a produir la llet de quatre vaques. Et sorprens quan la pobre mor extenuada. Robes les vaques d'algú més pobre i feble i repeteixes la jugada.

ECONOMIA A LA XINESA: Tens dues vaques. Poses tres-centes persones a munyir-les. Et sents orgullós de no tenir cap aturat, alta producció i arrestes al periodista que mira de publicar les xifres.

ECONOMIA A LA JAPONESA: Tens dues vaques. Les redissenyes per tal de que tinguin la desena part de la seva mida natural i per fer que produeixin vint vegades més de llet. Llavors crees una sèrie de dibuixos animats que es diu"Vakemon" i vens a tothom les dues coses.

ECONOMIA A LA HINDÚ: Tens dues vaques. Les adores. I tu, passant gana.

ECONOMIA A LA RUSSA: Tens dues vaques. Les comptes i arribes a la conclusió de que tens cinc vaques. Les tornes a comptar i creus que en tens quaranta-dues. Les tornes a comptar i te'n surten dotze. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.

ECONOMIA A LA SUÏSSA: Tens cinc mil vaques, però cap d'elles és teva. Cobres a l'altra gent per guardar les vaques i per no dir a ningú qui n'és el propietari.

ECONOMIA A L'ALEMANYA: Tens dues vaques. Fas una re-enginyeria de les vaques per tal de que visquin cent anys, formin un cop al mes i es munyin elles soles.

ECONOMIA A LA FRANCESA: Tens dues vaques. Fas una vaga perquè en vols tres.

ECONOMIA A L'ANGLESA: Tens dues vaques. Les dues estan boges.

ECONOMIA A LA ITALIANA: Tens dues vaques. La de l'esquerra està boníssima.

ECONOMIA A L'ESPANYOLA: Tens dues vaques, però no saps on collons són, i a més, t'importa una merda. Vas a prendre unes copes de vi i menjar-te unes tapes.

ECONOMIA A LA CATALANA: Tens dues vaques. Les cries, les pentines, les rentes... en tens gran cura, vaja. Espanya te les fot, les dóna al veí que només en té una, et diu insolidari i no et deixa comprar-ne més. I a més, et cobra la llet que tu mateix produeixes!
ECONOMIA A LA SABADELLENCA: Tens dues vaques. Una. Cap. Les ha aixafat un trailer mentre intentaven pasturar pel quart cinturó.

ECONOMIA A LA MONTCADENCA: Tens dues vaques. Una se la queda el Cesar, l'altra l'atropellen a les obres de l'ave.

Com estan les dues vaques a casa vostre? Penseu-hi.

O no.

LA CANÇÒ DEL DIA

2009-02-11T07:27:00.000+01:00

Wola a toton!
He estat mirant aquest blog i he vist q fa dies q no penjo cap cançò. La conclusió és fàcil. Com m’agrada que hi hagin cançons he estat pensant, tot fent la tria, i apali! aquí la teniu, he triat una nena mala que es diu MURFILA, que espero q pocs de vosaltres la conegueu. Ja sabeu, m’agrada escoltar música de gent poc comercial, de la mateixa manera que feia el programa de ràdio amb música menys comercial del món: AQUALUNG, amb el meu estimat Juli. Aquí us deixo a Mürfila, que és una nena, una dona, un caramel, una bofetada, un crit. És sensual, salvatge, femenina, masculina i molt tendre. No té res a veure amb Amarals, Bebés, Orejas de VG o Triunfitas. O t’agrada o no t’agrada perque se li’n va força l’olla. http://www.murfila.com/. Una tia que me pone! Puja el volum!

M’agrada fer baralles de pessigolles al sofà amb els meus nebots.
M’agrada passejar per la platja quan hi ha tempesta.
M’agrada anar ràpid i sentir l’aire a la cara quan esquio.
M’agrada la sensació que tinc quan marco gols als partits.
M’agrada baixar a tota llet amb la bici i derrapar.
M’agrada passar amb la moto entre els cotxes.
M’agrada conduir amb la música molt alta.
M’agrada el Martini, amb gel, got ample i una oliva.
M’agrada treballar amb Flaix Fm. Forta si pot ser.

M’agrada embolicar-me amb una manta i arraulir-me al costat d’una llar de foc.
M’agrada que la xocolata se’m desfaci a la boca.
M’agrada la paraula arraulir.
M’agrada estar sol al bosc.
M’agrada escriure.
M’agrada escriure’t.
M’agrades tú.
O no.

I a tú q t’agrada?

EL TEATRU DEL DIA

2009-02-05T07:17:00.002+01:00

Anem a pams!
Avui toca el q toca i demà ja penjaré altres coses q em demaneu. Avui toca ser FRÀGIL!
Un musical dels amics Ferran, Miquel i Irene, on trobaràs la voluntat d’una promesa, la fidelitat, la constància, l’ego, la casualitat, un somriure, la felicitat, les opinions, una idea, els ideals, l’honor, les decisions, els pactes, la pau, l’harmonia, l’estabilitat, l’afecte, el passat, el present i el futur, els records, la memòria, la virtut, la resistència, la delicadesa, la vida, les relacions, les bones intencions, la tendressa, els sentiments, l’amor...
Set personatges que viuen les quatre etapes bàsiques de les relacions humanes: l’enamorament, la crisi, la traïció i l’abandonament, amb les seves respectives o futures parelles. Fràgil ens parla de la fragilitat humana i de la fragilitat de les relacions entre nosaltres, les persones. Un caos de relacions. Real com la vida.

Per que l’amor arriba sense permís i se’n va de la mateixa manera.
O no.

Busqueu al FACEBOOK més info, hi ha un grup molt actiu!
Aquesta nit me’n vaig a veure’ls !!
http://www.bcn.es/santandreuteatre/

LA FRASE DEL DIA

2009-02-04T07:07:00.000+01:00

El mon de la nit és molt ric i variat. I quan surts i vas a buscar gent, a conèixer gent encara és més divertit. I com avui tinc un dia aixins, d’aquells, i he tingut temps per fer un tomb per altres blogs que visito, i he trobat alguns posts i idees que m’han fet riure, doncs mira, he pensat, va, que millor que riure tots una mica, oi?

I he estat pensant i recordant 10 frases que utilitzen les dones per a treure's de sobre als homes. I com que son així de retorçades i mai diuen el que realment volen dir, entre parèntesis he posat el significat real de la frase.

1. Penso en tú com el meu germà. (Ets un inútil com el meu germà)

2. Tenim una lleugera diferència d’edats. (No vull fer-m’ho amb el meu pare)

3. No m’atreus d’aquella manera. (No deixaria que et toqués ni el meu gos!!)

4. La meva vida ja és massa complicada. (No vull que passis la nit amb mi o escoltaries totes les trucades de tots els altres homes amb els que me’n vaig al llit.
5. Tinc parella. (M’estimo més passar la nit amb el meu gat i un pot de gelat Hagen Dazs)

6. No surto amb gent de la feina. (No sortiria amb tú si estiguéssim al mateix sistema solar o sigui que molt menys si estem al mateix edifici.)

7. No és culpa teva, és meva. (És culpa teva)

8. Vull concentrar-me en la meva carrera. (Fins i tot una cosa tan avorrida i frustrant com la meva feina és millor que sortir amb tú!)

9. Soc cèlibe. (Odio a la gent que olora com si no s’hagués dutxat en tres dies)
10. Podem ser amics. (Vull que estiguis aprop meu i així et podré explicar amb tot detall cada cop que surto amb un altre tio i com follem com bojos. )

I 10 frases que diem els homes quan no ens agrada una dona, però clar nosaltres som més simples:

1. Penso en tú com la meva germana. (Ets lletja)

2. Tenim una lleugera diferència d’edats (Ets lletja)

3. No m’atreus d’aquella manera. (Ets lletja)

4. La meva vida ja és massa complicada. (Ets lletja)

5. Tinc parella (Ets lletja)

6. No surto amb gent de la feina (Ets lletja)

7. No és culpa teva, és meva. (Ets lletja)

8. Vull concentrar-me en la meva carrera. (Ets lletja)

9. Soc cèlibe (Ets lletja)

10. Podem ser amics (Ets realment lletja)

Vicky, Danilo i Claudia, en un bareto de Poblenou, una nit en que parlàven sobre la infidelitat.

LA FESTA DEL DIA

2009-02-03T07:47:00.002+01:00

Ahir la nit escoltava un tio qes queixava qels catalans ens passàvem amb això del català. La seva queixa era que fèiem parlar els nens en català a l’escola, ui quin pecat!, que el 90% dels nens de les classes de les seves filles parlaven castellà i que ell veia q s’expressaven en català amb dificultat, i clar, pobrets, per que no els deixàvem parlar en castellà? I punt. I el pitjor és que era un tio català!! Bé, s’equivocava, voilia dir nascut a Catalunya, però no català. Bé, va dir moltes més tonteries sobre el català i el castellà, i això va fer que enlloc de dormir-me escoltant la ràdio em vaig desvetllar i em vaig emprenyar com una mona. I el pitjor de tot era la locutora que el no tallava, ni li donava cap argument en contra. Com a molt li va dir “ I amb l’anglès que pasa?, per que el nens tambè s’expresen malament en anglès, no? I això no et sembla malament? Han de deixar de parlar anglés?”. Va ser bastant patètic i indignant i em reforça en la meva idea de lluitar a favor del català i si cal fer-ho més a sac, doncs ho faré. Hi ha molta gent que encara no han entés res i cada dia estant patint i rebent informacions en contra i en contra i desinformació. És com una pluja fina, molt fina i molt suau, que sembla que gairebé no plou ni mulla. Però al cap d’una estona estas xop. És una lluita diaria i constant. I els nostres medis no ens ajuden per res. Mireu:

Ahir a la tele es van fer ressó que era “el dia de la marmota”. És el dia en que tradicionalment al poblet americà de Punxsutawney, situat a Pennsylvania, intenten predir la durada de l’hivern segons el comportament de la famosa marmota Phil. Famosa per la pelicula que no acabava mai. Dos homes amb vestits del S. XIX desperten la marmota del seu son dins el seu cau, a un arbre. La tradició diu q si al sortir no pot veure la seva ombra per que el cel està ennuvolat, doncs l’hivern acabarà aviat. Al contrari, si pot veure la seva ombra tornarà al seu refugi doncs l’hivern encara durarà sis setmanes més. http://www.punxsutawney.com/

I una merda per tots!!!!

És una festa molt respectable, però ahir no va ser el dia de la marmota, ahir va ser la CANDELERA. És una festa enmig de l’hivern, just 40 dies després del solstici d’hivern. Tradicionalment s’ha considerat una data per pronosticar la meteorologia, segons la fase de la lluna es pot saber quan queda perquè arribi el bon temps. I a pagés hi ha molts refranys que s’en fan ressó d’això. Segons la tradició litúrgica és la festa de la llum i es beneixen espelmes, candeles, que tenen propietats miraculoses i que es repartien entre la gent. Durant aquests dies tenen lloc moltes fires de la Candelera (http://www.molinsderei.cat/lacandelera/ ) o manifestacions festives com l'entrada de branques florides o els balls i festes de l'Ós, l'animal mític que aquesta nit surt del cau per saber si ha de seguir hivernant o no. Es commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la Purificació de la seva mare. I finalment la tradició marca el dia de la CANDELERA com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per acabat tot el Nadal.
Ara podeu triar, la festa de la Candelera o el dia de la marmota. M’en vaig a treure el pessebre.
O no.
Per cert, treieu conclusions:
Si la Candelera plora, el fred és fora;

si la Candelera riu, el fred és viu.

Foto: Neu a Bcn

LA PREGUNTA DEL DIA

2009-01-23T20:05:00.002+01:00

NATJA :Cadascuna de les dues masses carnoses de la part inferior i posterior del tronc, entre la cuixa i la cintura del cos humà.

[Etimologia -- Del llatí vulgar «natica», derivat del llatí «natis», mateix significat.]

Per que no em creieu? Si la meva resposta és "els ulls", us aseguro que és la resposta més sincera a la pregunta que em feu. Per que no ens creieu als homes quan ho diem?? Si tú em preguntes corres el risc que la resposta que et doni no t'agradi. Si et dic que els ulls no em creus mai. No ens creieu mai. Si et dic "mira, les teves natges em van semblar impressionants" tampoc em creus. Tampoc ens creieu. "Sempre pensant el mateix" és el vostre comentari típic i tòpic, o "suposo que això és tot el que t'interessa de mi". Doncs mira, ja ho sabeu, el que primer mirem, sincerament, son els ulls. Però el que més ens agrada, certament, és el cul. I ja saps, sempre t'ho diré, i ja saps, sempre m'hi aproparé. Per que m'agrada, per que m'agraden.

I recordes quan vem fer aquesta? Era a casa teva, feia calor, veniem de festa, i em vas preguntar "¿en què et vas fixar quan em vas conèixer?". I jo t'ho vaig dir, com sempre, dona dibuixada.

LES NINES DEL DIA

2009-01-15T01:44:00.001+01:00

Wola a toton!
Avui 15 de Gener és estadísticament el dia més fred de l’any. I és normal per que aquesta setmana és la SETMANA DELS BARBUTS. Inclou els dies 15 i 17, corresponents a Sant Pau Ermità i Sant Antoni Abat. El tercer barbut en discòrdia pot ser Sant Maur (dia 15 també) o Sant Fruitós, que té la seva diada el dia 20 o bé Sant Vicenç, el 22.
Com us podeu imaginar la setmana es diu així degut a que aquests sants són representats en la iconografia lluint unes llargues barbes, com per refugiar-se del fred. Hi ha una vella dita sàvia de pagès que diu: Quan venen els tres barbuts, venen els freds cascarruts. Per sort aquesta setmana no farà tan fred com el que ha fet els dies passats.
I com tampoc vull que passeu gaire fred ara us explico una coseta que ha portat molta escalfor. Aquests Nadals han estat especialment plens de naixements. Mireu mireu: La Mercè i el Tomeu han tingut una Rita, només pels noms ja us podeu imaginar que la Rita no portava un pa, sinó una ensaïmada sota el braç, oi al·lota?. La Marta i l’Albert, amics de Montcada, s’han trobat amb una Anna. I per ells ja és el segon!! Ompliu el mon de montcadencs!! ( o montcadins?) Com no pot ser d’unaltre manera la gent del Centre de l’univers, de Sabadell, també volen tenir la seva part de protagonisme i així la Noelia i en David han tingut la bona nova del naixement de la Marina. I de la Catalunya profunda ens arriba la gran notícia del naixement de la Neus. Els pares, el Pep i la Violant no van saber fins que no va néixer si portaven un nen o una nena. Això és posar emoció fins al final! I ja sabeu que Desembre ens portarà Neus, Gener fredolic, febrer serà variable, pel març bufaran vents forts, i l'abril serà agradable. A l’Abril el seu pare, el Pep, amb la seva banda, els amants de lulú, ja començaran a desvetllar-se del fred de l’hivern i sortiran a fer frissar la gent amb la seva música. I la Neus ha nascut petita, petita com un violí, petita petita com un petó de bona nit, però totes elles, la Neus, la Rita, l’Anna i la Marina han portat molta alegria i molta escalfor a tots els nostres cors. Shhhhhssss!! No crideu, que ara dormen. Una abraçada a tots els pares, un petonet a totes les mares. Nines, Bona nit a totes!

