30 d’abril 2008

LA DITA DEL DIA

També he estat perseguit de vegades:
han perseguit els meus mots, els meus versos,
els meus amors de rosa il·luminada:
no m'han deixat dir allò que em calia.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)
I qui no? Qui no s'ha sentit mai així?
Segur que algun cop heu sentit a dir alló de "Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre". Crec que ho hauriem de canviar per una nova versió més moderna que digués
"Crear un avatar al http://www.secondlife.com/, plantar transgènics i escriure un blog", però malgrat la llibertat més absoluta d'escriure que et pot donar un blog, l'anonimat d'un blog, els sentiments son els mateixos, fent un llibre, fent un blog, i pots sentir-te censurat o autocensurat, obligat a no dir tot el que penses, contenint les paraules i els sentiments que porten lligats. Ja us ho he dit més d'un cop: Tot el que és bó, passa. Com estan ara les vostres roses iluminades de St.Jordi?


Sting
If I ever lose my faith in you
You could say I lost my faith in science and progress
You could say I lost my belief in the holy church
You could say I lost my sense of direction
You could say all of this and worse but
If I ever lose my faith in you

There'd be nothing left for me to do
Some would say I was a lost man in a lost world
You could say I lost my faith in the people on TV
You could say I'd lost my belief in our politicians
They all seemed like game show hosts to me
If I ever lose my faith in you
There'd be nothing left for me to do
I could be lost inside their lies without a trace
But every time I close my eyes I see your face
I never saw no miracle of science
That didn't go from a blessing to a curse
I never saw no military solution
That didn't always end up as something worse but
Let me say this first
If I ever lose my faith in you
There'd be nothing left for me to do

Podries dir que he perdut la fe en la ciència i el progrés
Podries dir que he perdut les meves creences en la sagrada església

Podries dir que he perdut el meu sentit de l’orientació
Podries dir tot això i coses pitjors, però
Si algun cop perdo la meva fe en tu

no em quedarà res per a fer
Alguns dirien que era un home perdut en un mon perdut
Tu podries dir que he perdut la fe en la gent que surt a la televisió

Podries dir que he perdut les meves creences en els nostres polítics
Tots ells em semblen com convidats en un concurs
Si algun cop perdo la meva fe en tu
no em quedarà res pe a fer

Podria estar perdut en les seves mentides sense cap pista
Però cada cop que tanco els ulls veig la teva cara
Mai he vist cap miracle de la ciència
que no se es transformés d’una benedicció en una amenaça
Mai he vist cap solució militar
que no acabes sempre com alguna cosa pitjor, però
Deixa’m dir això primer
Si algun cop perdo la meva fe en tu
no em quedarà res per fer

29 d’abril 2008

ELS DEURES DEL DIA

WOLA A TOTON!
Ja sabeu q hi havia uns quants col.laboradors habituals de latonteriadeldia. Entre ells hi havia el Toni+- o el XCM. Els vaig treure per veure si obrien els seus propis blogs, però no hi ha hagut manera. I mira que podrien fer-ho, per que son habituals fents escrits i mails. (Sí, és veritat que en Guritu és el rei en això, i fins i tot li vaig crear un blog, però tampoc ha prosperat i continua enviant mails i mails llarguiiiisims). Fins i tot ja tindria tìtol pels seus blogs, a veure, XCM, qué et semblaria "Elsdeuresdeldia" ?? Ara us penjo el seu darrer escrit, per a que li respongueu els deures del dia (per cert, el costum diu que qui l'encerti guanya un pot d'olives) i l'animeu a obrir el seu blog. Aquí va la cosa, senyores i senyors, amb vostés en XCM:



Ei!, algú ho va gravar?
És que em fa falta i no vaig posar el vídeo!
Jo ho vaig veure, però el meu banquer no!
Ja és mala sort, el meu banquer no mira els mateixos programes de TV que jo.
Help!, algú ho té gravat?
Em refereixo al programa d’ahir a TV1, el de 59", ahir sortia el ZP.
Un tal José Marí Calleja, periodista expert segons la subscripció que sobreposava la pantalla, demana al ZP que faci un balanç de la situació econòmica. El presí conclou:
a) Que som la 8à potencia econòmica del mon.
b) Que l’alarmisme proclamat per alguns medis és antipatriòtic.
c) I el més important, que la inflació a Espanya comença a baixar.

El Calleja, insisteix:
- Si Sr. Presidente, però cuando empezara a bajar?
El ZP respon victoriós:
- YA!!!

Eren les 22 i 10 minuts, un servidor va treure el cap per la finestra per anunciar la bona nova:
- Alegreu-vos, esta baixant la benzina!
- Obriu el cava, els interessos ja baixen!!

No vaig tenir temps de dir re més, els meus fills em van estirar pels pantalons, varen baixar la persiana, i em van esbroncar:
- No pares de deixar-nos en ridícul.
- Amb un Pare així, ens estranya que mantinguem la serenitat!
Però jo vaig anar a dormir alegre, jo sabia la bona nova!.

