LA TRENCADISSA DEL DIA

22 de Juliol. Cap a les 10.15 hores. Com cada dimecres jugàvem a futbol. Era el darrer partit de la temporada. Eren els darrers minuts de la temporada (per cert, de clar color DARKI) i ves per on que la mala fortuna va caure sobre meu. Un xoc desafortunat, sense cap intenció (oi?) i un cop fort al genoll. Molt fort. Jo vaig sentir el "crec" de l'os al petar. Des del terra estant, vaig comprovar que la cama no feia la seva funció, com una palanca que possibilita el moviment moguda pels músculs. No la podia moure. No feia mal, suposo que pel cop. Vaig notar el genoll enfonsat, com un petit volcà, el tocava i no estava dur, s'enfonsava, però es va inflar molt ràpidament i aquesta sensació tant rara va desaparèixer. Em van portar d'urgències a l'hospital, ja us explicaré més tard com, i allà em van diagnosticar ràpidament: "Ho sento noi, tens el genoll trencat, la ròtula partidaen cinc parts, t'has de quedar, ara mateix t'ingressem i demà al matí t'hem d'operar aquest genoll"

I aquí comença l'aventura........

Wola a toton!
Molta gent sembla que ho ha oblidat. Per totes les teles espanyoles ja és passat i ara només importa el futur. Però us parlo del present: Avui i ara som tricampions!. I qui té por són ells, perque sabeu on es juga la propera final de la Champions? A Madrit, nens i nenes.
Un dia vaig veure una peli a TV3 on el prota ( q era lo Cartanyà, bé, l’actor) patia un dels pitjors malsons. Es jugava la final de la Champions a Montjuic entre el Barça i el Madrit, i el resultat era de 0-10. I el món s’acabava, el cel es tornava negre, la terra s’obria, llamps i trons fulminaven el món. Ep!, Xssst!, Santiagu Bernabeu, que venim!!

Mentrestant us explico una curiositat. L’himne de la Champions és una adaptació d’una obra de Händel que es diu Zadok The Priest, (Zadok, el sacerdot) i és utilitzada en els oficis de les coronacions a Anglaterra.
El més curiós és que la lletra està en tres idiomes, els tres idiomes oficials de la UEFA: Alemany, Francès i Anglès. Per internet es pot trobar ràpidament la lletra, però traduir-la ja és més complicat, sobretot per l’alemany. Buscant una mica més vaig trobar una totalment traduïda, i resulta que la lletra no és el millor del tema, però tot l’aire cerimonial i majestuós que retransmet de veritat que fa enaltir el triomf del campió. Gaudiu-ne ara tots ara que podem, per que sóm els Tricampions.

Ceux sont les meilleures équipes,
sie sind die allerbesten Mannschaften,
the main event,

Aquests són els millors equips
Aquests són els millors equips
L’acte principal

La volta:
die Meister,
die Besten,
les grandes équipes,
the champions.

Els mestres
Els millors
Els grans equips
Els campions

Une grande réunion,
eine große sportliche Veranstaltung,
The main event,

Una gran reunió
Un gran acte esportiu
L’acte principal

Ils sont les meilleurs,
sie sind die Besten,
These are the champions,

Ells són els millors
Aquests són els millors
Aquests són els campions.

LA MIGDIADA DEL DIA

I què voleu que us digui.... ho confesso... m’agrada el Tour.
Ep! La resta de grans carreres gens ni mica. O sigui que “la vuelta” me la bufa i “il giro” se me’n fot bastant.
Però el Tour té alguna cosa que m’enganxa. Per començar em recorda que l’estiu, ara sí, ha arribat de totes totes. Fins que no comença el Tour falta alguna cosa. I crec que és la son que provoca i sense la qual una migdiada d’estiu no és el mateix.
Quan comencen aquelles etapes terribles de 350 kms pujant muntanyes dels Alps o dels Pirineus, amb 5 o 6 ports de muntanya, (o 40 o 60 , tant se val) i penso que estaran 7 o 8 hores (o 13 o 15) dalt la bicicleta, sense parar, ni per pixar, ni per dinar, ni per fer un rotet, per res, (què com s’ho fan per fer aigües majors?) sempre a sobre aquell sillin estret i petit (ja ho sé que no es diu “sillin”, el Josep de Plegabike m’ho va deixar ben clar un dia, es diu selló o sellons, però també ma mare diu forniga, enlloc de formiga o gavinet enlloc de ganivet i tots la entenem a hores d’ara ) que et deuen fer un mal els ous al final del dia, al cap de tanta estona a sobre el selló, que per això no fan declaracions quan acaben l’etapa, penso jo, i amb aquella calor, de 30 o 50 graus, per que clar, és Juliol, i és el Tour.
I jo m’estic al sofà de casa, després de dinar, amb l’aire condicionat, veient com aquells nois menuts es foten aquelles pallisses durant 21 dies i ho fan tot només menjant espaguetis i pasta, bé potser hi posen una mica de ging-seng per tenir més forces, però res més, i penso, .... ui! encara falten 125 kms fins que arribin, malgrat que a la SER ja estan en plena ebullició: “ Atenciooooooon! S’escapa del pelotooooooooooon pericoooooooooo!! Ataca en plena subida y deja clavados a sus perseguidoreeeeeeeeeeeeees!! Que ritmo frenèticooo que ha impuesto!! Que elegancia, que cadencia en el pedaleoooooo, que viva españa, ..... oooooooooo..... se paró, se paróooooooooo, puede ser una pajara! Ahora hay que vigilar al cilista teutón que puede ser muy peligroso” . Per que sempre hi ha un ciclista teutón i es pasaran els propers 125 kms, avorridíssims, igual, cridant i posant emoció a una pujada lenta a un cim de 3000 mts que amb el cotxe faig en 2ona i amb prou feines arribo. ( Hmmm...Potser haig de posar ging-seng al cotxe). Durant la primera setmana, al final acostuma a haver un sprint, que si guanya un ciclista d’aquí el transformen en “gran ciclista espanyol”, i si perd és el “corredor catalan”. La segona setmana, amb les grans muntanyes, només haurien de còrrer els 10 primers, la resta acostuma a arribar a 3 hores del primer, i amb cara de pomes agres. I la tercera setmana .... realment no la he vist mai acabar.... sempre estic migdiejant (m’ho acabo d’inventar) i sé qui guanya per la premsa de l’endemà.
I mireu, aquest any havien de passar per Montcada, però com estem d’obres al carrer major doncs al final no venen, i mira que tenim un túnel nou acabat, el de la nacional, el de l’AVE encara falten uns quants tours per acabar-lo, i aleshores podrem agafar l’AVE i nar a Paris a veure el final del Tour, algun any. Jo ja tenia l’estelada preparada per rebre’ls. I ara us poso com a regal una cançó dels “Facto de la fé”, que m’encanta quan diuen allò de :
Después del gazpacho nos quedamos dormidos mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro colgándose a sus hombros el maillot amarillo.

Per que a mí m’agrada el Tour i ja ha arribat l’estiu.! Vaig a fer la migdiada, o sigui, a veure el final d’etapa.
O no.