EL CONCERT DEL DIA

2009-01-14T07:57:00.001+01:00

L'Encarna em diu: Xavi, la vida sense música no és vida.

I té raó. Per això us vull ajudar a viure una mica, explicant-vos que:

DIJOUS 15 DE GENER a les 21:30 a L'ESPAI CULTURAL KURSAAL de Montcada trobareu:

IV CONCERT DE GOSPEL
Cantem als Drets Humans

DANI ALONSO & Coral de Gràcia
El somni continua

Organitza: AAVV Can Sant Joan

LA FOTO DEL DIA

2009-01-14T07:42:00.000+01:00

Wola a toton!
Tinc moltes coses per explicar-vos.
Però abans de res la foto del dia, q em sembla q és prou clara.
Ara si que sí. Adeu Nadals! Ja era hora. No obriré l’etern debat sobre si els Nadals son alegres o si son tristos, son com son. M’imagino que tots ens hem deixat atrapar per les festes i el seu ritme estrany però ara ja tot torna a la rutina habitual, tots ens dirigim als rituals habituals.
Han estat un Nadals plens de moltes coses, plens de trobades amb gent, però no amb la gent de sempre, ni amb els amics que ja saps q tens, no, no, he estat fent trobades amb gent que veia cada dia però que mai tenia temps per parar a xerrar una estona, he fet alló de trobar-me gent pel carrer i saludar-nos i atrevir-me a obsequiar-los amb un café o amb una cervessa allà mateix, al mateix moment. Ho heu provat mai? M’imagino que per Nadal és més fàcil fer-ho, per que la gent porta l’esperit nadalenc dibuixat a la cara o amagat sota la bufanda i surt ràpid, o potser és que has de saber buscar-lo. Per que realment saludes molta gent pel carrer o a la feina o al gimnàs, però realment no saps res d’aquella persona. Amb prou feina saps el nom i si et cau bé o malament. Quines dades més minses quan tens tota una vida per descobrir. Clar, que tot té un preu: si ho fas amb algú d’esquerres et titllen de “rojo” i si ho fas amb un de dretes de “fatxa”, i si ho faig amb una noia, en general, ja sigui al bar o al gimnàs, em titllen de voler lligar, deuen ser coses de poble. I coneixes millor la gent i t’expliquen coses, com fa uns dies la Vanessa va deixar el filldeputa del novio per que la va pegar, o que el Quim té problemes amb la parella per que ha trobat feina fora de Catalunya i vol marxar, o que hi ha una noieta que li fa tilin tilin des de fa dies al Marc, o històries de la vida. M’agrada tirar ponts amb la gent.

“El futur ens tortura i el passat ens encadena.
Per això se’ns escapa el present”
GustaveFlaubert, Escriptor Francès

Que tot és una manera de fer que no se’ns escapi el present.
La noia del bar on acostumo a esmorzar porta el perfum Ralhp Lauren, que li van portar els reis bons, si és que hi ha de reis bons. M’encanta aquesta olor.

EL DESIG DEL DIA

2008-12-31T07:07:00.003+01:00

SIGUEU DOLENTS I SEREU FELIÇOS!!
o no.

LA FELICITACIÓ DEL DIA

2008-12-25T00:02:00.000+01:00

La postal de Nadal per tots vosaltres. Aquest any me l'ha fet la meva neboda Maria de 5 anys i no és gaire diferent a la que hagués fet jo. Cliqueu a sobre per ampliar.

BON NADAL I BONES FESTES!!

LA CAGADA DEL DIA

2008-12-22T07:37:00.000+01:00

Ahir Diumenge es va instal·lar el Tió més gran que he vist mai a la Diagonal de Barcelona. Formava part d’un acte solidari organitzat per Catalunya Ràdio. El Tió que feia uns 7 metres d’alçada i 14 de llarg va ser cagat per centenars de nens i va donar moltes joguines. Era tan gran que els nens podien entrar a la seva panxa a recollir-les!! Abans, com és natural, els nens l’havien d’alimentar o engreixar amb pasta, arrós o galetes, i després picar-lo amb el bastó i cantar la cançò. Tot aquest menjar ha anat a parar a la Fundació Banc dels Aliments, que el repartirà convenientment.

Mentrestant a l’altre punta del mon, bé, no tant lluny, a Bucarest, Romania, un total de 3939 persones van batre un nou record Guinnes: Han estat el nombre de persones més alt, vestides de Santa Claus (que no Pare Noëls) per repartir regals. Ai! Que bonic!

I és que cada país té les seves tradicions i els seus costums. A Catalunya volem cagar el tió. A la resta del mon que es disfressin de Santa Claus, si volen. Per sort ja ha arribat l’ESCAMOT TIÓ per recordar-nos-ho. Fins i tot he trobat que l’Escamot Tió Montcada ha creat un grup al Facebook, per que tots pugueu posar la vostra opinió, proposeu accions a fer, i penjeu les vostres fotos. El grup es diu ESCAMOT TIO MONTCADA i és fàcil de trobar. O no.

EL TASTET DEL DIA

2008-12-19T19:30:00.006+01:00

Wola a toton!

Vale pesats! Teniu raó, feia uns quants dies q no penjava res. És cert, he tingut altres coses importants a fer. Ja us les explicaré. Però eren mooolts importants. I sí, amic +- , tinc pendent el 3er post de la trilogia per penjar.

Ui! pensant'ho bé tinc moltes coses per explicar, així que per fer boca us explicaré cosetes de la feina.

Tinc la sensació que soc el tiu més serio de la feina. O sigui que imagineu com son els altres!! La veritat és que ens ho passem molt bé. Tot alló de bé com un s'ho pot passar a la feina, tampoc us penseu nosequé, valens? La setmana pasada s'havia de triar el vi per posar als lots de Nadal. (Per cert us fan lots de Nadal a la feina?? O la típica puta postaleta i una palmadeta a l'esquena i cap a casa. Conec moltes empreses que aquest any no l'han fet.... expliqueu-m'ho en un comment). Total, que per triar el vi es va decidir fer un tastet entre tots els membres de l'empresa. És que som així de democràtics. De manera que cap el migdia, ens vem trobar tots a la cuina i allà vem fer el tastet. Fins i tot la Cristina, la dona de fer feines va venir, evidentment. En total erem....hmmm.... 12!. No va ser un tastet qualsevol, no, no, no. Tots teniem el nostre foli i el nostre boli on havíem d'apuntar la nota que donàvem a cada un dels vins proposats: Un Tilenus, un Montebaco, un Marques de Riscal i un Finca Valpiedra. Hi havia una mica de tot: reserva, criança, vins joves, vins moderns, afruitats, amb regust de vellut, una mica de tot. Però clar, beure vi sense acompanyament no es fa. De manera que vem anar a buscar uns platets de pernil, una mica de formatge a joc, un poc de fuet i llonganisa i un xoriço d'aquell picantó que es tan bó. I ja ens veieu a tots fent de savis enòlegs provant els vins com si fòssim els entesos més entesos del món. I amb ordre i tot. Primer una ampolla, la obriem, serviem a tothom, brindàvem, i iniciavem el ritual: Fer girar el vi a la copa, observar la llàgrima, olorar-lo, tornar a mirar la llàgrima, fixar-nos en el color, tancar els ulls i aproximar-lo lentament a la boca, fer un petit glop, i tastar-lo amb tota la sensibilitat posible, amb totes les papiles gustatives de la superfìcie de la llengua i del paladar centrades només en aquell lìquid preciòs, fent pujar aquell gust pel nervi supratimpànic desde el maxilar fins la part glossofaringia i més amunt fins arribar a les neurones de la memòria paltativa per recordar el gust i poder comparar. Una mica de pernilet! I la discusió entre tots de les sensacions viscudes. Una mica de formatge! Escriure la nota. Segona ampolla: La obrim, servim a tothom, brindem, girem la copa per observar la llàgrima, olorem i cap adins. Pernil, discusió i nota. Alguns repetim de la primera ampolla per re-recordar i comparar. Tercera ampolla: La obrim, servim, i ens la acabem! Ja comença a notar-se el vi que comença a pujar al cap. Sabeu qué? Repetiré una mica d'aquest que està força bó. I del primer també. Cuarta ampolla: No recordo quan la vem obrir. Però estava bona de veritat. El pernil ja s'havia acabat. Tocava posar nota. Quasi millor que les tornaré a provar totes per acabar de confirmar la meva impressió, hip. De quí és aquesta copa? Bé, tant se val, cap adins, a veure si endevino quin de tots era... Al final tant se val quin va ser el resultat de la votació, ens van agradar tots, i els vem triar tots!! Clar, és que cada un era òptim per un moment diferent: un per quedar bé amb gent més clàssica, un altre era perfecte per tenir a casa i obrir-lo quan tens ganes de beure vi, però no vols obrir una ampolla d'aquelles que tens reservada, un altre precisament era per aquelles ocasions especials, sopar d'espelma i tot aixòs, i un altre quedava perfecte en qualsevol ocasió, però no per guardar, cal acabar-lo! De manera que vem escollir unes quantes ampolles de cada. El tastet genial. El punt superxulo i el pernil va tenir gust a poc. Ara ja sabem d'on va sortir la idea de les samarretes aquestes, segurament d'un tastet de wiskies!! O no. Salut! Hip!

EL SANT DEL DIA

2008-12-03T07:07:00.000+01:00

Wola a toton! Encara tinc pendent el tercer escrit sobre la situació de les coses, però aquest vindrà acompanyat d’unes conclusions que no vull que ofenguin a ningú i l’estic refent gràcies al consell d’una amiga.

Mentrestant us explicaré 4 cosetes. Per començar feliciteu-me que avui és el meu sant!! Sant Xavier. No és que sigui mooolt religiós jo, perdó, volia dir que no és que sigui moooolt catòlic jo, que ja sabeu que és diferent ser religiós que ser catòlic, de la mateixa manera que no és el mateix ser eficient que ser eficaç o ser franc o ser sincer, o com diuen els veïns, estar dormido que estar durmiendo, com tampoc és el mateix estar jodido que estar jodiendo. (akesta és mítica del gran Camilo!). Però mira, a casa sempre l’hem celebrat i em fa ilu, nusé perquè, per costum potser. O és per tradició? Tant se val.
I mira tú, ho celebrarem a casa un d’aquests dies del cap de setmana llarg que arriba. Aquesta si que és una celebració de les grans de l’any a casa. Està una mica mal situada doncs les festes de Nadal estan molt aprop, però ens serveix per moltes coses. Per començar fixeu-vos si celebrem coses: el meu sant, el sant de la meva mare, l’aniversari del meu germà 3er i l’aniversari del meu germà 4rt. Abans fins i tot s’ajuntaven alguns sants més d’algunes ex-parelles i ja fèiem ple total.
Durant la menjada, apart de trobar-nos tota la família, aprofitem per saber quin és el contingut de les cartes als reis que fan els nebots, posar-los ja una mica nerviosos, tot i q ara cada cop tenim més disbauxa, per que el Tió, que ja fa dies que alimenten, també els fa unes bones cagadetes per Nadal. (Un breu parèntesi per informar-vos q properament tindreu notícies de les properes i molt esperades accions de l’ESCAMOT TIÓ durant aquest NADAL). També fem el sorteig de Reis, que consisteix en que entre els quatre germans ens rifem a quin dels altres ens toca fer-li de rei mag. És a dir, els reis mags a casa meva només porten regals per un dels meus germans. I a mi els reis només em porten regalets a casa d’un d’ells. Sempre cau algun detallet per tots, però regal regal, allò q demanes a la carta que escrius als reis, només arriba a un lloc. Avui per avui, el gruix dels regals els reis els porten pels nens, que és com ha de ser, malgrat que a tots ens fa molta alegria rebre sorpreses en forma de regal!!!
I per últim també tenim la part més burocràtica, que consisteix en aclarir i coordinar calendaris: a veure, on sopem per NitBona? I el dinar de Nadal, cada ovella al seu corral, on es fa? Sant Esteve? Vindran els teus sogres? Qui porta el cava? Per cap d’any tothom escampa la boira, oi? I per any nou, que també celebrem l’aniversari del meu cunyat, més regalets!! A quina hora dinarem?, per aixecar-me a temps!! Haig de portar cadires? Qui va a buscar a la iaia? Vindreu a fer el Quintu demà?. Bé, ja sabeu tots aquells que sou família nombrosa (o no tant nombrosa) tot el reguitzell de dinars i celebracions i trobades que cal fer aquests dies i que cal posar en ordre en el calendari. Jo crec que ara, després de molts anys d’assaig, per fi, de moment, ho tenim força controlat a casa. Però ja sabeu, arribaran canvis.
I per últim, gaudim d’alguna delicatessen que ens prepara la meva germana..... que serà aquest cop...... mousse de xocolata amb Xixona? Melmelada de pebrot amb formatge? Sigui el q sigui estarà boníssim! I és que tots realment som uns llepafils!. O no.

LA JUSTÍCIA DEL DIA

2008-11-26T08:03:00.000+01:00

Wola a toton!

Aquí el segon post de la trilogia sobre el funcionament de les coses. Avui tracta sobre la justícia, que diuen que és cega i jo crec q a vegades també muda, així funciona. Per cert UHF, ets un impacient!

Demà el tercer.

Jutjat d’una població de Catalunya, per alguns un suburbi de BCN. Anava a recollir uns papers i m’havien de fer un escrit conforme ho recollia. La noia, no em vaig fixar gaire en ella, el lloc no era el més adient, era molt atenta i molt amable, me’l comença a fer i em demana unes dades, que li dono de bon grat: Nom, cognom, adreça.... coses normals. Quan acaba l’escrit me’l presenta i li dic:

-Perdona, però no te’l puc signar.
-Oh! Per que no? Hi ha alguna dada que he posat malament?
- No, totes correctes, però me l’has fet en castellà. I no ho entenc per que hem parlat en català tota l’estona, oi?
-Ah, sí. Però és que no te’l puc fer en català per que no tinc el nivell “j” (jurídic).
-Aleshores, perdona, però no ho entenc, si treballes de cara al públic fent aquest servei, no l’hauries de saber? És més ... tens el nivell “J” en castellà?
- El nivell J de castellà es suposa!
- A sobre! La meva germana si el té, el nivell “j”, i en canvi està a l’atur.... (Bé, això no és cert, però donava més dramatisme al cas!)
- Doncs que faci oposicions si tan llesta és.
- El que vulguis (*) , però si vols t’ajudo jo a fer aquest senzill escrit en català (*) i ja el tens per sempre. (*) . (No sé en quin d'aquests tres asterics vaig afegir la paraula "tonta", però dit amb carinyu!!)
-No ho podem fer, ja ens venen unes plantilles que podem treure del programari de la Conselleria de la Generalitat, però jo no ho puc fer.
- I aleshores no podria venir ningú altre??
- És que em sembla que no hi ha ningú amb aquest nivell aquí....