Avui a les 9, 15 he trucat al meu banquer, per a que em digues a quant havia baixat l’Euribor, quant pagaria de menys en el proper rebut!.
Doncs, va el tio i em diu que no ha parat de pujar, quins collons!, i és que el tio no va mirar ahir la TV1, deuria veure “Sin tetas no hay paraíso” .

Per això us ho demano, qui el té gravat?, encara no se n’ha enterat!.

Deures del dia:

Avui dia de futbol de la culerarada, la pregunta és……………………………
Quin és l’equip degà del futbol català?

Ei, feliciteu al Noel.

Apa siau.
XCM

28 d’abril 2008

L'ALEGRIA DEL DIA

Wola a toton. Avui una bona notícia mës!
Semblava que mai arribaria, que mai s’acabaria, que no volia sortir, vaja, però al final ha arribat. La NORAH ja ës aquí. Moltes moltes moltes felicitats a la mare, la SANDRA i un parell de fortes abraçades al pare mës feliç del mon, en NOËL.

Ei, i si voleu us explico chikili- quatre coses més, i si no us convenço podeu canviar de blog tranquil·lament.
Als qui coneixeu al Noël no us vindrà de nou si us explico que ës un tio especial. Vull dir que no ës normal, a veure si ho acabo d’explicar bë, que m’estic liant...... vull dir que no ës una persona que es conforma amb la mediocritat, que no fa les coses així per que sí, per que tothom les fa igual i sempre les ha fet així. Res d’això. Ell të la seva personalitat, el seu criteri, les seves maneres de fer les coses i no fa res per que sí. Ës com ës, un tio expansiu, molt expansiu, obert, fidel, el nen que s’ha fet home, l’home que s’ha fet amic, l’amic que s’ha fet pare. (aquesta ës la primera cosa)
Ara farà un any vem celebrar el seu casament. Genial! Un cap de setmana a la muntanya, en un refugi. Pel matí vem fer una gimcana per grups de convidats, amb diferents proves com escalada, pont de mico sobre el riu, inflar i petar globus, karaoke (per això treballa a Koala!), per la tarda la cerimònia pròpiament dita, els nuvis, maquíssims, vestits d’època, el seu altre fill, en víctor, vestit de tortuga ninja, jo nava de... bé, tant se val això! L’oficiant va ser en Nestor, el seu germà, i el públic, entregat. A la nit, després del sopar, ball. Amb música en directe evidentment! I on qui cantava també eren els nuvis, evidentment! Bé, la Sandra canta mooooolt millor que el Noël, això ho sap tothom. I molt millor que tots nosaltres i que força que la majoria dels triunfitos, fins i tot desprès de prendre’s 3 gintònics, o 6, que ara no recordo quants eren. Que bé ens ho vem passar aquell dia! (ja en porto dues)
I vet aquí que ara ja ha arribat el fruit del matrimoni. Però, igual que el casament, la NORAH també ha arribat com volia la parella.
La NORAH ha arribat en un part natural fet a casa seva. Cada cop hi ha més gent partidària d’un part natural sense medicalització. Actualment hi ha fins i tot dos hospitals que ofereixen aquesta possibilitat, el Clínic de Barcelona i el Sta. Caterina de Girona. Tots dos tenen sales preparades per això, més amples, obertes, i on la dona pot estar molt més còmode a l’hora de donar a llum.
Però ells ho han fet a casa seva, en una habitació preparada expressament per això. No us penseu que estava tot improvisat, no no no, ni molt menys. Des del primer moment han estat sota la supervisió d’una comadrona, que ha assistit al part i que en cas de qualsevol problema decidia anar directament a l’hospital. Tot ha anat molt bé. Donar a llum d’aquesta forma natural i espontània significa respectar el procés fisiològic del part i el temps de dilatació de la mare. Això vol dir que no s’indueix el part mitjançant l’oxitocina, una hormona que estimula les contraccions. També suposa ser respectuós amb la mare i no fer incisions per ampliar l’obertura vaginal (episiotomia). I també suposa un part més íntim, amb el màxim de comoditats per la mare, amb el màxim d’amor i suport al seu voltant, un part on la mare pot decidir molts dels aspectes i que d’altre manera no pot fer, donat que els parts actualment i en tot el sud d’europa, estan massa medicalitzats, tot el contrari que en els països nòrdics, on cada cop el part natural guanya més i més adeptes.
Ells han optat per humanitzar el part i tenir la NORAH a casa. No és bonic això?
(ja us he explicat tres coses)

Si, ja sé que molts podeu pensar que estan bojos. Jo també ho pensava, un part a casa al segle XXI!!!, però m’ho van explicar, amb tot detall, amb els pros i contres, amb tota la preparació que suposa, i vaig quedar convençut. Li demanaré al NOËL un escrit per a que ho podeu comprovar valtros mateixos.
Malgrat tot, per molt que jo estigui convençut, no serveix de res, per que qui ha d’estar d’acord, qui ha de fer tota la feina, qui ha d’estar convençuda, al cap i a la fi, ha de ser la futura mare. I es farà el que ella digui, sempre, sempre, sempre.
( i xiquili-cuatre)

MOLTÍSSIMES FELICITATS PARELLA!!!


i una cançoneta de regal per la NORAH:



PD: sí, sí, he hagut de corretgir el blog, la nena no es diu nora com jo vaig posar, es diu NORAH!!
Només puc afegir EN-NORAH-BONA!!