Bé, es va muntar un bon pollastre. Al final em vaig haver de portar l’escrit en espanyol però es va quedar allà una queixa escrita meva dirigida al titular del jutjat, en català. Us penjaré la resposta, es clar. Estic segur que la rebré. O no.

I avui no volia fer un escrit incendiari sobre la situació del català i patatim patatam, la cançó de l’enfadós de sempre, només volia descriure-us una realitat, a la que ja ens estem acostumant, i per la que molts cops deixem de lluitar, desistim, llencem la tovallola. Vinga va!, no ho feu, óstia!, que no recordeu allò de “CADA DIA UNA ACCIÓ” ? No cal barallar-se amb ningú, ni discutir-se amb ningú, però si que hem de demanar i utilitzar els nostres drets. Si no ho fem nosaltres... qui ho farà??
I ara us deixo amb un parell d’escrits molt millors que el meu, un del Villatoro on critica la divertidíssima gracieta dels impresentables de “Ciutadans” de fer un vídeo comparant Catalunya amb el Nazisme. És una vergonya, no només per que no és veritat si no perquè és injust per la pobre gent que si van ser víctimes del nazisme i van patir gana, tortura i mort per culpa de gent amb una ideologia similar a la de “Ciutadans”, precisament.
http://paper.avui.cat/article/opinio/146455/trossos.html

L’altra, encara millor, és d’en Sala Martin, expresident del Barça, (bé, aquesta només és una dada curiosa). En Xavier se sent avergonyit per la resposta de la Generalitat a la crítica del diari The Economist sobre la Política Lingüística de Catalunya. És genial.
http://www.avui.cat/article/opinio/46883/avergonyit.html

Apa, vaig a fer l'acció d'avui.

LA CASELLA DEL DIA

2008-11-21T08:08:00.000+01:00

Wola a toton!!
Avui us penjo un post però q en realitat seran tres. Com era molt llarg l'he partit en tres trossets que us penjaré un cada dia. Tracten de ..... nusé com dir-ho...... bé vosaltres mateixos ho veureu.

Avui el primer:

17/11/08 08:21 Hora Zulú. Bunker del Servei Atenció als Ciutadans a l’ Ajuntament.
- Bon dia, li porto els papers per demanar la subvenció d'una entitat.- Li vaig dir després d’esperar fins que la maquina indiqués el meu torn.
- Bon dia, quina vols, l'anual amb conveni o la extraordinaria?.- Em va respondre la senyora funcionaria tot remenant els fulls que li havia posat a sobre la taula.
- Quina t'he marcat?.- Em vaig estranyar perque les X eren ben grans i eloqüents.
- Les dues.
- Exacte, vull les dues.- Veus com encara saps llegir, pensava.
- Es que no sé si pots marcar les dues....
- Doncs marca'm la que vulguis... .- total, pels diners que demanem, no vindrà d'aquí, pensava per mí.
- Jo no puc triar quina vols....
- Doncs marca'm les dues.
- Es que no sé si pots marcar les dues....
- ...... (1,2,3,4,5,6,7,8,....) .... .- Paciència, que és molt aviat.
- Es que hi ha dos caselles i suposo que has de triar una.
- I per que suposes això? Hi ha dues caselles i jo suposo que puc marcar les dues, si no només hi hauria una.
-Es que no sé si pots marcar les dues....
- ..... (9, 10, 11,12,13,14,15,16,17....)... Si no ho saps podriem mirar les instruccions, a veure que hi diu, no?
- No hi ha instruccions, però suposo que no pots marcar les dues.
- ..... (64,65,66,67,68,69....) Doncs ja estan marcades les dues, i ara no podem canviar-ho.- I ho he fet i el paper no s'ha autodestruit...pensava.
- Però jo no sé si t'ho puc entrar amb les dues caselles marcades.
- ... (156,157,158,159,160...) Si no ho saps .... podries buscar algú que ho sàpiga.- Si no podem estar aquí tot el matí, suposant i suposant.
- Sí, però és molt aviat i no sé si trobaré algú.
- Aleshores qué hem de fer? .- Vés a buscar-lo al bar de la cantonada, vaig estar a punt de dir-li.
- Bé, jo ho entro però no sé si ho acceptaran.
- No, un cop em posis el segell ja està acceptat, després veurem si me la concedeixen o no. D’acord? Gràcies, molt amable.

És una decepció per que tot el gran problema es redueix a marcar una casella o dues, i realment no té cap importància. Només es tracta de la imbecil.litat d’una persona. Com diu l’Àstrid, Imagina't a escala mundial! Sovint no sabem definir l'origen de molts dels problemes de les societats, però segur que en bona part són culpa dels imbècils, de la suma de les seves petites imbecil·litats. De molts imbècils que desvien el timó del món quan s'equivoquen en coses tan senzilles com la de prémer el botó correcte o marcar la casella correcta.

Demà la segona entrega. Un altre cas molt curiós. O no.

ELS AMANTS DEL DIA

2008-11-13T08:14:00.001+01:00

Wola a toton!
Avui parlarem d’amants.
Encara recordo el primer dia que vaig arribar a Veciana. Era un dia de tardor, un migdia amb molt de sol i molta gana, doncs ja era tard. La casa era oberta però tenia la sensació que totes les cases del poble ho estaven, per si no ho sabeu la història de Veciana té estreta relació amb la història de quatre castells: Veciana, Miralles, Segur i Montfalcó. En l'actualitat tots els castells estan enderrocats i només en queden vestigis. Així com de les més de 20 esglésies que hi ha hagut al llarg de la seva història. Ara el nucli principal el forma l'ajuntament, la capella en runes de Sant Miquel i unes poques cases en procés de restauració.

Aquell matí jo vaig arribar a una d'elles. El menjador, que és l'estança principal, té uns gran finestrals pels que s'escola la llum i l’escalfor del sol, però a més, gràcies a la seva privilegiada alçada podem veure boscos enllà i seguir les corbes de la petita carretera que puja sinuosament vorejant els camps i les formes capricioses de les muntanyes de l'Anoia. Una llar de foc, una alfombra que serveix d'escenari improvisat, uns quants instruments escampats arreu i una taula de fusta acollidora, una estilogràfica, tinta negre sobre paper, tot ple de partitures, de trossets de cançons i de notes encara desordenades, completen la decoració.

Sorpresa!! La Violant i el Pep van sortir del seu amagatall de la cuina amb unes safates plenes d’espaguetis! Estava al cau dels amants. Els amants de lulú. http://www.amantsdelulu.com/

Com molts ja sabeu els amants diuen que son un grup de folk que composen a partir de la tradició clàssica gitana, jueva i catalana. Fusionen jazz, musica clàssica medieval i folk en un sol concert acústic. Però no és així. Ser amant de lulú és una filosofia de vida. Pertànyer al poble lulutià és alguna cosa més. Jo quan penso en ells m'arriben sensacions de llibertat, de músics ambulants de carrer, de places blanques de Cadaqués amb turistes aplaudint, de nits de foc i de festa a Oix, de tardes de cacaolat calent a Beget, de llargues vetllades a Queralbs, sense lligams ni horaris.

"A cada passa la pols s’aixecarà,

deixant empremtes sobre les mirades,

d'un nen alegre,

sentint la flama de la llibertat.

Viatgem sense mai parar,

un violí i una guitarra.

Que més ens manca,

si tenim ales.

Som ocells de pas".

Els espaguetis estaven genials! I ho van estar la resta dels dies. El concert a Cal Macarró, la visita a Igualada, les nits d'insomni dins el sac en un matalàs al mig del menjador, davant la dansa hipnòtica de les darreres flames agòniques del foc de la llar de foc. Jo, que passava mal moments en aquella època, em vaig sentir molt acollit, els vaig trobar molts propers i no els ho agrairé mai del tot com es mereixen. Va ser com rebre una recàrrega d'energia. I pels que no ho sapigueu, així son sempre els seus concerts. La música té energia, i les notes dels violins t'arriben, t'entren dins el cos, dins el cor, i l'energia del contrabaix s'escampa per tota la teva pell, i t'arriba fins els microgammets, i és molt possible que amb la melodia de la guitarra, de cop, et doni per bellugar-te a la cadira, o per aplaudir, o per aixecar-te o per ballar, per deixar anar la teva energia multiplicada amb la seva, la teva joia de sentir-los i el teu entusiasme més íntim. És una reacció normal en els seus concerts, per que a ells els passa i al final tothom acaba igual. I m’encanta quan comencen amb el set clàssic, amansint el públic, portant-lo a un estat de recepció absoluta, després amb unes notes ens transporten en el seu particular viatge pel mon, primer a Irlanda, després a un campament gitano, finalment per acabar desfermant-nos amb l’anar i venir de les caderes del Pep al compàs del ritme més oriental d’Otazoi. Apa, anem-hi tots! Ahir, van oferir un nou concert a Sabadell, no hi vaig faltar, es van lluir amb els pastorets que van organitzat amb la Marieta, ja sabeu a que em refereixo, i si no .... doncs no us perdeu el proper concert.
Jo encara recordo el primer dia que vaig arribar a Veciana.

“La felicitat humana generalment

no s’aconsegueix amb grans cops de sort,

sinó amb les petites coses de cada dia”
BenjaminFranklin,FÍSIC I POLÍTIC

EL BLOG DEL DIA

2008-11-12T08:43:00.000+01:00

Wola a toton! Nusé ben bé per què però des de fa uns dies el FACEBOOK treu fum.
Que què és el facebook? És una web de “contactes socials”. O sigui et dones d’alta, et fas un perfil i pots començar a buscar gent que també està donada d’alta. Pots retrobar amics de l’escola que feia 10 anys q no sabies res, ex-parelles (bé, d’akests potser millor continuar sense saber-ne res, total, pel q aporten al mon...), companys de la facultat, follamics o follamigues (uala! això ja us explicaré un altre dia que vol dir, però queda bastant clar, no?), penjar i compartir fotos, crear grups amb interessos afins, i una gran varietat de txorrades varies, com fer el test “Que tipo de borracho eres?” . La qüestió és q hi ha una gran activitat en el facebook, i cada dia rebo notícies de gent perduda en els records del temps, i ara m’he fet del grup d’antics alumnes del cole, de la facultat i fins i tot dels parvulitos, q jo també era petitó. Mireu mireu:

Ara q ja soc més grandet, apart de mirar el FACEBOOK, també llegeixo altres coses, nusé si més interessants o no, però diferents segur, sobretot blogs. Apart d’animar a la gent a fer-se del Facebook, també em dedico a animar els amics a fer-se un blog. Un dels que darrerament ho ha fet ha estat l’amic Toni +-, assidu comentarista d’aquest blog. Ja fa uns dies que ha creat el seu, no us el perdeu i no el deixeu de comentar, que això l’animarà a continuar escrivint. Ah! Toni, obre’t un facebook també óstia! O no.

L'adreça:

http://uhf2000.blogspot.com/

LA JUGUESCA DEL DIA

2008-11-05T00:16:00.001+01:00

Wola a toton!

Avui penjaré un altre post avorrit en el que no parlaré de sexe.

Avui us explicaré la darrera juguesca que hem posat en marxa el CLUB DE LA JONQUERA, que som els que anem a jugar a futbol, més els que es volen afegir, o sia, tothom qui vulgui. Vaja club més tonto.

Sabeu que regularment fem una juguesca i que la meitat que la perd paga el menjar a la meitat que la guanya. En cada dinar es proposa la nova juguesca. En el darrer dinar, cap el juliol, no ens en vem sortir i la juguesca va quedar enlaire. Ara, en aquests dies passats hi va haver un boom de noves propostes i de la nit al dia, de cop i volta, ens vem veure tots fent-ne una. Que diu així:

APOSTAR EN QUIN PAÍS HI HAURA UN TERRATREMOL DE, COM A MÍNIM 5 GRAUS DE L'ESCALA DE RITCHER.
Durada màxim 1 mes.
Es tracta del primer que succeixi.
Els que quilomètricament s'apropin més guanyen, els altres paguen.

Trankils! Akesta la vem descartar per motius obvis. La juguesca del terratrèmol no fa per a nosaltres, som amants de la vida, del joc, de la gresca del bon menjar, de la companyia dels amics, de la família, dels esports, de la muntanya, .... de la vida en definitiva. I per més que els terratrèmols formin part de la vida, també és cert que són font de destrucció i mort.
De manera que vem proposar una altre, més apropiada als temps q corren, i diu així:

Quants cops es dirà el nom d'Obama al Tn migdia de TV3 el proper dimecres 5 d'octubre,dia posterior a les eleccions.
En Joan ho gravarà i després ja farem el recompte. Que fins i tot el podríem fer després de l’àpat i anar a dinar sense saber qui ha guanyat i qui no.

Apa, ja està, ja podeu fer les vostres juguesques dins els comentaris.

Eh! i demà ja parlarem de sexe. O no.

EL SEXE DEL DIA

2008-11-03T07:07:00.000+01:00

Wola a toton.

Us vull explicar una estadística: cada cop que parlo d'aguna cosa relacionada amb sexe el contador de visites puja força aquell dia. El dia amb més visites el mes passat d'
Octubre, amb 79 , va ser quan vaig penjar el post "el tattoo del dia". L'altre dia parlant per telèfon amb una amiga em va comentar el mateix: tiu, que avorrida la tonteria últimament! parla de sexe!

Qué haig de fer ara?? M'ho estic rumiant. De moment entomeu això:

Les dones son capaces de fingir un orgasme,
Però els homes poden fingir una relació sencera.

Quaranta-cinc anys masturbant-me
I continuo sense tenir forces a la mà.

Coneixes aquella mirada que tenen les dones quan volen tenir sexe amb tú?
Jo tampoc.

Que el sexe prematrimonial és pecat?
No hi ha pecat si no tens intencions de casar-te...

Masturbar-se és fer l’amor a la persona que un més estima

A les dones els hi cal una raó per tenir sexe.
Als homes només un lloc.

El sexe és una cosa bonica entre dues persones.
Entre cinc és fantàstic.

Hi ha un gran nombre d’aparells mecànics dissenyats per augmentar la libido d’una dona, però el més efectiu és :
Mercedes Benz SLR Roadster

La darrera vegada que vaig estar dins d’una dona
va ser quan vaig visitar la estàtua de la llibertat.

La meva parella és un objecte sexual
Cada cop que li demano sexe ella objecta.

Només hi ha dues coses que un home i una dona poden fer un dia de pluja.
I a mi no m’agrada veure la televisió...