23 d’abril 2008

LA FLOR DEL DIA

Wola a toton!
Quin dia més bonic que fa!! No ho trobeu? Aquesta és de veritat la nostra veritable festa nacional, una festa on tenim quelcom a celebrar, quelcom ple de màgia, de llegenda, de cultura i d'amor. Una cosa bona per compartir amb tothom, amb tot el mon, una rosa, una flor, un llibre, un poema, una pasejada, una tarda, una estona, una bona estona.
Voldries perdre una tarda amb mi?

Per totes vosaltres, Avui vull regalar-vos una rosa a totes. La Carme, la Sandra, la Araceli, la Marta, la Susana, la Pili, la Mireia, la Mentxulaina, la Isa del Baviera, la Eli, la Carmen, la Violant, la Mayte, la té, la silvia, la sil, la ester, la laura, la nuria, la rocio, ma germana, ma mare, la meva avia, i per a ella, la més bella.

I per tots vosaltres, avui no puc regalar-vos un llibre, però si una cançò, el dia de SANT JORDI de regal extra una cançò, en exclusiva mundial i només aquí, la primera cançò dels MEL I MUGRÓ, xefla catalana autèntica, folk rock per a tots, senyores i senyors: JOAN DEL RIU. Puja, puja, puja el volum!!



BONA DIADA A TOTHOM!
SIGUEU DOLENTS!!

17 d’abril 2008

LA POESIA DEL DIA


Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica…

Ara fa 77 anys i 3 dies que el President Macià va proclamar el 14 d'abril de 1932 la República Catalana. 77 anys i 3 dies després encara no podem gaudir d'una República Catalana. Gaudim, això sí, del que tenim, si més no quan mirem el Polonia i veiem la mediocritat dels polítics actuals, tant a nivell local, com català, com dels espanyols.
A Montcada en Josep Espinasa i Masagué, primer alcalde republicà de Montcada, també va hissar la bandera republicana a l'ajuntament del poble. La vida d'en Josep Espinasa val la pena contar-la, però no ho faré ara sino que ho faré en un altre post molt més interessant. Entre altres coses va ser també president de l'ABI, i us explicaré unes quantes més d'ell.
Ara per finalitzar aquest record us vull penjar una poesia que he tret del blog del bon amic Guillem Masallé. (Teniu el blog enllaçat per aquí) És una poesia que el seu avi Frederic Masallé Guarné va dedicar al seu amic Silvestre Roig en ésser implantat l’ESTAT CATALÀ (en paraules seves). A mi em fa venir esgarrifances…
I una mica de música per acompanyar sempre va bé.
I diu així:
Quin abril! Aquest abril…
Entre flors de tot estil
Hi ha una flor preferida:
Sobre dels seus pètals d’or
Quatre cintes de color
Que són sang d’una ferida…

Un mal jorn, una ventada
Marcí la flor tan amada
I no nasqué a l’any vinent…
Quant i quant l’hem enyorada
Esperant cada brotada!…
Quina angoixa més punyent!
Vuit anys de ferma esperança
Clavant-se cada any la llança
Més endins del nostre cor…
Avui ha tornat ufana!
La bella flor catalana
De cintes de sang i d’or…
L’hem besada llagrimosos
I la lluïm orgullosos
Posada damunt del pit…
El nostre crit de Victòria!
Serà imprès en la memòria
Del més gran al més petit…
Quin abril! Aquest abril
Entre flors de tot estil
Ha nat la flor desitjada…
Bella flor de pètals d’or
Amb la que ha lluitat la mort
I n’ha sortit malparada!

Frederic Massallé
Terrassa, 14 d’abril de 1931

16 d’abril 2008

LA PROPOSTA DEL DIA


Wola a toton!
Mireu companys, avui us vull fer una proposta xirucaire però culte a la vegada. Llunyana però propera a la vegada. I prou misteris i nem al grà. Us recordeu que algun cop hem nat a l'ermita de reixac a fer algun concert? Jo el darrer que hi vaig anar va ser quan la presentació de l'AQUALUNG, i vem gaudir d'una nit força maca, amb el concert del Guillermo Cides i el seu Stick, o la música clàsica feta amb les flautes. Va estar força força bé. (Oi que sí Joan?)
I jo com soc un blog que parlo de MONTCADA, però de les coses q es fan a MONTCADA i no surten en la propaganda "oficial" del poble, doncs us ho explico a tots. Ep, nois del Montcada Confidencial, també us ho explico a valtros, vale? Més que res per a que veieu que també es fan coses xules al poble, moltes més de les que sembla i moltes més de les que es publiquen. També m'agradarà veure un article sobre això a "LA VEU" (a veure, sempre que veieu "LA VEU" ho heu de llegir en veu molt alta i cerimoniosa, amb eco, com si fos un tro o la veu de Dèu omnipotent que ho cridés per tots els cels, a veure proveu: "LAAAAA VEEEEEEUUUUUUU".