LA TORRE DEL DIA

2008-10-29T14:11:00.011+01:00

UNA TARDA A LA TORRE DELS FRARES

El primer que li va passar a l’elefant quan va aparèixer va ser que se li va caure la trompa al terra, davant de la sorpresa de tothom, com us podeu imaginar. Un nen, veloç i furtiu, la va agafar d’una volada i se la va posar. En Marc també es va treure la resta del cap d’elefant i així, una mica més lliure, va poder fer voleiar els seus estris de malabars. És cert que la música no l’acompanyava gaire, però a tots ens va agradar el seu domini. Al tigre no li cabia el vestit sencer i per això es va disculpar per portar-lo lligat a la cintura, però un ferotge rugit ens va convèncer que realment portava una ànima de tigre dins. El tercer en sortir a l’improvisat escenari a l’aire lliure va ser la floreta lila, i ràpidament, motivat per la calor que feia la tarda de dissabte passat, va oferir el seu coll de pètals. Molts dels nens asseguts davant seu van alçar la ma il·lusionats i desitjosos de tan preciada prenda, que els faria distingir-se de la resta de nens, que ja eren uns vint. L’Elefant, el Tigre i la Floreta formaven part de l’espectacle CABARET que el grup de joves que okupen la Torre Dels Frares ens van oferir en la jornada de portes obertes dissabte passat. Després van venir les titelles amb el Ratolí Frederic i les seves aventures, i més tard, bé, més tard la tarda va passar ràpidament d’actuació en actuació.
Jo vaig arribar a l’hora de dinar. Pizzes, empanades, amanides, gairebé tot obtingut en els mercats ambulants setmanals, formaven el menú. El pastís de poma amb melmelada de maduixes era excel·lent. Tot fet a la cuina de la casa. La casa és enorme. Només arribar la Carla ens la va ensenyar tota. El primer que trobes a l’entrar és un gran pati central, amb el pou al mig. L’aigua del pou, gràcies a una bomba que han posat, serveix per regar el jardí, l’hort i per abastir d’aigua tota la casa. Pujant les escales arribes a la sala central, menjador, lloc de reunió i trobada. Una peça gran i que la llum de migdia i el color terrós de les parets feia càlida i acollidora. Una gran llar de foc assegura l’escalfor necessària per dies i nits de pluja i fred com els que arribaran. Al fons la cuina, avui plena de vida, amb el forn fent pizzes i pastissos a bon ritme, la pica plena de plats i gots pendents de rentar i la taula plena de menjar, papers, estris, ingredients variats, un desordre organitzat. A l’altra punta una sala habilitada com a biblioteca, plena de mobles amb llibres, revistes i segurament algunes cartes d’amor antigues. Per la finestra del balcó entra directament el sol, que escalfa l’estança i la fa càlida i tranquil·la, tot el que és necessari per llegir i fugir a altres mons de fantasia. Però més aviat, pels llibres que vaig veure a la taula central, ells llegeixen filosofia, llibres d’activisme social i lectures similars. Potser els caldrà algun de lleis i dret. A l’altre ala de la casa hi ha les habitacions on viuen part dels entre 10 i 15 habitants de la casa okupada. A sota, tocant el pati, els tallers on arreglen les bicis, ordinadors vells i atrotinats i el corral on tenien tancades les 48 gallines que també okupen la casa. Ni una més ni una menys. Pels passadissos pots veure la nova instal·lació de llum que ells mateixos han fet, metres i metres de tub negre que recorren totes les estances i pujen i s’enfilen fins la més alta de les habitacions, ja per sobre el menjador i la biblioteca. Em van ensenyar una part del sostre caigut i les obres que han fet per arreglar-ho, amb l’ajut de l’ong “arquitectes sense fronteres”, un pilar que puja des d’abaix fins el sostre de la segona planta, tot ben apuntalat, i fins i tot un tros d’escala nova q estan fent amb volta catalana. Jo seria incapaç de fer-ho. Adalt també s’està fent un lavabo nou, vaja, que feina hi ha molta doncs la casa estava en un estat d’abandonament total, amb més de mig metre de deixalles ocupant tant el pati com les habitacions com els voltants, producte de molts anys d’abandonament i despreocupament. Viure allà es una vida dura, crec que plena d'esforços i renúncies, però també satisfactoria quan veus el resultat de la feina feta. Ara es respiren aires nous. La casa no està morta i el projecte de rehabilitació està en marxa.
Llàstima q tot això ara perilla. L’ajuntament vol declarar la casa en ruïna i desokuparla. Us adjunto un tríptic fet per ells on podreu llegir de primera ma tot el que s’hi fa i el que es vol fer. Si no el veieu bé entreu al seu blog i el podreu descarregar sense problemes, q son okupes però en saben d'informàtica i no eren pocs els portatils q vaig veure a la casa. De moment el proper dimecres 29 d’octubre es farà una roda de premsa, xerrada convocada per la Plataforma de Defensa del Patrimoni a les 19:30 hores a l’Ateneu ABI. Podeu consultar a més: http://torredelsfrares.blogspot.com/ o torredelsfrares@gmail.com

Mentrestant, gràcies elefant, gràcies tigre, moltes mercès violeta, encantat d’haver-te conegut ratolí frederic. Per una tarda ens veu portar al mon que voleu fabricar a la torre dels frares. O no.

LA MARATÓ DEL DIA

2008-10-27T18:09:00.002+01:00

Fa uns dies, a la nit, escoltant el programa d'esports "tu diràs" de RAC1 vaig sentir aquesta historia que em va deixar bocabadat. La explicava en David Llorens i va ser un relat veritablement maco. És possible que alguns ja la conegueu, i és possible que molts altres no, per això us faig un petit resum.

És una historia brutal que va succeir als jocs olímpics de BCN, fa 16 anys, i que va passar desapercebuda per gairebé tothom. Sembla ser que encara no ho sabem tot d’aquells jocs!!

El nostre protagonista és un atleta de Mongòlia, no sé dir-vos si es diu o si es deia, per que no he pogut averiguar si està viu o no, m’imagino que si, el seu nom és Pyambuu Tuul, a partir d’ara el Sr. Tul. El sr. Tul va ser l’únic atleta apuntat de la delegació de Mongòlia i estava inscrit en la prova més dura: la marató. Va quedar l’últim de tots els corredors. Això pot ser normal, per que a totes les maratons i carreres sempre hi ha un primer i un últim, i també us podeu imaginar que el seu nivell potser no era l’òptim per unes olimpíades, però el seu final de carrera i les circumstàncies que el fan arribar a BCN son sorprenents. Mireu:

Pyambuu era un corredor de Mongòlia nascut al 1959, i com a Mongòlia no hi ha esportistes professionals doncs treballava de paleta. Quan tenia 19 anys va patir un accident laboral i com a conseqüència va quedar cec. El van sotmetre a varies operacions però no va recuperar la vista i per motius obvis va deixar l’atletisme. Però la vida continua i el sr. Tul doncs es va casar i fins i tot va tenir dues filles.

Al cap de 12 anys, aquesta historia arriba a l'Achilles Club de Nova York, una entitat que dòna suport a la marató de Nova York i promociona l’esport entre atletes discapacitats. Es posen en contacte amb ell i l'hi ofereixen participar en la Marató de Nova York i que totes les despeses, ja siguin de viatges, estança, o el que sigui, anaven a càrrec de ells. Per acabar d'esvair les recances que semblava que tenia Pyambuu Tuul, l'hi van dir que correria amb un guia. El Sr. Tuul se’n va a Nova York i corre la marató. Bé, potser és un dir, per que després de 12 anys sense entrenar-se i cec, fa la marató en poc més de 5 hores, però que donades les circumstàncies és un èxit.

Al cap d’uns mesos l'Achilles Club es va tornar a posar en contacte amb ell per comunicar-li que després de haver-li fet unes exploracions mèdiques, aquestes havien determinat que era possible retornar-li part de la visió amb un trasplantament de còrnia. Amb el suport d'aquest club de nou, es va realitzar l'operació i el Sr. Tul va recuperar la vista. El primer que va veure va ser la cara de les seves dues filles de 6 i 8 anys que havien nascut després del seu accident. Això era l’any 1991. Pyambuu Tuul va quedar tan agraït al Club i sobre tot a l’atletisme, per tot el que havia fet per ell, que es va proposar participar en la Marató dels JJ.OO. de Barcelona 92.
I en efecte així va ser.

A la Marató de Barcelona hi havia 112 atletes, ell tenia el dorsal 1.251 i era el representant de Mongòlia. Pyambuu va arribar l’últim, però va acabar! El seu temps va ser 4h:00:44, Pyambuu arribava a l’estadi amb gairebé una hora de retard respecte al corredor que el precedia i dues hores respecte el primer.

I vet aquí el problema, la marató sempre es corre el darrer dia dels jocs, el dia de la clausura, de manera que quan ell arribava a l’estadi acabant la cursa, aquest estava tancat per que havia començat ja la cerimònia de clausura. Ja era nit fosca i Pyambuu encara feia, gairebé a les fosques, la pujada de Montjuic. De manera que quan tothom estava pendent de la cerimònia de clausura dels que van ser els millors jocs de la història, un tio sol, escortat per sis policies en moto, una ambulància i tres o quatre periodistes, estava acabant de fer els 42, 195 kms de la marató. Els jutges de la cursa van decidir llavors, d'acord amb el Comitè organitzador, que s'habilités unes pistes d'escalfament per que fos allà on el nostre home pogués finalitzar la Marató. Finalment un cop va entrar en aquella pista i acompanyat pels aplaudiments de 4 o 5 persones presents i els jutges, Pyambuu es va quedar aturat.

Els jutges l’animaven a seguir però ell no entenia res. Un jutge li va fer entendre com van poder que encara havia de donar una volta més a la pista per completar la marató. I va tornar a córrer, somreia i corria, fins que finalment va acabar travessant la línia de meta. Pyambuu no parlava res, per culpa de la barrera de l’idioma. Amb algú que parlava el seu dialecte i ho traduïa al rus i d’allà ho passaven a l’anglès va poder explicar que tenia 33 anys, que se li havien trencat les ulleres pel matí i que per això les duia enganxades amb celo i que estava molt content per que havia millorat la seva marca personal: tenia 4:04 hores i ho havia fet en 4:00 hores.

Pyambuu Tuul, la història d’un home que es va quedar cec i va arribar l’últim a la marató dels Jocs de Barcelona’92. Hi ha vegades que la realitat sembla una pel·lícula. O no

ELS CARTELLS DEL DIA

2008-10-24T11:57:00.005+02:00

Wola a toton!! Avui us vull proposar un parell d'activitats per fer akest cap de setmana.

El primer de tots és força atractiu. Es tracta d'anar a passar el dia o el matí o la estona que us peti a la Torre dels frares, unes ruines curiosament dempeus!. La Torre dels Frares és un dels edificis més antics de Montcada. La seva història es perd a la nit dels temps, segons alguns documents va ser una construcció depenent dels frares de Sant Jeroni de la Murtra, altres , fins i tot, el reconeixen com a centre inquisidor a l'Edat Mitjana. Va estar inclós dins de “l'Inventari del Patrimoni Històric i Arquitectònic” de Montcada i Reixac, editat a 1999. Ara aquest edifici abandonat i en estat precari ha estat okupat per una colla de joves que amb molta feina i voluntat l'estan rehabilitant. No només han de lluitar contra l'estat precari de l'edifici, si no que també han de lluitar contra l'ajuntament, ja us podeu imaginar els motius. Aquesta colla li volen donar un ús social i com a primera petita mostra dissabte han organitzat un CABARET.

Akesta vegada la convocatòria és per una trobada de festa a l'hora que reivindicativa, per gaudir fora dels espais i les formes habituals! Per posar un toc de color i de llum allà on la gent que viuen a la Torre veuen negre. Aqui teniu la programació:
12:00 Rebuda i esmorzar
12:15 Taller de malabars
14:00 Dinar
16:00 Titelles
17:00 Monòleg – Mariana
18:00 Monòleg – Àgus
19:00 Teatre Social – Rebel'Art "imagine la machine"
20:00 Malabars i clown – Peleciclo Underclown
21:00 Jam session

D'altra banda el proper DIMECRES 29 d'OCTUBRE a les 19:30 a l'ABI hi haurà una xerrada- roda de premsa de la PLATAFORMA PER LA DEFENSA DEL PATRIMONI. Per denunciar l'especulació sistemàtica permesa per l'ajuntament i que ha malmés tant Montcada en els darrers anys. El lloc triat, l'ABI , no deixa de ser un dels edificis emblemàtics del poble que també està sent sotmés a pressions des de fa temps. La vida social de l'entitat, el recolzament dels socis i de les entitats allotjades dins, i tot el llegat històric d'aquesta entitat (l'any vinent celebrarà el seu CENTENARI) estant permetent guanyar temps al temps. Tant l'ABI com la Torre dels Frares son patrimoni que cal conservar i protegir.

I després per la tarda, a l'ABI el nucli local de la CAL ha organitzat un altre acte del CORRELLENGUA. L'agenda serà:

18:00H: BERENAR i XOCOLATADA i ANIMACIÓ INFANTIL AMB EL MAG RAFA.
Un cop acabat ARRIBADA DE LA FLAMA DEL CORRELLENGUA, LECTURA DEL MANIFEST I PARLAMENTS.
A LES 20.00 H CÒCTEL DE BEGUDES DE LA TERRA I MÚSICA AMB EL GRUP STOCK DE SONS !

TOT A L'ATENEU ABI!! Futur, Llengua i Nació!!!

I al vespre el grup de teatre TEATRAC de l'Ateneu ABI fa l'estrena de la seva obra "Això no és vida " al Kursaal, dissabte a les 21:00h.

I per acabar DIUMENGE 26, l'Ateneu ABI, l'AAVV del Carrer Major i la CAL organitzen la butifarrada popular al carrer major. L'any passat erem més de 400, aquest any s'han comprat unes 800 butifarres..... a veure on ens kdarem.

Per cert, nois de la Torre dels Frares, Carla i companyia, imagino que ens veurem diumenge en aquest mega dinar popular. O no?

Bé, nois, jo penso anar al dinar a la Torre dels Frares i ja us penjaré un post la setmana vinent amb unes quantes fotos. O no.

LA FESTA DEL DIA

2008-10-22T07:54:00.000+02:00

Wola a toton!
Plou o no plou? Al final no va ploure i aquest diumenge passat vem poder fer la fira de pagès que cada any organitza l’AAVV del Carrer Major , l’Ateneu ABI i aquest any també l’Agrupament Escolta, que son uns rebels amb causa. La fira consisteix en tallar un carrer i omplir-lo de coses de pagès. És a dir, es munten uns corrals on es posen tot d’animals (vius, eh! vius) al mig del carrer, allà es pot trobar ovelles, coloms, porquets, gallines, conills, ànecs, galls d’indi i aquest any fins i tot hi havia dos ponis, que eren el reclam més gran pels nens. En conec algun de nen de BCN, de ciutat, que fins fa relativament poc no havia vist mai un pollastre viu, per exemple, només en fotos o a la tele. Per això tenen tant d’èxit la Granja que hi ha al zoo o els tancats amb animals vius a les cases rurals o de colònies. No sé quina mena d’instint és la que ens crida cap als animals i pels nens se’ls fa irresistibles. Sobretot si son cries, com les que hi havia diumenge a la fira.
També hi havia una mostra d’eines de pagès. Utensilis utilitzats habitualment en les feines pròpies del camp i que ara estan en desús i que ni tant sols sabem com son ni com es diuen. L’any passat es va organitzar una mostra de la vida de pagès amb dos actors, actorassos diria jo, que feien una representació de les feines habituals: Segar i batre els cereals, tallar amb la dalla o la falç i l’esclopet les espigues, fer les garbes arreplegant dues o tres gavelles (manats), lligar-los amb vencills (d’espart o fets amb les mateixes espigues) i agarberar (posar unes quantes garbes dretes i unes altres a sobre fent de coberta perquè s’acabin d’assecar). La feina de segar era una de les més dures i
això explica el fet que les primeres màquines que van entrar als camps van ser les agavelladores que arrossegaven una o dues mules i tallaven el cereal al mateix temps que feien les gavelles (o manats d’espigues). Fins i tot la feina va ser dura pels actors, marta i miquelàngel. Ep! Tinc les fotos però no em deixen posar-les, un dels dos m’ha amenaçat de posar-me una demanda contra el dret a la intimitat. Ja no ve d’una , però ....millor no temptar la sort, xavals!!
Però hi havia més coses, coses divertides q van organitzar els nostres escoltes, coses q tots hem fet de petits i que ara us explico: curses de sacs! Trencar l’olla!! Carreres de patates!! Buscar els ous dins la palla!. Coses que havíem fet de nins. I per la tarda xocolatada per toton!! Felicitats a tots els organitzadors i fins la propera. O no.