Som-hi:
Com us deia, ara us vull proposar unaltre acte que també es farà a REIXAC aquest DISSABTE 19 d'ABRIL.

Per quart any consecutiu, es durà a terme entre els mesos d'abril i novembre de 2008 una nova edició de la ruta 'Poesia als parcs'. Enguany, el cicle abasta deu espais de la Xarxa de Parcs Naturals; tots aquell que gaudeixen del programa cultural Viu el Parc (Parc de la Serralada de Marina, Litoral, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Montseny, Montesquiu, Guilleries-Savassona, Montnegre-Corredor, Foix, Olèrdola i Garraf).
A més, la poesia catalana també arribarà a cinc espais naturals d'Itàlia amb qui la Diputació de Barcelona hi té algun conveni o agermanament (Parco de Porto Conte i Geominario della Sardegna, a l'illa de Sardenya; Monte Soratte a Roma; i Montemarcello Magra i Cinque Terre a la Ligúria). En total, participaran més de seixanta poetes catalans en el conjunt dels quinze recitals. La majoria d'aquests es duran a terme en indrets emblemàtics de cada espai natural protegit i molts d'ells repeteixen escenari d'anteriors edicions. La ruta poètica s'inicia el proper dissabte 19 d'abril a l'ermita de Sant Pere de Reixac amb la participació de David Castillo i Francesc Gelonch i acabarà el 23 de novembre al Centre Experimental de les Arts, al Parc del Garraf, amb David Jou i Vinyet Panyella. Entre mig, tretze recitals més que portaran la veu dels poetes del territori als indrets d'on han sorgit.

Podeu demanar més informació al telèfons: 93 215 74 11 i 655 336 846.
O mirar aquí:
I mira tú, ja posats a parlar d'ermites i poesia m'he recordat d'aquesta cançò i aquest video dels ENIGMA. Que el gaudiu.

11 d’abril 2008

LA TENDRESA DEL DIA

Wola a toton! Cliqueu el Play, per que avui ens posarem una mica tendres. Avui un post tranquil, molt tranquil, suau com pocs i petit petit com un petonet de bona nit. Heus ací en Pere.


Només desitjo que us agradi.









Vine aquí,
sé que estàs cansada, els ulls se’t fan petits,
deixa’m abraçar-te
tendrament i calla que és molt tard
i ha arribat l’hora de dormir.

Posa el cap
a la meva falda i deix la meva mà
espolsar els fantasmes
que t’amoïnen i t’espanten. Tanca els ulls
que jo et vigilo des d’aquí.

Dorm tranquil·la i digue’m bona nit.
Deix que et porti en braços fins el llit.
Jeu ben a la vora.
Saps que no estàs sola mentre et dic
a cau d’orella bona nit.

Pel balcó,
la lluna t’esguarda i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d’alba quan de sobte
t’acaroni la claror

Dorm tranquil·la i digue’m bona nit.
Deix que et porti en braços fins el llit.
Jeu ben a la vora.
Saps que no estàs sola mentre et dic
a cau d’orella bona nit.
Molt bona nit.

09 d’abril 2008

EL CONTE DEL DIA

Wola a toton, avui un petit conte, per fer-vos trempar una mica a tots i donar-vos forces. A veure si ho aconseguim.
Noël, no em referia al trempar que tu t’imagines, ja et faré un altre conte d’aquests per a tú.


OBSTACLES EN EL CAMÍ
Fa molt temps un rei va posar una gran roca enmig d’un camí, de manera que gairebé no es podia passar.
Després es va amagar i va començar a mirar per veure si algú treia aquella roca tan gran d’enmig del camí.
Molts només la van vorejar.
Altres van culpar les autoritats per no tenir cura de netejar els camins i tenir-los ben nets. Però cap d’ells va fer res per treure la gran roca del camí.
Un veí del poble, que vivia en el lloc més allunyat, passava per allà, tot carregant amb dificultat un bon feix de llenya. I es va trobar la roca enmig del camí. Es va aturar, es va apropar, va deixar el feix de llenya al terra i recolzant la seva espatlla contra la roca va provar de moure-la per deixar-la a un costat del camí. Després d’empènyer i empènyer, de cansar-se molt, quan estava gairebé exhaust, amb un esforç final ho va aconseguir. Havia tret la gran roca d’enmig del camí.
Aleshores, quan agafava de nou el feix de llenya, es va adonar que hi havia una petita bossa al terra, precisament al lloc on abans havia estat la gran roca. La bosseta contenia moltes monedes d’or i un escrit del mateix rei. L’escrit deia que aquell era el premi per a la persona que tragués la gran roca com a recompensa per deixar lliure el camí.
El pagès va aprendre aquell dia que cada obstacle pot estar disfressat d’una oportunitat, tant per ajudar els altres com per ajudar-se a un mateix.

08 d’abril 2008

EL NAIXEMENT DEL DIA

wola a toton!!
Aquest és dels posts que més ilusió em fa de penjar:
El Pere ja ha arribat!!! Concretament ahir.
I qui collons és el Pere????

Doncs pregunteu al pare i a la mare.....
LA PILI I EL NANI!!

MOLTISSIMES FELICITATS!!!!!!!!

LA FOTO DEL DIA

Wola a toton!
Mica en mica em vaig acostumant a viure a Montcada City, questa bonica població de la comarca del Sabadellenc. Ja he aprés que hi ha diferents barris, cada un amb un nom de merda i també amb un nom bonic. A la Veu sempre surt el nom bonic. Ah! perdoneu, “LaVeu” és el diari local. Si un acte (de l’alcalde), una trobada (de l’alcalde), un discurs (de l’alcalde), una inauguració (de l’alcalde), un viatget (de l’alcalde) no surt, és que no s’ha fet!!. I el que diu allà va a misa, sigui o no sigui cert, també es podria dir “La Veu de Nostre Senyor” i ja m’enteneu. Home, cada cop surt menys l’alcalde a “LA VEU”, per que cada vegada van posant més pàgines i pàgines d’informació dels esports locals i clar, ell no pot sortir jugant a tots els equips. Ep! Que Montcada és una potència esportiva a nivell nacional, què collons, a nivell internacional!! I l’esport local es mereix totes aquestes pàgines i moltes més, encara no entenc com sent tan i tan bons, practicant tants i tants esports no tenim un diari exclusiu d’informació d’esports: “SportMiR”.
Una altra cosa divertida del poble és que mai no saps quan arribaràs a un lloc. Deixant de banda el fet que mai trobaràs les barreres de la via del tren obertes, (un cop quan era petit les vaig trobar obertes!), doncs sempre et pots trobar un carrer tancat o tallat, a qualsevol hora del dia qualsevol dia. I com tots els carrers son amplies avingudes de molts carrils per banda i banda doncs no hi ha cap problema. Fins i tot com a Montcada hi ha tantes alternatives de circulació, que si trobes un carrer tallat.... no passa res me’n vaig per un altre carrer, doncs tothom encantat. Per fer-ho més divertit no t’avisen que el carrer està tallat ni hi ha cap indicació ni res. Això m’agrada especialment per que així es fomenta el coneixement dels montcadencs, coneixes als altres conductors que hi ha al darrera, els insulto una miqueta, els pito una miqueta i després ens acomiadem fins el tall del carrer següent, on es fa a l’inversa, ells m’insulten, em piten i ens acomiadem fins el proper carrer. I així nar fent, tu!
I fins i tot m’alegro perquè així es pot veure que Montcada no pateix aquesta famosa crisi de la que tothom parla. Sempre hi ha feina a fer al poble. Les constructores no paren de fer pisos i pisos, el ciment corre sense deturador. Ai ai ai !! Què he dit!! He escrit la paraula prohibida! No, no, no és transvasament, he dit CIMENT. Resulta que a Montcada hi ha una cimentera i tothom (fins i tot els que cobren subvencions d’aquesta cimentera) estan en contra d’ella. I com està de moda fotre’s amb ella i tots els mal del poble (i rodalies) son culpa d’ells doncs jo no em vull quedar enrere i ser menys i també els vull acusar d’alguna cosa. Mira tú,
diumenge passat van fer una súper festa al turó de Montcada i no ens ho van dir. No ho van dir a ningú del poble i home, no hi ha dret. Pel que sembla va ser una festa superdivertida, amb banderes, desfilades, fotos, (no, no , no parlo de la plantada d’arbres a la llera del riu més contaminat d’Europa) sinó de la festa que van fer dalt de tot del Turó de Montcada. Si, ja sé que a “LA VEU” no hi diu res, i això podria dir que mai s’ha fet aquest acte, és possible que jo l’hagi vist però si ells no hi eren és que realment no s’ha fet l’acte. De totes maneres em vull queixar: o a la cimentera que no ens avisa quan fan aquestes festes tan divertides o a l’ajuntament que no ens informa que es fan aquests actes tan ..... PPopulars??