Us deixo amb unes fotos de la diada.

EL TEATRE DEL DIA

2008-10-17T07:24:00.000+02:00

Wola a toton!!
Per akest cap de setmana el millor teatre al POBLENOU. A preus populars, 3 euros la més cara!!
Feu front a la crisi amb un bon teatre!! A la web podeu trobar el programa del festival. I jo estaré akesta tarda, tota la tarda, a Can Felipa al Centre d'informació.
Ens veiem!!! O no.

http://www.escenapoblenou.com/

L'ACCIÓ DEL DIA

2008-10-15T11:53:00.002+02:00

wola a toton!
Avui és el BLOG ACTION DAY, i consisteix en un dia on tots els bloggers del mon mundial s’uneixen per publicar un post sobre el mateix tema, de manera que es pugui crear un diàleg mundial amb les idees i opinions de milers i milers de persones de tot el mon, cada una amb les seves visions particulars i diferents des dels diferents llocs del planeta. Aquest any el tema escollit és la Pobresa.
Per formar part del Blog Action Day puc fer varies coses: publicar un post sobre la pobresa avui, (que ja ho estic fent) i registrar-me al web (ja ho he fet també) I també puc donar els ingressos que tingui de la publicitat en el dia d’avui a una organització relacionada amb la pobresa. (ara mateix em poso a buscar com s’ha de fer això d’obtenir ingressos per publicitat en el blog!!)
El DAY ACTION BLOG recolza a aquestes organitzacions d’ajut:

The Global Fund (El Fons Mundial)
Hi ha moltes causes sistèmiques de la pobresa. El Fons Mundial lluita contra la SIDA, la tuberculosis, i la malària. Aquestes tres malalties son causa de pobresa per milers de persones a tot el mon. http://www.theglobalfund.org/es/

Kiva.org
Kiva és una plana web que es dedica als microcrèdits entre particulars, de persona a persona. Relaciona directament a qualsevol persona de nosaltres amb un petit empresari del tercer mon. Aquests petits empresaris utilitzen aquests microcrèdits per començar petits negocis que els poden portar fora de la pobresa. Només et cal 25 euros i registrar-te al web. A la web trobaràs informació dels projectes que necessiten diners i un cop triat i feta l’aportació, mitjançant pagament segur, reps informació mensual sobre el projecte finançat. Al cap d’entre 6 o 12 mesos també reps la devolució del préstec, sempre sense interessos. I pots tornar a deixar els diners per altres projectes. Els projectes acostumen a ser petits negocis: perruqueries, tendes de roba, petits restaurants, ... i el capital demanat està entre els 300 i 500 dòlars.
http://www.kiva.org/

Altres Organitzacions Benefiques
També es pot donar diners a altres organitzacions q també lluitin contra la pobresa. I us animo a fer-ho, si coneixeu altres entitats que s’hi dediquin i voleu col·laborar, fareu un bé a tothom. I si ho vols explicar aquí, doncs benvingut el teu comentari. I si a sobre animes a algú més a col·laborar doncs millor.

Què voleu que us digui... ser pobre ha de ser una puta merda, parlem clar. Ara ho hauré d’explicar.... hmmmm.... cal? Per que la pobresa es pot referir a moltes coses, però ara estem parlant de la més bàsica de les pobreses, no em refereixo a la pobresa d’esperit, que això només és propi de persones roïns, si no a la pobresa física, a la més extrema de les pobreses, a la de no tenir res, a la de no tenir menjar, ni llar, ni feina, ni esperança. Ha de ser com viure dins una boira continua, on no veus que hi ha més enllà, on no saps q hi ha més enllà, i potser mai ho saps, mai arribes a saber-ho.
Hi ha gent q m’explica que han estat a països diguem-ne pobres, com la India o similars i tornen contents d’haver vist “el somriure dels nens”, doncs jo no m’ho crec, si riuen és per que son nens i els nens riuen sempre, i no tenen consciència que viuen de la forma que viuen, i estan acostumats a viure com viuen, per que mai han viscut d’una altra manera, no han sortir de la boira, però no crec q els pares riguin quan se’ls moren els fills de gana. I això és pobresa i és realitat.
I ser pobres ens fa por a tots. Per que si no per que estem tant pendents de la crisi aquesta? Collons doncs per por a perdre diners, por de perdre la feina, por a baixar el nostre nivell de vida, en definitiva, por a fer-nos pobres. I fixeu-vos quina diferencia de pobresa entre la que podem arribar a tenir nosaltres i la que poden arribar a tenir en altres llocs del mon. La pobresa és més pobresa quan truca a la porta de casa. O no?

LA CAIXA DEL DIA

2008-10-14T13:18:00.002+02:00

Wola a toton!
Una mica més de crisi?? Intentaré fer-ho divertit:
I avui toca explicar com al final els nostres pempins han volat del nostre banc o caixa (que son qui ho estan passant pitjor, les caixes vull dir) i encara no sabem ni entenem que ha passat.
Us vaig deixar dient que els bancs americans havien de donar més i més hipoteques subprime, (o havíem quedat q les diríem hipoteques de merda?) fent més i més operacions per guanyar més i més calerons. I com ho feien???

Doncs resulta que a l’anar donant més hipoteques de merda d’aquestes, a aquests bancs se’ls acabava el diner. I aleshores doncs el demanaven a altres bancs, que per això estem en un mon global i una economia globalitzada, no?. Hola hola senyors de la caixa del tirolès de Montcada, que em podeu deixar diners ?? I aquests, doncs encantats d’invertir en hipoteques de merda als Estats Units, però que ells anomenaven Inversions Financeres Internacionals en Bancs superimportants dels Estats Units, clar. I vet aquí com el senyor súper llest director de l’oficina de la Caixa del Tirolès de Montcada feia “inversions internacionals” amb els nostres estalvis, amb els meus, amb els teus i amb els de la pobre iaia Quimeta del 3er 4arta., i ens encaixava la mà sempre que ens veia pel carrer major i ens comentava que súper guai era i que de puta mare era la seva gestió.
Evidentment la cosa no és tant fàcil , per que entremig hi ha una mica d’enginyeria financera però q en resum consisteix en que els bancs amb hipoteques de merda americanes se les passaven a una sèrie nova d’entitats que creaven per després passar-les a inversors, gent o bancs que volien un trosset del pastís d’aquestes noves entitats. O sigui, repartirem la merda entre tot el mon. Aquestes noves entitats es podien dir Conduits, Trusts, Fons, MBS, CDO, Synthetic CDO, CDS o txorrades similars. De manera que el súper llest director de la Caixa del Tirolès de Montcada i el Súper Súper llest President de la Caixa del Tirolès ens explicaven amb la boca ben ample que tenien els diners invertits en CDS, Credit Default Swaps, que era un producte nou amb un interès “molt interessant” i que enlloc de posar els estalvis de la iaia Quimeta en un plaç fix o en un compte corrent que li donaríem unes paelles i unes olles per Nadal, doncs millor invertir en Swaps. Un producte financer del que no tenien (ni tenen) ni puta idea.
Ara ja sabeu que li podeu dir al vostre director de Banc o Caixa quan el torneu a veure.

Un bon dia al matí, tot es va començar a enfonsar. Al pujar el tipus d’interès la gent es va començar a donar compte que no podien pagar les seves hipoteques, i totes aquestes entitats que han concedit les hipoteques i sigui qui sigui que les tingui ara, doncs s’enfonsen. I el Sr. Director de l’oficina de la Caixa del Tirolès ha de trucar per telèfon a la iaia Quimeta, mai ho farà en persona, i li diu que els seus diners han desaparegut, que el Swap s’ha enfonsat i que els papers que té no valen res de res. I explica-li nosequé dels ninjas i de l’euribor i el mercat hipotecari americà.

Ep! Per avui ja n’hi ha prou. Demà tercer capítol, la desconfiança entre bancs i potser les ajudes dels estats. (amb els nostres diners, es clar!!). Mentrestant podeu visitar aquest blog: http://www.iamfacingforeclosure.com/, que nusé si encara està actiu, però és el blog d’un NINJA americà, Casey Serin, on explica com va comprar fins a vuit immobles amb crèdits concedits amb garanties dubtoses, o sigui amb hipoteques subprime, per valor de 2,2 milions de dolars. I com va petar tot, és clar!!!. És una de les persones més odiades en el mon blogger.

O no.

EL NAIXEMENT DEL DIA

2008-10-10T14:12:00.004+02:00

Wola a toton!

Avui fa cent anys del naixement de Mercè Rodoreda.

Una mirada et pot impressionar més

que no pas la bellesa d'uns ulls.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983)

Per celebrar-ho avui us recordo que és el que ens cal.

LLUITA! Pels genials MEL I MUGRÓ!!

O no?

EL TATTOO DEL DIA

2008-10-09T17:47:00.010+02:00

Un tattoo o tatuatge és una marca feta a la pell amb pigment. La paraula prové del polinèsic TATAU, que vol dir "dibuix". I normalment ens la fem per identificar-nos o per diferenciar-nos de la resta. I qué voleu que us digui, n'hi ha que em posen. Un drac tatuat a segons quina zona, o un tattoo que mig s'entreveu, segons com et moguis, ara si, ara no, ara si, ara no, al compas del ritme de les caderes, m'encanta. O la meva "X", que porto per les ocasions especials.

L'altre dia jugant amb el meu nebot a fer dibuixos ens vem fer uns tattoos. Jo li vaig dibuixar el seu nom al braç, en formes cèltiques o tolkinianes, hi diu MARC

després ell va fer el meu nom a l'esquena en gran, Hi diu "XAVI" i al costat va dibuixar un esparver, que semblava més aviat un ocellot qualsevol. Vaig estar una setmana de dutxes per fer q marxés la tinta del meu cos, ara aquest ja no el porto.

Però ja saps que el que més m'agrada és mirar-te, mirar-te'l, mirar-te'ls, i a tu t'agrada que ho faci, i gires i et mostres, espontània i natural, sense complexes, mostrant aquests traços que son promesa de futurs somnis de la teva pell, exhibint aquests dibuixos onírics que s'allarguen i ens envolten i ens rodejen i ens lliguen amb un fil de color gris sense fi mentres ens revoltem.

I ja ho saps, m'encanta dormir-me abraçat al teu cos gravat, tant se val si a les nits de febrer, que sempre son fredes, o quan pujem a casa des de la platja i fem l'amor i suem tant que ens deshidratem i ens dormim exhausts amb la sal encara als teus llavis,

i sempre sense saber quan serà el proper cop que vindràs a mi, dona dibuixada.

L'ENDEVINALLA DEL DIA

2008-10-09T17:40:00.002+02:00

Aquest agost passat ens vem trobar per fer una paella. Mireu quina cigala !!

és evident q jo no soc....

Sabeu quí és?

Tothom sap què és,

però ningú sap què pot arribar a ser”
WilliamShakespeare, ESCRIPTOR ANGLÈS

LA HIPOTECA DEL DIA

2008-10-07T12:03:00.002+02:00

Wola a toton, ja fa dies i dies q penso molt en la crisi aquesta. Hi penso perquè m’està afectant, no només a la feina sinó, també a nivell particular, m’imagino que com a tots, és a dir amb la pujada de la hipoteca, la pujada dels preus del menjar, de la benzina, de tot, i que fa que tinguem menys diners disponibles a final de mes per dedicar a les coses que ens agraden. I clar això ens afecta la vida quotidiana i ens modifica els comportaments.
Però avui us vull explicar una mica això de la crisi. Per que tots sabem que està aquí però no sabem d’on ha vingut. Tot va començar per l’avarícia d’uns quants senyors que..... ui! no, no, no puc començar així, recomenço:
Tot va començar als Estats Units, quan uns senyors mooolt rellestos es van inventar una cosa q es deia HIPOTEQUES SUBPRIME.... a veure si us explico bé que punyetes son les hipoteques subprime aquestes, o també les podem anomenar hipoteques de merda.
Quan l’any 2001 va petar la bombolla d’internet als Estats Units i moltes de les empreses de Silicon Valley van petar, el Banc Central dels Estats Units ( que es diu Reserva Federal) va baixar el tipus d’interès fins l’1%, per recuperar l’economia. Això fa que el preu del diner sigui molt barat i que tothom es pugui permetre anar a un banc a demanar préstecs i hipoteques. De manera q apali! tothom a comprar cases i pisos i torres i mansions. Vulguis o no, si hi ha més demanda de qualsevol cosa, sempre puja el preu de la cosa. I així va passar amb el preu de les vivendes, tant aquí com allà. En pocs anys els preus s’han disparat, ja ho sabeu.
I mentrestant q feien els bancs? Guanyaven pocs diners, perquè el tipus d’interès era baix. I uns senyors moooolt rellestos van tenir dues idees genials per guanyar més calerons:
1. Donar hipoteques més arriscades, de manera q podrien cobrar un interès més alt i
2. donar-ne més, moltes més, per guanyar més, clar!.

Com s’ho van fer en cada cas?
1. Van oferir hipoteques a clients sense ingressos, sense feina, sense propietats, es deien clients NINJA, (que vol dir No Incomes No Job, No Assets). Bona idea eh?
I clar, els hi cobraven un tipus d’interès més alt, perquè hi havia més risc, però com eren tan espavilats els hi donaven les hipoteques per un valor més alt que el valor de la casa, perquè amb el boom immobiliari en pocs mesos aquella casa valdria més que l’import del préstec concedit. I no pasa res, com l’economia anava molt bé, si algun ninja es quedava sense feina, ja trobaria unaltre feina i podria continuar pagant la hipoteca. I durant un temps tot això va funcionar, els Ninja pagaven les hipoteques, i com els havien donat més diners del que valia la seva casa doncs també es van poder comprar un cotxe, anar-se’n de vacances, casar els fills i comprar un gos. O dos. I feien barbacoes els diumenges al jardí.
Les hipoteques normals, que tenen un risc normal de ser impagades s’anomenen Hipoteques Prime, com la meva o com la vostra, les hipoteques de merda aquestes, amb un risc molt alt de ser impagades es diuen HIPOTEQUES SUBPRIME.

Demà us explicaré com ho van fer per donar més i més i moltes més hipoteques subprime, i ja us podeu anar imaginant tots com és que la cosa ha petat. O no?

EL BLOG DEL DIA

2008-10-02T17:38:00.004+02:00

wola a toton!!!