Foto: Turó de Montcada Diumenge al migdia. M’agradarà llegir l’article a “LA VEU”

07 d’abril 2008

UN POC DE TOT DEL DIA

Wola a toton!
Tinc uns quants posts fets, però encara no els vull penjar, per que cada dia me’ls torno a llegir i els torno a modificar, i així dia rere dia. Llegeixo i modifico, a vegades afegeixo coses, a vegades trec, a vegades vull canviar el sentit de tot, total, que de moment els guardo uns dies més i mica en mica aniran apareixent. El que si que puc fer és dir de què aniran, mireu, son 4 posts, i van de: La sequera i l’aigua, el Tibet, el Barça i l’ajuntament de Montcada.
Bé, i aquest cap de setmana la colla pesigolla ha estat fent la tradicional sortida “Clàssica de primavera” amb la que s’inicia la temporada de sortides i excursions. I com sempre la clàssica va anar de les llars mundet de BCN fins Montcada city tot travessant Collserola. El nostre guia, en Toni, ens va guiar per diferents llocs significatius de Collserola com la Font de la Marquesa, sant Medir, can borrell, can catà, i uns quants llocs més. Com no podia ser d’una altre manera hi va haver una mica de teatrí, no el conegut “teatrí de l’ABI”, si no més aviat una petita performance a Collserola, consistent a llegir diversos poemes, cantar unes cançons i riure una estona. La que més va agradar al públic va ser el poema que van recitar la Mayte i el Toni, un poema de Pere Quart que us adjunto a sota. És tracta d'un diàleg entre Deu i una persona. La gràcia és que només utilitza monosíl·labs. I com és normal després intentàvem parlar només amb monosíl·labs. Tot un esforç i un divertimento per passar el dia.
Tirallonga de monosíl·labs
Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum

I un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.
I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.


Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
Del llibre Circumstàncies, 1968.
I vet aquí un gat, i vet aqui un gos i el post ja s’ha fos. És bo? Tan sols un poc? O molt més? Tant de bo! O no.
Veieu com és kumplicat!! Proveu proveu!!

04 d’abril 2008

LA MALALTIA DEL DIA


Wola a toton!
Dimarts vaig decidir fer un e-mail per felicitar un amic pel seu aniversari, i vaig pensar fer-lo amb rodolins. L’he començat a escriure però m’han trucat i ho he hagut de deixar. Per no oblidar-me, l’he imprès i me l’he guardat a l’agenda. Per la tarda, a casa, a l'obrir l’agenda m’han caigut al terra 8 papers més amb coses pendents de fer. Hi havia un que deia "rentar cotxe". He decidit rentar el cotxe. A l'anar a buscar les claus del cotxe a l’armari del menjador he vist les cartes que tenia amuntegades a la taula des de fa dies. Decideixo fer un cop d'ull a les cartes abans de sortir a rentar el cotxe. He deixat les claus a la taula, he mirat les cartes i decideixo reciclar els sobres buits i la puta propaganda llençant-los a la galleda de paper reciclat però m'adono que està plena. Decideixo deixar les cartes, gairebé tot factures, a la taula per anar a llençar el paper reciclat al contenidor blau. Aleshores penso que, ja que surto, puc pagar una de les factures amb un taló i llençar-lo a la bústia, que està al costat dels contenidors. Busco el talonari a la bossa de la feina i comprovo que no me’n queden. Vaig al despatx a buscar un altre talonari i em trobo a sobre de la taula la Coca Cola que m’estava bevent i que m’havia oblidat. Millor la trec de sobre la taula per que, coneixent-me, la puc llençar i embrutar els papers de diversos clients que tinc a sobre. Per que no se m’escalfi més mentre vaig a llençar el paper reciclat i la carta decideixo portar-la a la nevera. A l'anar cap a la cuina veig que no he regat des de fa dies les plantes del menjador. Deixo la coca cola a la taula del menjador i trobo la càmera de fotos que vaig treure ahir per baixar-me les fotos al Portàtil. Com no baixaré les fotos ara decideixo guardar la càmera i després regar les plantes. Em penjo la càmera i vaig a la cuina a buscar una gerra d’aigua i em trobo el mando de l’aire condicionat a la cuina. El putu mando que vaig estar buscant ahir a la nit dues hores com boig. L’haig de portar al menjador, on ha d’estar, però abans també vull mirar si els cactus de la terrassa també necessiten aigua. Com que paso pel menjador agafo una gerra amb aigua per regar les plantes del menjador, les rego però, com sempre, em cau una mica al terra. Deixo la càmera a la taula, amb la coca cola, les claus, les cartes , la factura, el taló, i vaig a buscar la baieta, que em trobo a sobre de la peixera, per cert han menjat els peixos? Decideixo alimentar-los abans que morin. El menjar de peixos està guardat dins el moble nou de l'Ikea a sobre de la secadora. Però al terra em trobo la bossa del futbol que haig de portar al safareig per rentar i que m’impedeix arribar al moblet sense trepitjar-la. La pujo i quan torno a baixar ..... per què collons volia la baieta que porto a la butxaca?????
Al final de la tarda el cotxe estar sense rentar i no he pagat la factura i la galleda de paper reciclat està plena i hi ha una llauna de coca cola calenta a la taula del menjador i els cactus no s’han regat i els peixos no han menjat i també hi ha aigua al terra del menjador i a la butxaca porto el mando de l’aire condicionat pensant que és el meu mòbil i tampoc he fet el mail per l’amic i....