Avui us penjo un link a un blog nou. Estic segur que us ho passareu de conya amb aquest blog!

http://festaabi2008.blogspot.com/

El passat dia 13 de setembre vem celebrar la festa d'aniversari de la Silvia, l'Anna, la Miriam, el Jordi i el Dani, apali que son poquets!!! Tots de cop, així en un pack. La festa va estar mooolt bé, vem riure molt, vem ...molt, i tot moolt. No us penjaré les fotos de toota la nit, això ho podreu trobar en el facebook. Però en el blog sí que trobareu els videos que per celebrar l'ocasió vam protagonitzar les criatures. S'atreveixen amb tot: Hombres G, Spice Girls, Pereza, Pets.....
Res, home, res, ho mireu i pssssst, psssst, poseu els vostres comentaris, que sempre son d'agraïr.
Per molts anys i gràcies a tots!!!!

Bé, bé, us penjo un aperitiu del que trobareu allà, ha estat una tria dificil però finalment us poso ....... les noies picants. Espero q us agradi. O no.

ELS NENS DEL DIA

2008-09-26T18:39:00.006+02:00

Wola a toton!!

Avui no hi ha text, només fotos, fotos de nens, i us les explico una mica. O no. I com nusé com fer-ho doncs les ordeno dels més grans als més ptitons.

Som-hi:
el primer de tots és el meu nebot josep, aket estiu a la platja, holaaaa, saluda, molt bé wapo!!

La segona és pels meus altres nebots, el marc i la maria, realment el marc és més gran q el josep, però com la maria és la més petita doncs ho he ordenat aixins. A la foto la Maria, la Joma i el Marc a la piscina de st.peter fisher. Ep! senyores i senyors, ara us presento al proper president de Catalunya independent, en Pere!! Com ha crescut, oi??
I finalment un nouvingut, n'andreu, que a hores d'ara té un parell de dies. Una abraçada al pare Oriol i mil petonets a la mare que està maquísima, com sempre!!!

Amb tota akesta canalla anem ben servits!!!
O no.

LA PREGUNTA DEL DIA

2008-09-26T08:18:00.001+02:00

Començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut.

Jaume Cabré (Barcelona 1947)

Però no és cert.

Jo no he sigut mai de les persones que em posava una hora límit per tornar a casa. És una cosa que sempre m’havien retret. I és que quan estava a gust amb algun amic, alguna amiga, un company de feina, o algú que acabava de conèixer no podia dir prou. I podia acabar sent l’últim en marxar a casa. Era un error? Clar que no!!

Ara és igual, però diferent. Perque hi ha vegades que no pots dir prou, que surts a fer una cervesa, un cine, o el que calgui, que no deixa de ser una excusa per estar una estona prop d´algú i poder estar xerrant una bona estona amb aquest algú, i aquest algú, la cervesa, la conversa i aquestes coses et fan que t’oblidis de mirar el rellotge (que mai porto), i te n’adones que s’ ha fet tard, que tanquen el bar on ets i penses que potser sería bó anar cap a casa, però no et ve de gust per què hi estàs a gust, molt a gust, i acabes en un "garito" d’aquells que mai havíes entrat, i t’oblides de que hi ha música, i t’oblides de que hi ha més gent, i la matinada avança i arriba el matí i ara sí, has d’anar a casa, però en voldries més, per què estàs a gust, molt a gust, i no t´agradaría trencar el moment, voldries que durés més, perque hi ha encara tantes coses que no saps i que voldries saber i que voldries continuar avançant , però marxes, i de camí en la moto penses noves ocasions per quedar, i te'n vas a dormir i t’adorms, però sents que en vols més....

Us pasa a vosaltres?

O no?

L'ABRAÇADA DEL DIA

2008-09-16T10:39:00.001+02:00

Wola a toton!
Avui a les 9:30 del matí ja hagués pogut marxar a dormir. Ja tenia el dia fet, per que sabeu aquella dita que diu que “mai aniràs a dormir sense haver aprés res nou”, oi?, doncs de bon matí ja ho tenia fet. Però és que porto tot el dia de lliçó en lliçó, estic realment sorprès, com descol·locat , sobretot per que avui la vida se m’està mostrant amb tota la seva plenitud, cruel però amable, dura i fràgil, alegra però profundament trista, i tot això, que no puc controlar, que ningú de nosaltres podem controlar, em fa anar, com dins d’un vaixell en una tempesta, de banda a banda, de proa a popa, sense control de res i sense saber on aniré a parar. Però he aprés que m’haig de deixar dur, que no haig d’oposar-me, tot al contrari, haig de viure totes aquestes emocions i aprendre d’elles i treure profit. Una frase d’avui que m’ha colpit diu:
“Experiencia es lo que obtienes cuando NO obtienes lo que quieres.”
Ho enteneu, oi? Potser al final ho entendreu.

De bon matí, m’he emprenyat, i força, amb el meu company de pis. La rentadora i la secadora segurament han estat tota la nit posades i no he pogut fer la meva bugada, entre altres històries q tenim pendents, que no les explicaré aquí, i marxava cap a la feina tot emprenyat i donant voltes al cap amb els ànims habituals de tots els dilluns. Aleshores m’he trobat un altre amic, la meva “parella” de l’equip de futbol, un històric dels darkis, també feia mala cara, li he explicat el meu problema i les poques ganes d’anar a treballar. Ell m’ha dit: “Ahir es va morir el meu sogre, de cop, va nar a fer la migdiada i ja està.”. Una altra abraçada ben forta, David.

A migdia m’ha tocat la ingrata tasca de quedar amb un treballador per signar la liquidació o finiquito, després de fer tots els papers hem anat a un cèntric bar a fer un tallat. Hem parlat de la crisi, de la seva preocupació per la feina, de possibles plans de futur, per que tothom s’està preparant per aguantar el millor que pugui la crisi que, realment, encara està per començar. Aleshores ens hem adonat que ens han cobrat 15 cèntims pel glaçó de gel que hem demanat amb el cafè. És una mesura més per combatre la crisi, inútil del tot, perquè han guanyat 0,15 euros però han perdut 2 clients per sempre més. Jo he marxar al·lucinat, però ell ha marxat preocupat i temeròs..... “si ara fins i tot em cobraran pel gel al bar....”

La vida és com és i no com voldríem que fós. Acceptem-la i vivim-la. Després d’aquest matí no tinc ganes de fer el post q volia fer, tenia pensat explicar-vos com va anar la diada, però em sembla irrellevant. I també us volia dir que hi ha un nou blog, el del company Toni+-, ell si que ha escrit sobre la Diada. La seva adreça? Demà.
O no.
En canvi, per acabar, us penjo un vídeo emocionant i ple de vida i energia, que he tret del blog del company àngel, http://lliurapensament.blogspot.com/ , on sempre hi ha bons recursos. Espero comentaris.
O no.

LA MARXA DEL DIA

2008-09-10T17:46:00.000+02:00

EL VIATGE DEL DIA

2008-09-08T19:19:00.000+02:00

Wola a toton!
Al final ho hem aconseguit! La mare se’n va de casa uns dies!! Bé, això segons com s’expliqui pot tenir moltes interpretacions. Us faig 5 cèntims: (aprox. unes 8 peles). Des de que va morir el meu pare no ha sortit gens. Entre això i la meva avia (94 anys, no, no faré la broma de passar-ho a euros ara) doncs sempre ha tingut l’excusa perfecta. Jo crec q ja fa dies i dies q anem insistint que podria sortir amb les amigues, que ja ens quedaríem nosaltres amb l’àvia, i un dia va anar al cine. Va ser molt divertit per que se’n va anar als cines de “El Punt”, un multisales d’aquests ben a prop de casa, on no va gaire gent. Com no els agradava la peli que veien , van sortir i es van canviar de sala. L’altre dia li recordava: Mama, no va estar bé allò que veu fer de canviar de sala a mitja peli, dona! I em va dir: Ah! si no ho vem fer un cop, ho vem fer dos, per que l’altre peli estava començada! Ja us ho dic jo que va poca gent als cines aquestos.
Total que ara marxa tres dies a La Cerdanya, i al començament era un problema gran gran. Amb els pares fa 40 anys q anem a la Cerdanya, i ahir veiem que era més difícil arribar ara que fa 40 anys. Em deia la mare que quan jo vaig néixer, al cap de 4 mesos, a l’estiu del 68 van anar a Alp per primer cop. I ho van fer en tren. A Montcada mateix van agafar el tren, amb les maletes, amb tots els estris per mi, que jo era un nadó de 4 mesos, el meu bressol, les canyes de pescar, ..... i apa! en tren fins a Alp, i allà el sr. Roca, de l’Hostal Roca, els va venir a buscar amb el seu cotxe de l’època per dur-los fins l’hostal. Fa 40 anys! I a l’estiu següent ja érem dos germans i a l’altre ja n’érem tres, d’un , dos i tres anys. Ep! Però aleshores ja es van comprar el R-8, mític.
Ara per anar en tren fins a l’hotel de Puigcerdà, primer han d’anar a Sants, no es pot agafar a Montcada, allà agafar un altre tren, però només fins Ribes de Freser, perquè després han de prendre un bus de la mateixa renfe, que els farà el darrer tros de trajecte fins Puigcerdà. Moltes moltes ganes de fer la collada en bus no és que tinguin. I finalment hauran d’agafar un taxi que les porti fins l’hotel, als afores de Puigcerdà.
Però si fa 40 anys era més fàcil !!! Aquest és el transport públic q tenim.
Sort que finalment han pogut convèncer una amiga més, que té cotxe, per que les acompanyi. I faran el camí pujant pel túnel del Cadí, i pagaran peatges, i pagaran el túnel, i pagaran el que calgui, però només la idea de fer el viatge de l’altre forma les desanima totalment. I aquesta és l’alternativa al transport públic que tenim.
Total, que la Mare se’n va de casa tres dies, a un lloc entranyable, bonic, on cada cantonada t’explicarà una anècdota i cada olor et portarà un record.
Qualsevol dia tornaré jo a Das. O no.

PD: a la foto, jo, de més petit, un d'aquells estius.

M'adono que el paisatge que m'interessa està fet d'afectes,

no de boscos ni d'edificis, ni d'éssers anònims.

Imma Monsó (Lleida 1959)

EL MONSTRE DEL DIA

2008-09-05T12:25:00.000+02:00

Wola a toton! Us estic preparant un recull de fotos del viatge de l’estiu a Croàcia i Bòsnia q espero us agradi. Mentrestant entomeu això:

Jajajaja! No us penseu que son fotos de les runes de la ciutat de Mostar o Sarajevo, no, no. Tampoc son les cambres de gas de cap camp de concentració, malgrat que ho sembli. Això son les dutxes del vestidor on juguem a futbol cada dimecres. A que us molen? Jo ja m’he acostumat, farà uns... a veure.... potser uns deu o dotze anys que juguem cada dimecres i sempre sempre han estat igual. Vull dir q mai no he vist que hagin canviat un pany, un banc, una aixeta, un vidre, una peça de plàstic del terra, una rajola, una canonada de l’aigua o el que sigui. Un dia van dir que havien enviat el sr. Juan a canviar el pany de la porta del vestidor num.2 i mai més l’han tornat a veure. Entrar fa por, i encara més quan està plena d’homes dutxant-se col·lectivament. Els temes de conversa son diversos, no cal dir-los aquí, molts cops discutim encara les jugades més conflictives, els perqués de la victòria (tradicionalment els darkis) o de la derrota (habitualment els vermellets), i gairebé sempre es canta alguna cançó. Sobretot a l’hivern, quan la calefacció no està posada (senzillament per que no n’hi ha) i el fred que entra pel vidre trencat fa uns 20 anys ens congela fins i tot l’aigua calenta. Bé, calenta quan funciona, per que de les 5 dutxes, una no va, no ha anat mai, les dues primeres només tenen aigua freda (només aptes pels més valents o pels que perden) i les dues del final son les que pots regular vigilant de no quedar-te amb l’aixeta a la mà. A vegades les canonades tremolen, fan un soroll estrany i fort, algú diu q és l’aire que surt, jo sempre he cregut que hi deu viure una especia nova i desconeguda de llangardaixos, “llangardaixus reixacquensis” , que no vull veure mai de la vida. És per això que guarden el gos dins els vestidors, per evitar q el llangardaix surti a menjar fora del vestidor. Així està el gos! Prim i demacrat dels sustos que es fot i de les carreres q ha de fotre per a q no se’l menji el "llangardaix reixacquensis". Jo crec q el Sr.Juan se’ls va trobar i se’l van cruspir. Com a mínim em consola tenir al costat mateix de les dutxes el quadre de llums aquest:
Sempre he pensat que el dia q el "llangardaix reixacquensis" m’ataqui mentres em dutxo, aniré corrent al quadre de llums i arrancaré un cable i li fotaré una descàrrega mortal. O dues o tres o quatre. Ara entenc els rumors sobre l’estranya malaltia de la encarregada de les pistes, que si un atac de cor, que si una rotura de lligaments, que si un antic novio l’havia vingut a buscar ..... jo penso q va ser un atac del “llangardaix reixacquensis”.
Qualsevol dia crec q li comentaré al Toni +- i enlloc de dedicar-nos a buscar el tresor de l’ABI pels racons més amagats de l’edifici, ens posem a caçar el desconegut “Llangardaix Reixacquensis”, a veure si tenim més sort, per que de moment el tresor amagat de l’ABI no l’hem trobat. I aleshores ens farem famosos. Més famosos.
O no.

LA NINA DEL DIA

2008-09-03T19:42:00.003+02:00

Llegeixo al diari avui:
Els vehicles amb un sol ocupant pagaran peatges més cars a l'àrea metropolitana.
El primer lloc on el govern català té previst posar a prova aquest nou sistema de tarifes, que sanciona la subocupació dels vehicles privats, serà als peatges dels túnels de Vallvidrera. Segons va explicar el conseller Nadal, l’objectiu és “donar menys incentius al vehicle privat amb una persona sola”.
Segons sembla, la mesura –de gran complexitat tècnica perquè cal desenvolupar un sistema capaç de tarifar el peatge en funció de l’ocupació dels vehicles– es començarà a aplicar a la tardor i la idea és anar-la estenent a la resta de la xarxa catalana un cop se n’hagi comprovat la fiabilitat.
I a la ràdio he escoltat que les gran mesures tècniques consistiran en uns sensors de calor i en uns altres sensors volumètrics que detectaran quantes persones van dins el cotxe.

I jo em pregunto....ignorant de mí.... no seria millor que afavorissin els cotxes que anessin amb més d’un ocupant baixant-los el preu del peatge?? Per que sinó ... la gent q va a treballar, a la força, apa! a pagar més, un gran ajut a tots nosaltres per superar la crisi (que no existeix), ara que hi ha crisi a pagar més peatges, i al final de l’any l’empresa concessionària tornarà a tenir beneficis rècord!!
Ara només veig que tot es resumeix en posar més i més impostos, sense fer res a canvi, sense oferir un servei públic de qualitat, amb preus justos i horaris raonables, sense incentivar el transport públic, clar q és una mesura que no afecta els polítics, per que ells van en cotxe oficial i amb xofer, de manera q ja son dos. (sempre penso q no fan servir el cotxe oficial per portar els nens a escola!). Algú ha vist mai un polític fent servir el transport públic??