He estat pensant i tot això és clarament una malaltia. S’anomena SADAE: Síndrome d’atenció Deficient Activat per l’edat. A més edat.... més SADAE. i tot això a què venia?...nusé , però us deixo que haig de fer coses.

03 d’abril 2008

L'ALCOHOL DEL DIA


Va, posa això en marxa i després llegeix el post, queda més xulo. i veuras de fons una bonica ciutat d nit, una xulada, navegant sobre el mar.... hmmmm quin plaer.!! Sort dels fillsdeputaqmataria q ho poden gaudir tot això. I ....

Unaltre matinada de ............... dijous!, encara que sembli dimecres per la nit. Son les millors nits o matinades que hi ha. Després d’un bon partirt de futbol, (avui he perdut... grrrrrr) després d’un bon sopar amb els amics, després d’uns quants gots de beguda, és quan l’esperit vola lliure i els sentiments i emocions brollen sense deturador. Ho tinc comprovat, ho tinc tot controlat, però quan apareix l’alcohol i bec una mica més del compte (q tampoc és taaant) doncs les barreres protectores desapareixen, baixen, i aleshores surten tots els sentiments i emocions que estaven controlats, guardats i amagats. És el seu moment i és bó que sigui així, tothom hauria de tenir unes estones , uns moments on es pugui ser realment lliure i toton es deixi anar sense condicionaments de cap mena, socials, mentals o del que sigui. Voleu. I avui em sento............

Trencat per dins
Encara em costa admetre
Que eres el millor de mi
Però la matinada arriba
I res em sembla ni la meitat de perfecte
Com quan tu estaves aquí
I em fa tant mal aquest dolor
I aquesta casa en runes que soc jo, que soc jo.

I és que estic tot trencat per dins
Estic tot trencat i desfet
Estic tot trencat però ……. Ep! no vull continuar aixins!!

nanit a toton!
o no.

02 d’abril 2008

LA PARAULA DEL DIA

A vegades surten temes repetitius, coses del passat, histories i fets que fa molt anys que duren. I any rere any van sortint, sense parar, i quan ho veus penses: Ostia! Però això no estava ja arreglat? Ha passat un any més i el mon continua anant igual de malament, o pitjor. I dius, però si jo ja havia signat en contra d’això o a favor d’allò. I què ha passat ? Doncs res. Tot un any, dos anys, cinc anys, deu anys i res. Tot segueix igual. No és per desmoralitzar-se??

La paraula d’avui és HAKAPIK. No la trobareu fàcilment. La he trobada en la viquipedia noruega. Però per fer-la més entenedora us penjo una imatge, això és un HAKAPIK:



Avui al Canada s’ha obert la veda per la cacera de foques. A la costa est del Canada s’aplegaran desenes de pescadors per disparar i colpejar amb bats i HAKAPIKS a milers de cries de foques arpa. Aquest any el govern canadenc ha donat permís per carregar-se unes 275.000, tot això per alimentar la industria de les pells, de la cosmètica i dels productes afrodisíacs. Els principals compradors, Xina, països de l’est i països nòrdics, no posen cap objecció als sagnants mètodes per sacrificar les foques.
Perquè us feu una idea de les condicions salvatges i de crueltat en les que es realitza anualment aquesta cacera, enguany el govern del canada ha establert explícitament noves normatives com la que us dic a continuació - i cito textualment - “The federal Fisheries Department will set new standards that call for hunters to sever the arteries of seals after they have been shot or clubbed in order to ensure their deaths are quick and less painful, according to spokesman Phil Jenkins.”
Segons un estudi de l’organització IFAW, que protesta contra la cacera de foques arpa des dels anys 60, assenyalen que fins a un 42% de les foques mortes “probablement encara estaven conscients en el moment de ser escorxades”. En el mateix informe s’assenyala que el 98% dels animals sacrificats en els darrers dos anys es troben només entre les 2 setmanes i els 3 mesos d’edat.
Molt bé, ara us hauria de penjar una foto d’una petita foca, de pell blanca, flonja, amb cara de moixa, una carona dolça amb una mirada plena de timidesa i indefensió, amb uns ulls negres com el carbó i rodons i grans, estirada o arronsada enmig de la neu, sota el cel blau i les primeres escalfors de la primavera. I al darrera un pescador, HAKAPIK en mà, tenyint de vermell el gel. Però no cal, per que és una imatge que heu vist moltes vegades, que potser fins i tot la tornareu a veure aquesta nit a les notícies, o potser ni això, per que és una cosa tan comú, que potser ja no és ni noticia. I que l’any vinent la tornareu a veure.
Jo no la vull veure més, jo no vull que la veieu més.
Només us demanaré que, si teniu un moment, signeu. O no.
Gràcies.

EL TEATRE DEL DIA

Wola a toton! Avui jo no diré res, ho dirà tot ell:
cliqueu a sobre la imatge per ampliar.



jo no penso faltar. ja he comprat els tomaquets, així farem més merda. Molta merda Jordi!!