Però hem de ser positius: penseu totes les coses bones que porta aquesta mesura, aconseguirem que menys gent agafi el cotxe, contaminarem menys, les carreteres aniran més buides i no hi haurà embussos al matí, també hi haurà menys accidents, estalviarem combustibles, serem més sostenibles, els solters trobaran parella per poder pagar menys (ai, quin error, que he dit “solters” i no singles!, perdoneu perdoneu) i així fins i tot serem més i més feliços. Us ho creieu oi? Va, home, us ho heu de creure!!

Però tot això em provoca unes preguntes:
Els nens pagaran només un 50% més? El gos compta? I si m’ajupo quan passi el peatge, comptaran zero persones? Quan aconseguim la independència podrem deixar tots aquests polítics al cantó d’espanya??
Havia pensat q a partir d’ara portaré sempre una nina inflable d’aquestes al maleter del cotxe, junt amb els llums de recanvi, els triangles aquells, i la roda de recanvi. Què collons! Portaré tres!!! I les posaré totes.
Sr. Nadal, a veure si ho entén d’una puta vegada, el que volem els catalans són el peatges gratuïts perquè ja estem farts de pagar i pagar i pagar.
O no?

PD: no, la nina de la piscina no és meva. És un regal a un amic pels seus 40 anys, ves per on ara si que li serà útil!!!

EL RETORN DEL DIA

2008-09-01T18:18:00.001+02:00

Dilluns i primer de setembre. Les coses no poden ser més clares. S’han acabat les vacances i ja hi som tots de nou! Que dur tornar a treballar, oi? Nusé valtros, però per mi aquest any està sent ...... com ho diria..... difícil?. I mira que la setmana pasada ja vaig començar a treballar i per nar acostumant el cos i la ment fèiem l’horari intensiu de plegar a les 15:00, però ni aixíns ens acostumem.
Avui tots a la feina, a les cues de la ronda, o de l’autopista, o del semàfor en obres de Montcada, al metro i al bus. Retrobar-nos amb els companys de feina, i què tal les vacances? Doncs mira jo he nat a tal i qual..... ui! Doncs jo a pascual i requetequal ! I sempre hi ha un tercer per replicar: Doncs jo a super-requetequal!!
Bé, això no ens passa a la feina, q tenim bon rollo. Ens discutim per altres coses però no per aquestes txorrades. I obrir l’ordinador i baixar-te 150 mails de feina (bé, la meitat d’amiguets, per que enganyar-nos!)
I tornar a fer-nos propòsits per aquest curs, i tornar a fer una llista de coses que volem fer: apuntar-nos al gimnàs (aquest any sí!, que serà q no), fer el curs d’angles però només el de conversa que així no ho deixaré, sortir més a les excursions del centre excursionista, i gastar menys per superar la crisi que no existeix.
Ah! i a sobre diuen que aquest any amb la crisi serà més dur el retorn a la vida quotidiana, que el síndrome postvacacional pot ser més fort. L’apatia, la irritabilitat, la pèrdua de gana poden ser símptomes clars. Jo no tinc tot això, o potser no m’ho noto més de l’habitual, je je , jo tinc el que anomeno TANTSEMENFOTISME, que apareix quan el “Tant se me’n fot” arriba i s’instal·la a casa durant una temporada.
I mira que fa dies que sé que havia d’escriure un post per penjar-lo al blog, però el tantsemenfotisme no em deixava. I no serà per que no hi ha coses per explicar.
Però avui m’he obligat , de manera que ja puc dir que tot torna a estar en marxa.
Bé, i així doncs que tal les vostres vacances?? Si algú ho vol explicar aquí serà ben rebut. O no.
(ai! , no feu cas, torna a ser el tantsemenfotisme!!)
Escriviu, escriviu comentaris, que ja ho deia en Francis Bacon:

La lectura fa que l’home sigui complet;
La conversa, àgil,
I l’escriptura, precís.
Francis Bacon

EL VIATGE DEL DIA

2008-08-03T18:50:00.003+02:00

Wola a toton!
Aquest post és per dir Adeu a toton! M'han quedat pendents molts posts per penjar: sobre les Olimpiades dels xinus, la crisi, els biocombustibles, el putu poble aquest, ... però ho deixo tot pel setembre vinent, que res no haurà canviat.

ARA ja sabeu: VACANCES!!!!!!
Per fi unes llarges i merescudes vacances!
Feu tot el que tingueu que fer aquests dies de descans. Viatgeu, descanseu, mediteu, prepareu nous plans, busqueu noves ilusions i recargeu-vos de força i energia per la propera temporada, que em sembla a mi, nusé perqué, que serà ben moguda. Jo pretenc que la meva ho sigui, però aquest conte ja us l'explicaré quan torni.

A tots els amics que m'heu dit que marxeu a llocs del mon com India, Japó, Canada, Cambotja, Perú, Austria, Iran, ... gaudiu del viatge i creixeu viatjant. Per tots els que us quedeu més a prop us desitjo, també, un bon viatge interior.
Aquest any marxo a Sarajevo (Bósnia) i Dubrovnick (Croacia). Estic segur que el viatge serà profitós, nusé que em trobaré.... infelicitat, superació, alegria, geni , creativitat, bellesa, destrucció... però espero captar-ho tot i absorvir-ho per poder-vos-ho explicar.
Tinc ganes de marxar.

BONES VACANCES A TOTS
Us deixo amb una cançò genial: Miss Sarajevo. Gaudiu-la!

EL CONCERT DEL DIA

2008-08-03T17:11:00.006+02:00

Wola a toton

Dissabte 19 de juliol, 22:00h.

Doncs sí, hi vaig anar!

I va ser brutal per que des del primer minut fins el darrer a tots els que estavem allà dins del camp nou (q és com casa nostra) ens va unir una germanor, una alegria, una energia i un bon rollo dificil d'explicar.

La veritat és que unes quantes de les cançons (sobretot les del darrer disc) no les havia escoltat mai, i diga'm el que vulguis, però la resta em van sonar com a petites meravelles acústiques en forma de regal. La energia del Bruce és inesgotable, jo personalment crec q s'alimenta de la força que li enviem els milers i milers de persones que erem allà, cantant, dempeus, cridant, abraçats, ballant, sentint-lo. I és que els directes tenen això, escoltar música és un acte personal, íntim i particular. Però assistir a un concert, a un macro concert, deixa de ser tot això per convertir-se en una fusió amb tothom, una comunió de sentiments que t'abraona i no et deixa i et puja i t'omple i et fa sentir part del tot, de manera que sempre sempre podré dir: JO HI ERA!!

I si voleu tenir algun document sonor espectacular busqueu en el youtube: bruce barcelona juliol 2008. Trobareu el que vulgueu.

LA FOTO DEL DIA

2008-07-29T08:48:00.000+02:00

wola a toton!

sí, sí, feia força dies q no penjava res. Si us dic que era per culpa de la feina us ho creureu??

Ara que ja nem més tranquils torno a tenir temps per dedicar-m'hi. Però he fet més coses, moltes més coses, ja les anireu veient. De moment us dic q la terrassa de casa ja comença a tenir forma i ja he organitzat un parell de sopars ben xulos. I evidentment qui ha volgut ha acabat a la piscina. A l'altra banda hi anirà la zona chillout, però això serà ja per les vacances.

Divendres passat vem fer un sopar delicatessen. Tothom havia de portar un plat o dos o tres (els q volgués) del menjar més selecte i deliciós que sabés cuinar personalment. Les fotos les té la Mayte, ep!!! petarda, passa'm alguna ja!! no??. A lu tontu lu tontu doncs vem arreplegar 16 plats delicatessen. I el millor és que van començar a sortir noves propostes per fer: sopar mexicà, sopar vampir, sopar blau (només amb menjar blau) ...... Si, teniu raó, ho vem acompanyar tot amb unes quantes ampolles de bon vi. Bé, ja us avisaré pels propers, però que sapigueu que també seran especials!!!

O no.

L'ADEU DEL DIA

2008-07-18T08:18:00.001+02:00

Wola a toton! Avui havia pensat en una dita per tancar la setmana, però m'han estat arribant mails d'amics recordant-me que avui plegava en Bassas, i clar, he pensat q es mereix un post, i una dita, i un adeu.
La Marta m'ha dit:
BON DIA, SÓN LES 8 i avui és l'últim dia del Bassas, és una llàstima que per la incompetència dels de dalt, els que manen, ens quedem sense aquest periodista que parla fort i clar però sense cridar, sense embuts i amb contundència però sense perdre l'educadació, seriós i rigorós però amb un punt d'humor...Espero que els nous reptes que se li plantegen ens permetin poder tornar a gaudir d'ell! Bassas FINS AVIAT!!!!!!!!!!

El comiat de Bassas es produeix després de mesos d'especulacions i d'atacs reiterats del PSC, que l'acusava de 'nacionalista'. Aquests atacs van ser especialment directes per part del diputat Joan Ferran, que va personalitzar en Bassas el concepte de 'crosta nacionalista'. En aquesta entrevista amb El Periódico, del 4 de desembre del 2007, Ferran deia: 'Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l'star system engreixat en l'últim quart de segle'.

I si hi ha crosta és per que hi ha ferida, i si hi ha ferida és per que algú esta ferint-nos. O no.

ADEU ANTONI, gràcies per la feina feta!

Que poques se'n coneixen, de persones, que diguin paraules que valguin!

Elias Canetti, escriptor búlgar d'origen sefardita en llengua alemanya (1905-1994)

LES OBRES DEL DIA

2008-07-16T07:32:00.000+02:00

portada "El Punt" edició paper:15/07/2008)
Dimarts, 15 de juliol de 2008>Vallès.

Multen l'alcalde de Montcada per haver ampliat casa seva, de protecció oficial. La Generalitat el sanciona amb 1.500 euros i l'obliga a fer obres per deixar l'habitatge com estava.
Carles Aluju Ferrer.
Montcada i Reixac: La direcció general d'Habitatge de la Generalitat ha imposat a l'alcalde de Montcada, César Arrizabalaga (PSC), i a la seva dona, exregidora, Fina Manzano, una multa de 1.502 euros per haver fet unes golfes a casa seva, un habitatge de protecció oficial situat al barri de Mas Rampinyo. En la mateixa proposta de resolució, s'obliga el matrimoni a fer les obres necessàries «per retornar a la seva configuració inicial» la casa, perquè la normativa no permet incrementar la superfície construïda dels habitatges de protecció oficial. El Punt es va posar en contacte ahir amb l'Ajuntament de Montcada, però l'alcalde va declinar fer declaracions.

Segons ha pogut saber El Punt, les obres que han estat motiu de sanció es van fer l'any 1998, quan Arrizabalaga no era alcalde sinó que era el màxim responsable de les regidories de Governació i Urbanisme. Arrizabalaga va arribar a l'alcaldia de Montcada el juny del 1999 i durant el tram final del mandat anterior la seva dona, Fina Manzano, va assumir la regidoria d'Habitatge. En aquest mandat no és regidora. Segons l'expedient, el dia que es va fer la inspecció –el març passat– l'instructor del cas no va poder entrar a l'habitatge «però des de l'exterior es va poder comprovar que [...] han col·locat una finestra inclinada a la coberta i han ampliat l'habitatge habilitant l'espai sota coberta». Les obres es van fer sense l'autorització prèvia de la direcció general d'Habitatge, tot i que en el text es recorda que la promoció de cases del carrer Aragó «es van qualificar amb una superfície útil de 90 m², que és la màxima permesa en els habitatges de protecció oficial, amb la qual cosa no poden ser objecte d'ampliació».

Wola a toton! Fins aquí la notícia. Ara el comentari. Primer de tot felicitar a la gent que fan el blog Montcada Confidencial per que han estat ells qui han tret a la llum aquest fet, després la resta de medis se n'ha fet ressó. I després des d'aquí volia oferir tot el meu recolzament al pobre amic Cesar que segur q ho deu estar passant moooolt malament. Imagineu-vos-ho!! Ell, pobret, que s'havia fet unes petites obres a casa, res, unes petites golfes, on, com a totes les golfes, les havia forrat amb parket (que queda més maco ) i s'havia fet un petit despatxet, amb un ordinador on podia entrar cada dia a veure el seu blog personal (laveu.cat) i uns quants posters penjats a les parets dels seus amiguets de "el Salvador", i unes fotos dels seus viatges pel mon (pagats amb els nostres impostos) i ara, ja em diras, ara, després de deu anys, ara li fan tirar a terra. Fa pena, oi? Per que heu d'entendre que viu en una casa de protecció oficial, a la que va poder poder accedir, com tothom, doncs per sorteig o per que cumplia els requisits o per que va estar moooolt temps en una llarga llista d'espera o per ........... o pel que sigui. Que ja em direu si no és el més normal del mon mundial que l'alcalde de la ciutat visqui en una casa de protecció oficial amb el sou de merda que li paguen per ser (o per fer?) d' alcalde. I amb la crisi que hi ha ara, ui! em fa patir no sigui cas que no pugui arribar a final de mes. I heu d'entendre que no hagi volgut dir res, ni ase ni bestia, jo crec q és degut a la pena que li fa haver de treure tants records del despatx (del de les golfes vull dir!). I total, pel que ha de dir.... home jo espero q surti i amb el seu tarannà basc ens digui: Oztia! norbaitekin pitxi que lapurra atxilotu zuten geratu lurzorua parket!! que més o menys voldrà dir: ostia! con lo bonito que me habia quedao el parqué....

De manera que m'estic pensant obrir un compte corrent per ajudar-lo a comprar-se una casa nova més gran, amb golfes ja incorporades, que no les hagi de fer ell.
I si més no, d'aqui uns anys, tindrà una anècdota més per explicar als nets. Ep!, per que ja veureu com això no passa de ser una anècdota, i també, quan plegui de ser alcalde es podrà muntar un negoci i posar-li un nom que li recordi aquests dies, per exemple, imaginem que es munta un negociet que li escaigui bé, nusé, per exemple, un BAR, aleshores li podria dir bar "les golfes del Cesar" , uix! no, que malgrat el tema de la paritat amb les dones això queda molt lleig, semblarà un puti-bar, hmmmmmm ........ i en masculí?, potser quedaria millor "el golfo del Cesar".
O no.

Qué opineu?

ELS DEURES DEL DIA

2008-07-15T15:07:00.001+02:00

Quan un servidor era petit i anava a la fleca, li donaven allò que se’n deia ”LA TORNA”, la flequera pesava la barra i n’afegia un tros de pà, fins que me’n lliurava un quilogram.
Aquest procediment va desaparèixer amb la designació de la barra de quilo que feia 800 grams, recurs de l’administració franquista per aconseguir que no s’apugés el preu de la “BARRA”, i per contra els flequers poguessin repercutir la puja de la farina.
Conforme creixia, vaig aprendre que els de l’administració pública eren uns Mestres amb això de “LA BARRA”, i que a partir d’aquell moment cada cop que rebés una " torna" seria per fer-me blincar una mica més l’ossamenta.
Ahir el Ministeri d’Indústria, on hi han passat tants “catalans il·lustres”, ens va anunciar que obligaria a les operadores a complir amb el 80% del que prometien a la banda ample, es a dir va beneir que se’ns podia fotre per decret una estafa del 20%. Collons!!, quin país més bonic!, només pagaré el 80% dels impostos, i les classes que imparteixo d’una hora es convertiran amb ¾ d’hora, i només puntuaré el 80 per cent dels exàmens i els alumnes ho entendran.
La torna és que el Ministeri escampa un decret d’amnistia amb tota la presa del pel que hem patit fins ara, i els diu a les operadores telefòniques:

Noies, no sigueu tant dolentes, defraudeu només fins a un nivell digne i suportable, que el pati s'emprenya!, va porteu-vos bé!, i us perdono les malifetes fins al dia d’avui!.

Per cert, parlant d’il·lustres ministres d’Indústria, els repetidors que quedaven al País Valencià, tots a terra. Sortosament aquí tenim en Pepe Montilla que vetlla per nosaltres!.

Un segón per cert!, collunut la frase del foix a la tertulia del Bases, avui que és la darrera:
Ens foten fora del titànic quan els músics encara toquen.

Deures del dia:
a) Dema “Mare de Deu del Carme”, qui ens transcriu una estrofa d' el disc “Passeig del Carme”?
b) Avui que és la darrera tertúlia del Sanuy a Can Basses, de quin altra mitja el varen fotré fora, i qui va ser el que va exigir la seva expulsió?

Apa siau.

Xavi C.

EL FIXATGE DEL DIA

2008-07-08T08:38:00.000+02:00

Dinar de juguesca rera dinar de juguesca sempre surt el tema de la Mònica López.
Tot això per dos motius:

1. a tots ens agrada molt

2. algú, un dia, va dir que potser la podria portar a un dels nostres dinars de convidada.

Des d’aquell moment ja vem dir que aquest seria el comodí de la juguesca: Qui es presenti amb la Mònica López al dinar ho té tot guanyat. De moment ningú ho ha aconseguit. I he dit el pecat però no us diré el pecador.
Avui he llegit la noticia que la Mònica (la tutejaré d’acord?) se’n va a TVE. Que li han fet una oferta irresistible, que no només serà la presentadora, sinó que la seva feina serà dirigir el departament i un dels seus objectius serà modernitzar-lo. Home, feina ja tindràs, doncs el temps a la televisió espanyola era com moooolt avorrit, amb aquells mapes de la srta.pepis fets de cartró pedra que feia l’home aquell, tan fosc, tan monòton, tan carca... “en la comunidad de Levante precipitaciones, en los pirineos orientales y zonas limítrofes las precipitaciones seran en forma de nieve, y en las vascongadas viento.” Que volia dir que a Valencia potser plou, a Catalunya fotrà una nevada de collons i al país basc arribarà un huracà.
I d’aquesta manera s’uneix al grup de presentadors catalans que van marxant de TV3 cap a altres teles, a fer més calerons suposo, com en Buenafuente, la Barcelò, el Francino, la Griso, clar que així acaben alguns d’ells, oblidant el català, animant la roja i cantant el “viva españa” a tota hora. Però mira tú, és un dels avantatges que tenim els catalans, que podem nar a treballar a tot arreu, ells no.
Bé, i ara només resta desitjar-li sort en aquest nou repte professional, et trobarem a faltar, pubilla catalana, i mirarem atentament a la tele si et respecten el teu nom, Mònica, amb l’accent obert sobre la “o”. Jo crec que no et deixaràs castellanitzar el nom i te’l respectaran en català.

O no.

LA CENSURA DEL DIA

2008-07-07T07:17:00.000+02:00

Avui estic llegint (i escoltant) tot de tonteries sobre el resultat de la votació d’ahir a Can Barça. Fa molts dies que m’estic aguantant la meva opinió, però ara que ja s’ha acabat tot em permeto el gust de donar-la. I ho faig com a soci, i no com a “aficionat”, que és el que son la majoria dels que he sentit opinar i opinar molt malament.
A mi em sembla que en Laporta ha estat un dels millor presidents que ha tingut el Barça. I no vull barrejar les coses, com a President opino una cosa, ara bé, si opinés sobre ell com a persona segurament us explicaria un altre conte. Però ahir estàvem valorant la seva tasca com a President del millor club esportiu del mon. Un tio que va arribar a un club que estava en fallida, tant esportiva com econòmica i fins i tot diria que social, un tio que va eliminar els violents del club, que va fer un equip guanyador (una champions i dues lligues.... ah! i uns quants gampers) que ha posat la economia del Barça entre les més potents del mon, i que a més ha tret el Barça del provincianisme al que estàvem acostumats, l’ha internacionalitzat i a més ha fet del catalanisme la seva senyera. I segurament és per això que rep de totes bandes.

Segurament no, ho sé segur.
Tots els elogis que li venien de totes bandes quan ho guanyàvem tot s’han convertit en retrets i mocions de censura a la que va treure el catalanisme desacomplexat i el sobiranisme personal.
Les crítiques ferotges des de medis espanyols (AS, MARCA, Antena 3, Tele 5, TVE, COPE, SER, ) no ens venen de nou. Però des de molts medis catalans, amb periodistes catalans, se l’ha criticat a sac, sense pietat, llegiu La Vanguardia, Mundo Deportivo, (vaja, grup godó en general) i avui fins i tot l’AVUI en la editorial del director, en Xavier Bosch, que diu que no ho veu clar. A veure Xavier, maco, les coses estaven molt clares i el joc era el mateix per tots. Mira: si es treia 2/3 dels vots a favor de la censura calia fer eleccions, i si no s’arribava doncs no. S’ha arribat ??? No, doncs ja està xaval!. Jo quan jugava al parxís amb els meus germans molts cops em passava que quan estava a punt de guanyar la partida treia 3 sisos seguits i apa! eliminat, torna a començar! I jo em queixava amargament, però les regles del joc eren (i son) aquestes i tots les acceptem. Doncs ara el mateix, que t’has quedat a les portes de guanyar?, si, i tant!, però has tret tres sisos seguits i et toca esperar a les eleccions del 2010.
Mentrestant veig que el Laporta i la directiva catalanista del Barça ho tindrà cru, perquè els medis continuaran amb la seva campanya antiBarça (ja no dic antilaporta!!) per que el Barça és un altre dels objectius marcats des d’adalt. Recordeu: Cal treure la crosta nacionalista!! Ja s’han carregat el Bassas, la Terribes la tenen dominada, el Sanchís, i ara li toca al Laporta. Tot el que faci ferum de nacionalisme patirà les conseqüències.
I si no temps al temps. O no?

LA JUGUESCA DEL DIA

2008-07-02T08:18:00.001+02:00

Wola a toton!!
Primera proposta per quedar i fer efectiu el dinar de la juguesca!!!
Ah! primer els resultats:
Us recordo les juguesques fetes i, de pas, la posició de cada un:
NOM POSICIÓ ERROR
ENRIC 18 2
MIQUELÀNGEL 12 4
XAVI W 20 4
XAVI C 11 5
DOMÈNEC 10 6
TONI +- 7 9
JOAN 4 12
NOËL 2 14
JULI 2 14
JORDI SASE 2 14

De manera que els cinc primers seran convidats pels cinc últims.

Es proposa com a data el proper DIJOUS 10 DE juliol. El lloc serà el restaurant "el taller"de Caldetes. Apali, cap a la platja !!

La estadística (fixeu-vos que ja podem fer estadístiques i tot de la juguesca) doncs, la estadística diu que l'Enric les ha guanyades totes, si més no serà una dada més a tenir en compte per la propera.
El Festival d'Eurovisió va ser, durant molt temps, part de l'educació sentimental dels nostres pares. Era i és una merda de festival. Per això es va enviar una cançò de merda al festival, en una maniobra per fer crèixer les audiències de la tele. I ho van aconseguir perque hi ha molts frikis que pensaven que això era el que es merexia el festival. Però ha estat una operaciò supercomercial pel Buenafuente, que no ha parat d'allargar el xiclet fins a cansar-nos a tots. Estic esperant que acabin de sortejar la puta guitarra de plàstic que portava i que ens deixin en pau d'una vegada. Encara hi ha webs on quan entres s'obre un pop-up de publicitat del pesat aquest. Directament tanco la web. Espero q no la vulguin convertir en la cançò de l'estiu!! (Bé, segur q no, ara serà el "PODEMOS")
Com a consol podem dir que l'important és participar o que no es preocupin gaire, van deixar Espanya al lloc que els toca. Llàstima no haver fet un 25. Malgrat tot va fer el millor resultat pels espanyols (molt millor que els OT de turnu) des de feia molts anys i els resultats econòmics han estat..... millor ni saber-los que ens indignarem.
El festival, com a tal, continua sent el que era en els estats que han emergit en l'Europa dels últims 20 anys. És a dir, un aparador no només musical; una autèntica lliçó de geopolítica, amb blocs definits, aliances i germandats nacionals dibuixades amb criteris ideològics i/o territorials. Més curiositats, alguns m'heu comentat que el presentador, un tal uribarri, em sembla, encertava la majoria de votacions. També he escoltat a la radio que el festival portava un delay de tres segons i per això les sabia, ... nusé, la veritat és que m'importa un chikilicuatre.
I acabem ja d'una vegada el tema del chikilicuatre que ja cansa mooooooooooolt. Només comentar una frase genial que va dir el David Fernandez (l'actor que interpreta al Rodolfo Chikilicuatre) en una entrevista feta pel Basté a RAC1:
-Basté: "no et molesta que por la calle et diguin Rodolfo!?"
-David Fdez: "hombre, es que antes por la calle me llamaban Gilipollas!"

I finalment la única versió soportable de la cançò, la que feia juntament amb la TATA GOLOSA.
O no.

LA ROJA DEL DIA

2008-06-27T08:18:00.002+02:00

Ahir España va passar a la final de la Eurocopa.
Ahir a la nit, a una emisora de ràdio que no anomenaré, però vinculada a l’esglesia i/o al PP, en el seu programa esportiu el presentador es va dedicar a insultar a tort i dret a tots els que no voliem que la seva espanya passés a la final, i en particular els catalans, i en concret a dues persones: En Puigcercós i en Urqullu ( que es van atrevir a dir, atenció!, que volien que guanyés Rusia!! Ui, ui ,ui!!). Aquest locutor, un que es diu Abellan, els va dir “Estos dos imbeciles, Gilipollas, lo mínimo que te tendrian que hacer si te ven por la calle es darte un huevazo, gilipollas!! “ entre altres piropos dignes de ser escoltats per l’odi i la ràbia que ho impregnaven tot.
Doncs mira, centenars de milers de persones voliem que perdés la teva espanya, per que estem farts i cansats del vostre nacionalisme espanyol, de la “roja”, de la “raza” i del “orgullo de ser español”. Qué collons té a veure tot això amb el futbol??
Centenars de milers que estem farts de la COPE, del MUNDO i del Libertad Digital, i sobretot sobretot farts i cansats de CUATRO i del “Podemos”. Podeis callaros??
Estimat Abellan, l’únic que has aconseguit és despertar les meves simpaties pel Puigcercós i per Alemania, (que mira que em fan poca gràcia....) aconseguir vots per Esquerra i que quan guanyi Alemania les rambles s’omplin de gent que ho celebrarem. Et recordo, us recordo, que LA CAIXA recolza a la selección española i finalment la mítica frase de Gary Lineker:

Football is a simple game: 22 men chase a ball for 90 minutes and, at the end, the Germans win.
Així de senzill.
PD: he buscat el tall de veu aquest de l’Abellan i perxò (paraula encara no normalitzada) he entrat al web de la COPE..... i se m’ha penjat l’ordinador. Genial. Per una vegada m’ha agradat la penjada. Casualitats de la vida. O no.

i a mi que quan parlen de "la roja" només em vé al cap aquesta roja. n'hi ha cap altra de millor??

EL PENSAMENT DEL DIA

2008-06-26T08:03:00.000+02:00

Del que faré més endavant,

per què me n'haig de preocupar?

El que faig és el que havia de fer.

Allò que descobriré més tard,

no ho haig pas de descobrir ara.

Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, poeta francès (1846-1870)

LA NIT DEL DIA

2008-06-23T08:28:00.000+02:00

Cada any, milers de pobles d’arreu del país, encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó, en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.

La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de Sant Joan. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.

Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny. Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pujen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera. La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.

Nosaltres aquest any hem enviat als companys i amics Xavi i Joan en representació de tots nosaltres. I després a la nit quatre entitats ens hem unit per fer una revetlla popular al carrer Major de Montcada. Una revetlla com les d'abans, sopar al carrer en familia i amb amics, una mica de música, petards, foc i alegria. L'Ateneu ABI, el nucli de la CAL a Montcada, l'associació de Veins del C/Major i la Comissió de Festes Alternatives son les entitats que ho organitzen tot.

Ja us explicaré. O no.

Al vostre poble també arriba la flama del Canigó??

EL BLOG MATEMÀTIC DEL DIA

2008-06-18T15:15:00.003+02:00

Wola a toton!

Fa dies q vaig amb molta feina i no tinc tot el temps que voldria per omplir el blog. De manera que si no podeu llegir els meus escrits almenys us posaré els d'altres a veure que us semblen.

Avui us vull donar a conèixer un nou blog. Sí, sí, tú, jo continuu insistint a tothom que es crein els seu blog i alguns em van fent cas. D'altres no hi ha manera i mira que fins i tot he quedat amb ells per ensenyar-los com es fa tot.....nxt nxt.

Ara us vull presentar el blog d'un bon amic que uneix matemàtica i fotografia, dues de les seves passions. (en té més per això!!). Quan algú veu la vida amb els ulls de les matemàtiques i porta sempre a mà una càmera..... el resultat és fàcil i bonic. Molts cops copsa la realitat d'una manera que nosaltres no la veiem, i ens sorpren. I ens ho explica i ens ho adorna de somnis onírics. La explicació és senzilla. Diu: Un bon dia vaig decidir trencar amb totes les meves obligacions laborals i vaig decidir emprendre un viatge cap a la recerca de la bellesa matemàtica. I jo us pregunto .... on no hi ha matemàtica??

El seu blog es diu :

http://paisatgesmatematics.blogspot.com/

Jo aporto una foto meva vista amb ulls matemàtics i que he titulat EL.LIPSE IL.LUSIONANT.
Una el·lipse és el lloc geomètric dels punts del pla per als quals és constant la suma de les distàncies a dos punts interiors fixos denominats focus, que regeixen l'excentricitat de l'el·lipse:
L'equació d'una el·lipse centrada en el punt (0,0) és: x2/a2 + y2/b2 = 1, on a és la semidistància de l'eix d'abscisses de l'el·lipse, mentre que b és la semidistància sobre l'eix d'ordenades. L'àrea d'aquesta el·lipse és: pi x a x b .

La figura humana "X", que anomenarem "neboda Maria" d'una edat "x" indeterminada, davant de la el.lipse, que anomenarem "T" de Tortell, fent el càlculs de quanta àrea pi x a x b de "T" podrà encabir en la seva boca de volum inferior al desitjat. La equació final resulta: X x T = I (d'il.lusió). O no.