01 d’abril 2008

L'INOCENT DEL DIA

wola a toton,
I resulta que soc jo....... doncs es veu q avui es celebra el dia dels inocents en tot els paisos anglesos, o de parla anglesa o similar. Un parell d'amics m'han enviat mails molt "rarus"..... us es casava i l'altre .... diguem que " sortia de l'armari" , confesant-me tot el seu amor. Però al final resulta que ...... INOCENT!!!!!!
O sigui que si us diuen que els pinguins volen:
http://www.telegraph.co.uk/news/main.jhtml?xml=/news/2008/04/01/npenguin101.xml

o que s'amplia la torre eiffel
http://archinect.com/news/article.php?id=72742_0_24_0_C

doncs potser millor no us ho cregueu.
O si.

LA TERTÚLIA DEL DIA

Fa dos o tres dimecres, tot fent la tertúlia amb els amics del futbol desprès del sopar, ens va donar per fer-la petar sobre DEU. Nusé com vem acabar parlant de Deu, suposo que ni la política ni el Barça ens posen a tó. I de dones no en volen parlar mai.... Total, que vem acabar parlant i molt de Deu, les diferents concepcions a les diferents religions, vem divagar i posar a parir l’església, (uns més, uns altres menys) i el tema estrella: Existeix o no existeix DEU??
Ara no vos explicaré tot el que vem dir, ni els arguments d’uns i d’altres, només que va ser una tertulia de nivell, on tots vem gaudir força i que ens va fer pensar a tots. Volia fer un post sobre la existència de Deu, però no val la pena. A canvi us deixaré un parell de coses per reflexionar i una anècdota curiosa. Cuideu-vos!

En el mundo hay dos tipos de personas: inteligentes sin religion y religiosos sin inteligencia.
Acaso el mayor mérito de Dios sea hacer creer a los científicos que no existe...



Un profesor universitario retó a sus alumnos con esta pregunta: - "¿Dios creó todo lo que existe?" Un estudiante contestó valiente: - Sí, lo hizo.
- ¿Dios creó todo? - Sí señor, -respondió el joven.

El profesor contestó: -"Si Dios creó todo, entonces Dios hizo el mal, pues el mal existe y bajo el precepto de que nuestras obras son un reflejo de nosotros mismos, entonces Dios es malo".

El estudiante se quedó callado ante tal respuesta y el profesor, feliz, se jactaba de haber probado una vez más que la fe cristiana era un mito.

Otro estudiante levantó su mano y dijo:
-¿Puedo hacer una pregunta, profesor?.
-Por supuesto, -respondió el profesor. El joven se puso de pie y preguntó:
-¿Profesor, existe el frío?
-¿Qué pregunta es esa? Por supuesto que existe, ¿acaso usted no ha tenido frío?
El muchacho respondió:
-De hecho, señor, el frío no existe. Según las leyes de la Física, lo que consideramos frío, en realidad es ausencia de calor. "Todo cuerpo u objeto es susceptible de estudio cuando tiene o transmite energía, el calor es lo que hace que dicho cuerpo tenga o transmita energía. El cero absoluto es la ausencia total y absoluta de calor, todos los cuerpos se vuelven inertes, incapaces de reaccionar, pero el frío no existe. Hemos creado ese término para describir cómo nos sentimos si no tenemos calor".
-Y, ¿existe la oscuridad? -continuó el estudiante.
El profesor respondió: -Por supuesto.
El estudiante contestó: -Nuevamente se equivoca, señor, la oscuridad tampoco existe. La oscuridad es en realidad ausencia de luz. La luz se puede estudiar, la oscuridad no, incluso existe el prisma de Nichols para descomponer la luz blanca en los varios colores en que está compuesta, con sus diferentes longitudes de onda. La oscuridad no. Un simple rayo de luz rasga las tinieblas e ilumina la superficie donde termina el haz de luz. ¿Cómo puede saber cuan oscuro está un espacio determinado? Con base en la cantidad de luz presente en ese espacio, ¿no es así? Oscuridad es un término que el hombre ha desarrollado para describir lo que sucede cuando no hay luz presente.
Finalmente, el joven preguntó al profesor:
- Señor, ¿existe el mal?.
El profesor respondió: -Por supuesto que existe, como lo mencioné al principio: vemos violaciones, crímenes y violencia en todo el mundo, esas cosas son del mal. A lo que el estudiante respondió:
-El mal no existe, señor, o al menos no existe por sí mismo. El mal es simplemente la ausencia de Dios; es, al igual que los casos anteriores, un término que el hombre ha creado para describir esa ausencia de Dios. Dios no creó el mal. No es como la fe o el amor, que existen como existen el calor y la luz. El mal es el resultado de que la humanidad no tenga a Dios presente en sus corazones. Es como resulta el frío cuando no hay calor, o la oscuridad cuando no hay luz. Entonces el profesor, después de asentir con la cabeza, se quedó callado. El nombre del joven era Albert Einstein.
Free counter and web stats